10.31.2007

La veritat de l'11-M i la democràcia

L'atemptat de l'11-M a Madrid va ser el més terrible que s'ha donat a Europa fins ara; com a conseqüència d'aquell va canviar un govern i es van retirar les tropes espanyoles de l'Irak. Al Quaeda amb aquella intervenció va incidir amb contundència en la dinàmica política d'Espanya.
Avui, tres anys i mig després, la justícia espanyola contesta aquell atemptat amb la resolució judicial més esperada, és a dir, amb un comportament democràtic que ha de prevaldre per sobre de qualsevol violència.
Aquesta sentència però també hauria de ser exemplificadora per canviar la situació de la justícia a Espanya, que la pugna insostenible entre els dos grans partits, PSOE i PP, el control de les institucions judicials per part dels partits i la judicialització de la pròpia dinàmica parlamentària i política no siguin la característica diària.
Un jutge com Gómez Bermúdez, que s'alinea en el sector conservador amb un govern del PSOE, ha estat capaç de portar endavant un judici difícil i complicat. Aquests ha de ser el model, per a seguretat de tothom, especialment amb les possibles conseqüències que els terroristes d'arreu poden tenir previstes.

Llibre: Somiant la guerra de Gore Vidal
Pel·lícula: World Trade Center d'Oliver Stone
Música: Dancing in the dark de Bruce Springteen

Etiquetes de comentaris: , ,

10.30.2007

Katherine Hepburn, una dona a imitar

Qualsevol excusa és bona per parlar de la Hepburn.
La Biblioteca de New York prepara una exposició sobre la seva vida amb documents nous, mai exposats al públic.
L'actriu que va gosar posar-se pantalons malgrat els estilistes de les seves pel·lícules, o que donava la rèplica als seus partenaires deixant bocabadats els directors, també era una dona que es va rendir a un amour fou per Spencer Tracy que no tenia explicació dés de l'òptica del personatge rebel i alliberat que la Hepburn va representar a les pantalles.
Es terriblement cert que les dones més empíricament autònomes poden ser també aquelles que perden el món de vista quan la passió les hi toca la fibra; llavors viuen amb extrema intensitat allò que senten, igual d'intensament que viuen les altres situacions de la vida, amb el convenciment de la raó aplicat a la passió.
Quina contradicció més saborosa!


Llibre: Yo. Historias de mi vida de Katharine Hepburn
Pel·lícula: La reina d'Àfrica de John Huston
Música: Summertime de Janis Joplin

Etiquetes de comentaris:

Els mitjans, els periodistes i el president francés


Nicolas Sarkozy, el president francès, no està de bon humor. Se l'ha vist marxant d'una entrevista amb una periodista nord-americana quan està a punt de fer la seva primera visita als EUA aquesta setmana.
La pressió mediàtica que soporten els polítics és directament proporcional a l'ús dels mitjans que ells mateixos en fan. De fet, la veu que se li sent al president francès en el vídeo és d'acusació al seu cap de premsa per no haver controlat les preguntes que la periodista li podia fer.
La necessitat bidireccional que els mitjans i els polítics es tenen està a la base de tot el problema. Potser ja no existeixen periodistes independents, i les notícies, les fotografies i els vídeos no són casualitat?
L'emprenyada de Sarkozy no té raó de ser i la culpa no és del seu cap de premsa, és d'ell per no mantenir les formes en una cadena molt important de televisió, només contestant un "no comment" si la pregunta no li agrada, que després voldrà fer-se fotos a la barbacoa de la família Bush i que surtin a primera plana.
La grandeur sempre per davant senyor Sarkozy.

Llibre: Mil cretins de Quim Monzó
Pel·lícula: Lust caution d'Ang Lee
Música: Rayando el sol de Maná

