Bono, el campeador

Amb la nova legislatura comença la presidència de José Bono al Congrés dels Diputats. Potser és el president del Congrés que fa més temps que sap que ho serà i en canvi el que menys suports de grups tindrà. Paradoxa que només s'explica sabent qui és el personatge.
Bon predica amb l'exemple quan parla de que és fill de falangista i hereu del catolicisme rampant de finals de la dictadura que va combregar amb determinades rodes de molí per aconseguir el que volia; fent-se valdre d'aquella escola cristiana de dretes que no va ser capaç d'enfrontar-se al dictador però que ell valora com a garant de les virtuts més altes. És a dir, es vanagloria de ser un socialista que no li té por a dir que ell podria ser del PP i no ho ha volgut.
Per tot plegat i després de perdre el Congrés socialista que va guanyar ZP, ell sempre ha cregut que alguns li deuen molt, entre ells el mateix Zp que ha sabut, amb el seu talant navegador, utilitzar el perfil de Bono per a fer-se bo entre el sociograma de la Castella profunda i desfer-se'n quan li va anar bé.

Ara els que no han tingut sort i saben que han de pactar molt per a tenir el que tenien, com CiU, tenen davant la doble disjuntiva d'haver de renegar de molt per a poder fer-se un nom en el nou circ parlamentari, però votar Bono per a president del Congrés és un plat massa dur per digerir i no serà precissament així com volen començar. Tot i que no són els únics, perquè els 25 diputats del PSC encara ho tenen pitjor, com combreguen amb un company de partit que els nega el pa i la sal? No es parlarà en català al Congrés i no tindrem aigua del Segre, quin mal començar.

Duran Lleida, savi analista dels passadissos de la casa dels lleons, no votarà la presidència de Bono però donarà a canvi l'abstenció a la candidatura de ZP i els diputats socialistes del PSC faran la vista grossa davant el Campeador Bono que governarà amb ma de ferro la banqueta pepera i això sí que és important.
Altra volta ZP li ha guanyat la partida al fill de falangistes, que no se n'ha adonat que els temps estan canviant, i que la llargada de les banderes no és important, l'important és amb qui prens la copa al bar dels periodistes del Palace.

Llibre: Vida y destino de Vassili Grossman
Pel·lícula: Ese oscuro objeto del deseo de Luis Buñuel
Música: Tango x 2 de Gabriel Missé i Guillermina Wilson

Pedro Almodovar i els blogs

Pedro Almodòvar és un geni de la cultura. I ara s'ha deixat caure en el món dels blogs amb el seu nou Blog de Pedro Almodóvar on ha començat a fer el seguiment del procés de creació de la seva pròxima pel·lícula Los abrazos rotos.
Almodòvar fa el que li passa pel monyo, i mai millor dir, i crea com un boig apostes impensables que després són un èxit rotund, i sinó mireu la foto que correspon a la proposta creativa que ha fet per al Ball de la Rosa de Mònaco, la festa més kitsch que es fa arreu del món. El millor escenari per a una creació almodovariana.

No faltaran a la festa les seves dones muses, Bibiana Fernández, Alaska, o Rossy de Palma posaran el to de la "movida" redissenyat pel propi director especialment per a la ocasió (veure foto superior)i d'altra banda, tot el Cor de Clavé de la cort monegasca que sembla un circ en si mateixa: Carolina, el marit Ernest de Hannover (si s'aguanta dret), la germana díscola i el germà dubtós...Tot plegat per a fer una de les trobades més impossibles i més inversemblants que es puguin imaginar.

És la bipolaritat dels excelsos, Almodóvar és capaç de fer una pel·lícula com Todo sobre mi madre i acte seguit vestir-se de reinona i anar-se'n al Ball de la Rosa de Mònaco, és el que tenen els genis que no se'ls pot comprendre sempre.
Potser amb el blog ja farem i el podrem posar al blogroll per fer patxoca tot esperant la propera peli que segur ens farà oblidar els balls i les disfresses.

