Un ídol

Bruce Springsteen arriba a Barcelona i, només pensar-hi, els seus acords i cançons que més records m'han marcat em venen lentament al cap. He anat a concerts del Boss i en cap he tingut la sensació que ens ha decebut. Tot al contrari. La seva entrega dalt de l'escenari ha fet que els seus fans i les seves admiradores en sortíssim encara més convençuts i convençudes, mentre que els qui hi anaven per primera vegada han marxat amb la sensació de veure un dels grans mites del rock. Tinc amigues que han acabat adorant Bruce Springsteen per la seva capacitat de seducció. Però no és ni física, ni musical... sinó per la seva entrega dalt d'un escenari. Tant li fa si és amb una guitarra com amb una harmònica o tant sols, fins i tot, només amb la veu. La seva veu em fascina. I també les seves mans quan agafen el micròfon. I quan comença a cantar amb un escenari fosc, un llum d'una finesa extrema i canta cançons pronunciades amb l'emoció del cor és quan em rendeixo. La vida ens dóna molt pocs moments com aquests. Ara mateix escolto Independence Day i el meu cor batega amb més força i els meus pulmons deixen anar un uuuuuuffffffff profund i lent. I els meus ulls estan plorosos d'emoció. Com si fos un adéu però fins aviat. I és que no podem demanar res més a la música, ni al Boss. Sentir és sublim. I compartir, humà.

Spiacente Bruce ma vedali presto. Baci molto caro.