Mònica Terribas, directora de TV3

Desprès de mesos i mesos d'un culebrot impresentable per nomenar la directora de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Rosa Cullell, hem començat a saber l'equip que conduirà la Corpo, i l'estrella dels nomenaments és Mònica Terribas, fins ara directora del programa La Nit al dia, que serà la directora de TV3.

Els càrrecs són importants, i alguns són emblemàtics, com el de TV3.
La Nostra ha estat l'eina fonamental que tots els partits i el Govern de la Generalitat han utilitzat per ells mateixos primer, i desprès per normalitzar la llengua i la cultura catalanes, i sobretot, com ella va dir ahir nit en el seu comiat del programa nocturn, per a fer país.

Sabem que la feina que fa una televisió va més enllà de la pura informació o de la diversió, i especialment a Catalunya, una nació sense estat, que reivindica la seva raó de ser arreu. De fet, amb les eines que ens proporcionen Internet o els mitjans àudiovisuals la presència del català en el món és molt més gran que la que que li correspòn per nombre de parlants. El càrrec de la Terribas doncs comporta un plus de responsabilitat que no tenen els que dirigeixen canals generalistes a d'altres llocs.

El perfil de la Mònica Terribas és complet, formada a l' UAB, professora de l' UPF, i estrella de les entrevistes polítiques, se la visualitza a vegades com massa impulsiva i un punt dominant, la qual cosa li ha comportat no poques crítiques, la darrera de fa pocs dies del diputat Manel Mas per l'entrevista al president Montilla. Però penso que aquestes crítiques tenen una velada pauta de masclisme afegit, com quan se l'ha criticat pels vestits que treu en pantalla. No en va, el nomenament de Rosa Cullell va ser acordat in extremis per Puigcercòs, Iceta i Felip Puig, a un hotel de Barcelona, quan Saez tirava la tovallola de l'acord entre partits. Quan siguin tres dones les que es reuneixin a un hotel per decidir el nomenament d'algú tan important com el cap de la Corpo, perquè als llocs de poder visibles no han estat capaços de fer-ho, llavors potser podrem estalviar-nos comentaris sobre la roba o la capacitat de qui es nomena, per ser dona.

Li desitjo molta sort a la Mònica Terribas, crec que té capacitat per a fer la feina que se li ha encomanat, si la deixen. El fuet a vegades cal a algunes i no és gratuït.

LLibre: La noia dels seus somnis de Donna Leon
Pel·lícula: Lost in the fire de Susanne Bier
Música: 4 minuts de Madonna (amb Justin Timberlake)

Premis Blocs Catalunya 2008

Ha començat el període d’inscripcions per a la primera edició dels Premis Blocs Catalunya, una iniciativa pionera impulsada per l’organització STIC.CAT. El termini de presentació de candidatures acabarà el 15 de setembre.

A més, STIC.CAT ha obert el web http://www.premisblocs.cat/ en el qual pot fer-se les inscripcions seguint la normativa de les bases. D’aquestes, en destaquem que el Premis Blocs Catalunya 2008 són oberts a tothom que tingui un o més blocs en llengua catalana, independentment del lloc de residència física. Això sí, no s’acceptaran els blocs anònims.

Tot visitant el web hi trobareu els primers inscrits en alguna de les onze categories definides en els Premis Blocs Catalunya: Cinema, Literatura, Economia, Educació, Esports, Periodisme, Personals, Política, Gastronomia i TIC, mentre que l’onzè premi serà pel bloc de l’any.

Més enllà del lliurament dels guardons, l’organització STIC.CAT vol aprofitar les sinergies generades per difondre i per promocionar l’ús de les TIC en tots els àmbits de la societat. És per això que els Premis Blocs Catalunya són la punta de llança de tot un seguit d’activitats orientades a aquestes finalitats.

El lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2008 tindrà lloc el divendres 10 d’octubre d’enguany, a l’Auditori-Palau de Congressos de Girona.

Ses Illes, Cala Formentor

Tornant del viatge en vaixell de vela a ses Illes, alguns racons especialment impactants, avui Cala Formentor on paisatge i literatura es donen la ma.

El Pi de Formentor

Electus ut cedri

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
lo crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor que puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi lo penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i triomfador espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com una prenda santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida... noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons valentes ’niran per la ventada
com l’au dels temporals.

1875
~
Miquel Costa i Llobera
(Pollença, 1854 – Ciutat de Mallorca, 1922)

Música: el Pi de Formentor de Maria del Mar Bonet

Llei Catalana d'Educació, una oportunitat

El Conseller Maragall acaba de presentar l'avantprojecte de la Llei Catalana d'Educació en roda de premsa. Tot un repte i una novetat històrica, mai hem tingut una llei exclusivament catalana d'educació.
En una primera lectura em suggereix algunes consideracions:

- el vocabulari és innovador, es parla de Servei públic d'educació com a principi general; es parla d'Institut Escola per a centres públics que facin de 3 a 18 anys d'escolarització, recuperant el nom dels centres que la República més avançats i amb una idea de laïcitat i escola activa molt recomanables.