Etiquetes de comentaris: ,

10.28.2007

El catalanisme que sorgí del sot

I després dels sots i esvorancs, el president Rodríguez Zapatero ha visitat Catalunya, just en el moment en que se'n produïa un altre a les obres de l'AVE.
Ja no tenim paraules per a més forats, ni ell tampoc.
Les respostes han d'estar en un altre lloc. Molts ho intenten, veient que el moment és propici per a esgarrapar punts en els sondeigs de cara a les eleccions de març.
La paraula independentisme sorgeix com per encantament a cada racó:
el 2014 de Carod que no sembla acontentar ningú; o el president Maragall cridant la necessitat de prendre decisions que no estiguin mediatitzades des de fora.
Però és Artur Mas el què amb determinació s'està posant a refundar la casa comuna del catalanisme, i deu anar seriosament perquè els diaris de Madrid s'estan posant nerviosos, que una cosa és molestar ZP i una altra que inclús els moderats convergents es posin a parlar d'independència i no de peix al cove com Pujol sènior.
Si mirem la història, només quan Catalunya ha pres decisions per lliure és que se n'ha sortit; Catalunya, la famosa fàbrica d'Espanya, amb ferrocarril inclòs.
Un catalanisme transversal que aplegui molts dels descontents de tots els colors seria devastador per als partits actuals, per a tots ells. El que aconsegueixi comandar el descontentament dels ciutadans, s'endurà el gat a l'aigua, però haurà d'anar amb les cartes del compromís per davant, sense embuts. És el repte dels que hi són i dels que hi volen ser.

Llibre: Blau de Prússia d'Albert Villaró
Pel·lícula: 53 dias de invierno de Judith Collell
Música: Who is it de Björk

Etiquetes de comentaris:

10.27.2007

Preguntes a qui correspongui

Per què el Tribunal Constitucional no treballa i només se sent que l'equilibri de forces entre PP i PSOE impedeix qualsevol resultat honorable d'una situació impresentable?

Com és possible que un violent depravat estigui a casa, custodiat per la policia mentre un munt de desgraciats s'apleguen, derrotats a les presons?

La televisió és el nou poder omnímode? Perquè sinó no entenc com Àudiovisual Sports, Mediapro, Sogecable i TV3 estan fent l'espectacle fora de les pantalles...

Podria ser que finalment el PP trobés a faltar Piqué en el seu equip? o realment volen personatges com Luna, Sánchez Albiol, Sirera o Sánchez Camacho per a representar el partit a Catalunya?

A qui l'importa ja que aturin les obres de l'AVE?
On és el darrer esvoranc?
Qui serà el que s'enriquirà amb l'acomiadament d'OHL?
I qui serà el que rebi els rendiments polítics de tots els innumerables errors que s'estan cometent a Catalunya?

Llibre: Cien años de soledad de Gabriel García Márquez
Pel·lícula: Lost in translation de Sofia Coppola
Música: Walk on the wild side de Lou Reed

Etiquetes de comentaris:

10.25.2007

Respostes al caos


Fotografia de Cesar Rangel per a La Vanguardia

Davant del caos que patim dia darrera dia, les respostes dels tècnics i polítics es van tensant. La conversa entre Antoni Bassas i el responsable de Tràfic de la Generalitat aquest matí ha estat antològica. Davant del qüestionament que feia el periodista sobre el tancament de la C-32, el responsable deia que no s'havia tancat; davant de la pregunta sobre si cotxes oficials s'estaven saltant la norma de circular per uns carrils determinats, la resposta era no en tinc constància, i en un to certament hostil per part del responsable, al qual en Bassas responia amb serietat i contundència.
Les cares del president Montilla i els seus consellers en la compareixença d'ahir al Parlament tampoc eren precissament relaxades, en un to crispat el president responia al cap de l'oposició, Mas, que quan volgués podia demanar un ple extraordinari per a parlar del tema, que ell hi seria. Per no dir de la cara d'en Clos al Senat a Madrid, també ahir, defensant-se de les preguntes de tothom, socis inclosos, sense convèncer a ningú, i més sol que la una.
Tot plegat sembla una baralla de pati d'escola i en la realitat és molt greu perquè la vida de les persones, el rendiment econòmic d'un país i les relacions socials es resenteixen. On és el líder que regenerarà el país? està encara a l'ESO? o ja forma part del nou partit que arrasarà a les eleccions?

Llibre: El laberinto de la felicidad d'Àlex Rovira
Pel·lícula: Cassandra's dream de Woody Allen
Música: It's allrigth de Marlango

