8.30.2006

Qui és qui?
Ahir, el telenotícies de TV3 ens va donar el sopar...Clos ministre, en substitució de Montilla, postulant per a president de la Generalitat. I tot Catalunya va fer un ahhhh!, bé tota no, els assabentats ja ho sabien, i estàven jugant paddel o fent regates entre l'Empordà i Torredembarra...
No sé perquè em sembla que aquesta vegada tampoc s'ha tingut en compte el currículum del candidat per a fer la feina, i serà feixuga, perquè l'OPA sobre Endesa o la deslocalització industrial, no són caramels gaire agradables de païr, però clar, tampoc en Montilla en tenia de currículum i ho ha estat, de ministre.
Segurament és que nosaltres no pensem amb els mateixos paràmetres que ho fan els que en saben, els polítics escollits que poden decidir i decideixen, que canvien persones com qui canvia mitjons, i que manen, realment manen. Nosaltres som els equivocats, o no?
Perquè la tasca que es demana és per a fer feina per a tothom, i clar, el sistema de partits és el que és i necessiten controlar, tenir diners, tenir el poder, segons ells, per poder fer feina.
Penso que s'està acostant el moment de canviar determinades dinàmiques que fa temps empobreixen el nostre sistema democràtic, que no fa tant que tenim.
Siguem valents i comencem a canviar coses, votem realment el que ens serveixi, posem-nos tots a la feina de fer llistes obertes, d'acabar amb la partitocràcia que deixar a persones jugar amb les persones, sense tenir en compte res més que els interessos mediocres de depèn qui.
El President Maragall va dir fa uns dies a Vilopriu que alguns es pensen que ell només feia que llegir poesia del seu avi i perdre's en la nostàlgia per etzibar tot seguit un reguitzell de demandes al nou candidat Montilla que han estat contestades ràpidament amb una resposta negativa; i ara ens trobem amb en Clos a Madrid i amb Hereu (qui és?) d'hereu....l'avi Maragall ja ho deia:
" Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.... "

8.28.2006


Natascha
La història de Natascha Kampusch, la jove austriaca segrestada fa 8 anys per un home anomenat W. Priklopil de 44 anys, ha trasbalsat tothom aquests dies.
Ningú s'explica com, desprès de tant de temps d'estar sotmesa a les ordres del segrestador, Natascha va tenir la suficient voluntat i valor per escapolir-se d'aquell malson.
Les dades que comenta la policía són aclaparadores. Natascha va ser segrestada amb 10 anys i ha viscut tota la seva infantesa i adolescència fins a fer-se gran, dormint en un espai petitíssim, sota la casa del segrestador, això sí, amb roba, televisió i llibres.
Sembla que la policía mai va deixar de buscar però també sembla que no buscàven prou bé perquè la casa era 20 km al nord de la seva pròpia vivenda familiar, és a dir, a tocar. Inclús Priklopil va ser investigat però sense trobar-hi res per empresonar-lo o revisar la seva casa. Un cúmul de despropòsits.
Els psicòlegs que la tracten diuen que va patir vexacions de tot tipus per part del segrestador, al qual havia de tractar d'"amo", fer les feines més feixugues de la casa, estar disponible per a ell en tot moment, i per a tot el que vulgués, incloses les relacions sexuals. Aquest home era (s'ha suicidat) el model del perfecte masclista violent que generen les incomptables notícies de violència envers les dones que inunden els mitjans cada día.
I ara què passa? doncs que Natascha ha tornat al món "normal" i s'ha de fer a la idea. No està amb els seus pares, divorciats fa anys, està amb psicòlegs i agents de la policía a un hotel, sembla que per desig d'ella, i intenta començar a ser una noia de 18 anys en l'Austria de l'any 2006. Tot un repte.
Què passarà per la ment d'aquesta dona que ha estat capaç de sobreviure a una presó inhumana, a un maltracte continuat, a una síndrome d'estocolm galopant?
Cal que la nostra civilitzada societat occidental, rica i culta, es pregunti com és que hi ha persones que, perfectes membres d'aquesta societat, són exacerbats violents envers les dones, que quasi sempre són l'objecte de la violència i la vexació sigui en el nom del que sigui: del domini pervers, de la religió, del què diran, dels diners...dona com a moneda de canvi sempre...hauriem de pensar-hi seriosament. Natascha, sort!