- les novetats són engrescadores, l'obligatorietat des dels 3 anys, quasi de facto en aquest moment o la idea d'autonomia de centres i de la gestió dels directors es absolutament necessària pe adequar els centres a la realitat social.

- la creació de zones educatives que ordenin el territori i adeqüin l'oferta de tots els centres públics i concertats a la demanda dels alumnes és interessant, tenint en compte que s'ha de vetllar per un veritable servei a l'alumne i als docents que no supediti l'acció educativa a l'administrativa.

- la modificació de la formació inicial i continuada per donar valor a la professió docent i a la importància dels incentius personals i professionals per als professionals que fomentin la innovació és clau per aconseguir els objectius amb els alumnes.

- la relació escola i empresa com a motor de la investigació i el desenvolupament del propi sistema educatiu, relacionat amb els objectius educatius és clau, seguint models europeus i americans.

- l'avaluació del sistema al qual se li demanen resultats en funció de la pròpia dinàmica d'autonomia i gestió.

En el plateret dels dèbits d'aquesta llei, a primer cop d'ull:

- no s'ha fet una bona política de comunicació i informació de la gestació de la llei, que ha comportat una primera vaga dels sindicats d'ensenyants.

- no s'ha presentat una memòria econòmica al costat de la llei per garantir la posada en marxa de tots els objectius establerts.

- els terminis de tramitació de la llei són curts i la relació amb d'altres mesures legislatives no està clara, com tampoc no sembla que s'hagin acordat prèviament accions amb els altres partits del Parlament, amb els agents sindicals o amb els pares i mares, que també són protagonistes del fet educatiu.

El que sí està clar és que la Llei és necessària, els diversos informes que darrerament s'han presentat demostren que Catalunya en educació no està a l'alçada del que el país necessita. L'escola que tenim ara s'assembla més a la del segle XIX que a la del segle XXI, com en d'altres àmbits de la nostra societat siguin les infraestructures o la pròpia societat de forma global. Per això calen solucions globals que integrin l'escola a l'entorn, a la nova societat de la informació, als reptes que tenim com a societat que són els mateixos que els de la l'escola.

Llibre: Les veus del Pamano de Jaume Cabré
Pel·lícula: Reencarnación de Salomón Shang
Música: Violet Hill de Coldplay

Dídac Lee, un emprenedor

Quan parlem d'emprenedors jo sempre he pensat en seriosos personatges en grans despatxos que corbata al coll maneguen i desmaneguen com volen, però en Dídac Lee és un cas especial. Va ser el primer estranger d'una altra raça nascut a Catalunya, explica ell, i amb 21 anys va muntar la seva primera empresa amb 18000 euros d'un préstec personal, malgrat que la seva família esperava que acabés la carrera a la universitat que no va acabar. Ahir nit en un sopar del Cercle del Coneixement ho va explicitar clarament.
És divertit i clar en les seves opinions, segur i honest en la contundència de les respostes, i entenedor en els conceptes. Tres afirmacions seves per a ser un bon emprenedor (copiades d'en David Rodríguez que hi era al sopar també):

1.- Cal ser emprenedor, encara que es fracassi: "El pitjor fracàs és que, al final de la teva vida, vegis que t'has quedat amb les ganes de fer quelcom".

2.- Davant d'una adversitat, assumir les responsabilitats i mirar el got mig ple. Molts cops tendim a donar les culpes als altres o al "sistema", quan és culpa nostra.

3.- Deixar que els investigadors investiguin, i no forçar-los a què siguin emprenedors. Cal que els investigadors col·laborin amb els emprenedors, però no se'ls pot demanar que siguin una cosa que potser no són.

A mi em va interessar especialment com veu ell el sistema educatiu i els seus reptes, enmig d'un grup d'empresaris i economistes, amb algun enginyer i alguna filòloga, calia saber de la seva opinió sobre educació; ell va comentar que el repte del sistema educatiu és donar a l'alumne el que necessita, com en el cas de les empreses i les necessitats del mercat. Saber analitzar i detectar les necessitats dels estudiants i dona'ls-hi la possibilitat d'aprendre el que realment han de fer servir desprès.
I un punt important, el sistema ha de tenir la capacitat de modificar-se, de fer-se de nou davant dels reptes de la societat, de transformar-se i aquesta és una crítica que ell va fer molt seriosa a la vana situació encarcarada que de fora es percep del món educatiu, especialment l'universitari, que no facilita la tasca dels emprenedors. De la necessària relació entre empresa i universitat que a Catalunya i Espanya no està desenvolupada com a d'altres països europeus o a EEUU.
Caldrà escoltar-lo i seguir-lo amb atenció, és un exemple de bones pràctiques en l'empresa que revoluciona el concepte de fer riquesa i a més afegeix un plus de riquesa cultural i meelting pot immillorable per a Catalunya.

Llibre: La lladre de llibres de Markus Zusak
Pel·lícula: Cobardes de Jose Corbacho i Juan Cruz
Música: Let's get it on de Maceo Parker en homenatge a Marvin Gaye

Sant Jordi 08

Passejant el Sant Jordi he trobat els amics,
tornen a ser fora del cau, als bars i les terrasses,
a les rambles i les places, alliberats.
Bookcrossing de primavera que punxa els dits
i descarrega pètals de roses de mil colors.