Etiquetes de comentaris: ,

10.23.2007

La vida a la carretera

No calen més explicacions de per què passa el que passa. No n'hi han.
Els esvorancs, els problemes de rodalies, les cues a les carreteres, els peatges, i tot plegat, només aconsegueixen que la gent visqui la mobilitat al territori amb patiment.
Les raons dels responsables, siguin de l'administració que sigui Generalitat, Ajuntaments, Govern central, o siguin de l'empresa que sigui, Adif, Renfe, Acesa, no convencen a l'usuari que desfet per la situació no és capaç de reaccionar.
Sembla que està previst en el que s'ha de fer cada dia fer les cues, soportar els serveis deficients, arribar tard als llocs i no poder ni tan sols ser compensats.
La única solució ara per ara és aguantar, però el que cal realment és fer una revolució, sublevar-se, dir prou com a usuaris: negar-se a pagar els peatges, negar-se apagar bitllets de tren, negar-se a pagar els serveis que siguin, mentre no els donin com s'han de donar. No pot ser que les empreses tinguin beneficis (La Caixa fa uns dies dient que n'ha tingut de molt bons mentre es neguen a deixar de cobrar els peatges en moments de colapse per exemple). Si estem en un sistema de mercat, el primer que s'ha d'acomplir és el contracte, i no s'està fent per part dels que en són responsables de tot aquest desastre. Per tant, neguem-nos a acomplir la nostra part, a veure què passa...

Llibre: El capital de Karl Marx
Pel·lícula: La foguera de les vanitats de Brian de Palma
Música: Cuentame un cuento de Celtas Cortos

Etiquetes de comentaris: ,

10.21.2007

Iceman i Sudàfrica

La lluita per la victòria a la F1 s'ha saldat a Interlagos amb la victòria de Kimi Raikonnen, l'home de gel. És un resultat just que deixa en entredit les maniobres en la foscor de Dennis i les personalitats que es passen de volada de Hamilton i Alonso
De fet, qui guanya és l'amo de l'F1
Bernie Ecclestone, que sap sempre generar negoci en un esport que s'assembla cada vegada més a un circ.

Menys coneguts però extremadament interessants han estat els partits de la Copa del Món de Rugby que ha guanyat Sudàfrica front Anglaterra, en una final d'infart.
Els meus preferits, els All blacks neozelandesos, es van quedar pel camí incomprensiblement, però esperen la seva oportunitat a la propera Copa mundial que tindrà lloc en 2011 a casa seva, New Zealand serà amfitriona i ens aclapararà amb els seus càntics aborígens i la seva força natural.
Sort que hem tingut de Joan de Sagarra a La Vanguardia per a mantenir-nos informats, perquè a casa nostra com que no tenim un representant, els mitjans no tenen cap interès.
I aquí els teniu, els All Blacks en acció!!

Etiquetes de comentaris:

Un senyor alemany que es diu Eisenhower


Fa temps que circula un acudit que explica el drama de l'Alzheimer: dos homes es troben desprès de temps sense veure's; un li pregunta a l'altre com es troba, i la resposta d'aquest és: Bé, em trobo bé, només que hi ha un senyor alemany que no en deixa recordar qui ets.
Pasqual Maragall va anunciar ahir que pateix aquesta malaltia i amb aquest gest, que ell ha volgut fer per ser qui és, ens ha deixat a tots emmudits.
El marc modernista de l'Hospital de Sant Pau i l'estil maragallià han estat presents en tot moment en aquest hapenning personal que Maragall ens ha ofert.
Poca broma amb les coses de la salut, de la intimitat de les persones, que només si elles volen posar a la nostra consideració, com ell ha fet, és que han de ser dites.
I respecte, mot de respecte per Pasqual Maragall que inclús en un moment dur com aquest ens ha posat a tots del revés.

Contra Eisenhower, carta de Pasqual Maragall a El País



Etiquetes de comentaris:

10.19.2007

Maragall al descobert


Per no ser menys que el seu àlies de Polònia, Pasqual Maragall ha fet unes declaracions referint-se especialment a la seva relació amb el seu partit que semblen la pataleta final que l'actor que l'imita fa en bata i sabatilles.
Dir que ha deixat el partit perquè no pensa pagar la quota o recordar qui estava de part de qui al congrés que va guanyar ZP pels pels, és com un gag.

La sort de Maragall va ser estar al lloc precís i ser de la família que és. Per això estava predestinat a "ser", entre cometes: ser alcalde, o ser president de la Generalitat. En canvi, la seva desaparició de la vida pública ha estat fosca, depriment, per la porta falsa. No és que calgui ser condescendents amb aquells que ho tenen tot però els que no li han estat lleials tant del seu partit com dels altres, (preguntem-nos perquè Carod li va ser infidel reiteradament i ara no li'n fa ni una a en Montilla) no es que hagin fet un paper gaire galdós.

