10.31.2006

Incomunicats


Darrerament les comunicacions a la zona de Barcelona i rodalies són un caos. Per fer un trajecte de 15 minuts dins la metròpoli barcelonina pots estar dues hores. I això no és normal. Parlo de les cues contínues a les rondes o les autopistes, pagant i sense pagar peatge, ja no hi ha res que t´asseguri la rapidesa de la via.

El transport públic, l´alternativa que contínuament els responsables polítics tenen a la boca, fracassa estrepitosament, exemples: les continues aturades dels trens de rodalies, que deixen els ciutadans indefensos a les estacions o als trens, sense informació, produïts per accidents o trencaments de catenàries... Els aeroports: les vagues salvatges de personal de terra a El Prat o a Girona; les esperes sense explicació que ja són normalitat o els desviaments o anul·lacions de vols de les companyies que venen fum a preus d´or.

Avui, dia de reflexió, és moment de pensar no només en com parlen els candidats, com vesteixen o si ens fan gràcia els dvd´s, sinó sobretot en com valorem el funcionament de les institucions i serveis públics i privats; en com la nostra vida diària es pot millorar en funció de qui portarà les regnes, pense-m´hi seriosament mentre ens esperem a que el tren surti o l´avió vulgui enlairar-se.

10.29.2006


Barça desdibuixat
Quan miro les fotografies dels dos candidats a la presidència de la Generalitat amb el president del FC Barcelona, penso que el Barça s'ha desdibuixat. En Laporta, divinitat personalista on les hi hagi, s'ha posat per davant de qualsevol altre interès amb aquesta jugada publicitària. Ell és qui treu suc, ni els candidats ni el club.
No se li pot negar a Jan Laporta personalitat, inteligència i estratègia. Ha aconseguit per al Barça allò que calia, just en el moment en que s'havia de fer: lligues, copes d'Europa, diners i un actiu de valor afegit que reafirma aquella frase del "més que un club", no nomès per representar a Catalunya, sinó també per definir-se com els més compromesos socialment. Un valor publicitari de primer ordre en aquest moment. Però tot això no val si desprès el president s'ho juga a una carta.
Els nens que arriben a Catalunya de terres llunyanes tenen en el Barça la primera senyal d'identitat cultural que Catalunya els proporciona. On hi ha una pilota no hi ha racismes ni apartheids. Qui sent la identificació amb la primera institució social de Catalunya, ja és català ( sense punts al carnet, si us plau). A veure si els candidats i en Laporta ho saben fer per no perdre aquest actiu social impagable.

10.28.2006


Amèrica, segle XXI
Al continent americà estan passant coses. Amb l'entrada en el nou segle va semblar que l'esquerra recuperava el control de la situació, i l'época destralera de dictadures i polítiques caciquils s'havia acabat. Bona prova serien Hugo Chávez a Venesuela; Luiz Inácio Lula da Silva a Brasil; Néstor Kirchner a Argentina; Tabaré Vázquez a Uruguai; Evo Morales a Bolivia i Michelle Bachelet a Xile. Tota una generació de nous polítics d'esquerra, sorgits de la lluita contra els feixismes i proposant noves formes de fer política social i econòmica als seus empobrits països, no per això mancats de possibilitats.
En canvi les recents victòries dels candidats de la dreta modernitzada a Mèxic, Perú o Colombia, fan pensar que l'onada progressista no és total; que els grans poders econòmics que gestionen l'extracció i comercialització de matèries primeres no volen deixar anar el control. L'acord signat in extremis per Evo Morales amb les petrolieres és una bona mostra d'això.
I per tant sembla que no està tot ben encaminat a aquesta America central i del sud, la que es desenvolupa a batzegades. Els miners a Bolívia, les classes mitjanes a Venesuela; els treballadors de Brasil o ara els mestres a Oaxaca (Mèxic) seguits per l'Asamblea Popular de los Pueblos de Oaxaca (APPO) organitzen protestes amb inusitada violència, revoltes populars del segle XXI. És la lluita entre els grans poders econòmics globals i els ciutadans, que no acaben de veure quines són les millores en les seves vides ara que ja han pogut votar.

