Maragall al descobert

Per no ser menys que el seu àlies de Polònia, Pasqual Maragall ha fet unes declaracions referint-se especialment a la seva relació amb el seu partit que semblen la pataleta final que l'actor que l'imita fa en bata i sabatilles.
Dir que ha deixat el partit perquè no pensa pagar la quota o recordar qui estava de part de qui al congrés que va guanyar ZP pels pels, és com un gag.

La sort de Maragall va ser estar al lloc precís i ser de la família que és. Per això estava predestinat a "ser", entre cometes: ser alcalde, o ser president de la Generalitat. En canvi, la seva desaparició de la vida pública ha estat fosca, depriment, per la porta falsa. No és que calgui ser condescendents amb aquells que ho tenen tot però els que no li han estat lleials tant del seu partit com dels altres, (preguntem-nos perquè Carod li va ser infidel reiteradament i ara no li'n fa ni una a en Montilla) no es que hagin fet un paper gaire galdós.

Potser haurà de marxar ja a Nova York, passant per Roma, com en els seus inicis i escriure aquelles memòries que amenaça amb publicar. La literatura sempre ha estat el fort de la família.

Llibre: Poesies de Joan Maragall
Pel·lícula: Manhattan de Woody Allen
Música: Garota d'Ipanema de Joao Gilberto e Caetano Veloso