11.30.2007

Manifestacions

Europa està de revolta.
França ha tingut una vaga de transports que la ma de ferro de Sarkozy ha tallat, amb el fi estilet de la grandeur.
Alemanya va tenir els ferrocarrils aturats, amb manifestacions incloses, fins que Merkel ordenà la negociació.
Ara Itàlia té al davant una macro vaga de tots els mitjans de transport que es preveu compacta i sorollosa, en la millor línia italiana de la presa del carrer.
A Catalunya, finalment tenim mani prevista per a dir prou al caos de les infraestructures i a la manca de resposta de les administracions competents.

Per què a Catalunya ha costat tant que la gent surti al carrer a dir la seva?
Per què manquen representacions elementals en aquesta mani com és la dels sindicats?
Per què serà observada amb lupa aquesta mani, i no només per la quantitat sinó per veure qui hi serà i qui no?

Les respostes a aquestes preguntes són també les diferències entre la cultura democràtica consolidada d'Europa i aquesta nostra democràcia que encara porta bolquers i ja s'està fent massa gran per portar-ne.
Manifestar-se és la més elemental forma de practicar democràcia que té el ciutadà; practiquem-la! que a còpia de pràctica és que s'aprèn...que ja ens ho diuen els de l'Informe PISA que anem curts de resultats....

LLibre: La concessione del telefono d'Andrea Camilleri
Pel·lícula: Lady Chatterley de Pascale Ferran
Música: Tears and rain de James Blunt (Per a EB)

Etiquetes de comentaris:

11.29.2007

President de la Generalitat

Els càrrecs són a les persones, com un vestit. Hi ha que s'hi troben només posar-se'ls, i n'hi han que per molt que se l'ajustin no els acaba de caure bé.
Ser President de la Generalitat de Catalunya és un vestit molt preuat que no ha tingut gaires protagonistes.
Jordi Pujol ha estat el President de Catalunya durant 23 anys i s'ha ajustat tant el vestit al personatge que desprès es fa difícil per a alguns pensar en un president que no sigui ell. La seva personalitat i el moment històric que li ha tocat viure han fet que ell definís el perfil de President de la Generalitat en l'època moderna. No teníem models precedents als quals recordar.
Les Memòries que ha presentat aquests dies són esperades per saber més d'un personatge públic que encara està present en la vida pública, tot i jubilat.
Ara ha declarat que anirà a la manifestació sobre el dret a decidir les infraestructures de Catalunya; molts necessitaven aquest posicionament per decidir.
Caldria preguntar-se perquè ell encara manté intacta la capacitat de generar opinió en la ciutadania i altres no l'aconsegueixen ni amb tot el vent a favor.
Com en el conte del vestit nou de l'emperador, alguns van nus mentre a ell el vestit li escau.

Llibre: Memòries 1930-1980 de Jordi Pujol
Pel·lícula: JFK d'Oliver Stone
Música: My way d'Elvis Presley


Etiquetes de comentaris:

11.28.2007

La banlieu de Paris crema

No és cap novetat que hi hagi aldarulls a les banlieu de Paris, venen succeint de fa temps. De fet els darrers ja tenien a l'actual president Sarkozy com a ministre de l'interior. Ell s'ha envoltat de persones pensades per a crisis d'aquestes com la ministra de Justícia, de procedència magribina.
Aquesta vegada però els problemes, sorgits de la mort de dos adolescents a Villiers-le-Bel, tenen un component nou: la utilització d'armes de foc per part dels manifestants. L'avís ha estat contundent: aniran a presó tots els que facin servir violència armada contra la policia, l'estil Sarkozy.

Les eines policials són clau per a mantenir l'ordre i la seguretat, especialment quan es veuen biblioteques cremades com les de la fotografia, però no són la solució.
El que s'està representant allà és la divisió entre grups socials que no han construït una societat igualitària i equitativa. La gent que viu a les banlieu són de fa dues generacions procedents de les colònies franceses a l'Àfrica; però els que fan els aldarulls són joves nascuts a França que no han conegut el país dels seus avis per tant, com és que lluiten contra el seu país? Doncs perquè no tenen les mateixes oportunitats de feina i de qualitat de vida que els francesos d'origen europeu en un país que ja no reconeixen com seu. La intervenció de la religió, de totes les religions, o la negació del dret a ser dels fills dels colonitzats ha estat un error de l'estat francès que ara paguen. Prenem lliçons dels nostres veïns.

