8.30.2006
8.28.2006
Música Killing me sotfly with his song # Roberta Flack
8.24.2006
Avui hem sabut que el darrer planeta que sempre ha tancat la llista del nostre sistema solar, Plutó, ha deixat de ser considerat com a tal per la Unió Astronòmica Internacional.
És una pérdua que molts lamentaràn: astròlegs que han de fer els horòscops per demà als diaris, llibreters i editors que han preparat els llibres d'escola per als estudiants i que ja estan a les llibreries amb un planeta de més, i els que més, els americans del nord que, a part de tenir Pluto, són els que van pressionar a principis del segle XX perquè Plutó fos declarat planeta, donat que havia estat un científic americà el descobridor del cos celeste.
A més, sembla que hi han d'altres cossos, celestes també, que pugnen per entrar en el rànquing del sistema: Ceres, Xena i Caront. Quin garbuix! Això s'assembla a un club exclussiu, on els nous rics malden per entrar. El sentiment de pertenença sempre ha estat un dels més sòlids vincles que fan avançar els grups humans, perquè no també els grups de planetes, el grup de cossos celestes?
Plutó ha estat apartat del grup, i coincideix amb la retirada de l'estàtua del dictador F. Franco de l'Academia Militar de Saragossa. Quines ironies que té la vida ! un cos de ferro mort rebutjat com en Plutó, el planeta, no el gos. El Partit Popular se sent traït. Diuen que no cal fer aquestes retirades perquè nomès s'acontenten els esquerrans més radicals. És que és això nois! són els esquerrans els que van patir el dictador, per tant són els que se'n alegren, vosaltres, dretans de pega, vàreu viure molt bé amb ell.
Però s'ha acabat, com l'estatus de Plutó, un pedra menys en el camí...
Música One # U2& Mary Blidge
8.23.2006
Música Missing you # Tina Turner
8.05.2006
8.04.2006
Avui el Telenotícies de TV3, televisió de Catalunya ha donat un dels millors reportatges, en conexió directa amb Líban, dels que he pogut veure en tot el que portem de guerra cruel.
Joan Roura, subcap d'internacional dels serveis informatius de TV3 i correponsal a Líban, des que començà la violència a la terra dels cedres, ha fet una lliçó de periodisme en directe, sobre un conflicte que més aviat és difícil d'explicar sense caure en partidismes i obvietats.
La violència i la mort sempre venen a la nostra televisió del segle XXI.
Ha estat amb una família que ha perdut pràcticament tots els seus membres a la vall de la Bekaa, veritable rebost del país, on els israelians han fet la incursió més llunyana en terres libaneses per bombardejar un hospital que sembla pertanyia a Hezbolà, un hospital!
I qui ha mort?, doncs molta gent que estava ingressada allà, personal sanitari i veïns, tot objectius civils que segons la Convenció de Ginebra no s'han de perseguir en els conflictes armats...tot una incongrüència en sí mateix.
Però Joan Roura, per no caure en partidismes, i donar la que pot ser informació més veritable, ha cercat proves: un esqueix de paper on figuren amb lletres de l'alfabet israelià el nom de la bomba que ha caigut..o una part de míssil on figuren números i lletres que corresponen a material bèlic americà, que en teoria no hi hauria de ser allà... proves...
I proves són les platjes buides des d'on Roura transmet les seves cròniques, que semblen paradisos perduts sense tovalloles per prendre el sol...o cases buides dels poblets libanesos que han quedat desertes amb la tele encesa, els llits dels nens a mig desfer o les neveres plenes de menjar...cases sense gent...pobles sense gent...un país buit i desfet...
Li desitjem el millor a en Joan Roura, perquè no tenim sempre als nostres canals europeus i americans, governats per "murdochs" qualsevols, tota la informació per fer-nos una opinió, i això és el que el ciutadà necessita: informació de la bona per opinar com vulgui...
Joan, quan tornis i arribis a l'aeroport d'El Prat, explica'ns que hi veus...gràcies!
8.02.2006
Ahir es va conèixer la notícia de que Fidel Castro deixava el poder temporalment en mans del seu germà Raül i d'altres caps del seu govern perquè pateix una hemorràgia intestinal que no li permet exercir el càrrec.
És la primera vegada en 48 anys que això passa a Cuba. I per això és notícia. Potser ha començat l'hora de repassar el que ha significat la figura de Fidel Castro al llarg de la història. De fet, és dels vells dinosaures que resten a primera fila de la política internacional, procedents de les grans revoltes de mitjans del segle XX a llatinoamèrica.
La notícia es reb des de diferents posats, si ho mirem des de l'illa o ho mirem dès de Miami. Els dels que esperen que encara duri molt de temps i els dels que esperen que s'acabi quan més aviat millor. Per analitzar-ho amb una certa distància, hem de ser clars: Castro és un dictador que manté a ratlla qualsevol intent de democratització de Cuba, però és suficientment intel·ligent com perquè no se li noti tant com als dictadors de dretes, aquells pinotxets que ni tan sols davant de la obvietat, són capaços de ser coherents.
Castro ha significat el manteniment de la idea revolucionària que els joves llatinoamericans,hereus de maig del 68, van voler portar a una amèrica del sud empobrida i subsidiària dels EUA, que es va voler despertar i que va patir molt en aquets procés, de fet quasi bé ningú se'n va sortit, recordeu Argentina, Xil·le o Paragüai. Però ell, encastat a l'illa, va aconseguir ser el cap de llança, ben secundat per l'antiga URSS, del comunisme enfront el capitalisme, quan el món nomès eren dos fronts, ben del·limitats. Recordeu?...què lluny queda tot això en el temps..
Per això, Castro ja fa dies que no significa gaire res políticament parlant, alguns com Chàvez o Lula, han volgut recuperar alguna cosa d'aquell aire d'esquerres revolucionàries...però l'Amèrica del segle XXI haurà de defensar-se dels seus enemics amb d'altres armes, les de l'educació, la tecnologia i la innovació. La societat de la informació i la comunicació mana, i no és més fàcil que abans, simplement és diferent. De fet, hi ha una dada interessant en tot plegat, quina és la icona més repetida en determinats contextos publicitaris per vendre empenta, voluntat, idealisme?...No és casualitat que a la foto que precedeix aquest post es vegin samarretes amb la imatge del Che Guevara, la icona recolucionària per exel·lència. La imatge del Che Guevara...quines ironies que té la història....
Música Habana # Orishas