10.27.2006


Nous candidats per a nous temps
Les societats canvien i es modifiquen amb molta rapidesa. No ens dóna temps de pensar-hi que ja no sabem qui és i quins són els drets del ciutadà. L'origen de l'organització social dels estats moderns està a Europa i a partir de la Revolució Francesa es comencen a definir formes de relació social i política.
I això té a veure amb la cultura del lloc, la religió dels seus habitants, les formes d'organització familiar o el color de la pell. Aquests eren tots iguals al segle XIX en els països europeus.
Aquesta realitat uniforme canvia amb els grans moviments migratoris dels segles XX i XXI i, per tant, s'ha de definir qui té dret a votar i també qui pot ser candidat, en funció de criteris diferents.
Pot votar una persona que viu a Catalunya 6 mesos a l'any perquè està jubilat i és ciutadà anglès? Pot votar un immigrant que té dificultats per a tenir documents legals però que fa 8 anys que hi viu? Por ser candidat una persona que és de religió cristiana en un país que es declari musulmà?
Els Estats Units, que sempre són un laboratori experimental de sociologia aplicada, tenen exemples com el de Barak Obama, senador i possible candidat a la presidència del país.
El camí que marquen amb aquesta proposta és el de la maduresa democràtica i responsabilitat institucional per respondre als reptes que les noves formes socials. No crec que serveixin els carnets de puresa ni els colors de pell.

10.25.2006



Entre la técnica i la informació
Des que Umberto Eco va publicar Apocalíptics i integrats, a principis dels anys 80, ja sabem que la nostra societat és un batibull tècnic constant que no ens permet ni pensar-nos amb temps que ja tenim una altra situació diferent a la qual hem d'habituar-nos.
Aquesta modificació de la tècnica s'aprecia especialment en el món de la informació i el nous formats de trametre-la als ciutadans. S'ha qüestionat el paper del periodista en aquesta mar tecnològica: qualsevol pot ser periodista, qualsevol té més credibilitat que el periodista pofessional o perquè ja sabem que estàn comprats, o perquè no han contrastat el que diuen, o perquè amb una digital i un pc tots en fem d'informació.
Però això no és real, com tampoc és cert que el paper de la mestra sigui inferior al d'Internet davant dels estudiants. És la persona la que li dóna el valor afegit al mitjà tecnològic, no és Youtube sol el que fa que millions de persones s'assabentin que Politkóvskaya hagi estat assassinada, són els periodistes com ella els que tenen la informació veritable que algú desprès pot penjar a Internet. Llàstima que ella no valgués milers de millions de dòlars com s'han pagat per Youtube quasi a l'hora que l'assassinaven.
En tot cas llegim diaris, en versió digital o paper, el suport no és l'important: el que és vital és el contingut fet per aficionats si la situació ho demana com a Líban o a New Orleans. Politkóvskaya hauria de ser un referent.

