Blade Runner

Somien els cinèfils amb Blade Runner? Així titula El País un article publicat avui, 31 de maig de 2006. I sí, el periodista l'ha encertat, somiem.
Estareu d'acord amb mi en que, desprès de Blade Runner, veure cinema, ja no és el mateix, no significa el mateix, no esperem el mateix. Tant per la història, entre policíaca i ciencia ficció com en l'estètica, veritable punt de partida de moltes d'altres películes posteriors, i pràcticament d'una forma nova d'entendre el futur.
Philip K. Dick amb la seva novel·la Somien els androids amb ovelles elèctriques? va fer possible que Ridley Scott fes una de les pel·lícules fonamentals en la història del cinema.
I el fet de que estigués descatalogada, ja no era de rebut. Ara, amb les tècniques més innovadores tindrem la possibilitat de gaudir de l'espectacle de veure Rutger Hauer plorant sota la pluja, preguntar-li a Harrison Ford, si ell ha vist les portes de Tanhauser...si ha somiat amb viure...si s'ha preguntat el per què de la seva existència...
La Warner ha dit que encara en treuran una altra versió l'any que vé, 25è aniversari de la pel·lícula, amb una presentació especial i l'estrena als cinemes de la versió del director, aquella de 1992 sense la veu en off final, i amb 15 minuts més de metratge.
Tots hi serem, esperant trobar les emocions immenses que ja coneixem, les nebuloses del propi pensament humà, els esquinços en la pell dels personatges replicants, els més humans que s'han vist a una pantalla en molt de temps...

Brasil i Catalunya, la cultura en majúscules

Gilberto Gil i Ferran Mascarell s'han trobat a Barcelona per signar un acord de col·laboració cultural entre Catalunya i Brasil. Sembla desequilibrada la relació, Brasil, enorme país en territori i en cultures diverses, Catalunya, país petit això sí amb una gran riquesa cultural. Aplaudeixo aquesta iniciativa del nou conseller Mascarell, s'ha de ser agossarat tal i com baixen les aigües de la política catalana per fer política cultural d'aquestes dimensions ara i en aquest moment, ho esperàvem aquells que coneixiem Mascarell d'abans, i ens ho confirma la seva actuació.
Vull a més subratllar l'extraordinària dimensió de l'altre personatge, Gilberto Gil, agosarat ell també on els hi hagi, polític a despit de la seva veritable dimensió suprema d'artista, que s'atreveix a dir coses com les que segueixen a la inauguració de l'Internet Global Congress que aquests dies té lloc a Barcelona: Com a ministre de cultura i com a músic treballo cada dia en l'impuls de l'ética hacker, distingint entre hacker (militant contracultural que veu l'ordinador com una eina fantàstica de comunicació) i craker (pirata informàtic). Internet permet crear espais d'igualtat perenne i l'accès a la cultura digital ha de ser el més democràtic possible perquè no passi amb Internet com amb d'altres formes de riquesa. I si això ho té clar un ministre d'un govern, anem pel bon camí, llàstima que només sigui aquest ministre el que ho digui, i encara no siguin tots els ministres de cultura del món, però paciència, tot arribarà. Mentre, gaudim de la gosadia dels dos personatges, i dels beneficis i la felicitat que ens proporcionen.