Llibre: Modernidad líquida de Zygmunt Bauman
Pel·lícula: Babel de González Iñárruti
Música: Yossou NDour a Bercy

Etiquetes de comentaris: , ,

11.26.2007

Blocaires solidaris

Seguint l'estela en la sorra virtual que em regala l'Eduard Díaz, proposo els meus set blocaires solidaris:

El Bloc de l'Eduard Batlle, on trobem les reflexions agudes de l'actualitat, amanides amb recomanacions i sorpreses, com les cançons o les frases. Imprescindible.

Saltenc, on he trobat tota la música que coneixia i la que no conec, sempre a punt per al moment, amb píndoles d'opinió coincident.

Molinos de Papel, el bloc de l'Eduardo Madina. Una persona que em va sorprendre en un moment donat per la seva vàlua personal i que segueixo en els seus escrits.

El Bloc d'en Ramon Barlam, un amic i company, amb el que compartim feina i idees, i amb qui cal comptar en el món educatiu.

Diari de l'Absurd, un bloc periodístic on trobo moltes de les notícies que m'interessen, comentades amb ironia i sagacitat.

Dessmond, un sagaç descriptor de realitats, que redacta amb saviesa literària.

Camins de ferro, el bloc d'un polític, Jordi Martinoy, que no ho sembla perquè escriu fugint dels llocs comuns.

Música: The Rolling Stones and Bob Dylan

Etiquetes de comentaris:

11.25.2007

Lliçons de seducció

Aquesta setmana he sentit la paraula seducció en dos discursos polítics, el d'Artur Mas a la seva conferència de la Casa Gran del catalanisme i el de la Ministra Chacón, postulant-se per al primer lloc de la llista del PSC per Barcelona a les generals del 9 de març.
No són gratuïtes les paraules utilitzades als discursos polítics, especialment aquelles que es refereixen els sentiments, a les emocions. La política emocional és la darrera frontera per a captar els votants dessolats per tantes traïcions.

Mas en la seva conferència-espectacle de dimarts ens intentava explicar que més enllà de conflictes identitaris o de sentiments ideals, assolir la catalanitat per part d'una majoria, només s'aconseguirà amb la seducció.
Chacón, de la seva part, contraposa el "dret a decidir" d'en Mas per la "seducció" d'Espanya i d'aquells que no volen sentir-ne a parlar més de les mancances de Catalunya.

El referent de tots dos és la seducció, però utilitzen la paraula per a objectius ben diferents. Només necessitem seduir quan pensem que les dades objectives no ens acompanyen. Seduir és llençar-se a la piscina sabent que d'emocions estan els fracassos plens.
Mas sap que haurà de fer alguna cosa més que generar emoció per aconseguir l'èxit i governar. Chacón sap que ho té magre amb el PSOE i que les armes de dona tenen, com molt bé sabem les dones, en qüestions de poder, el sostre de cristall.

Llibre: Fa mil anys que sóc aquí de Mariolina Venezia
Pel·lícula: Michael Clayton de Tony Gilroy
Música: Magic de Bruce Springsteen

Etiquetes de comentaris:

11.23.2007

Catalans universals


La identitat de les persones es construeix, amb aprenentatge, amb experiències, amb interacció. En el món global on ens ha tocat viure, ser d'un lloc ja no és pura casualitat, és el resultat de les nostres opcions i també de les nostres obligacions, un neix on sigui però és d'on vol.
Aquests dies són notícia dos catalans universals que han demostrat, contra tot el que estava previst per procedència territorial i social, que han volgut ser catalans: Miguel Poveda i Paco Candel.

Paco Candel, escriptor per vocació, militant de l'esquerra més compromesa, va ser l'exemple de com en situacions de precarietat econòmica, i d'emigració lacerant, es pot optar per fer-se membre de la societat on has anat a treballar, i implicar-te en les seves arrels, afegint-ne de noves. El seu llibre Els altres catalans, va aconseguir definir els emigrants de la resta de l'estat a Catalunya, durant el segle XX, fent-los visibles per a la societat catalana.