10.23.2006


Corrupció en la construcció
El boom immobiliari a Espanya ja fa temps que cueja, de fet la gran expansió econòmica que ens ha fet crèixer estava sostinguda per les grans quantitats de diners que es mouen en vivenda.
Això genera però una sèrie de conseqüències negatives per a molts, i citem:
Manca de vivenda per als joves (i no tan joves) la qual cosa ha provocat l'anul·lació d'una cimera europea de ministres a Barcelona per por als qui tenien previst protestar.
Desequilibri en les economies domèstiques, on el que s'ha de pagar per les hipoteques és molt superior a la meitat del que guanya la família.
Destrucció de zones rurals, costeres i de muntanya, on s'ubiquen segones vivendes, desocupades la major part del temps, que fan fora els veritables habitants del territori, com és el cas de la Cerdanya.
I finalment, el més sagnant, els escàndols en requalificacions i cobraments fraudulents on polítics de tots els colors de l'arc parlamentari es veuen implicats, des de la família de la Sra Aguirre, fins a l'espectacular cas Marbella, del qual ja en teniem notícies pels programes rosa de la tv, i que ara ja són carn de telenotícies.
La guinda del pastís ha estat la cita que el president Putin ha fet a la darrera cimera europea a Finlàndia, on davant de les crítiques a la manca de respecte als drets humans i les activitats econòmiques poc recomanables del seu país ell contraposava la màfia italiana o els casos de corrupció de molts polítics espanyols. Tot un poema.
Ara tenim en José Blanco que proposa un pacte per a la lluita contra aquest mar de corrupció proposant una llei del sól que modifiqui l'actual vigent del PP, de l'any 1988.
Tot plegat té un tuf d'intent de còrrer un tupit vel sobre el que els jutges i policies estan descobrint que fa estremir.

10.21.2006

Debat en taronja tirant a vermell
El primer i únic debat electoral entre els cinc candidats a la presidència de la Generalitat va tenir colors tardorals com s'escau a l'estació.
Els decoradors i dissenyadors de TV3 van preparar un plató amb taula triangular de color moniato, envoltada de panells color magrana. No podem oblidar que les eleccions són de castanyada.
Els candidats, tot homes, és clar, portàven vestit de dues peces en la millor línia clàssica de tons foscos tots ells, excepte en Saura, que amb el vestit gris i la corbata i camisa negres, va posar el to de disseny of barcelone, com s'escau a un verd esquerrà à la page. Per a la resta, els seus asessors d'imatge varen ser del tot conservadors, i no van arriscar ni en les corbates, coincidents totes elles en colors lligats i ratlles en diagonal, potser la d'en Montilla tenia algun to vermell, però el mìnim imprescindible.
I els colors van acabar lligant amb el contingut del debat, una alineació quasi perfecta dels components del tripartit d'esquerres, Carod-Saura-Montilla, en tons vermells, i una línia compresiva cap al que sembla que guanya a les enquestes, en Mas, per part de tothom que el feia arribar a una coloració lila, mentre els marrons envoltàven en Piquè, furibund sense objectiu.
Si hem de fer cas del debat, el tripartit podria reeditar-se, amb el permís d'en Mas, i l'absència de Piqué (té el despatx de La Caixa ja preparat?)..., panellets i moscatell ens endolciran el resultat.
Fotografia: Efe/Toni Albir

10.19.2006


Bruce, el revolucionari
Bruce Springteen torna a ser amb nosaltres i la història d'amor amb ell escriurà una altra pàgina gloriosa.
L'encandilament que produeix aquest Bruce és encara més sofisticat que el que ens va sorprendre quan Born in the USA ens esclatà als sentits. No content amb fer el que tots els cantautors, evolucionar cap a les cançons protesta o les balades d'amor, posant l'èmfasi en el seu propi estil, The boss es reinventa a cada disc nou, i crea un concepte diferent del que estava previst, això és el que ha fet amb We shall overcome: the Seeger sessions, el darrer invent del geni. Lletres de l'Amèrica profunda reconvertides en una explosió que mescla tots els instruments possibles, avançant cap a un concepte de música social que la vella Europa no ha estat capaç de desenvolupar amb la claredat que ho fa ell.
Estarem pendents d'aquesta música social, que en aquesta campanya electoral que ens ofega de missatges, també utilitza el mot "social" per a convocar els electors. Potser sentint Springteen tindrem més clar que cal votar el dia 1 de novembre.