Sudest asiàtic

Estem assistint a la crònica d'una mort anunciada. Al sudest asiàtic ha tornat a tremolar la terra (El País, 28-05-06), i tornen a ser milers les persones mortes, desaparegudes, malaltes, desplaçades...en aquella zona que per a nosaltres, europeus, sempre ha significat o conquesta colonial o paradís turístic.
Els drames terroristes i les catástrofes naturals ens haurien de donar un treva, ni que sigui per reparar els danys, personals i urbanístics, que s’han produït en aquella zona, però sembla que això no sigui possible. Segons les notícies que ens arriben, els danys són incalculables i els governs preparen grans plans d’acció, per pal·liar el desastre, una altra vegada. Fa dos anys el tsunami va provocar la solidaritat de la gent , volcada amb els damnificats de l’Índic, pero ja varem tenir alguna mostra de les deficiències que l’atenció a les persones requereix. Metges sense Fronteres aturà en aquell moment la demanda de diners per a assitir aquella zona i demanà als governs una veritable acció d’ajuda als països de la zona, condonant, per exemple, el deute extern que mantenen amb els mateixos països rics. Els responsables econòmics i polítics mundials varen entendre el missatge? Molt em temo que no va ser aixì. El promès sistema d'avís preventiu de terratrèmols i tsunamis no sembla que hagi funcionat, o és que nos'ha posat en marxa?.
Nosaltres, els ciutadans tenim el deure de recorda’ls-hi als nostres representants polítics que han de fer la seva feina. Votem sempre, opinem sempre. Tenim dret i pel que es veu, quasi la obligació, de fer-ho.

Medicaments

He llegit en un dels prospectes d'un medicament que està a la venda en aquest moment a les farmàcies, dedicat especialment a una malaltia de la dona, que no és aconsellable la seva administració en moments que siguin previs al coit perquè podria interferir en el procés de reproducció, sense dir res més. Analitzem be els conceptes, primer de tot és un medicament que només és administrable a dones; segon, és un medicament que s'indica que pot interferir en el procés de reproducció, per tant dona per suposat que cada vegada que una dona fa el coit ho fa per reproduir-se. Però, a quin segle estem? jo em pensava que al XXI, jo em pensava que a una societat occidental, igualitària, no masclista, moderna i sense prejudicis. Però, que un producte farmacològic que no és susceptible de ser una eina manipulativa sino que es recepta per metges a les pacients, i aquestes els compren amb tota la confiança, contingui unes asseveracions plenes de prejudicis i falses demagògies que fan fàstic, és intolerable. Cal que les dones tinguin tota la informació, però el redactat hauria de ser diferent, caldria que digués que en el cas de que una dona vulgués quedar-se embarassada, no el prengués, perquè podria interferir en el procés reproductiu. Només amb un canvi mínim de la redacció, ja canvia el concepte, i mira que és fàcil redactar bé. No sé qui és responsable de les indicacions que figuren en els prospectes dels medicaments, suposo que els laboratoris que els fabriquen, però també penso que hi ha un control públic per part dels estaments de l'administració sanitària que vetllen perquè tan els continguts com les informacions siguin les que han de ser, tan per a les conseqüències mediques com per les socials, de l'administració de medicaments a les persones. Trobo molt greu una indicació com aquesta, una manca de respecte i una prepotència indecent vers les dones que l'hagin de menester. El medicament es diu Blastoestimulina i és dels Laboratoris Almirall.

Pedroooo!

El dia que es va estrenar Volver, la darrera pel·lícula de Pedro Almodovar, jo estava al cinema esperant que obrissin les portes per veure-la. No sempre m'ha passat això, a voltes perquè no és possible, a voltes perquè no em semblava que el que s'explicava de l'estrena em fes el pes. De fet, no totes les pel·lícules d'Almodovar m'atreuen igual. Però amb aquesta tenia una especie de premonició, racionalment inconsistent, però emocionalment profunda, que és a la que li has de donar més importància, com molt bé sabem els més radicals racionals i empírics antropòlegs.
Només començar amb aquell travelling llarg i extenuant del cementiri, ja vaig saber que aquesta es una de les seves millors pel·lícules, però és que mentre passaven les escenes, i quan veus els primers petons de poble, aquells que sonen muac muac, com els que em feia la meva tita quan jo era petita, ja em vaig deixar portar sense pensar, com passa amb les pel·lícules que parlen de veritat. És un passeig per l'amor i la mort, que recorda els clàssics literaris però amb la visió personalíssima i actual d'Almodovar, aquella que ens fa sentir directament en la pell el que els personatges diuen. I els personatges, les dones que poblen l'univers almodovarià en són, més que mai, les protagonistes. És aquesta una pel·lícula que es converteix en un manifest feminista a l'antiga, en la demostració de que la vida de les dones a l'Espanya de no fa tan de temps, i a la de tot el món, és clau en el concepte cultural i social de la nostra societat. Femineïtat que s'universalitza perquè a totes les cultures hi ha aquest punt de vista de suport matern, femení, inevitable que fa que per exemple a la India, els microcrèdits per al desenvolupament només es donin a dones; o que a l'Equador l'emigració sigui majoritàriament femenina cap a Europa, deixant els fills per poder-los criar precissament.
Per tot això i molt més, per la seva estètic trencadora, per la seva radicalitat absoluta, per la seva tendresa que es manifesta en llagrimes quan Juanjo Millás l'entrevista...Pedro Almodovar formava ja part de la història de molts, mil·lers de nosaltres. Ara, les grans instàncies l'ha guardonat amb el Premi Príncep d'Asturies de las Arts, i a aquest li seguiran molts més, entre ells la Palma d'Or del Festival de Cannes d'enguany, sens dubte.
Brillarà Pedro al Passeig de La Croissette, brillaran les seves dones fortes i tendres, brillarà la cultura en majúscules, aquella que ens fa saber que els drets humans, la llibertat, l'elegància, l'amor i la passió són sinònims d'humanitat, d'emoció, veritable verí inoculat a les venes del qual no ens podem i no ens volem alliberar. Se sentirà a la platja de Cannes, quan la lluna estigui sobre el mar...Pedroooooo!