M'ha cridat en Mankell, sense Wallander
i Brunetti en vaporetto; m'ha espantat Ken Follet
i les seves mil pàgines de pedra.
Darrera un piló de contes m'esperava Quim Monzó
i Ferran Torrent m'esquitxa, sense Butxana,
un altre novel·lot.
Philip Roth, sense Coixet, estava al costat de Mcormick
i Mariolina Venezia encara tenia mil anys per explicar.
Amarat de tinta xinesa, Manara epatava el burgés
i un Corto Maltés astorat mirava sota el barret cap al sud.

Tots els amics, i molts més, m'esperaven
udolant lletres i flors,
Sant Jordi, com sempre, i com mai,
es fonia pels carrers...

Música: Umbrella de Rihanna

L'oracle de Delfos i Mafalda

El món educatiu està en efervescència, quasi com sempre, però ara més perquè hi ha en perspectiva la primera Llei Catalana d'Educació que, si tot va bé, s'aprovarà a finals de 2008.
He assistit a III Simposi de l'Educació a Catalunya, organitzat per la Fundació Bofill, on compto amb bons amics, al MACBA de Barcelona. Moltes cares conegudes en el públic i en els ponents, em detindré en alguns que m'han suggerit i recordat idees essencials.

Ferran Ferrer ha explicat l'estudi sobre l'Estat de l'Educació a Catalunya publicat fa uns mesos. Idees fonamentals: els resultats dels nostres alumnes són vergonyosos respecte al que correspondria a un país com Catalunya, amb el seu nivell de renda i de desenvolupament cultural i social. Raons, la manca d'inversió pública, els desequilibris en el propi sistema, la formació inicial i continuada, l'avaluació i el rendiment de comptes.
Francisco Longo, que ha parlat sobre el lideratge a l'educació. La necessitat de tenir equips i sobretot persones que liderin un projecte de centre perquè aquest fet assegura els resultats dels alumnes i la bona trajectòria dels centres.
Però el que m'ha agradat especialment, i com sempre, ha estat Francesc Pedró al qual conec de fa temps, i amb el que he col·laborat en recerca sobre TIC i Educació en un projecte europeu. El seu estudi sobre El professorat a Catalunya, fet per encàrrec de la Fundació Bofill posa de relleu les mancances d'un sistema que no considera els seus professionals com els protagonistes del fet educatiu juntament amb els alumnes. Ni les formes d'accés a la funció educativa, ni la preparació inicial i permanent dels professionals, ni l'estatus econòmic no són equilibrats. Sobta però que no hi hagi més estudis en matèria de dades professionals dels docents, i aquest és un fet remarcable, si, com molt bé sabem, l'educació és sempre notícia i motiu de parlament social. D'altra banda, el punt de vista economicista que el professor Pedró imprimeix a l'estudi, sempre troba reticències dels contraculturals professors; es renega massa fàcilment d'aquesta opció metodològica per a analitzar el rendiment professional quan tots sabem que la vessant econòmica i d'organització sistèmica està en el rerefons de totes les mancances de l'escola.
Idees clau: la manca de directors ben pagats i formats especialment és fonamental per a portar a terme un bon projecte educatiu de centre; la promoció laboral dels mestres i professors ha d'ésser continuada i assegurada per a fomentar el rendiment, educatiu, no només en sous sinó també en incentius investigadors, personals o de reconeixement social; l'accés al lloc de treball és obsolet, les oposicions i tota l'estructura funcionarial no es correspon a les necessitats del sistema en el segle XXI i l'autonomia de centres, com a eix vertebrador de la pròpia organització sistèmica és clau juntament amb el rendiment de comptes o avaluació externa.

Tot plegat, res que no sigui conegut, però refrescant respecte dels mites que corren, tan pels nivells de grans responsabilitats d'un sistema mastodòntic que adoleix de formes reals de transformació com per part dels professionals docents, reticents també a mesures que no perceben com a generadores de major possibilitat real de treballar en les condicions que esperen.


En Francesc Pedró que és un gran comunicador, va fer servir l'oracle de Delfos i Mafalda per conjurar les reticències que sabia que sortirien sobre el seu diagnòstic. L'oracle per a dir que sempre és molt difícil canviar un sistema, i que ni els mateixos deus saben si això serà possible, i la gran Mafalda, amb l'acudit que veieu damunt..De tota manera va tenir la pregunta crítica assegurada, mentre molts, tots, aplaudíem una visió acurada i moderna de com l'escola ha d'ésser autònoma, independent econòmicament, amb líders que agafin la corda i tirin del grup i incentius per a tots els professionals, això sí, amb torna, amb avaluació de tots, externa i independent. A veure si d'una vegada, ens fem tots grans.

Llibre: Mil cretins de Quim Monzó
Pel·lícula: Elegy d'Isabel Coixet
Música: Money de Pink Floyd