La dimissió anunciada de Josep Piqué

Josep Piqué ha dimitit com a president del PP català però és una dimissió que, tot i ser efectiva avui, ho és de facto des que va perdre les darreres eleccions municipals catalanes, aturada llavors per Rajoy.
Piqué sempre ha estat un personatge independent en un context com el del Partit Popular on es fa difícil nedar contracorrent. Molts s'han preguntat què hi feia un home com Piqué, nascut a l'ombra de Pujol, i format en les arrels esquerranes i catalanistes, fent-li el joc a la dreta més rampant.
És evident que les necessitats personals, la carrera inqüestionable com a ministre a Madrid, li van posar fàcil per passar d'independent a militant d'un Partit Popular, estrany a la seva concepció d'ideologia política originària, però a tot se'n fa un, si la necessitat ho demana.
El que no ha pogut suportar Piqué ha estat la deriva que està seguint el PP amb Catalunya, la posició absurda davant l'Estatut i la pròpia dinàmica de confrontament constant amb el PSOE, de la qual el propi Piqué se n'ha desmarcat en molts moments. Sembla que la gota que ha fet vessar el got ha estat el viatge llampec d'Acebes d'aquesta setmana per donar el control de la campanya electoral que s'acosta a persones alienes a Piqué.
No obstant això, potser caldrà mirar aquesta dimissió amb més llarga perspectiva, la posició del PP en aquest moment és feble, el retorn de Rodrigo Rato no pot ser nomès una qüestió d'amor, potser Piqué la sap més llarga que molts i s'està posicionant per al futur. Ell ja ho va dir, Zaplana i Acebes són el passat, i Rajoy sembla que ho serà aviat...a veure-les venir.

Llibre: Absolute friends de John Le Carré
Pel·lícula: Amores perros de Alejandro González Iñárruti
Música: Thank you de Dido