Llibre: Marcas indelebles de Pedro Almodóvar
Pel·lícula: Què he hecho yo para merecer ésto? de Pedro Almodóvar
Música: Piensa en mi de Luz Casal para Tacones Lejanos de Pedro Almódovar

Meme

Marta Puig em fa arribar un meme. Jo no en sóc gaire partidària però ella és amiga i li vaig dir que el faria...no crec que en faci més, espero que els amics no em facin arribar altres i m'obliguin a ser coherent..
Per fer-ho més suportable, la Diana Krall ens canta una cançó del Billy Joel, Just the way you are...

meme:

Veu en off> Quantes hores al dia passes connectat/da a Internet?

Enjut@> no puc comptar-les, no ho sé, moltes o no, poques, o potser les que són..

Veu en Off> Quants comptes de correu tens?

Enjut@> El de la feina, el de la universitat on dono classes, dos de hotmail, el de gmail, un altre de la feina, el de movistar, el de la black, el de..uuiii no ho sé..

Veu en off> De quantes xarxes social ets?

Enjut@> Facebook, internet a l'aula, twitter, Jisko, uoc,...

Veu en off> Quin mitjà t’agrada més per expressar-te el bloc, el wiki, flickr o twitter?

Enjut@> tots, em tenen encantada els de micromissatges...ara..després no sé..

Veu en off> A quantes dones blocaires conneixes personalment?

Enjut@> no sé, algunes, no m'interessen els blocs pel sexe de l'autor..

Veu en off> A quantes dones blocaires llegeixes habitualment?

Enjut@> a les que he dit abans...

Veu en off afegida per mi > Mac o pc?

Enjut@> pc per feina, mac per devoció..

Li passo el meme a Eduard i a l'Albert Disculpeu amics ;-))

La nuesa del poder

Fotografia de Michel Comte de la Col·lecció Gert Elfering

Si a Carla Bruni se li pot fer una fotografia nua i es considera art i Christie's ho posa a subhasta, és que el poder té una vessant anàrquica que no controlem. No prejutjo si és o no acceptable, només dic que em sobta. No m'imagino una fotografia de Beckham, divorciat de la spyce pija i casat amb la propera primera ministra britànica, subhastat a Sotheby's. O sí?

Potser no hauríem de sorprendre'ns. Res no és innovador en la relació entre el poder i els sexes, i si no, mireu quin ministeri de campanetes li reserven a la Chacón, gran triomfadora de les darreres eleccions a Catalunya. Per pujar un graó li donaran el Ministeri d'Afers Socials. Oh! quina canya, una dona en el ministeri dels nens i els vellets, cuidant la prole, que no hem d'oblidar que tindrà el seu fill ben aviat, què millor?

Ara que si ens fixem en com s'ho fan alguns homes als partits que han perdut el combat electoral, diguem-n'he ERC per exemple, potser millor pensar en passis de models. Que Carod surt amb vestit d'Antonio Miró, Puigcercòs surt amb Mango, i Portabella, trencador amb Etxart &Panno, quin nivell! o era una altra cosa? Ah sí: Carod amb en Bassas mentre a en Basté li agafa l'atac de banyes i fa fora el traïdor; Bertran i Carretero es conformen amb l'ACN i Puigcercós s'apunta al fuet de la Terribes. Ostres, altra vegada nivellàs! El que dèiem, la nuesa ben nua del poder. Compro la Bruni!

Llibre: El Príncep de Maquiavel
Pel·lícula: Paris, je t'aime d'autors diversos
Música: L'amour, non de Carla Bruni

De Bollywood a Bieito

En dos dies he vist Bollywood que el fan al Teatre Tivoli de Barcelona i Els Perses de Calixto Bieito, que el fan al Teatre Romea. Ha estat passar de la nit al dia.

Un grup d'amics varem dir d'anar al Tívoli per veure de més aprop allò de l'anunci de la CocaCola: Del pita pita del.. i era ben bé això, un anunci continuat de com a la Índia s'ho han muntat per fer pelis a dojo sense control i guanyant diners a cabassos, amb la única pretensió de fer passar l'estona i prou. Bé, van ballar al final però hauria estat millor començar a ballar des del primer moment, que nosaltres no som hindús i no ens posem tendres només de veure Shiva.

