Blog pensat per comunicar idees, opinió, propostes i raons per intercanviar amb tot el món.
7.30.2007
Arròs
Xina és la nova frontera. Haurem de mirar-la fixament, esguardar fit a fit els moviments d'aquest quasi continent que emergeix del temut maoísme rampant per a esclatar en un capitalisme de quarta via, més perillòs del que sembla. Les deslocalitzacions i les compres d'empreses són, en el cas xinès, de mesures inabastables per a la pobre i antiga Europa. Tindran allà problemes de llum? sabran el que és que els trens arribin tard o no arribin? Segurament no. Ja hem vist com se les gasten fent pantans, el de les Tres valls és el més gran del món, i no s'han aturat en fer fora millions de persones de casa seva per fer-lo. Per això aquí, que ens vulguin fer empassar la MAT no els deu semblar res de l'altre món als millions de xinesos, potser ni tan sols als milers de xinesos que controlen les botigues que s'estan fent amb el petit comerç català. Tampoc s'estan de res els manaires asiàtics amb els que no compleixen les lleis: directament empresonats, quan no executats. Què carai que són capitalistes en l'economia però res més, no fos que es descontrolès el territori, vull dir , el continent. Aqui avui donen explicacions de la gran apagada, en Clos a Madrid i el tripartit a Barcelona, però quin mena de responsabilitats es depuraran desprès del gran desastre? No es pot comparar amb la Xina, no calen execucions però, potser alguna dimissió? Mirem el seu plat nacional, l'arròs, base nutritiva de primer ordre que senyoreja en tots els menus asiàtics. Els xinesos sempre presenten el seu arròs per separat acompanyant el tall i les verdures, o com a molt, a les tres delícies, que és arròs acompanyat però suau, quasi dolç. L'arròs de casa nostra és potent, contundent i sempre va embolicat i acompanyat amb marisc, amb carn, mar i muntanya, a banda. Sucosos arrosos per fer passar el desig i la gana. Però és amb l'arròs negre, sense llum ni solucions que ens afartem a la mediterrània europea capitalista i picant, sense delícies.
Desprès de l'apagada monumental de Barcelona, fa més sol i més calor, sembla que l'estiu s'està fent de veritat i les notícies ens arriben a càmara lenta. El culebrot del PP a Catalunya és Nissaga de poder. L'"inombrable" Vidal-Quadras ha tornat i es deixa caure dient que ara sí que s'han tret un pes de sobre amb la dimissió de Piqué, mentre els fidels de sempre es freguen les mans perquè poden dir obertament que són "españols", parlen "español" i onegen la bandera rojigualda per recuperar els vots emigrats a Ciutadans, i alguns més. La peli de terror està a les infrastructures, amb les rodalies sota mínims, l'aeroport ple, la MAT a tot drap i la llum a dues veles. La tragicomèdia dels partits, bipartis, tripartits i altres matrimonis de conveniència que deslocalitzen les responsabilitats com qui es treu de sobre els mosquits a la nit, amb cops de ventall i molt d'insecticida que atonta el personal. I per acabar-ho d'adobar els espies i contraespies que ens venen a Rússia, el més gran enemic, per al qual ni James Bond ens servirà. Mentre, els espectadors que ens ho mirem tot plegat amb la pesantor d'una baqueina a mig fer, nomès podem que digerir a poc a poquet el gaspatxo calentot i mastegat que ens volen fer empassar, tot pregant que arribi setembre i els bolets ens portin una mica més d'aliment.
Barcelona, la màgica, la gran senyora, la ciutat a on tots els guiris del món volen venir, on el disseny i la modernitat són els signes d'identitat, pot afegir també un altre: la misèria del fracàs en les seves infrastructures i la incapacitat de poder decidir per si mateixa per solucionar els problemes. La gran apagada d'avui sembla que ha estat deguda al foc en una subestació del Passeig Maragall (és un acudit?...) i s'ha afegit a d'altres fallades en cadena que ha generat un caos generalizat que encara està per resoldre. Però qui el resoldrà? El senyor Pizarro, president d'Endesa a cops de Constitució? au va! El nou president del PP català, Daniel Sirera, ja ha sortit aquest matí dient que la Generalitat no estava fent res per solucionar els problemes, però en què quedem, els ha de resoldre la Generalitat o Endesa, o el Ministeri? Sigui qui sigui el responsable, que no està a Barcelona sembla ser, ningú tenia un pla B per a una emergència d'aquesta mesura. Els ciutadans, els guiris, tothom ha quedat desassistit, hospitals, carrers, cases. On estàn els que han de vetllar pels serveis que paguem religiosament cada mes a les empreses com Endesa? On són els que clamen per tenir el poder a cada elecció, els qui pacten amb el dimoni per tenir la cadira, els qui s'omplen la boca de ser els millors per gestionar? No hi són quan els necessitem. Per si un cas, que quedi clar que estem disposats a pagar religiosament totes les factures de la llum, del gas, del telèfon, els bitllets de tren, de metro, les receptes del metge, però, si us plau, que algú amb seny sigui capaç de gestionar el munt de diners que posem en les seves mans.