Música Killing me sotfly with his song # Roberta Flack


8.24.2006



Sistemes solars

Avui hem sabut que el darrer planeta que sempre ha tancat la llista del nostre sistema solar, Plutó, ha deixat de ser considerat com a tal per la Unió Astronòmica Internacional.

És una pérdua que molts lamentaràn: astròlegs que han de fer els horòscops per demà als diaris, llibreters i editors que han preparat els llibres d'escola per als estudiants i que ja estan a les llibreries amb un planeta de més, i els que més, els americans del nord que, a part de tenir Pluto, són els que van pressionar a principis del segle XX perquè Plutó fos declarat planeta, donat que havia estat un científic americà el descobridor del cos celeste.

A més, sembla que hi han d'altres cossos, celestes també, que pugnen per entrar en el rànquing del sistema: Ceres, Xena i Caront. Quin garbuix! Això s'assembla a un club exclussiu, on els nous rics malden per entrar. El sentiment de pertenença sempre ha estat un dels més sòlids vincles que fan avançar els grups humans, perquè no també els grups de planetes, el grup de cossos celestes?

Plutó ha estat apartat del grup, i coincideix amb la retirada de l'estàtua del dictador F. Franco de l'Academia Militar de Saragossa. Quines ironies que té la vida ! un cos de ferro mort rebutjat com en Plutó, el planeta, no el gos. El Partit Popular se sent traït. Diuen que no cal fer aquestes retirades perquè nomès s'acontenten els esquerrans més radicals. És que és això nois! són els esquerrans els que van patir el dictador, per tant són els que se'n alegren, vosaltres, dretans de pega, vàreu viure molt bé amb ell.

Però s'ha acabat, com l'estatus de Plutó, un pedra menys en el camí...


Música One # U2& Mary Blidge


8.23.2006


Tornar o no...
El retorn, desprès del viatge, sempre és difícil...jet lag o esgotament, desig de ser a casa, de tornar...sempre cal una descompressió del que apretadament hem fet al llarg dels dies en que hem deixat de ser el que som normalment. Retorn al lloc d'on ets, on vius, al lloc on es succeïxen les hores de la nostra vida, a allò que hem escollit com a normalitat per a nosaltres mateixos. Amb forces renovades, amb desig de millorar. Tornar...
O no tornar. Com aquells que insospitadament trenquen la seva vida a una carretera o a un tren, sense preveure que això passaria. O com l'Uri Grossman, soldat israelià mort ara fa quinze dies al sud del Líban, en aquesta guerra/no guerra, que ens ha trasbalsat l'estiu.
L'Uri era un soldat molt jove, fill de l'acreditat escriptor israelià David Grossman. Per això en sabem més coses d'ell que no pas dels altres milers de persones mortes a Orient Mitjà aquests dies.
Sabem que era un noi alegre i convençut del que feia. El seu pare ens ho ha explicat en un article que ha publicat el diari El País especialment frapant, perquè ens transmet el sentiment i la mancança de la persona que ja no hi és, la capacitat d'estimar i de sentir, la tristor i el patiment per culpa d'una guerra.
Ironies del destí, el Sr. Grossman, pare, és dels pocs israelians que s'han posicionat contra aquesta guerra.
L'Uri ja no hi és, però potser s'ha convertit en un símbol d'allò que no ha de passar més, d'allò que hem de combatre amb les armes del diàleg i la comprensió, de la democràcia i el respecte a l'altre. Estaria bé que fos així.
Estaria bé tornar sempre del viatge, de tots els viatges, amb les motxilles plenes de compensacions positives per ser amb els altres, amb els qui estimem, amb tots...sense més llàgrimes....


Música Missing you # Tina Turner


8.05.2006


Viatge
Somiem amb viatges impossibles
quan estem treballant,
somiem.
Vacances, període de descans,
de no fer res, de fer altres coses,
un altre temps.
Un bri de vent del sud
comença a enrojolar
els cabells dels qui ens envolten.
Ítaca, Vanuatu, Pasqüa,
illes imprecises i promeses,
viatges presents i passats.
Viatges interiors, mentals,
camins a fer i desfer,
transport del destí.
Tú, jo, nosaltres, tots,
fem camí en el temps,
en l'espai, fem camí.
Hi ha una fita que ens convida,
un horitzó que ens provoca,
cerca'l, hi es...
Tornarem en un altre temps,
i un altre espai,
hi serem... fent camí.

8.04.2006


Joan Roura

Avui el Telenotícies de TV3, televisió de Catalunya ha donat un dels millors reportatges, en conexió directa amb Líban, dels que he pogut veure en tot el que portem de guerra cruel.