En canvi, Bieito, ens dóna de ple allò que anem a buscar: provocació, un punt d'ironia, fàcils diàlegs per no esgotar ningú, poc Esquilo i molt de rock.
Te'l creus al final, t'ho creus que el que fan els soldats a Afganistan, o a Iraq o a Bòsnia-Herzegovina és ben bé un desastre continu que no té aturador i que no controla ningú. El millor, els actors i la posada en escena, amb una música original especialíssima, versió del Cry baby de Janis Joplin inclosa, en la veu de Gurutze Beitia, un descobriment de veu, que posa els pels de punta.
Molt de Bieito, molta bandera espanyola, i una crítica ferotge al belicisme. Aquí a Barcelona és fàcil veure aquesta obra, potser no ho és tant a d'altres llocs d'Espanya, especialment perquè veure els "nuvis de la mort" com se la pelen cantant l'himne de la legió és brutal, però això és Bieito, pura provocació.
A mi em va faltar una mica més d'Esquil, uns diàlegs més construïts en base al fons de la qüestió, de com els humans ens matem a la guerra per no res mentre insuflem valors a allò que no els té. Ell, que va ser un heroi de la batalla de Marató, ho sabia bé. Avui, les batalles no són tan heroiques o porten cap a escenaris més prosaics, com els que proposa Bieito. Certament, malgrat tot, molt recomanable, i és clar, sense haver de veure primer Bollywood.

LLibre: Els Perses d'Esquil
Pel·lícula: 300 de Zack Snyder
Música: Cry baby de Janis Joplin

Vacances V: retorn

L'aire és nítid,
el vent no deixa treva als arbres,
núvols passen a tot drap
i un cel blau elèctric omple l'horitzó.
Les ones furioses remouen les pedres
i amb soroll de maraques fa ballar la gent,
vent de garbí, vent terral,
els núvols no se'n saben avenir,
i allà dalt, a les muntanyes, flocs preciosos de neu
embolcallen l'espai.

Llibre: El Celler de Noah Gordon
Pel·lícula: Las hermanas Bolena de Justin Chadwick
Música: I don't know de Noa

Vacances IV: Platges del Perelló

Camins que porten cap a la bellesa,
senzills trams de fusta que obliguen a mirar
el mar blau d'acer d'una tarda grisa i verda.
Davant del Morro de Gos s'esvaeixen els neguits,
i les onades suggerents ens acompanyen.
No hi ha més fresa que la de la sorra clara,
les pedres s'enriolen i un bri de llum de lluna
ens mira des del cel.

Llibre: Llibre de les meravelles de Vicent Andrés Estellés
Pel·lícula: Els Borgia d'Antonio Hernández
Música: I crided for you de Katie Melua

Vacances III: Morella

Hi ha pedres que parlen,
com les que formen els Ports de Beseit;
runes de llargs segles d'oblit
que s'esvaeixen a les carreteres immenses.
Allà s'aixeca ufanosa Morella,
lloc sagrat de sarracens i cristians,
capital de lo Rei Jaume I,
espill de cultures;
avui plena de gent que no veu el que hi ha.

Llibre: Obres completes d'Ausiàs March
Pel·lícula: Tirant lo Blanch de Vicente Aranda
Música: L'orfeo - Monteverdi - Jordi Savall

Vacances II: El Delta de l'Ebre

La Platja del Trabucador és llarga i brillant,
el mar és a tocar després de travessar dunes de sorra calenta,
petxines amagades i un cranc que corre ennuegat de sal,
ens reben en la tarda ventosa i freda.
Els estels volen sota el cel blau fort
i ens acomboien,
onades blanques suren
i uns ocells africans ens envolten.

Llibre: La tercera virgen de Fred Vargas
Pel·lícula: 2001, a space odyssey d'Stanley Kubrick
Música: I want you de Bob Dylan

Vacances I : La Vall de Boí

La Vall s'estén verda i freda
al llarg de kilòmetres de pedra i neu.
Salpebrats els poblets d'erectes torres
de planta quadrada,
que vigilen els camins de fa milers d'anys.
Sonen campanes que criden a oració.
Els estornells volten, amb àligues i falcons,
mentre els ulls abraonats a tanta bellesa,
s'ennueguen i traspuen veritat.

Llibre: Poemes en ondes hertzianes de Joan Salvat Papasseit
Pel·lícula: Ficció de Cesc Gay
Música: Canon in C de George Winston

Festivals

Amb el permís del Jordi Martinoy, li prenc prestat el títol del post...Aquesta setmana no em se avenir del que s'està veient per la tele: unes eleccions sota la boira negra d'un atemptat altra vegada, una victòria dels socialistes a Madrid que fa trontollar el govern tripartit a Catalunya i per acabar-ho d'adobar un representant a Eurovisió que és una boutade d'en Buenafuente...i en dos dies desapareix del prime time qualsevol notícia seriosa per dedicar-se a parlar d'un festival obsolet....algú dona més?