La revista d'humor El Jueves acompleix enguany 30 anys, de la seva aparició. És un gran moment per ells i per tots els lectors d'aquesta àcida i corrosiva publicació d'humor polític i social, on hi caben tots els somriures. Doncs resulta que el jutge Del Olmo ha ordenat el segrest del darrer número on a la portada surt una caricatura de dues persones en una postura clarament sexual que el jutge considera ofensiva per als Prínceps d'Astúries, que sembla que són els parodiats, tot i que el nom no surt enlloc. Bonica manera de celebrar els anys! Sembla que hi ha consens general en que aquesta mesura és massa radical i que tot i tenir alguna base jurídica, no seria del tot recomanable en bona llei. Pero és que no és de sentit comú a aquestes alçades de la història segrestar una revista en paper, quan a Internet tots els mitjans estan reproduïnt la portada. En aquest moment que escric però la web de El Jueves no està activa, si és el mateix llavors sí que és un pas més en l'atemptat contra la llibertat d'expressió que considero que significa aquesten dues accions. Alguna cosa no rutlla en la nostra democràcia perquè encara tinguem repressió cultural, cosa que fa quatre dies criticàvem de Xina, per controlar Internet. Potser a la fí, el rendiment serà que molta més gent compri El Jueves, per ells serà millor, però no hauria de ser a aquest preu.
Josep Piqué ha dimitit com a president del PP català però és una dimissió que, tot i ser efectiva avui, ho és de facto des que va perdre les darreres eleccions municipals catalanes, aturada llavors per Rajoy. Piqué sempre ha estat un personatge independent en un context com el del Partit Popular on es fa difícil nedar contracorrent. Molts s'han preguntat què hi feia un home com Piqué, nascut a l'ombra de Pujol, i format en les arrels esquerranes i catalanistes, fent-li el joc a la dreta més rampant. És evident que les necessitats personals, la carrera inqüestionable com a ministre a Madrid, li van posar fàcil per passar d'independent a militant d'un Partit Popular, estrany a la seva concepció d'ideologia política originària, però a tot se'n fa un, si la necessitat ho demana. El que no ha pogut suportar Piqué ha estat la deriva que està seguint el PP amb Catalunya, la posició absurda davant l'Estatut i la pròpia dinàmica de confrontament constant amb el PSOE, de la qual el propi Piqué se n'ha desmarcat en molts moments. Sembla que la gota que ha fet vessar el got ha estat el viatge llampec d'Acebes d'aquesta setmana per donar el control de la campanya electoral que s'acosta a persones alienes a Piqué. No obstant això, potser caldrà mirar aquesta dimissió amb més llarga perspectiva, la posició del PP en aquest moment és feble, el retorn de Rodrigo Rato no pot ser nomès una qüestió d'amor, potser Piqué la sap més llarga que molts i s'està posicionant per al futur. Ell ja ho va dir, Zaplana i Acebes són el passat, i Rajoy sembla que ho serà aviat...a veure-les venir.
Que el tren de l'AVE trigaria a arribar ho teniem clar, el que no pensàvem és que fos tan tard. Tard per tot, pel desenvolupament de Catalunya, per la comoditat i el servei a l'usuari, per les necessitats comercials i logístiques, en fi, una munió de raons que el fan necessari s'aferren a la temuda llei de Murphy, que diu que allò que pot anar malament, anirà malament. Entomat el fet de que el primer govern de la democràcia que es va plantejar la modernització de les comunicacions ferroviàries ho fes començant per la ruta Madrid-Sevilla, per allò de no deixar el sud desprotegit, subdesenvolupat i en mans de possibles màfies; ens trobem que 20 anys desprès encara no tenim tren veloç a Barcelona i cap comunicació amb Europa, quan no em negaràn que aquesta sí que és una ruta estratègica, pero quan no es vol no es vol. I allò del desenvolupament, els catalans estem acostumats a desenvolupar-nos sols, ja varem anar a Manxester el segle XIX a comprar les màquines "selfactines" pel nostre compte, per poder fer la única revolució industrial de la península. O el tema de les inversions en general a Catalunya, aeroport, rodalies, carreteres, en fi, és un no parar, per no parlar de les nostres màfies particulars, les russes, que estan treient el nas. Com es pot observar acomplim tots els ítems per ser un lloc estratègic, segons alguns. Però vet aquí que un grup de savis, representants de la tant nostrada "societat civil", es despenjen avui dient que portaran als tribunals el traçat de l'AVE perquè passa per sota de la Sagrada Família i podria posar-la en perill. I jo em pregunto, la tècnica moderna de construcció no es capaç d'assegurar que tot anirà bé sota el temple? els anys i panys de discussions entre diversos governs no ha donat per tenir totes les mesures possibles perquè no passi res? El president del Patronat de la Sagrada Família és Joan Rigol, expresident del Parlament a proposta de CiU. No estaran intentant treure profit polític de l'AVE en comptes de treure profit públic, de servei al ciutadà? Si Gaudí ens veiés, què diria?...i de les obres del seu temple?...