10.18.2006


Manuel Vázquez Montalbán
Avui fa anys que Manuel Vázquez Montalbán ens va abandonar.
Sol en aquell aeroport de Bangkok, on els ocells de la mort el van anar a trobar, sense temps d'acomiadar-se, morí un home que no volia morir-se perquè tenia molt a escriure, molt a dir.
Orfens de la seva clarivident anàlisi política, social, literària, aquell dissabte quan les notícies ens emmetzinaven el brillant dia, vàrem sentir que seria difícil continuar, difícil el dilluns comprar el diari i mirar la contraportada; complicat entendre els temps polítics que se'ns acostàven; avorrit anar a la llibreria i no trobar la seva nova novel·la.
Com haguessim xalat tots plegats, ell inclòs, amb l'intercanvi d'opinions sobre la caiguda d'Aznar o de Jordi Pujol; sobre el tripartit català o l'efecte ZP; sobre la tele, l'Internet, sobre la blogosfera. Estic segura que ell n'hauria fet un de bloc, punyent i exacte, com tot el que feia.
Un fragment de la seva obra menys coneguda, la poesia, essència de qualitat, MVM en estat pur, per retrobar-lo avui:
Inútil escrutar tan alto cielo
inútil cosmonauta,
el que no sabe el nombre de las cosas
que le ignoran el color del dolor
que no le mata,
inútil cosmonauta
el que contempla estrellas
para no ver las ratas.

10.17.2006


Donant l'esquena al feixista
Manuel Fraga va impartir la conferencia inaugural de la Facultat de Ciències Pólítiques de la Universitat de Granada interromput pels crits d'estudiants anomenant-lo "assassí" i "feixista". Són els retrets a un personatge que va ser ministre amb el dictador Francisco Franco. Ja sabem que en aquest moment Fraga és senador d'unes corts democràtiques i que s'ha reciclat, de fet com molts d'altres protagonistes de la política espanyola recent. Però no per això cal defugir el fet de la protesta vers una persona que atessora en el seu històrial des de la frase "la calle es mía" fins a la fotografía a la platja de Palomares on caigué al bomba atòmica americana als anys seixanta del segle passat.
Molts s'han apressat a condemnar aquestes protestes d'estudiants, des del president de la Junta d'Andalusia fins als mateixos responsables universitaris de Granada. Però cal demanar-se si realment és reprobable l'actitud dels estudiants. A la fi i a la cap, nomès feien que manifestar el seu rebuig a un personatge non grato per a ells. I sense violència.
La transició política espanyola es va fer com es va fer, potser per afartament d'anys negres i necessitat de passar pàgina no va ser cap trencament, sino un pedaç, i ara ens trobem que els fills d'aquells que passaren pàgina, els ho retreuen. Que ho facin perquè els pares encara hi són allà mateix i si no vegeu l'entrevista que El País, el diari més llegit a Espanya, li feia a Manuel Fraga a la seva contraportada fa només uns dies conmemorant la creació d'Alianza Popular.
La protesta és bona, els fills han de fer el sorpasso als pares per poder crèixer.

10.15.2006


Eleccions a Polònia
Aquesta nit es dona el tret de sortida a la campanya electoral a Catalunya per elegir el nou parlament. Ja és normal que unes eleccions es vegin remogudes per les aigües brutes dels interessos més o menys amagats dels candidats i els seus partits. Aquestes però sembla que van per nota, entre el dvd de CiU, el "fascinant" candidat Montilla o els esperpèntics "atacs" públics al PP, no guanyem per titulars als noticiaris de ja fa uns dies.
Per això em sembla que on realment estem fent la batalla més clara i més interessant és a Polònia, el programa d'en Toni Soler que es veu a TV3 els dijous a la nit.
Que me'n dieu dels personatges? són veritables radiografies dels autèntics protagonistes que superen en molt l'interès dels originals. Ja ho sabem que compten amb un grup de guionistes que es deixen els dies pensant-ne els diàlegs, però això no treu mèrit. Ells diuen el més interessant, sens dubte.
La realitat és dura i no seria això el que ens agradaria que passés en aquesta campanya, però els candidats no donen per més. Votar hem de votar, és inexcusable, però com han de millorar els nostres representants, que ni els guionistes d'en Buenafuente ho estan aconseguint i en Madí està ofegat al top-manta electoral. Esperem el programa de dijous a veure si en treiem l'entrellat...