La vita è bella a Torino

La capital del Piamonte desperta el millor de mi. La meva visita professinal a Torí permet que el meu jo interior també gaudeixi de l'encant del país transalpí, de la seva gent, del seu menjar, de la seva cultura i del seu art. Uau! Són massa coses com per assimilar-les en un viatge intens d'una setmana. Ara estic sola, relaxada a l'hotel, escoltant James Blunt per intentar plasmar el que sento i escric el que em surt de dins per aventurar-me a personalitzar una ciutat que em té fascinada. Agafo el meu roller blau i escric i escric a la llibreta sense voler aturar-me davant del paper en blanc. I no em costa gens.

D'entrada sento fins i tot nostàlgia, perquè ja només pel sol fet d'escoltar i parlar en italià sembla que fa molts dies que sóc fora de casa. Això em permet canviar el xip però m'obliga a fer un esforç mental que al llarg del dia em deixa més esgotada del compta.

He tingut la sort de sentir-me molt acompanyada i ben tractada per poder gaudir d'una ciutat que, només posar-hi els peus, et distancia del mediterrani a causa del seu paisatge muntanyenc. La dinastia dels Saboia han deixat palès el seu encant pel barroc. Els recents efectes dels Jocs Olímpics d'Hivern han transformat i modernitzat aquesta urb, que és coneguda al món per l'impacte de la casa automobílistica Fiat, que ha impulsat la nissaga dels Agnelli. Els canvis urbanístics m'evoquen els records estiuencs i em traslladen a la Barcelona dels Jocs del 92, de la qual en tinc tan bons records.

M'acosto a l'església de la Madonna della Consolata. M'imposa. Admiro el Palazzo Carignano i la seva plasticitat em supera. Em queda el Palazzo Reale i em trobo pensativa i pensativa per les mostres de l'arquitectura del Risorgimento. M'agradaria veure'm a mi mateixa, embadalida. El Palazo Madama, a Piazza Castello, concentra la història d'aquesta ciutat, per la qual els seus habitants se'n senten orgullosos. Un respecte, doncs. Ara és quan enyoro els meus, quan voldria que fossin aquí amb mi per gaudir també de la passegiatta relaxant. Em moro de ganes de telefonar-nos i dir: "Veniu ara?"

No sé si només tinc ganes de comprar o és que a Via Po m'ho posen massa fàcil perquè caigui en la temptació. Boutiques, llibreries, xocolateries, cafeteries..., el shooping és tan compulsiu! El cansament em fa aturar les galeries de Via Garibaldi, on m'espera un expresso per donar-me forces. M'esperen les places Vittorio Veneto i San Carlo, que és l'anomenat Quadrilatero Romano.