L'Operació Vespa que porta a terme la Policía Nacional i la Guàrdia Civil ha generat avui notícies sucoses. L'ex-subdelegat del Govern a Catalunya ha estat detingut , junt amb quatre funcionaris de la mateixa subdelegació. L'acusació del jutge, afavorir els negocis fraudulents de ciutadans rusos, detinguts i acusats de pràctiques mafioses. Fa dies que estem sentint que a Espanya hi ha la concentració més important de bitllets de 500 euros de tota Europa; que les llicències urbanístiques es donen a tort i a dret. Sembla que la península s'està convertint en un parc d'atracions gegant on vénen a raure els qui tenen diner negre per amagar o els que volen gaudir-ne, sense ser detinguts per la polícia del seu país. Fa temps que els grans lladres britànics s'amagaven a la Costa del Sol; els magnats petroliers també, i desprès, amb la caiguda del mur, els nous rics dels països de l'est han trobat el seu paradís a la nostra costa mediterrània. Era qüestió de díes que comencéssim a trobar polítics i funcionaris implicats, a l'olor del diner fàcil. I no farem diferències entre la dreta i l'esquerra, tots tenen necessitat de diners, i dels fàcils, més. No hi ha més raons, és la feblesa humana, i la manca d'escrúpols el que fa que qualsevol caigui en la temptació, no és justificable de cap manera però es així. El cas de l'Operació Vespa, s'afegeix al cas Malaya, i a d'altres. L'únic consol que ens queda al ciutadà és que ara per ara sembla que la policía i la justícia funcionen, mentre vagin fent sortir els implicats perquè solucions miraculoses no existeixen.
Aquest cap de setmana he vist Harry Potter i l'Ordre del Fènix. Molt recomanable si us agraden les pelis espectaculars i d'aventures, cinema de relaxació estival. Nomès que aquest Harry Potter conté alguns missatges que m'han fet pensar. És la més fosca de totes les pelis de la saga,on Harry comença a fer-se gran, dona el seu primer petó d'amor. La lluita està centrada en ell mateix i les seves emocions, front Lord Voldemort, el seu alter ego negatiu. Recomanable també pel càsting amb una Helena Bonham-Carter genial en el seu paper de bruixa dolenta, com li va! Però el que m'ha interessat és la duríssima crítica al sistema educatiu dels països occidentals. Potter i els seus amics es veuen obligats a crear l'Ordre del Fènix per lluitar contra els dolents perquè l'escola, Hogwarts, no els proporciona les eines per a fer-ho. Hi ha frases del guió absolutament contundents, en boca de la profe dolenta, Dolores Umbrigde: "l'escola no està per ensenyar-vos a sortir a fora, està per fer-vos aprendre el que diu el ministeri". O en boca d'Hermione:"hem de deixar de fer el que toca i trencar les normes." Acompanyant el guió, les imatges són igualment significatives, la directora ordena no parlar pels passadissos, no besar-se amb els companys, no reunir-se en grups, modifica l'estructura de les classes posant les taules en fileres i separades, i així fins a l'infinit. Reconeixem les nostres escoles en aquest dibuix? Per ser exactes no, no totes són com el dibuix de Howgarts, però caldrà que ens plantegem el transfons de tot plegat. Aquests dies s'han realitzat les proves d'oposicions al cos de mestres i professorat de secundària a Catalunya. Amb més llocs de treball posat a l'abast dels aspirants que mai, els resultats no semblen gaire reixits, molts tribunals han suspés molts aspirants, dels quals el 90 % són persones que ja treballen a les escoles. Què vol dir això? que no són capaços de fer la feina per la qual el Departament d'Educació els paga? o que les proves que es fan per assolir els llocs de treballs no s'adiuen amb el que realment es necessita? M'inclino per la segona opció, l'empresa més important de Catalunya, la Generalitat, no selecciona els seus treballadors adequadament, perquè sinó la situació encara seria més preocupant, tindriem milers de persones treballant amb els nostres fills que no estan preparades per fer-ho. Potser que s'ho facin mirar els responsables. Mentre Harry Potter ens dona lliçons de mestratge educatiu: treball en grup, cooperació, continguts però també procediments i llibertat, valor de l'esforç i investigació continua. Totes aquestes paraules són conegudes en el vocabulari educatiu, és qüestió nomès de recordar-les de tant en tant.