10.13.2006


Mohamed Yunus
El banquer Mohamed Yunus és el nou premi Nobel de la Pau.
Mitjançant el seu bank Grameen ha desenvolupat una xarxa de suport que es basa en els microcrèdits. Se l'anomena el banquer dels pobres per aquesta forma de fer economia per al desenvolupament de persones i grups socials amb pocs recursos econòmics.
Igual que amb el Nobel de literatura de Pamuk, amb el qual es reivindica una forma d'entendre la literatura però també la política, allunyades del neoliberalisme i el xoc cultural; amb el premi a Yunus, l'academia sueca llença un missatge al món que es pronuncia clarament contra el capitalisme salvatge i el guany pel guany, sense parar esment en les persones i la seva situació.
Missatges necessaris en aquest començament de segle marcat per una forma d'entendre la política i l'economia que s'enduen per davant tota norma: guerres per aconseguir el control de les materies primeres; presons sense les més mínimes condicions humanes; terrorisme exacerbat alentat per posicions ultrareligioses. Cal un redreçament que els Nobels intenten fomentar.

10.12.2006


Orhan Pamuk
L'escriptor turc Orhan Pamuk és el nou premi Nobel de Literatura.
Aquesta bona notícia ho és per diversos motius. Primer de tot perquè la literatura poques vegades és notícia i el Nobel sempre produeix una onada de compra de llibres i de comentaris sobre obra literària que són molt d'agraïr. Però també és una bona notícia per raons d'actualitat.
Orhan Pamuk amb la seva obra és un pont entre cultures, un escriptor compromés amb el seu temps i el seu país, que no oblida el paper de l'intel·lectual en l'esdevenir social i polític que li toca viure. Ha estat un crític acèrrim de les posicions més involucionistes de Turquia, alhora que un defensor decidit de l'ingrés del seu país a la Unió Europea com a font de modernitat i vacuna contra l'extremisme i l'islamització política que són causa de conflictes.
I aquesta és la veritable bona notícia: contra les intolerants posicions que abonen el xoc de cultures, contra les victimitzacions de determinats polítics que han propiciat guerres terribles, contra les intervencions de les religions islàmica o cristiana en l'evolució política, Pamuk és un bàlsam de democràcia i ciència que ens facilita la comprensió entre cultures. Amanit amb grans dosis de literatura, és un perfecte regal enmig de declaracions sobre misses en llatí i agressions sense justificació. Felicitats Sr. Pamuk.

10.11.2006


Dones hindús
Les cultures es diferencien per trets característics que s'estudien en antropologia. Aquests trets són els que defineixen i identifiquen les persones i les seves formes de relació. Per a una cultura a vegades es fa difícil reconèixer o comprendre trets culturals d'una altra, i aqui està la gràcia de l'antropòleg, saber analitzar i sistematitzar les cultures del món, oferint saber teòric.
La India és un país enorme en territori i ric en cultura, antiga i profunda. Per a nosaltres, occidentals, a vegades se'ns fa difícil comprendre determinats conceptes culturals que allà són normals, o inclús d'obligat compliment, i especialment tot allò que es refereix a les dones, tot i que aquí s'assassinen dones cada día i no sembla que tingui aturador.

Sabem de la tradició, ara ja perseguida pel propi govern hindú, de cremar a la pira funerària o apartar de la societat les dones que es queden vídues (veure el film Aigua) ; sabem de la flagrant costum d'avortaments selectius de bebés femenins o de les despeses inpensables en dots pels casaments que es converteixen en purs tràmits econòmics acordats entre famílies. O sabem del dia del Dejuni de les dones asades o Karwa Chauth, pel qual les dones rendeixen honors als seus homes deixant de menjar durant un dia, que aprofiten per comprar compulsivament.
Seguint les indicacions dels antropòlegs hem de saber respectar les cultures d'arreu, hem de ser conscients de que les raons històriques són les que són, i hauriem de poder entendre els altres.
Però tot té un límit, primer el dels drets humans per a tota persona, i segon, quina casualitat que sempre siguin les dones les que porten la pitjor part a la majoria de les cultures. Ser les reproductores comporta això, el control de la producció, és a dir el control de la dona, però potser que comencem a pensar que el control de la producció l'ha de tenir qui produeix. Segur que els economistes ens donarien la raó.