Aviat serà hora del meu Ciao Torino! La meva litúrgia torinesa, piamontesa i italiana estic segura que continuarà. Arrivederci città caro! em dic a mi mateixa amb un cert to descontent però alegre perquè tornaré a casa amb els meus.

Felicitats Barça des de la distància. Una copa més. Per tant, un baci a tutti.

Un ídol

Bruce Springsteen arriba a Barcelona i, només pensar-hi, els seus acords i cançons que més records m'han marcat em venen lentament al cap. He anat a concerts del Boss i en cap he tingut la sensació que ens ha decebut. Tot al contrari. La seva entrega dalt de l'escenari ha fet que els seus fans i les seves admiradores en sortíssim encara més convençuts i convençudes, mentre que els qui hi anaven per primera vegada han marxat amb la sensació de veure un dels grans mites del rock. Tinc amigues que han acabat adorant Bruce Springsteen per la seva capacitat de seducció. Però no és ni física, ni musical... sinó per la seva entrega dalt d'un escenari. Tant li fa si és amb una guitarra com amb una harmònica o tant sols, fins i tot, només amb la veu. La seva veu em fascina. I també les seves mans quan agafen el micròfon. I quan comença a cantar amb un escenari fosc, un llum d'una finesa extrema i canta cançons pronunciades amb l'emoció del cor és quan em rendeixo. La vida ens dóna molt pocs moments com aquests. Ara mateix escolto Independence Day i el meu cor batega amb més força i els meus pulmons deixen anar un uuuuuuffffffff profund i lent. I els meus ulls estan plorosos d'emoció. Com si fos un adéu però fins aviat. I és que no podem demanar res més a la música, ni al Boss. Sentir és sublim. I compartir, humà.

Spiacente Bruce ma vedali presto. Baci molto caro.

Vida

De sempre sabem que les dones viuen més temps que els homes, a tots els països del món, en totes les èpoques històriques, i també en diferents espècies animals. Aquesta asimetria en la mortalitat sorgeix, segons els estudis fets, per la necessitat d’atreure parella i s’origina en el més profund de la nostra història de l’evolució. La selecció sexual i els rols d’homes i dones són diferents, mentre les dones inverteixen normalment més temps i esforços en els seus fills, els homes ho fan en la competència entre ells per atreure parella femenina. Per exemple la mortaldat entre micos mascles és molt superior en l’època de reproducció perquè competeixen agressivament per l’estatus social i les femelles. Els científics americans que han fet l’estudi comenten que tan les plomes de gall d’indi com els accessoris dels tot terreny són elements visualitzadors d’aquesta competició agressiva per les femelles i això té un cost afegit. En la naturalesa això crea una psicologia i una conducta més arriscada en els mascles. Tanmateix a la vida moderna, on la major part dels duels son una forma d’entreteniment, el comportament i la psicologia masculina retallen les expectatives de vida en relació a les dones. De fet justament els models de vida moderns les exacerben més. Potser no ens havíem adonat de que la vida passa tan ràpid que perdem els referents en foteses, en aquest moment ja tan els homes com les dones. Parem atenció, fixem-nos en que la vida que ens es donada serà tan bona i tan viscuda com nosaltres vulguem. El límit només és nostre.

Bob Dylan

Vaig caminant pels carrers que estàn morts, caminant amb tu en el meu pensament.
BOB DYLAN. "Love Sick" (Time out of mind), 1997