Estem en un país de frikis? o pitjor, estem en un país on els millors són polítics que parlen de nenes, polítics que surten nus als pòsters, pseudopolítics que no condemnen un atemptat perquè això no serveix per al seus objectius...?
Que dolentes són les dictadures, què dolent és no tenir cultura, educació, respecte..tot allò que és normal en qualsevol altre país europeu, occidental. Les dades de lectura a casa nostra són deplorables, i en canvi tenim més mòbils per persona que cap altre país...només ens dediquem a xerrar de foteses.

No m'importa si en Buenafuente ha aconseguit fer la més gran mentida televisiva perquè ell ho fa per guanyar diners, i ho fa bé. M'importa que això sigui objecte de discussió en programes televisius que van de seriosos, o en diaris que li dediquen entrevistes senceres sense explicar que és mentida, sinó fent una entrevista al personatge, perquè és lògic que la gent balli i canti amb una proposta d'humor; el
que ja no ho és tant és que no hi hagi el mateix interès per allò que realment importa. Un xarampió d'informació sobre el no res i un forat sobre el que ens hi juguem cada dia en la vida real. La vida no és un festival però a vegades ho sembla.

Música: Mamma mia d'ABBA

ERC i la seva raó de ser

Ningú a Esquerra s'esperava el deplorable resultat d'ahir nit a les eleccions al parlament espanyol, de fet aquesta ceguesa potser ha estat una de les raons del mateix fracàs.
Un partit que va gaudir d'un resultat espectacular en les anteriors eleccions, no ha estat capaç no només de créixer sinó ni tan sols de mantenir-se. Passar de 8 a 3 escons és un resultat nefast i això té conseqüències.
La primera que Puigcercòs ha deixat la conselleria de Governació per anar a preparar el partit per a un congrés que es presenta turbulent i avançat per obligació, de la tardor a l'estiu. Les calorades no seran bones per a ningú.

El repte d'Esquerra ara és fer-se un lloc en el tripartit una altra vegada, i fer-se també un lloc en l'espai del nacionalisme català, perquè tant el PSC com CiU li han guanyat la partida a cada lloc. Difícil paper.
Formar part del poder sempre comporta un tant per cent de desgast que s'ha de compensar amb la pròpia dinàmica del màrqueting afegit al protagonisme institucional. D'altra banda, hauran d'analitzar perquè el seu electorat els ha deixat de banda, i se n'ha anat a d'altres agrupacions polítiques veïnes ideològicament que han tingut un resultat millor, la mateixa CiU o el mateix PSC.

Tot plegat és la cruïlla d'un vell partit que ara passa una nova adolescència per a fer-se gran de veritat o per tornar a l'ostracisme...hauran de prendre decisions molt difícils, hauran d'escollir entre el poder o la travessa del desert, l'anihilació és a tocar.

Música: Blowin'In the wind de Bob Dylan

Bipartidisme i Catalunya

Els resultats de les eleccions al parlament espanyol són clares amb la victòria del PSOE, i la davallada dels partits petits, el bipartidisme és la característica d'aquesta legislatura, amb CiU com a tercera força política a Madrid, la qual cosa farà que el PSOE, sense la majoria absoluta, hagi de tenir en compte CiU com a única força capaç de mantenir l'estabilitat en aquesta legislatura.

D'altres possibilitats de pacte són amb PNB, amb ERC, amb IU-ICV, o BNG, però la vinculació amb aquests altres és més complicada perquè ha de ser amb tots, i això afebleix la posició del govern. L'única posició que assegura un govern estable és amb CiU, oferint-li algun ministeri, si cal. El problema és que el PSC li ha regalat la victòria al PSOE amb els 25 escons catalans, i això entra en contradicció amb el pacte total amb CiU, perquè aquest reclamarà modificacions a Catalunya i al seu govern, la qual cosa passa per desfer el tripartit, especialment per al que es refereix a ERC i la seva posició en el govern català.

