Pedroooo!

El dia que es va estrenar Volver, la darrera pel·lícula de Pedro Almodovar, jo estava al cinema esperant que obrissin les portes per veure-la. No sempre m'ha passat això, a voltes perquè no és possible, a voltes perquè no em semblava que el que s'explicava de l'estrena em fes el pes. De fet, no totes les pel·lícules d'Almodovar m'atreuen igual. Però amb aquesta tenia una especie de premonició, racionalment inconsistent, però emocionalment profunda, que és a la que li has de donar més importància, com molt bé sabem els més radicals racionals i empírics antropòlegs.
Només començar amb aquell travelling llarg i extenuant del cementiri, ja vaig saber que aquesta es una de les seves millors pel·lícules, però és que mentre passaven les escenes, i quan veus els primers petons de poble, aquells que sonen muac muac, com els que em feia la meva tita quan jo era petita, ja em vaig deixar portar sense pensar, com passa amb les pel·lícules que parlen de veritat. És un passeig per l'amor i la mort, que recorda els clàssics literaris però amb la visió personalíssima i actual d'Almodovar, aquella que ens fa sentir directament en la pell el que els personatges diuen. I els personatges, les dones que poblen l'univers almodovarià en són, més que mai, les protagonistes. És aquesta una pel·lícula que es converteix en un manifest feminista a l'antiga, en la demostració de que la vida de les dones a l'Espanya de no fa tan de temps, i a la de tot el món, és clau en el concepte cultural i social de la nostra societat. Femineïtat que s'universalitza perquè a totes les cultures hi ha aquest punt de vista de suport matern, femení, inevitable que fa que per exemple a la India, els microcrèdits per al desenvolupament només es donin a dones; o que a l'Equador l'emigració sigui majoritàriament femenina cap a Europa, deixant els fills per poder-los criar precissament.
Per tot això i molt més, per la seva estètic trencadora, per la seva radicalitat absoluta, per la seva tendresa que es manifesta en llagrimes quan Juanjo Millás l'entrevista...Pedro Almodovar formava ja part de la història de molts, mil·lers de nosaltres. Ara, les grans instàncies l'ha guardonat amb el Premi Príncep d'Asturies de las Arts, i a aquest li seguiran molts més, entre ells la Palma d'Or del Festival de Cannes d'enguany, sens dubte.
Brillarà Pedro al Passeig de La Croissette, brillaran les seves dones fortes i tendres, brillarà la cultura en majúscules, aquella que ens fa saber que els drets humans, la llibertat, l'elegància, l'amor i la passió són sinònims d'humanitat, d'emoció, veritable verí inoculat a les venes del qual no ens podem i no ens volem alliberar. Se sentirà a la platja de Cannes, quan la lluna estigui sobre el mar...Pedroooooo!