Joan Roura, subcap d'internacional dels serveis informatius de TV3 i correponsal a Líban, des que començà la violència a la terra dels cedres, ha fet una lliçó de periodisme en directe, sobre un conflicte que més aviat és difícil d'explicar sense caure en partidismes i obvietats.

La violència i la mort sempre venen a la nostra televisió del segle XXI.

Ha estat amb una família que ha perdut pràcticament tots els seus membres a la vall de la Bekaa, veritable rebost del país, on els israelians han fet la incursió més llunyana en terres libaneses per bombardejar un hospital que sembla pertanyia a Hezbolà, un hospital!

I qui ha mort?, doncs molta gent que estava ingressada allà, personal sanitari i veïns, tot objectius civils que segons la Convenció de Ginebra no s'han de perseguir en els conflictes armats...tot una incongrüència en sí mateix.

Però Joan Roura, per no caure en partidismes, i donar la que pot ser informació més veritable, ha cercat proves: un esqueix de paper on figuren amb lletres de l'alfabet israelià el nom de la bomba que ha caigut..o una part de míssil on figuren números i lletres que corresponen a material bèlic americà, que en teoria no hi hauria de ser allà... proves...

I proves són les platjes buides des d'on Roura transmet les seves cròniques, que semblen paradisos perduts sense tovalloles per prendre el sol...o cases buides dels poblets libanesos que han quedat desertes amb la tele encesa, els llits dels nens a mig desfer o les neveres plenes de menjar...cases sense gent...pobles sense gent...un país buit i desfet...

Li desitjem el millor a en Joan Roura, perquè no tenim sempre als nostres canals europeus i americans, governats per "murdochs" qualsevols, tota la informació per fer-nos una opinió, i això és el que el ciutadà necessita: informació de la bona per opinar com vulgui...

Joan, quan tornis i arribis a l'aeroport d'El Prat, explica'ns que hi veus...gràcies!


8.02.2006


Fidel Castro

Ahir es va conèixer la notícia de que Fidel Castro deixava el poder temporalment en mans del seu germà Raül i d'altres caps del seu govern perquè pateix una hemorràgia intestinal que no li permet exercir el càrrec.

És la primera vegada en 48 anys que això passa a Cuba. I per això és notícia. Potser ha començat l'hora de repassar el que ha significat la figura de Fidel Castro al llarg de la història. De fet, és dels vells dinosaures que resten a primera fila de la política internacional, procedents de les grans revoltes de mitjans del segle XX a llatinoamèrica.

La notícia es reb des de diferents posats, si ho mirem des de l'illa o ho mirem dès de Miami. Els dels que esperen que encara duri molt de temps i els dels que esperen que s'acabi quan més aviat millor. Per analitzar-ho amb una certa distància, hem de ser clars: Castro és un dictador que manté a ratlla qualsevol intent de democratització de Cuba, però és suficientment intel·ligent com perquè no se li noti tant com als dictadors de dretes, aquells pinotxets que ni tan sols davant de la obvietat, són capaços de ser coherents.

Castro ha significat el manteniment de la idea revolucionària que els joves llatinoamericans,hereus de maig del 68, van voler portar a una amèrica del sud empobrida i subsidiària dels EUA, que es va voler despertar i que va patir molt en aquets procés, de fet quasi bé ningú se'n va sortit, recordeu Argentina, Xil·le o Paragüai. Però ell, encastat a l'illa, va aconseguir ser el cap de llança, ben secundat per l'antiga URSS, del comunisme enfront el capitalisme, quan el món nomès eren dos fronts, ben del·limitats. Recordeu?...què lluny queda tot això en el temps..

Per això, Castro ja fa dies que no significa gaire res políticament parlant, alguns com Chàvez o Lula, han volgut recuperar alguna cosa d'aquell aire d'esquerres revolucionàries...però l'Amèrica del segle XXI haurà de defensar-se dels seus enemics amb d'altres armes, les de l'educació, la tecnologia i la innovació. La societat de la informació i la comunicació mana, i no és més fàcil que abans, simplement és diferent. De fet, hi ha una dada interessant en tot plegat, quina és la icona més repetida en determinats contextos publicitaris per vendre empenta, voluntat, idealisme?...No és casualitat que a la foto que precedeix aquest post es vegin samarretes amb la imatge del Che Guevara, la icona recolucionària per exel·lència. La imatge del Che Guevara...quines ironies que té la història....

Música Habana # Orishas