Possiblement el músic més influent de les darreres dècades, autor de cançons i lletres que seran immortals, tan per les seves interpretacions com per les que altres artistes han fet d’elles, Bob Dylan, vindrà a Catalunya el proper dia 6 de juliol, al Festival de Cap Roig de Calella de Palafrugell.
Ell va començar a tocar la guitarra molt jove per emular als seus ídols Johnnie Ray, o Little Richard, en els coffee houses i els clubs de folk del Greenwich Village de New York. El seu primer treball discogràfic es titula Bob Dylan, i incloïa versions de clàssics populars, per passar desprès a la seva primera obra pròpia Freewhelin’Bob Dylan, on ja trobem els clàssics Blowin' in the wind, Don't think twice, A hard rain's agonna fall,...
Comença el mite quan participa al Festival de Newport, a mitjans dels anys 60 del segle passat, competint amb The Beatles i The Animals. I el mite no ha parat de crèixer.
Dylan és un mestre en sorpreses, i des del primer moment no s’acontenta amb el que està previst, mesclant tot tipus de músiques, sons acústics i elèctrics com en el seu àlbum Bringing it all back home. Per tornar a l’electricitat amb Highway 61 revisited, que inclou Like a rolling stone, Ballad of a thin man...i així la llista seria infinita.
Tampoc s’acontenta amb el que per ell tenien pensat, i es converteix al cristianisme desprès de provenir d’una família jueva, cercant la seva veritat, que es reflexa en la poesia trencadora que són les lletres de les seves cançons.
L’escenari del recinte de la Fundació Caixa de Girona de Calella de Palafrugell (Baix Empordà) es vestirà de gala el 6 de juliol. És el dia que Bob Dylan inaugurarà el festival de Cap Roig. Malgrat que l’actuació de l’artista de Minnesota se sap de fa dies, que un mite i un referent mundial obri la seva minigira espanyola a Calella, en la que serà la seva única actuació a Catalunya cobra dimensions històriques al nostre país. Tenint en compte a més que desprès se’n va a Sant Sebastià a fer un concert gratuït, generant un dels actes de suport al procés de pau al País Basc més potents que ningú pot fer.
Les dimensions de l'amfiteatre de Cap Roig –amb 1.628 localitats-- fan que el show sigui quasi com un concert privat, per això, a tots aquells que siguin els afortunats espectadors en aquella nit màgica dir-vos que la vida poques vegades et dona possibilitats de felicitat absoluta, a voltes o a persones mai els és donat d’assaborir-la, per això sigueu agraïts, gaudiu del moment, mireu a aquells que ho han fet possible i rendiu-vos-hi, no hi ha paraules per expressar-lo millor.

Llibres

Llegir és un dels plaers més grans que hom pot experimentar. No és casualitat que el llibre com a objecte sigui valorat i desitjat per se. El que comunica la lectura es pot convertir en el millor dels refugis per a la ment proporcionant coneixement i emocions. Amb l’arribada de la societat digital molts han estat els que han profetitzat la mort del llibre, pensant més ne l’objecte que en la seva pròpia capacitat de comunicar, més en el suport paper que en el procès que significa la lectura com a acte de coneixement, de cultura i de civilitat. Jo no estic d’acord amb aquesta previsió negativista, penso que el procediment de la lectura és un acte assegurat dins l’activitat humana que gaudeix de vida plena. I per extensió, el llibre com a objecte, té un valor que va més enllà de la pròpia activitat literària o comunicadora. Perquè, heu sentit mai l’olor sensual de les fulles d’un llibre nou? Heu experimentat l’agradable sensació de tocar les pàgines suaus d’una novel·la? Heu viscut l’emoció tremenda i colpidora que significa rebre el regal d’un llibre, de mil llibres que s’amunteguen en l’espai petit davant dels teus ulls? No sereu mai capaços de renegar d'aquests plaers, per això els llibre són als humans el que la seva pròpia història ens diu. Regaleu i rebeu llibres, us tocarà la ma innocent de la felicitat.