Potser haurà de marxar ja a Nova York, passant per Roma, com en els seus inicis i escriure aquelles memòries que amenaça amb publicar. La literatura sempre ha estat el fort de la família.

Llibre: Poesies de Joan Maragall
Pel·lícula: Manhattan de Woody Allen
Música: Garota d'Ipanema de Joao Gilberto e Caetano Veloso


Etiquetes de comentaris:

10.18.2007

D'aquí a l'eternitat


L'educació sentimental de la nostra generació és la primera que es basa en l'àudiovisual. L'identificació amb la imatge, la fascinació per la pantalla començà en els cinemes i la televisió com a espectacles totals.
Els mites encarnats pels actors i actrius es van convertir en els models a imitar i les accions de les històries viscudes en imatges són eines de la memòria que ens colpegen quan ens arriben als ulls.
Per a mostra el bes de Burt Lancaster i Deborah Kerr, desapareguda avui, a aquella platja solitària en la pel·lícula D'aquí a l'eternitat de Fred Zinnemann.
Un bes apassionat que ultrapassa la pantalla i se'ns fica a la ment amb una força que els publicistes descobriren més forta que qualsevol gravació sonora, que qualsevol oferta econòmica impossible de millorar.
El que entra pels ulls és veritat per a l'espectador, encara que sigui mentira.
Però a qui l'importa si en aquella platja hi eren 40 persones gravant una escena, la veritat del bes que els dos amants es donen és el que compta.

Música: You gotta be de Des'ree

Etiquetes de comentaris:

10.17.2007

Boadella, Ubú

Va de premis però sempre allà mateix; ara l'Editorial Planeta ens dóna una de sorra amb la concessió del premi Espasa d'assaig a Albert Boadella pel seu llibre Adiós Cataluña. Crónica de amor y de guerra. Amb el títol ja ho diu tot. Com en saben aquests Lara de vendre! A cabassos!

El Boadella no ha superat el complexe d'Edip que li va generar Jordi Pujol, i només es dedica a fer
boutades, a quina més grossa, per fer-se notar. Si crea Ciutadans o si va als toros, o si escriu un llibre, està fent la pataleta del fill que no ha estat elegit pels seus.

No és que ell no faci el que la seva tribu espera, com s'afarta de dir, és que ell esperava que la tribu se li agenollès davant, i com que no ha estat així, es revolta.

La independència de Catalunya o els polítics catalans no són en realitat la seva obsessió: és el desig de ser, de fer-se notar, de rellançar-se, perquè tota la vida ha viscut dels altres, genialment, però dels altres... i si nó que els preguntin als seus companys originals de La Torna, que encara esperen les gràcies per una feina i uns diners que no eren d'ell.

Numerets els que siguin, però a dalt l'escenari; a fora, una mica més de coherència i lleialtat. L'Ubú no troba el vestit i va nu.


Llibre: Ubú rei d'Alfred Jarry
Pel·lícula:
La grande bouffe de Marco Ferreri
Música: Mi agüita amarilla de Los toreros muertos


Etiquetes de comentaris:

10.16.2007

Planetaris i marcians

El premi Planeta sempre està a la page. La família Lara ha fet un imperi de saber quin producte es ven millor. Enguany no ha estat menys.
En el biaix esquerrà en que s'han mogut els premis amb glamour dels Nobel ( de la Pau, Al Gore, i de literatura, Doris Lessing), el Planeta no s'ha quedat endarrera i ha premiat Juanjo Millàs, l'escriptor d'esquerres més in i alhora més compromès del panorama castellà de les lletres.
Per acompanyar el guanyador de qualité, què millor que posar el mediàtic Boris Izaguirre, que per molt bé que escrigui, mai es treurà de sobre la seva imatge en calçotets al programa d'en Sardà.
Tot plegat el Planeta és una gran acció empresarial per vendre llibres, que no té res de dolent, perquè inclús es capaç de fer llegir a gent que no llegeix mai. Si a sobre premia bons escriptors com en Millás, perfecte.
Amb el permís d'en Joan Marsé.

Llibre: La soledad era esto de Juan José Millás
Pel·lícula: En la ciudad de Sílvia de José Luis Guerín
Música: Fix you de Clodplay

Etiquetes de comentaris:

10.14.2007

Qui som els catalans?