10.08.2006

Periodista
Han assassinat una periodista rusa, Anna Politkóvskaya, al portal de casa seva a Moscou, de diversos trets de pistola. Cerquen un home jove, el seu possible assassí, un sicari a les ordres de no se sap qui. Aquesta és la funesta notícia. Sembla que pocs s'han estranyat d'aquesta mort violenta de la Politkóvskaya, de fet en altres ocasions ja havien intentat enverninar-la, fer-la fora del país o prohibir-li els articles. Tot perquè feia la seva feina: descriure el que veia sense embuts, tan les coses bones com les no tan bones.

Havia començat a ser coneguda amb les cròniques de la guerra de Txetxènia, on ningú sortia ben parat, ni els txetxens ni els rusos, i això és el més difícil de fer, explicar el que veus sense caure en el partidisme, intentant fer viure els lectors la realitat més real. I això es paga, es paga molt car.Ella n'era conscient, de fet va viure a Viena un temps, perquè els perills eren molt evidents, però què fa una periodista fora del seu país? com fa la seva feina, si realment se la creu, estant fora?Va tornar, amb forces renovades, i va ser testimoni del que està passant al gegant rus, en aquesta era post-comunista que s'ho menja tot. Això no ha agradat a algú molt poderòs i li ha fet pagar amb la vida.

Ja ho sabem que la feina de periodista és de les més perilloses que existeixen, però per això precissament són tan necessaris i fonamentals, perquè els altres poguem tenir la informació i la capacitat de pensar i decidir per nosaltres mateixos. Gràcies Anna Politkóvskaya i gràcies a tots vosaltres, periodistes del món.

10.06.2006


Control de persones
La Unió Europea i els EUA han signat un acord de traspàs d'informació sobre els passatgers europeus que hi viatgin. La UE es compromet a donar la informació a la policia americana dels 34 ítems per viatger que cada companyia aèria obté en el moment en que una persona vola en un dels seus avions.
Fins ara, eren els països, mitjançant els controls duaners els que s'intercanviaven informació, però aquesta no estava controlada amb mesures que donessin seguretat a les persones.
Arran dels atemptats de l'11-S, els EUA van endurí la seva legislació i no admet a depèn quins viatgers i a d'altres els exigeix determinats condicionants. La UE el que ha fet ha estat negociar per als seus ciutadans, unes condicions que permetin els intercanvis amb protecció de les dades personals, i control estricte de la transmissió d'aquestes.
I per què ens hem de plegar a les demandes d'un país? Potser algú pensarà que no cal i que millor ens aniria si no caiguessim sempre en l'entabanament dels americans. Jo no ho crec. Encara que ens dolgui, els EUA són ara per ara el centre del món, i necessitem intercanviar amb ells, sobretot perquè els seus ciutadans no tenen culpa de res.
El control de les dades en la era d'Internet és fonamental, no hem d'oblidar que som el que ens defineix, per això és fonamental que ningú pugui negociar amb informacions , és la base de la democràcia i de les relacions socials.
Si no és així, deixariem de ser lliures, i per tant deixariem de ser persones.