Existeix un génere cinematogràfic anomenat, de desastres, que va començar amb la pel·lícula Aeroport, de l'any 70 del segle passat, protagonitzada per Burt Lancaster. D'aquesta primera Aeroport inicial es van filmar seqüel·les: Aeroport 75, 79 i 80, totes elles en la mateixa línia argumental: grans problemes a grans aeroports, amanits amb les històries personals de diferents protagonistes, amb un final trepidant bassat en l'heroïcitat del protagonista i la feblesa dels dolents. El que està passant amb l'aeroport d'El Prat és la continuació real d'aquestes pelis de desastres americanes, amb l'agravant de que no sembla que hagi de tenir un happy end. Seguint el guió de les pelis de desastres al Prat, jo no aconsegueixo trobar l'heroï, només percebo grossos problemes que porten al colapse com l'estiu passat; i mancances continuades en els serveis; administracions diverses que es passen la pilota; i partits polítics que utilitzen l'aeroport com a moneda de canvi. Al govern Zapatero no se'ls veu ni gota d'interés en canviar una gestió, la d'AENA, obsoleta i única a Europa, demostradament inútil en la gestió aeroportuaria. De fet empreses com Abertis, que a Espanya aboguen per mantenir l'estatus actual, són partíceps de gestions ben diferents a aeroports anglesos. El Govern tripartit català no acaba d'explicar quin és el seu model de gestió integral de la mobilitat a Catalunya, i no ja amb l'aeroport sino amb les Rodalies o amb la darrera nadalada, com la limitació de velocitat dels cotxes a les carreteres. CiU intenta aprofitar el neguit empresarial per apuntar-se al carro guanyador dels que tenen la pela i els Ciutadans naveguen en l'espai sideral. Total que si nomès ens podem refiar de les propostes de l'empresa privada, mal anem, perquè ells no estan per un bon servei públic, estan sobretot per uns bons guanys. I clar, sense heroï i amb tants dolents, com ho resolem tot plegat?
Els moviments polítics a l'estiu són sempre contundents; la calor fa que els responsables prenguin decissions amb sensació de que no passa res i els resultats poden ser molt durs. És el cas de la darrera remodelació del govern Zapatero. Sembla que l'ex-ministra Carmen Calvo no s'esperava aquesta serp d'estiu. Ells, els ministres, també són humans, i la previsió de canvi no entrava en els seus plans. La ministra que s'ha fet notar pels modelets haute couture, justificats per fomentar la indústria de la moda espanyola, fèien de la ministra un objecte del desig dels fotògrafs de premsa; no així dels membres dels thinks thanks culturals que han criticat durament la seva gestió. De fet que els comentaris de la seva marxa als diaris siguin de caire totalment personal: ella està desfeta, o prepara la seva boda amb el seu bodyguard, no són precissament el que s'hauria d'esperar d'una valoració política de la gestió d'una ministra. Les serps d'estiu són molt perilloses, per això, millor parlar de que encara no es tirarà a terra la Casita Blanca, meublé històric de Barcelona, on s'han cuit més d'una i de dues decissions polítiques, entre els llençols de seda de les seves privadíssimes habitacions; que posar-se a parlar de les ex-ministres, que prou tenen amb la depressió de perdre cotxe oficial i cartera ministerial.
ZP ens ha sorprès a tots amb el darrer conill de la sort extret del barret de copa: el canvi de govern desprès del debat de l'estat de la nació, que el CIS diu que el president espanyol va guanyar de carrer. I amb l'embranzida d'aquesta victòria, què millor que remodelar un govern que fa cinc dies que estava en les seves hores més baixes, al trencament de la treva d'ETA se li va sumar el desgarrador atemptat del Iemen; ni tan sols el resultat del judici de l'11-M els feia somriure als de la Moncloa. Però el mag ZP no perd mai el somriure, els seus assessors de màrqueting li tenen ben explicat, no cal que els resultats polítics siguin els millors, el que cal és que la imatge sigui positiva i els spots publicitaris ens faràn la resta. Perquè, si no és així, per què no s'ha tret del govern la ministra Àlvarez, amb els deficientíssims serveis de transports, o al ministre Clos que es veu esmenat fa una setmana en la seva pretensió d'apujar el llum? Ja sabem que la realitat global és líquida, Bauman dixit, però tant? És estiu, les platges ens reclamen, els cossos necessiten aigua, què millor que realitats líquides per acontentar el personal? Ja estem en campanya electoral, i el mag està perfectament situat per arribar a meta en primera posició, tot serà que la guineu Rato surti del cau, aquell que per amor ha deixat Manhattan i estarà a Madrid a la tardor. I és que hi ha amors que maten.