La construcció de la identitat en les persones és un procés que té lloc durant la infantesa i l'adolescència. La família, el menjar, el lloc on vius, els amics o les cançons que sents, conformen el bagatge que et permet ser persona en un lloc determinat i en un moment concret.
Catalunya, com a país, té problemes d'identitat, sembla que desprès de 2000 anys d'història, encara no ha passat de la pubertat. O potser seria millor dir que la representació identitària de Catalunya pateix les consequències de la demagògia política i la utilització barata de la idea de país per part de molts, i la Fira de Frankfurt ha estat un exemple del millor i el pitjor d'aquesta utilització.
La representació d'un país, la bandera, les músiques són fetes per al reconeixement dels qui se senten del lloc, independentment d'on vinguin, perquè la construcció de la identitat és un procediment cultural i no biològic. Ningú és català només per adn, ho és sobretot per aprenentatge i educació.
Llavors sobren les excuses, si del que parlem és d'identitat, ningú tindrà cap problema a sentir-se'n català si ho vol, i no ho serà, si no ho vol. Igual que espanyol, o francés. A vegades els darrers d'arribar són els més interessats en ser i sentir-se, i per a mostra, els hispans que emigren als EUA.
Per què doncs, a Catalunya, encara es discuteixen per saber qui és qui? Potser serà que aquesta construcció de la identitat no té els elements suficients per a ser una veritable adquisició cultural i potser alguns ni tan sols la permeten a qui sí que la tenim clara aquesta identitat catalana.
Molts sabem qui som i sabem què volem, per això és que alguns no ens volen deixar ser-ho amb totes les lletres.

Llibre: Incerta glòria de Joan Sales
Pel·lícula: The godfather de F.F. Coppola
Música: Pace verde d'Andreas Vollenweider

Etiquetes de comentaris:

10.12.2007

Al Gore i l'ONU, Nòbels de la Pau

Els Nòbels, enguany tenen un caire rebel que l'acadèmia sueca utilitza de tant en tant per equilibrar els que dona per conveniència. A la trencadora Nobel de literatura Doris Lessing, se li suma avui el polític que es va convertir en radical defensor de la Terra Al Gore. El Nòbel de la Pau, sempre controvertit, ha anat a parar a aquells que defensen la Terra com a lloc on vivim tots, i a la lluita contra la degradació ambiental que patim. Tot això just la setmana en que alguns havien inclús intentat demandar Gore dient que és un extremista i que les "veritats incòmodes" de la seva pel·lícula An convenient truth nomès ho són a mitjes.
Potser els interesos de Gore vagin més enllà de l'estricta defensa del planeta, però, malgrat tot, el perill de desastre ambiental hi és, i la seva propaganda serveix per a concienciar més que molts dels programes oficials. Benvingut sigui doncs aquest premi Nobel de la Pau.

Música: Beautiful day de U2

Etiquetes de comentaris:

10.11.2007

Doris Lessing, Nobel de Literatura

Pocs premis Nobel de Literatura han estat tan merescuts com el que li han atorgat a Doris Lessing. Les raons són moltes, destaco dues:
la qualitat literària d'una gran producció i la gosadia d'una dona avançada al seu temps. La Lessing té més de 80 anys i després de dos marits i tres fills, es va construir una vida per a la literatura i per a la defensa de les seves opinions que l'ha fet mereixedora d'admiració.
No en va, alguns governs no la deixen ni entrar al seu país, i alguns col·legues se l'han mirat a voltes amb condescendència, anomenant-la escriptora feminista.
No cal dir més, sinó llegir la seva obra: El quadern daurat, Dintre meu o La terrorista bona, són algunes de les obres que podeu trobar d'ella a les nostres llibreries.
Llegiu-la, és el millor que podem fer per celebrar aquest Nobel.

Etiquetes de comentaris:

10.10.2007

El canon, la Fira i la xoucroute

La Fira del llibre de Frankfurt s'ha inaugurat amb la presència de la cultura catalana com a convidada d'honor. Ha estat delirant i magnífic el discurs anti discurs d'en Monzó parodiant un escriptor que ha de fer un discurs a una fira...
Hi són molts escriptors i moltes editorials que fan el seu paper que és vendre llibres.
Es mobilitzen milions d'euros per promocionar la lectura en un context global, i s'aprofita que tot surt als mitjans per engrescar al personal cap a la literatura; per això han sorgit cànons de la literatura catalana a dojo...
Sembla que hi ha unanimitat i el primer són les Poesies d'Àusias March i el segon Tirant lo Blanc de Joanot Martorell (que eren valencians però que no tenien cap dubte de que escrivien en català).
Desprès sí ha dubtes..que si Villalonga i el seu Bearn o la sala de les nines (millor al meu parer que Il gattopardo de T. de Lampedusa) o el Quadern gris de Josep Pla.
Poques dones per no dir cap, exceptuant Mercè Rodoreda i el seu Mirall trencat.
Per això i perquè em manquen algunes obres mestres, aquí va el meu cànon:

L'irradiador del port i les gavines
de Joan Salvat Papasseit
Josafat de Prudenci Bertrana
Bruixa de dol de Maria Mercè Marçal
Pedra de tartera de Maria Barbal
Laura a la ciutat dels sants de Miquel Llor
Solitud de Víctor Català (Caterina Albert)

I si voleu continuar..el cànon és obert..bona lectura!
Música: Boig per tu de Sau




10.09.2007

El Che, un mite de 40 anys


La diferència entre un mite i una persona és que els mites no moren. La figura d'Ernesto Che Guevara és un mite assumit per la societat mundial global que identifica la revolució cubana i per extensió, la rebel·lia.
La persona d'Ernesto Guevara va tenir una història excitant i alhora coherent amb sí mateixa, un metge argentí destinat a portar una plàcida vida de classe alta, que comença un viatge en motocicleta per l'amèrica llatina que el portarà a canviar el que estava previst per a ell. Intel·lectual qualificat, lector empedernit construeix la seva identitat a partir del convenciment de que s'ha de canviar la vida de les persones del món a millor.
La participació en l'alliberament de la Cuba dictatorial el posa en l'avantguarda de tots els moviments progressistes de mitjans del segle passat: París del 68 o el moviment hippie nordamericà. Els intel·lectuals d'esquerres de les societats occidentals de finals del XX van crear la incona del Che, sustentada en el seu tràgic final a Bolívia, ara fa 40 anys; i enaltit per una magnífica fotografia de Korda que encara avui és senyal identitari per a molts, encara que no tots coneguin al personatge històric.
Alguns trobem a faltar aquella coherència guevariana en molts dels suposats revolucionaris actuals dels quals ens sobren les bombes lapa a sota dels cotxes de la gent.

Llibre: Notas de viaje de Ernesto Guevara
Pel·lícula: Diarios de motocicleta de Walter Salles
Música: Hasta siempre Comandante de Carlos Puebla




Etiquetes de comentaris: ,

10.08.2007

Periodisme seduït pel poder


La ferotge crítica que Juan Luis Cebrián ha fet avui a la política de comunicació del govern socialista de Rodríguez Zapatero només es pot entendre des del punt de vista de l'amic traïcionat.
Tots sabem que El País, diari de referència de l'esquerra espanyola, defensor de Felipe González fins a dir prou; està perdent molts del seus lectors, tant en paper com a la xarxa, assetjat pels nous productes mediàtics i visualitzant que el primer diari espanyol passa a ser un més; deu ser difícil estar acostumat a sentir l'alè del poder al costat de l'orella, i de cop i volta, només silenci.
La guerra del futbol entre Sogecable i Mediapro ha estat el primer toc d'atenció, allà on els de PRISA han visualitzat l'horror d'haver perdut el favor del poder; i si a sobre han perdut l'amo amb la mort de Jesús de Polanco; la seva situació de privilegi ha passat a ser nul·la.
Cebrián, el fill intel·lectual, ha actuat en conseqüència i està posant davant del govern socialista una pregunta clau: si voleu guanyar les eleccions, ens necessiteu com mai, encara avui i els que us aconsellen (aquests bruixots que us visiten...Cebrian dixit) no us fan cap favor.
Haurà rebut el missatge el think thank de la Moncloa?

Llibre: La España de los pinguïnos d'Enric Juliana
Pel·lícula: La señal de Ricardo Darín
Música: Extraterrestres d'Antònia Font