Miguel Poveda, cantaor de Badalona, ha aconseguit la barreja perfecta entre elements culturals, en un principi sense connexió, com són la poesia en català i el flamenc, aportant un nou concepte de creació artística que reivindica el dret a ser, innovant en els conceptes, però respectant-los, fent-los nous i vius.

És aquesta la Catalunya que es farà gran i forta; la que és capaç de crear a partir de la mescla, de la interacció, de la innovació; sent conscient de la història pròpia, de la llengua, i oferint exemples de futur. En aquests temps on reclamem cada dia compromís social, regeneració democràtica, sentit de país, visió de futur, aquests catalans universals ens proporcionen models que cal tenir molt en compte, perquè no en tenim gaires com ells.

Llibre: Els altres catalans de Francesc Candel
Pel·lícula: En construcción de José Luis Guerín
Música: A mos bescantadors de Miguel Poveda. Lletra de Jacint Verdaguer.

Etiquetes de comentaris: , ,

11.21.2007

Esvorancs a l'educació


Jordi Sánchez, director de la Fundació Bofill, ha fet una enginyosa troballa en acabar d'explicar les conclusions de l'Informe sobre l'estat de l'educació a Catalunya 2006-2007; ha vingut a dir que l'educació a casa nostra pateix d'innumerables esvorancs provinents de "la manca d'inversió suficient mantinguda en el temps".
I no és per menys, les dades són esfereïdores: 1 de cada 3 estudiants de Batxillerat abandona els estudis; només un 69% es gradua a l'educació secundària obligatòria.
S'ha retrocedit en els resultats de 5 anys ençà i per contra la inversió pública en educació és de les més baixes, amb diferència, d'Espanya i de la Unió Europea.

No és creïble que siguem un país capdavanter en disseny i cultura si no som capaços de tenir una xarxa de centres escolars adients, diners per gestionar-los i el nombre de professionals suficients de tots els perfils, des de docents a monitors, per fer la feina.
El món global on vivim està generant reptes que ultrapassen el que inicialment significava donar eines als nens i joves per a la seva vida laboral.
La societat demana al sistema educatiu que faci de mainadera, de vigilant de la dieta, d'aturador de qualsevol violència o d'integrador de nouvinguts, i és així perquè només el sistema educatiu manté les característiques que permeten generar rutines que modifiquin comportaments i eduquin a més d'ensenyar.
Mentre, prepara al seus docents com fa un segle, facilita l'accés a la docència a persones sense preparació, no fa res per modificar la feminització de la professió, amb nivells de prestigi social sota mínims perquè total no cal i a més deixant en mans de la voluntat dels professionals la gestió complexa d'un centre, sense proveïr-lo de mitjans econòmics i personals.
Els projectes de millora s'enfonsen en la llarga marea de l'alta política que comporta que en els darrers 4 anys haguem tingut 4 consellers d'Educació.
Els polítics de tots els colors tenen molta responsabilitat en tota aquesta situació i aquest és un gran repte del país, de Catalunya, per la seva supervivència.

Però tot plegat necessita, a més de diners, de la implicació de la societat, de les famílies de les institucions i empreses.
La globalitat ens indica que el treball en xarxa és clau. Si les empreses necessiten treballadors formats caldrà que es coordinin amb els instituts; si les famílies esperen fills educats cal que s'hi posin al costat dels mestres i donar-los un cop de mà. Les dades indiquen que si tot el que envolta l'alumne el té en compte, ell respon i rendeix. Aquest és el repte de tots i ja no podem esperar més.

Música: Another brick in the wall de Pink Floyd


Etiquetes de comentaris:

La conferència d'Artur Mas

Multitudinària conferència d'Artur Mas al Palau de Congressos de Barcelona.
Tres mil persones aplegades per la convocatòria, en un 90 % militants de CiU, i alguns membres de l'empresariat, partits com el BNG o el PNV, i dels sindicats; quasi nul·la presència d'altres partits.

L'objectiu declarat ha estat proposar un nou pacte catalanista que sigui capaç d'aconseguir allò que els catalanistes del XIX varen iniciar, la modernització del país.
L'objectiu subliminal, aconseguir mobilitzar les bases de la pròpia CiU, sense fissures, de cara a les properes conteses electorals, siguin les espanyoles, o les catalanes. I de retruc cridar l'atenció d'aquells catalans emprenyats, Juliana dixit, que vulguin acostar-se a la proposta, perquè les properes eleccions s'han de guanyar.