Tot plegat, el bipartidisme a Espanya s'ha reforçat, s'ha acostat a nivells totals en alguns territoris, i només es mantenen a Catalunya, al País Basc, a Galícia i a Canàries, els partits nacionalistes, la qual cosa és significativa per a dissenyar les polítiques referides als nivells d'autogovern, amb una bipolarització tant significativa.
Caldrà que els partits petits s'assegurin el joc democràtic dins el parlament, que la posició dels partits catalans sigui forta per a les necessitats de Catalunya, i el compromís de tots, especialment dels 25 parlamentaris del PSC, amb l'assumpció de la representativitat que els ciutadans els han atorgat.

En conjunt, els reptes de la situació de Catalunya, i els de la recessió econòmica arreu, són deures que han de fer els qui han guanyat aquestes eleccions. I resoldre els dos temes fonamentals que en l'anterior legislatura han quedat pendents: estatuts i autogovern; i terrorisme. Guanyar unes eleccions és rebre un encàrrec que s'ha d'acomplir, no val dir que han entès el missatge, val demostrar-ho.

Música: Two for the road de Path Metheny & Charlie Haden

Triomfar abans del diumenge

Els grans mítings de campanya dels dos grans partits es varen celebrar ahir. Tots dos van triomfar. L'estratègia és clarament emocional: directe al cor, sentiments i sensacions, nenes i nens a prop, música i globus de tots els colors.
Si parem atenció semblaria que els dos partits són triomfadors, en funció dels grans espectacles i la massiva assistència aconseguida.
Cadascú però, ha utilitzat eines diferents, mentre Rajoy amaga l'Acebes i el Zaplana a l'armari, Zapatero exhibeix Felipe González perquè és el que se'n duu la gent de carrer; quan surt a l'escenari del Sant Jordi, ni Bruce Springsteen el supera.

Mentre els partits d'adscripció exclusivament catalana, han rebaixat la intensitat dels actes, semblaria que no va amb ells aquesta campanya, o si més no, tant com la del Parlament de Catalunya.
Crec que és un error plantejar-ho així. No anar a totes perquè és la representació a Madrid envia un missatge a la gent de que aquí no ens creiem de veritat aquell Parlament, però ara per ara és allà on es decideixen la majoria de les coses que importen.

Triomfar tal i com ho plantegen els partits espanyols, és relacionar l'interès col·lectiu amb l'emoció del sentiment, deixant de banda la pròpia identitat i assumint només una, l'espanyola central, i això és vàlid per a alguns, però no és vàlid per a Catalunya com a país.
Ja ho he comentat en alguna altre post, si no fem visible la pertinença a Catalunya com a valor afegit al de viure aquí, no podrem incloure a tots els que d'entrada no la tenen assumida per procedència. L'emoció es guanya sent el valor emergent.

Ahir els grans partits de l'estat van triomfar en les seves posades en escena, i el PSC va donar una lliçó de com es crea sentiment i identificació amb valors segurs com el de González, i justament a Catalunya. Si els altres partits catalans no saben aglutinar totes les forces, poca cosa tindrem per a fer-nos valdre, aquí i fora d'aquí.
Ahir el Palau Sant Jordi estava ple de senyeres.

Música: Born in the USA de Bruce Springsteen a Barcelona

La utilitat del vot en blanc

Hi va haver un temps en que el vot en blanc era patrimoni d'alguns arreplegats que quedaven en el marge de la política, que no participaven del que era primordial, el vot a un partit concret.
En aquestes eleccions generals però està canviant el concepte. Assenyalats personatges polítics com Pasqual Maragall o Heribert Barrera han demanat explícitament el vot en blanc, dient que ells ho faran.

Si l'abstencionista no se sap si és el no vota perquè no li agrada cap de les opcions o perquè no té interès en participar del joc democràtic, una gent que no val la pena, que no té escrúpols, que passa del compromís degut com a ciutadà. El que vota en blanc, en canvi, sempre ha tingut un pàbul de compromís assumit que posa de manifest la inoperància de la classe política i la manca ofertes coherents i a l'alçada del que els ciutadans necessiten.