Etiquetes de comentaris: ,

10.07.2007

Convergència, face to face


La refundació del catalanisme que es proposa l'Artur Mas és alguna cosa més que una jugada estètica per recuperar vots.
El gran partit que és CiU té una base sòlida en Convergència Democràtica de Catalunya, partit que fet del no res per la gran figura de Jordi Pujol, s'ha demostrat el partit que ha sabut aglutinar idees i conceptes generadors d'un país que ha madurat al llarg de 25 anys de democràcia.
Amb dos factors fonamentals, el lideratge de Pujol i l'identificació amb el gruix de la classe mitjana catalana durant el període democràtic postfranquista.
En aquest moment, quan la pérdua del poder ha truncat moltes seguretats a nivell de partit, i quant el gran líder ja no està al capdavant, sorgeixen necessitats que no només són de partit, que també són d'un país que s'ha identificat amb Convergència i ara no troba el mateix referent. Mas no és Pujol, i el seu fill Oriol tampoc. No estem en situació de precarietat democràtica, i la societat és multicultural de veritat. Les eines que abans servien, ara no són bones per això l'acte del dia 20 de novembre és important, per moltes raons però sobretot per dues: veurem si hi ha líders que es converteixin en el referent que en manca i veurem si el contingut del discurs va més enllà de l'anècdota i defineix una nova forma de fer política perquè Catalunya, com a país, i els catalans, tots, ho necessitem.

Llibre: Nació.cat de Saül Gordillo
Pel·lícula: En construcció de José Luis Guerín
Música: Giant steps de Tete Montoliu

Etiquetes de comentaris:

Bàsquet femení a la final europea

Per saber que les noies de l'equip de bàsquet han arribat a la final de l'Eurobasket he hagut de cercar la notícia amb microscopi, mentre els diaris i els telenotícies s'ennueguen de futbol de primera, segona i tercera divisió...No fa res, elles, les components del millor equip, s'estan deixant la pell a Itàlia per ser campiones i anar directes als jocs olímpics de Pequín.
L'equip és una pinya, són dones que posen el millor per estar a l'alçada. Avui a Teledeporte (res de cadenes ordinàries, que deuen haver curses d'ànecs de primera divisió..) a les 19,30 h. veurem la final amb Rússia, la gran potència.
Estarem tots davant la tele per empènyer aquestes fantàstiques esportistes cap a la glòria..i també per veure com la Núria Galceran les cuida i està al cas de tot; és membre de l'equip tècnic de la selecció i és companya meva a la feina. L'estem esperant amb candeletes dimarts vinent per celebrar-ho tot, el que sigui, ella és també una crack i nosaltres estem molt contents de que sigui la nostra companya. Endavant !!!


Música: We are the champions de Queen

Etiquetes de comentaris: ,

10.05.2007

Cinema per xalar


Cap de setmana i cinema a dojo. S'han estrenat moltes i bones pelis que caldrà anar a veure.
7 mesas (de billar francès) la darrera de Gracia Querejeta; amb una actuació esplèndida de Maribel Verdú i Blanca Portillo. La segona amb premi a Donostia, la primera sense, però no desmereix.
Padre nuestro de Christopher Zalla, històries d'emigrants mexicans a USA, real cinema i grans actors, pràcticament desconeguts.
Mataharis d'Itziar Bollaín; una altra gran directora que l'encerta sempre amb tot el, que toca. Bon repartiment femení i bona història de detectius que no és un noir.
I, d'obligada visualització, Promeses de l'est, la creació violentíssima de Cronenberg que sense Viggo Mortensen ja no sap fer pelis. Una història a l'Europa més actual, amb personatges que trespassen la pantalla, especialment Viggo..Preparats per a la sang que degota de la pantalla, preparats per a l'espectacle...

Trailer de Promeses de l'est de David Cronenberg



Bloggies a RAC 1


Avui al programa El Món a RAC1 que dirigeix Jordi Basté, la Mar Poyato en la secció Bloggies ha parlat d'aquest humil bloc, esmentant especialment el post sobre Vels, dones i drets, (podeu sentir el tall del programa aquí).
Li he de donar les gràcies a la Mar per considerar que Platxèria pot ser d'interès per als oients de RAC1, i a l'Eduard Batlle per comentar-li a ella l'existència d'aquest bloc.
La feina que han començat a fer al programa d'en Basté, amb la Mar Poyato, és molt de valorar perquè el desenvolupament dels blocs a casa nostra , i per extensió arreu, és un fenòmen nou que cal investigar i tenir molt en compte.
La ràdio, que és el mitjà per excel·lència, té un paper clau en la informació diària, en la participació i la interacció, característiques que en la xarxa tenen també els blocs. Per això aquest meelting pot entre xarxa i ràdio és tan interessant.
Felicitats pel programa i gràcies de nou!!