Fa uns dies Josep Maria Terricabras a El Periódico publicà un article titulat L'escola que necessitem. La seva tesi és: l'escola no ha de fer allò que no li pertoca, nomès li cal fer que els alumnes tinguin unes competències bàsiques que els permetin sobreviure en el món on estan destinats a fer-se grans. Però ha estat una de les frases el que m'ha interessat especialment, diu així: L'escola no transforma la societat, és la societat la que transforma l'escola. Afirmació essencial i definitiva amb la qual hi estic totalment d'acord. És per això que el que Esquerra Republicana vol proposar al professorat de secundària sobre la utilització del català als instituts,que es faci servir sigui quin sigui el context i en tot moment, en la vida qüotidiana dels centres, em sembla artificial i un brindis al sol per part dels republicans. Les llengües són eines de comunicació, i les imposicions per ordre gubernativa no s'adiuen amb la utilització i la millora de la salut de la llengua que es pretèn salvar. Ningú es planteja a la frontera mexicana si quan estigui a l'altre cantó aprendrà anglès o no, és obvi, l'aprendrà, encara que a casa els "esquenes mullades" parlin mexicà. No és que no m'importi el català, és, precissament perquè m'importa i molt, que no combrego amb mesures extemporànies que generaran desconfiança i rebuig vers la nostra llengua; és més Esquerra està al Govern de Catalunya, com pot presentar una proposta perquè el Govern del que forma part, la faci? És ben bé que l'oasi català està mancat d'aigua, per tant, com fa temps que diu una antropòloga amiga: la immersió no es pot fer en una piscina sense aigua. El català serà llengua de tots si la societat la fa seva i la fa necessària, l'escola nomès farà allò que la societat li demandarà que faci, com molt bé diu el mestre Terricabras. Mentre, tot seran cants de sirenes en aquest mar d'estiu.
La mort de set turistes catalans i bascos ha estremit tothom en aquest començament de vacances 2007. Ja fa temps que els estius s'estan convertint en camp obert per a les accions terroristes més sagnants. No és casualitat, terrorisme significa atemorir els altres per tant el moment de les vacances és ideal per aconseguir l'objectiu. Iemen és un país fet de pedaços i petroli. Les famílies tribals esmenen acords i desacords mentre els països occidentals aprofiten l'avinentesa per treure'n el que poden. Tot plegat el joc estratègic de sempre. L'herència post colonialista de britànics i francesos, recollida per americans, està fent de les seves. Per altra banda xiítes i sunnís, els mateixos que destronaren els grans califes de l'época daurada de l'imperi àrab, juguen les seves cartes, fent terrorisme del segle XXI, terorrisme en xarxa. Pretenen recuperar aquell imperi transnacional que cobria tot el Mediterrani als segles VIII a XIV i amb l'or que és el petroli, fer una nació islàmica que sigui el veritable bloc contra les nacions cristianes europees i americanes. Huntington li diria xoc de civilitzacions, jo no estic d'acord, jo li diria joc pel poder, net i clar. Als països àrabs, tot i no estar d'acord amb els grups terroristes, ja els està bé tenir un as sota la màniga per negociar amb els occidentals; els occidentals, dividits i enrocats en les seves prioritats internes, no són capaços de generar una estratègia comú que no sigui el de la guerra errònia com el cas d'Iraq o l'Orient Mitjà. És hora de plantejar-se clarament quin és el paper de la política en la resolució de conflictes. De la política real, aquella que examina els fets, detecta els errors, proposa estratègies i negocia. Per això calen persones a l'alçada de les circumstàncies, polítics amb visió de conjunt, amb formació, que inaugurin una nova forma de fer política que s'adigui amb les noves formes de fer la guerra, perquè els terroristes ja han entrat al segle XXI però els polítics encara no, i això ho patim els ciutadans.
![Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]](http://baladre.net/images/catablocspetit.gif "Catablocs.cat [la catosfera ara mateix]")