Aquest cas però té una penalització per part de la norma electoral, no es veu traduït en cap tipus de representació en els parlaments. Per tant, quan els analistes parlen del tant per cent del vot en blanc, normalment l'afegeixen al partit majoritari en els resultats, despreciant així l'opció d'uns votants que, com es veu, cada vegada són més i més qualificats.
Com aniria si la llei electoral contemplés d'alguna manera els vots en blanc?
Unes quantes cadires buides entre els parlamentaris els farien veure la seva pròpia feblesa, i potser augmentaria el tant per cent perquè tindrien conseqüències. Llavors potser es posarien a fer canvis en el procés electoral i de representació, en altres formes de fer política: llistes obertes, adscripcions territorials representatives, terminis de validesa de la pròpia representació, participació activa del ciutadà...

Un vot en blanc pot voler dir moltes més coses que l'estricte vot a una opció, perquè votar contra l'altre, votar per avorriment, votar per defecte, no és precissament una gran forma d'exercir la democràcia.

Música: I belong to you de Lenny Kravitz

Premis BLOCS CATALUNYA

Un logo és la idea posada en imatge. Ja tenim logo dels premis Blocs Catalunya i aquí està. Aquests premis estan promoguts per l'associació STIC.CAT i pretenen donar força i valor al moviment de blocaires en llengua catalana de tot el món.

Aquest logotip serà l'emblema visual dels guardons que es lliuraran el dia 10 d'octubre a l'Auditori de Girona. La creació del logotip ha anat a càrrec de l'agència creativa La Perruquera Publicitat de Girona.

La intenció és representar la imatge de Catalunya que es desprèn d'una pantalla plana, que està oberta i que, per tant, simbolitza l'expansió de continguts amb una llengua catalana sense barreres, mundial.

Els creadors de la imatge han jugat amb la senzillesa, Catalunya i els blocs, amb la finalitat que en properes edicions el logotip ja no necessiti el text i la imatge sola ja simbolitzi les distincions. El proper repte de l'Associació Stic.cat, que organitza els premis, és estrenar la pàgina la pàgina web www.stic.cat, en la qual els blocaires podran rebre informació dels premis i registrar-se en les diferents categories.

Música: One de U2 & REM

Good nigth and good luck i la "niña"

Que les escasses referències a la dona en el debat d'ahir fossin "la niña" i la violència de gènere" només fa que posar de relleu la nul·la visibilitat del 51 % de l'electorat que votarà diumenge. Ni tan sols en la banda estètica del debat, allà on s'espera la presència "femenina", va ser rellevant perquè el paper reservat a la moderadora en un debat de mentida és insubstancial. Així i tot, la presència d'Olga Viza va acaparar els llums de les càmeres i va omplir la pantalla amb la seva jaqueta rosa i la seva veu profunda. Si l'haguessin deixat, hagués portat un debat com cal.

Entrant en els continguts, va ser "más de lo mismo", afegint-hi una cert posat emprenyat de Rajoy que havia de fer-se valdre davant el president del govern, que començava les intervencions. En un primer moment va semblar que ho aconseguia, especialment amb el tema dels preus dels productes de primera necessitat, però després es va ficar en un "jardí" amb el tema del terrorisme i de les responsabilitats. Zp el va acorralar sense contemplacions, i va anar recuperant-se del feble inici.

Pel que es refereix a Catalunya, ens van tornar a fer servir de bumerang, amb una barroera utilització del tema del català per part d'en Rajoy, que Zp no va saber acabar de defensar amb totes les de la llei. Es ben be que els importem molt poc a tots dos, encara que un, en Rajoy, fa un posat més dur que Zp però la realitat ens ensenya que tots dos, quan han de prendre decisions, les prenen amb els mateixos criteris, de Madrid al cel que diria aquell...

Acabaren amb pràcticament la mateixa eina oratòria que el primer debat, la "niña" finalment esmentada per en Rajoy en l'únic recurs a l'humor que es va permetre i el Good nitgh and good luck de Zp.

Una conclusió i una aposta. La conclusió és que ens manca molta pràctica democràtica per a fer política en aquest país, la única cosa que Olga Viza es va permetre dir va ser que aquest no fos el darrer debat i que els propers fossin veritables debats; quin paper més deslluït el dels periodistes en aquest cas.
I l'aposta, guanyarà el PSOE, sense majoria absoluta i acordarà pactes amb qui pugui, especialment amb els partits catalans i bascos, i amb tots quan convingui.

Música: Yes we can Obama song by will.i.am