Idees clau: identificació amb Catalunya, intentant acostar els nouvinguts i els que no s'hi senten recollint la tradició més profunda de cultura i feina ben feta dels catalans; encarar el país cap el futur amb decisió arribant a proposar un sobiranisme que no independentisme i reclamació contundent d'una regeneració política als polítics i a la societat, com a clau per a resoldre les necessitats de tots.

Conferència pedagògica que ha convençut als de casa però que, tot i ser plena d'idees i de bons plantejaments, no m'ha semblat encoratjadora per als qui no som de la corda convergent. Haurà de ser més agosarat, senyor Mas, per aplegar a més catalanistes, que ho som, que hi són, entorn de la seva casa gran.

Llibre: Els sots feréstecs de Raimon Caselles
Pel·lícula: Good night and good luck de George Clooney
Música: In your eyes de Diane Reeves




Etiquetes de comentaris:

11.19.2007

Democràcia i responsabilitat. A Gregorio López Raimundo.

Fa de mal dir que els francesos sempre ens passen la ma per la cara però és així.
Davant una vaga salvatge dels trens, la societat francesa es rebel·la i convoca una vaga per protestar. No és una contradicció, ni tan sols és una
boutade de la dreta, és una pressa de decisió política dels ciutadans que voten i no es queden a casa quan venen mal dades en una clara presa de consciència. Els ciutadans no són els responsables de la situació laboral dels treballadors, i desprès de passar dies i dies sense servei de transport, manifesten la seva disconformitat al carrer.

Igualet igualet que nosaltres, que després de dies i dies de manca de servei de trens de Rodalies, només sabem que queixar-nos davant la màquina de cafè de la feina, quan arriben a les tantes després de fer les cues de cada dia. Som una burda còpia diària de Camera café.

Tot això és un signe de la manca de pràctica democràtica, del no saber que els ciutadans som en funció del que fem, coherents amb nosaltres i amb la societat, perquè si només ens queixem de la gestió dels polítics rient-nos veient Polònia, ens mereixem tot el que ens passi.
40 anys de dictadura no són en va, però si realment som la 8ª potència econòmica mundial, potser que ens hi posem també a ser una potència política.
Hem d'aprendre molt dels nostres amics europeus, i també d'algunes persones com Gregorio López Raimundo, mort ahir.
Hi va haver un temps en que la força d'alguns com ell i la voluntat de molts, van fer caure la dictadura. Trist serà que ara no siguem capaços de posar en pràctica allò pel qual mols van morir i lluitar.

Llibre: El capital de Karl Marx
Pel·lícula: Por quién doblan las campanas? de Sam Wood
Música:
Jo vinc d'un silenci de Raimon

Etiquetes de comentaris:

11.16.2007

Zapatero i Buenafuente


La Sexta és la nineta dels ulls de ZP, en la qual té posades totes les seves esperances per a que li faci de corretja de transmissió.
Buenafuente, copropietari i estrella de la cadena, s'ha posat a la feina, en el millor dels estils, tot i no ser el primer que entrevista el president perquè a La Nostra Mònica Terribas ja li'n va fer una sofisticada i nocturna entrevista als jardins de la Moncloa.

És tant important el continent, les formes, la imatge en televisió que malauradament el contingut no és el que els preocupa.
Amb la que està caient, posar-se a regalar avellanes de Reus, fent acudits fàcils sobre Rodalies, o deixar anar el mateix discurs concertat que faria en una entrevista als matins de Televisió Espanyola, és penós.
Quan per primera vegada en la història, el Parlament de Catalunya demana la dimissió d'una ministra, Magdalena Àlvarez; i quan encara no són capaços d'assegurar en quin moment arribarà l'AVE, fer broma i prou no fa gràcia.

Sempre s'ha dit que els bufons són els únics capaços de treure-li els colors al poder, en aquest cas Buenafuente no ha estat el bufó enginyós i brillant que sol ser; segurament perquè ja no és només el bufó, és també l'amo del teatre.