10.04.2006


Processos de pau
Com a dos bons amics socialdemòcrates que es fan favors en moments de necessitat, Blair i Zapatero s'han trobat a Madrid per parlar de processos de pau i alguna cosa més.Tot i que Blair no ha estat el millor laborista dels darrers anys però tan li fa.
Qui visita d'entrada fa més favor que qui reb; es a dir sembla que Blair ha fet favor a Zapatero en aquest moment polític on la kale borroka torna als carrers d'Euskadi, i on l'oposició del PP es torna més crua i inclement amb els socialistes perquè sembla que el govern se'n surt del vesper basc i per això el premier britànic aporta la seva inestimable experiència amb el procés de pau a Irlanda del Nord, que amb daltabaixos, sembla confirmat.
Blair, al contrari que Zapatero, està en el moment final de la seva carrera política, quan ha anunciat que no es torna a presentar a les eleccions britàniques, empès per les dures crítiques a les seves postures decididament poc socialdemòcrates dels darrers anys. Aquella foto de les Açores no va ser en va.
En realitat però, tots dos en treuran el seu rendiment, no genys menyspreable. Cap gest en política és gratuït, i per molt que sembli que Zapatero és qui recull més en aquesta visita, també Blair en traurà un bon cistell. Unes fotos substitueixen a d'altres...i la història continua...

10.03.2006


Che Guevara
La foto que utilitzo per a aquest post és una icona que significa rebel·lió, aixecament contra l'establert i denúncia per a moltes generacions de persones a tot el món.
Ernesto Che Guevara és també una figura històrica de primer ordre, el que va aconseguir que una revolució socialista prengués a Amèrica, a Cuba. I que no va tenir prou amb constatar la victòria sinó que va continuar la lluita per als qui no tenien res fins deixar-se la vida.
No és casualitat que s'hagi convertit en el que és, el referent de la revolució més pura. Segurament aquella que en realitat no existeix.
Ha sortit ara una biografia del Che publicada per Jon Lee Anderson que caldrà llegir.
A vegades els personatge històrics més coneguts i més reproduits, són d'aquells dels que no sabem quasi bé res de veritat. D'aquells dels que cal una informació més completa per conèixer la veritable dimensió del personatge però també de l'home i la seva identitat.
La fotografia de Korda que ens sobrevola ja és més que una fotografia d'un home, és una imatge significativa del món global en que ens movem, que no de la revolució que precisament no és el que està més considerat en aquest segle XXI.
Com expliquen que va dir el Che abans de morir: "Dispara cobarde! Sólo vas a matar a un hombre!".
Sols era un home, i ara ni això. Sols era la revolució, i ara tampoc.


Música Comandante Che Guevara # Pablo Milanés

10.02.2006


Levántate ZP
L'agència Tiempo BBDO, els mateixos del video Amo a Laura per a MTV, han creat una campanya per a l'ONU, publicitant la campanya Levántate ZP contra la pobresa que el dia 16 d'octubre promociona l'organització mundial.
És una gravació de video pretesament real sobre el robatori de la cadira de l'escó de Rodríguez Zapatero a les Corts espanyoles.
És cada vegada més interessant veure com els documents-realitat són els que tenen més ressó en el context de l'espai audiovisual i de la xarxa Internet. Qualsevol cosa no serveix per a reclamar l'atenció de l'espectador perquè hi ha massa coses, massa inputs, masa informació disponible. La selecció del que realment és interessant, del que és significatiu, passa per donar-li forma de realitat. No és casual que es diguin "reality shows" els programes de captació d'entreteniment que més triomfen en aquest moment. Són estractes de suposada "realitat" que manipulats ens ofereixen divertiment real.
La publicitat sempre ha estat l'avançada dels continguts més innovadors quant a comunicació, no és fàcil resumir en 50 segons el missatge d'un producte i que sigui vàlid per a l'empresa que el vén. Més si aquest producte no és un objecte sinó un intangible, un sentiment, una invitació, però els publicistes ja saben què és això, són els amos de la seducció per excel·lència.
Veure'm si el públic entèn el missatge, que no és només per a la ciutadania en general, és més aviat per als polítics que decideixen si un escó val més que un nen de tres anys mort per gana fa uns dies a Galícia.