El drac

En dies clars quan el sol nítid omple els carrers, el Passeig de Gràcia de Barcelona resplendeix d’una forma especial. És una via digna de la més gran de les capitals del món. S’apleguen en ella exemples magnífics de la millor arquitectura que la burgesia catalana ha generat al llarg dels darrers segles. Les cases del Quadrat d’Or, les voravies amb rajoles de Gaudí o les excelses construccions de la Pedrera i la Casa Batlló. És un espai tocat amb la vareta màgica de la suavitat en les formes, de l’esllanguiment en el ritme amb que es contagien tots aquells que s’hi troben, de la cultura en majúscules.
Les botigues i establiments són del més luxosos de la ciutat, alhora que dels més cuidats en l’estètica i la qualitat. No en va, les més grans firmes de productes internacionals tenen el seu espai comercial en aquest passeig barceloní.
Però sobretot vull esmentar la sensació de que en aquesta via se separen i s’ajunten dues barcelones, la més popular que es trobaria a partir que aquest acaba a la Plaça de Catalunya i s’adentra en el mar profund de les Rambles; i la més sofisticada que es desplega a la part alta, on s’uneix a l’Avinguda Diagonal, veritable espai d’elegància. Sense oblildar que en els seus flancs es troba el barri més original de Barcelona, l’Eixample, realitat màgica dissenyada per un altre iluminat, Cerdà, en temps del XIX, quan encara ningú a Xicago sabia el que era l’arquitectura.
Si no heu visitat mai el Passeig de Gràcia, fèu l’esforç i veniu, paga la pena entrar en aquest món delicat i sensual. Per a aquells que ja el coneixeu, només dir-vos que el drac que corona la Casa Batllò ens espera amb la seva esquena de colors per obrir-nos un nou dia de somni...

Gaudir

La primavera és el pròleg de l’estiu, i es en aquestes estacions on el clima es permet un munt de possibilitats per gaudir de tot allò que durant la resta de l’any no podem fer. El solstici d’estiu, la Nit de Sant Joan, ens fa entrar en una altra dimensió, el foc i la festa. Els primers habitants del món reconeixien com a ritus de pas aquesta festa que ens fa una mica més lliures. Aquesta nit màgica, a l'instant del solstici, es collia la berbena, la planta que els antics anomenaven herba sagrada, i que aquests dies tenia virtuts especials. Era la nit de l'amor. Moltes noies aprofitaven les propietats màgiques que contaven de la nit de Sant Joan per jugar a cercar el que seria el seu marit, o els nois la que seria la seva dona, tot deixant les normes per a una altra ocasió, gaudint de ple del cos i la ment. Podriem dir que es plantegen dues vies possibles, l’aventura i la recerca, per arribar a l’acció. Expressions que a la literatura són recurrents des dels grans relats medievals del Sant Grial i els cavallers, i que han estat des de llavors en l’imaginari de la nostra cultura europea. Podem pensar que som com un Perceval que cerca constantment, sempre errant, el sentit de la nostra existència, perquè i per quina raó val la pena viure: l’amor, l’amistat, riure, la bellesa en el seu estat més pur, la música que sentim i ens fa sentir, els llibres que llegim i ens fan pensar, emocionar-nos, banyar-se a l’aigua neta i lliure del mar, un petó d’aquella persona especial, la mirada d’un nen, innocència en estat pur. Hem entrat en el temps de gaudir, gaudim de la llibertat i l’aventura, que el somnis us siguin propicis…

Futur

"Hi va haver un temps en que només hi havia futur" aquesta és la frase que utilitza Bernardo Bertolucci per explicar l’origen de la seva pel·lícula The Dreamers. En ella parla del maig del 68 , de les expectatives que aquesta revolució de finals del segle XX va crear en les generacions d’occidentals que en la actualitat tenen el poder. M’ha semblat una frase poètica i perfecta. En un temps que es presenta carregat de "novetats polítiques": votacions de l'Estatut, treva d'ETA, canvi de govern a Itàlia... jo em plantejo, què els hi queda als nostres polítics d’aquella revolució hippie? On són les cançons, els vestits amples, l’amor lliure? On és aquell no a la guerra del Vietnam? Potser només els artistes, els cineastes, els escriptors mantenen la fe en el futur que es pregonava? A tots aquells que llavors varen manifestar-se pels carrers de Paris i d’Europa, i que ara són els polítics que omplen les llistes electorals, els de les generacions posteriors, com la meva, els hi hem de recordar que aquell futur és el nostre avui, i que tenen una gran responsabilitat per ser coherents amb la història. Potser hauria de ser de visionat obligatori per a tots ells la pel·lícula de Bertolucci. A alguns, si no és amb imatges i en una cambra fosca, no se’ls pot fer entendre res.