Llibre: Memòries (1930-1980) de Jordi Pujol
Pel·lícula: Stardust de Mattew Vaughn
Música: Bedshaped de Keane


Etiquetes de comentaris: ,

11.13.2007

Economia, guanys i producte interior brut


No fa gaire gràcia que les empreses capdavanteres vagin publicitant els seus espectaculars guanys mentre el creixement de l'economia espanyola té una previsió a la baixa.
No és de rebut que el Banc de Santander guanyi milers de milions d'euros en una compravenda d'un banc italià en un mes; que La Caixa declari uns beneficis nets impressionants o que Telefónica guanyi el doble del previst, mentre els que tenim ADSL paguem 70 euros al mes sense un servei homologable a nivell europeu.

Mentre el Cercle d'Economia agita les aigües fent veure que porten el carro del desenvolupament social, la realitat són les accions pures i dures dels qui manen, com situar l'exministre Josep Piqué al capdavant de Vueling mentre José Manuel Lara és president del Cercle i major accionista de Vueling, i Josep Piqué, membre del Cercle i ara president de Vueling, casualitat?

Caldrà preguntar-se com incideixen les estratègies dels falcons dels negocis en el producte interior brut o en els preus dels productes de primera necessitat. Perquè aquesta és una relació causa-efecte que s'ha de controlar des de les institucions públiques i no és un posat pseudomarxista, és una obligació dels representants polítics, que són els que tenen la obligació de vetllar pel ciutadà que està desprotegit i a expenses d'uns guanys que siguin enormes i bruts, molt bruts.

Llibre: El juego de vivir de Fabià Estapé
Pel·lícula: Wall Street d'Oliver Stone
Música: Imitation of life de REM

Etiquetes de comentaris: ,

11.11.2007

Barcelona World Race

Vuit vaixells naveguen cap als mars del sud, en una regata, la Barcelona World Race, que ha començat avui i que donarà la volta al món, seguint les rutes dels grans navegants, fins tornar a Barcelona d'aquí a 90 dies.
El món de la vela que sempre ha estat en mans dels qui s'ho podien pagar, ha esdevingut un esport mes accessible per les nombroses escoles nàutiques que hi ha per tot el litoral i que han posat a l'abast el lloguer de vaixells, aconseguint democratitzar-lo.

La regata, però, dóna més possibilitats. Si entreu a la pàgina oficial tindreu informació diària i completa del que estan fent els vaixells i els tripulants (només dos per vaixell) i també s'ha preparat, juntament amb el Servei de Projectes en Xarxa del Departament d'Educació, la possibilitat de treballar-ho amb els alumnes de les escoles i instituts de Catalunya en el seu Programa Educatiu
Es podran fer blocs de seguiment a Internet mitjançant les eines de la xtec.blocs i s'oferiran connexions a diversos punts del recorregut amb els tripulants per videoconferència, tota una experiència d'innovació aprofitant una iniciativa que posa Barcelona en la primera línia dels esdeveniments innovadors mundials i als estudiants catalans de participar en directe. Qui s'apunta?

Llibre: Alessandro Malaspina de Dario Manfredi
Pel·lícula: Master and Commander de Peter Weir
Música: La musica de le notte di Madrid Opus 3 de Bocherini


Etiquetes de comentaris: ,

11.10.2007

Lions for lambs


Moltes preguntes per a sis personatges. La darrera pel·lícula de Robert Redford és una lliçó de cinema engagéé de visionat obligat per a tothom. Les imatges són importants, els diàlegs fonamentals, la música perfecta, no ens podíem aixecar dels seients els que estaven al cinema Icària.

La lluita per la pròpia consciència de ser ciutadans, de ser persones, en un món embrutit cada vegada més narcotitzat per les pantalles de tot tipus. Quatre professions bàsiques que s'enfronten: els militars, els professors, els polítics i els periodistes.
De dos en dos, sis personatges emprenen una conversa paral·lela amb la guerra d'Iraq i Afganistan pel mig. Els atemptats terroristes, el paper els mitjans i la seva relació amb el poder, el paper de l'educació, les classes socials, la diversitat cultural.
Un meelting pot abagassador que enlluerna, i un final totalment obert.

Redford ha tornat a posar-nos en evidència, especialment al seu país, als militars, als polítics i als periodistes, als mestres; fent palesa la degeneració moral tamisada per les altes obligacions. Només un poder queda ocult, el veritablement important: les corporacions econòmiques globals que dominen tots els camps, tots els personatges. La vella història amanida amb actuacions excel·lentes.
S'ha estrenat avui. Absolutament recomanable, especialment en versió original.


