Bono, el campeador

Amb la nova legislatura comença la presidència de José Bono al Congrés dels Diputats. Potser és el president del Congrés que fa més temps que sap que ho serà i en canvi el que menys suports de grups tindrà. Paradoxa que només s'explica sabent qui és el personatge.
Bon predica amb l'exemple quan parla de que és fill de falangista i hereu del catolicisme rampant de finals de la dictadura que va combregar amb determinades rodes de molí per aconseguir el que volia; fent-se valdre d'aquella escola cristiana de dretes que no va ser capaç d'enfrontar-se al dictador però que ell valora com a garant de les virtuts més altes. És a dir, es vanagloria de ser un socialista que no li té por a dir que ell podria ser del PP i no ho ha volgut.
Per tot plegat i després de perdre el Congrés socialista que va guanyar ZP, ell sempre ha cregut que alguns li deuen molt, entre ells el mateix Zp que ha sabut, amb el seu talant navegador, utilitzar el perfil de Bono per a fer-se bo entre el sociograma de la Castella profunda i desfer-se'n quan li va anar bé.

Ara els que no han tingut sort i saben que han de pactar molt per a tenir el que tenien, com CiU, tenen davant la doble disjuntiva d'haver de renegar de molt per a poder fer-se un nom en el nou circ parlamentari, però votar Bono per a president del Congrés és un plat massa dur per digerir i no serà precissament així com volen començar. Tot i que no són els únics, perquè els 25 diputats del PSC encara ho tenen pitjor, com combreguen amb un company de partit que els nega el pa i la sal? No es parlarà en català al Congrés i no tindrem aigua del Segre, quin mal començar.

Duran Lleida, savi analista dels passadissos de la casa dels lleons, no votarà la presidència de Bono però donarà a canvi l'abstenció a la candidatura de ZP i els diputats socialistes del PSC faran la vista grossa davant el Campeador Bono que governarà amb ma de ferro la banqueta pepera i això sí que és important.
Altra volta ZP li ha guanyat la partida al fill de falangistes, que no se n'ha adonat que els temps estan canviant, i que la llargada de les banderes no és important, l'important és amb qui prens la copa al bar dels periodistes del Palace.

Llibre: Vida y destino de Vassili Grossman
Pel·lícula: Ese oscuro objeto del deseo de Luis Buñuel
Música: Tango x 2 de Gabriel Missé i Guillermina Wilson