Etiquetes de comentaris: ,

10.04.2007

L'Univers a tocar

Fa 50 anys el primer satel·lit va sortir de la Terra per encarar l'inici de l'era espacial.
Es deia Sputnik i va ser llençat des de la base de Baikonur a l'actual Kazajistan.
En comparació amb els actuals satel·lits, aquell artefacte era molt senzill; una bola d'alumini de 58 centímetres que emetia el característic "bip bip" que es va fer famòs i utilitzat en milers de pel·lícules de ciència ficció.
L'Sputnik portava dins una placa amb un dibuix d'una parella d'humans, mescla de diverses étnies per ser políticament correcte, la qual cosa feia que no s'assemblessin a cap humà real i també portava la salutació en diverses llengües del món per a possibles éssers intel·ligents de l'espai exterior que el poguessin trobar.
L'intent fins ara no ha reixit i potser serà, com diu l'amic Sánchez Piñol, què com que són intel·ligents, no han volgut posar-se en contacte amb nosaltres, pobres éssers humans, navegants més aviat obtusos en aquesta nau que anomenem Terra.

LLibre: La pell freda d'Albert Sánchez Piñol
Pel·lícula: 2001, una odisea a l'espai d'Stanley Kubrick
Música: Just like heaven de Katie Melua


Etiquetes de comentaris:

10.03.2007

Vels, dones i drets


Que un element del vestuari d'una nena sigui motiu d'expulsió de l'escola és incomprensible i desproporcionat en el nostre democràtic i civilitzat segle XXI.
Aquesta és la idea bàsica i despullada d'una notícia. Si li afegim que parlem de xador, o vel musulmà, parlem de símbols relacionats amb la cultura, i sobretot, amb la religió.
Una escola democràtica i laïca com la nostra, ha de saber conjugar el fet de tenir persones de diferents religions i cultures, amb el fet inqüestionable del dret a l'educació, la igualtat i la ciència, com a símbols de la pròpia comunitat educativa.
L'administració haurà de crear norma quant al sistema de convivència entre significants i símbols que poden ser excloents, justament perquè el lloc més inclusiu és la nostra escola, el sistema educatiu que ens assegura a tots i, sobretot a totes, un lloc en la societat.
Les dones han de tenir les mateixes oportunitats educatives i socials que els homes, si portar vel o no, ha de significar tenir accès a l'educació; nosaltres, com a societat, hem de ser capaços de fer que totes dues coses siguin compatibles, sinó només haurem aconseguit que les mateixes persones, les nenes, siguin les perjudicades altra volta, i això sí que no es pot consentir.
El debat però, és més ampli, és el debat de com cultures i religions diverses conviuen en un mateix territori, amb normes per a tothom, i amb drets i deures per a tothom. Que les emocions i les creences no es ocultin el dret de les persones a viure amb dignitat.

Llibre: Lleó l'Africà de Amin Maalouf
Pel·lícula: Babel d'Alejandro González Iñárruti
Música: You and I de Michael Bublé


Etiquetes de comentaris: ,

10.02.2007

Quin aeroport per a quin país?


Finament hem sabut la decisió d'AENA sobre el repartiment de la T-Sud de l'Aeroport d'El Prat: Clickair , Spanair i Vueling, totes elles línies de baix cost, operaran majoritàriament. El resultat no va en la línia del que s'esperava per a fer de l'aeroport més important de Catalunya un hub internacional, és a dir, un focus de vols transoceànics que propiciïn desenvolupament industrial per al país.
Les anàlisis de la situació però són diverses: per una banda la inversió que es farà és milionària i facilitarà que l'aeroport mogui fins a 70 milions de persones en pocs anys; per l'altra, alguns es pregunten si aquest és el model que necessitem per al nostre país, si la sostenibilitat econòmica s'adiu amb el turisme de masses o si les connexions aèries són les que ens interessen estratègicament.
Potser hauríem de saber primer quin és el model econòmic de desenvolupament que volem i per a quin país el volem; primer hem de ser capaços de decidir, independentment de Madrid o de Brussel·les, com es vol que sigui Barcelona i Catalunya; llavors podrem dir si aquest és l'aeroport que ens interessa. Alguns especialistes ja ens ho estan dient, l'economia del turisme exacerbat, del totxo, del sector terciari, no es suficient per a mantenir un país que aspira a ser capdavanter al segle XXI; pense-m'hi.

Llibre: La muerte lenta de Luciana de Guillermo Martínez
Pel·lícula: Promesas del este de David Cronenberg
Música: Vieni via con me de Paolo Conte

Etiquetes de comentaris: ,