Música: Sorry seems to be the hardest word de Blue/ Elthon John

Etiquetes de comentaris:

11.08.2007

Adéu Espanya!

Si un president de la Generalitat cordovès i el més alt responsable dels empresaris catalans expressen amb tanta contundència la queixa sobre el tracte que Catalunya rep del Govern espanyol, vol dir que en passa alguna de grossa.

La situació que arrosseguen Rodalies, AVE, enllumenat, aeroport, carreteres, no la soluciona ni l'Estatut, que ens ha costat sang i llàgrimes i que està pendent de tisores. Ni el mateix Carod no s'ha estat de dir la seva, que no pot ser que en Montilla sigui més radical.
L'esquerra que és la que fa les manifestacions i es mobilitza s'ha vist avançada pels dirigents, alguna cosa no quadra en tot plegat.

És aquesta una revolució de vellut? o és la revolució dels qui no la van fer en el seu moment? és una lluita de faccions en un mateix partit o són tots els partits els que funcionarialment estan obsolets? és Espanya la que no vol a Catalunya? o és que Catalunya realment ja no és Espanya?

Perquè si el que estan dient és el mateix que deia el 1898 l'avi Maragall, les seves paraules són molt més qualificades i un segle no hauria d'haver passat en va:

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Llibre: Poesies de Joan Maragall
Pel·lícula: Tierra y libertad de Ken Loach
Música: L'Estaca de Lluís Llach



Etiquetes de comentaris: ,

11.07.2007

Inaugurar en període electoral


La ministra Carme Chacón ha assegurat que no inauguraran l'AVE quan arribi a Barcelona... mec!mec! Em penso que la deixaran de banda una altra vegada, com amb el tema dels ajuts per lloguers. Els "homes de casa" ZP o Solbes, ja diran la seva i faran tantes inauguracions com calgui, que amb unes eleccions per al 9 de març (molt feministes...) no s'estaran de fer-se tantes fotos com calgui.

Mentre el president Montila i el conseller Nadal, que són del mateix partit que la ministra, van dient que a veure si el govern central s'hi posa de veritat i deixa de prendre'ns el número, sigui per les inversions, sigui per les obres, sigui pels anuncis de l'arribada de l'AVE. A les reunions del carrer Nicaragua s'ho deuen fer amb til·la.
Perquè a més la ministra Chacón serà la número 1 per Barcelona per a les mateixes eleccions. Ella que ha de salvar la pedrera de vots catalans per mantenir ZP al poder, ella que ha de ser la foto de la renovació i les dones joves al govern, havent de fer aquests números a casa seva. Com no espavilin no aconseguiran ni la meitat dels vots catalans que necessiten, o és que ja no els necessiten?

Llibre: El celler de Noah Gordon
Pel·lícula: Las trece rosas d'E. Martínez Lázaro
Música: Love in the time of cholera de Shakira

Etiquetes de comentaris:

11.06.2007

Redacted de Brian de Palma

La darrera pel·lícula de Brian de Palma es diu Redacted i explica la història, basada en fets reals, d'una violació feta per soldats estadounidencs a una nena iraquiana.
Ell ha fet una pel·lícula que utilitza vídeos de Youtube, blogs personals i d'altres elements novedosos del context de la xarxa, que permeten tenir una visió diferent de la història que explica, que s'acosta més a la realitat d'aquest món global.

De Palma va ser premiat com a millor director al darrer festival de Venècia però ni això ni la seva merescuda fama, no l'han salvat de les crítiques més ferotges de la Casa Blanca i dels seus escuders als mitjans. Afirmen que els violents terroristes aniran a matar soldats nordamericans desprès de veure les imatges, com si calgués que en una guerra es veiessin imatges per matar gent.
Davant les critiques i les esmenes, De Palma afirma que només fent pel·lícules que denunciïn el que passa a Iraq és que s'aconseguirà aturar la massacre.
Sigui bona o no la peli, si aquesta és la idea, benvinguda sigui.
S'estrena el 16 de novembre.

Llibre: Makbara de Juan Goytisolo
Pel·lícula: Three kings de David O. Russell
Música: Temptation de Diana Krall

11.04.2007

Sarkozy, l'alliberador


Sarkozy, le president de la France, potser no és Lluís XIV però ho sembla. S'està convertint en el superheroi del segle XXI. En un viatge llampec, similar al que van protagonitzar amb la seva ex Cecília, per alliberar els presoners romanesos a Líbia; ara ha aconseguit que les hostesses espanyoles i els periodistes francesos empresonats pel segrest encobert de nens al Txad, viatgin amb ell al seu avió, i repartint grandeur, deixa les hostesses a Madrid i els periodistes a Paris.
Oh, quin crack de la diplomàcia!

La cara de sorpresa i emprenyada de l'ambaixadora espanyola que s'encarregava del cas quan l'informàven de les gestions franceses, i la cara de patiment i depressió del ministre Moratinos informant de l'alliberament no deixen lloc a dubtes.
El president francès ha anat per lliure i ha deixat a la diplomàcia espanyola en calces, que ja només li faltava això, després del numeret amb la visita dels Reis a Ceuta i Melilla.

Ens posem com ens posem, l'imperi està en una altra banda, i per molt que Moratinos hagi estat un gran mediador a Orient Mitjà, on estigui la França de les colònies i le charme que Sarkozy alimenta amb gust, que es treguin tots els bons propòsits d'una diplomàcia naïf com la que practica l'actual govern espanyol.

Llibre: Luís XIV, el rey sol de JM de Areilza
Pel·lícula: Once de John Carney
Música: Lágrimas negras de Bebo Valdes i Diego el Cigala


Etiquetes de comentaris: ,

11.02.2007

Manga, art per descobrir

El Manga no ha tingut bona premsa entre els malalts de còmics. Ha estat sempre el germà friki dels intel·lectuals que bojos per Corto Maltés o per Milo Manara, no han valorat prou el que significa el Manga en el context del món del còmic i del compromís.
L'aparició de còmics manga parlant de l'atemptat terrorista de les torres bessones va ser un revulsiu que Norma editorial , la capçalera de la publicació de còmics a Espanya, no va deixar passar. Ara s'està preparant un sobre els atemptats de l'11-M, i s'ha esperat a la publicació de la sentència per a fer-lo.

De fet no és cap novetat que el manga s'ocupi de recordar fets no gaire correctes, políticament parlant, com la bomba d'Hiroshima que va ser un dels primers temes en sortir a la palestra a Japó en els inicis.
Perquè el Manga no és només una corrent que tingui com a base l'estètica naïf que ja coneixem pels dibuxos animats de TV3, és un món i un art per descobrir.

Llibre: La balada del mar salado. Corto Maltés d'Hugo Pratt
Pel·lícula: El viaje de Chigiro de Hayao Miyazaki
Música: Corren de Gossos

Etiquetes de comentaris:

11.01.2007

Pujol i Mas publiquen


Jordi Pujol ha acabat el primer llibre de les seves Memòries de la mà de Manel Cuyàs, periodista d'El Punt, que publicarà Editorial Proa ben aviat.
De la seva banda, Artur Mas comença un videobloc que és novetat entre els polítics catalans. La blocosfera política catalana és prolífica com explica José Antonio Donaire, però el videobloc d'en Mas representa tot una novetat pel format i per l'innovació en la concepció del mitjà, no només és un bloc escrit, com el del seu paral·lel Duran i Lleida, sinó que afegeix la imatge com fan Hillary Clinton o Angela Merkel.
Però quin s'espera amb més interès, el videobloc d'en Mas o el llibre d'en Pujol? Fem apostes?...La veu i l'ombra del president Pujol sobrevola Convergència, i no sembla que sigui per a bé. Col·locat l'Oriol Pujol, l'hereu, en un bon lloc per sortir al Telenotícies cada dia, la nissaga pujoliana s'eternitza al partit mentre en Mas i en Duran no acaben de fer net en les seves relacions.
La regeneració catalanista que proposarà en Mas el 20-N té molt bona pinta, i més amb els esvorancs que sortegen els altres partits, però no tindrà èxit si realment no surt a volar sol, sense motxilles. No pot ser que a CiU encara visquin de la figura d'en Pujol. La regeneració haurà de ser total per a ser real.

Llibre: La scomparsa di patò d'Andrea Camilleri
Pel·lícula: La graine et le mulet d'Abdellatif Kechiche
Música: You're beautiful de James Blunt


Etiquetes de comentaris: ,