Ens toca a totes, sortosament

El dia 2 d'octubre fa 75 anys que les dones varen aconseguir el dret a vot a l'estat espanyol. Desprès d'un aspre debat entre les dues úniques diputades a Corts de la Segona República Espanyola, Victòria Kent i Clara Campoamor, les dones espanyoles varen poder votar si tenien més de 23 anys i ho varen fer per primera vegada a la història a les eleccions de l'any 1933. Llàstima que ens va durar poc el dret perquè l'any 1939, quan el cop d'estat del general Franco va instaurar el règim fascista a Espanya, es van acabar tots els drets, tant pels homes com per les dones finalment recuperat l'any 1976.

Catalunya es troba en campanya electoral per a elegir el president de la Generalitat el proper dia 1 de novembre. Amb aquest motiu el Conseller Nadal ha presentat la campanya per a promoure la participació amb l'eslògan: Et toca a tu; que ens convoca a participar i a utilitzar el preuat dret de dir la nostra quant als nostres legítims representants es refereix.

Ni que sigui perquè no tothom a tot el món el té aquest dret, ni que sigui perquè ha estat dur i difícil inclús a les nostres avançades societats occidentals aconseguir votar, estaria bé fer cas a la demanda del Govern i anar-hi tots i totes a votar l'1-N. És la nostra responsabilitat i la nostra forma de donar les gràcies a aquelles i aquells que han lluitat per fer-ho possible.

El Constitucional ens apaga la tele

El Tribunal Constitucional ha admés a tràmit avui el recurs d'inconstitucionalitat que el govern espanyol va interposar contra 50 articles de la Llei de l'Audiovisual de Catalunya. També van interposar recurs els del PP, però la notícia no diu si aquest s'ha admès o no. Però no cal, amb un ja en tenim prou. Què trist!

És antic i caspós el fet de que es negui la possibilitat d'ordenar l'oferta audiovisual, que no han estat capaços de fer per a la resta de l'estat. Però la manca d'idees, la poca traça i la inacció és la característica d'aquesta centralitat que patim de fa temps, i que ni amb el canvi de govern s'ha resolt de totes totes.
Desprès de l'admissió a tràmit del recurs contra l'Estatut ahir, i desprès d'haver de sentir tantes bajanades sobre les seleccions esportives o els peatges... potser sí que ens veiem diferents, potser sí que arribarem a pensar que estem un pas endavant en conceptes democràtics i modernitat.

Que no només és disseny o restaurants, que també! Sinó que és modernitat i innovació en el pensament, l'organització social i els serveis públics.
Que el Tomàtic els faci una trucada als del Constitucional!

Prínceps i princeses?

No sé si en el segle XXI cal encara parlar de princeps i princeses...però sembla que sí, perquè avui tots els diaris, de tots els colors, posen a portada els hereus a la corona espanyola perquè estan embarassats del seu segon fill..o filla. I aquest és el dilema!

Segons la Constitució espanyola encara l'home té preeminència per sobre de la dona, en el moment d'accedir al càrrec de rei d'Espanya, per tant si l'Elionor, la primera filla, té un germanet, amb les lleis actuals, passaria darrera d'ell en el moment de ser reina.

D'entrada és absolutament obsolet en l'Europa d'avui dia que un home estigui per sobre d'una dona per a qualsevol cosa, siguin càrrecs, siguin diners, sigui el que sigui...encara que tots sabem com les gasten depèn quins homes quan a les dones se'ls acudeix reclamar...

Però el que és més obsolet de tot és que encara mantinguem l'accès al lloc de cap d'estat a Espanya, mitjançant els casoris i els embarassos d'una família determinada. Caldrà fer una revisió de tot plegat, tot i tenir ja en l'esmentada família persones que provenen d'estaments socialment no previstos per arribar a reis o reines, però pensem-hi, un dia d'aquests caldrà posar-s'hi.

Presidents

Per navegar en política, per ser algú cal molta personalitat. I, especialment, per ser president d'un país. José Luis Rodríguez Zapatero o Pasqual Maragall són presidents amb totes les lletres. I això que, justament, alguns o molts, no donaven un ral per ells en el moment de proposar-se com a candidats. Perquè calen alguns referents específics per a arribar a dalt de tot. Normalment, es diu que han deixat molts cadàvers a l'armari, en el sentit metafòric del terme, pel camí, per arribar a ser-ho, també que cal molta ambició per aconseguir un lloc en el cel polític.

Jo penso que, sobretot, cal personalitat i projecte. Estic parlant, clar, d'aquells que deixen empremta positiva en el país que governen, amb clars/obscurs, però empremta positiva.

I podria parlar també de Pujol o Suárez en els seus temps.

Vet aquí, però que res és gratuït. Zapatero va haver de generar ferides molt profundes en el partit socialista per arribar on està i Maragall, no diem. De fet, en aquest moment, segurament és ell el que té la ferida més profunda però això va amb el càrrec, que diuen.

Cal però esmentar que només són presidents amb totes les lletres aquells que deixen una obra darrera seu i en el cas de Maragall, serà l'Estatut que, quan passi un temps, serà molt valorat pels historiadors. Per això, caldrà preguntar-se... Montilla té personalitat? Té projecte? Ha demostrat que el té de partit però i el personal? Com a individu que té sentiments ha de fer alguna cosa pel seu país, que és el nostre. Si ho demostra en aquesta campanya tindrà possibilitats de competir per la presidència i sinó en Mas guanyarà la partida... Les espases estan en alt.

Música My way # Frank Sinatra

Dones i talles

Aquests dies es celebra la Pasarel·la Cibeles, on es presenten les col·leccions de moda per a la propera temporada.

De fa temps que es parla de la demanda de dones extremadament primes per a passar els models que es presenten a tots els events d'aquestes característiques, i enguany, els responsables de Cibeles han pres una decissió: no accepten models de menys del 18% de massa corporal (la normalitat estaria en el 25%).

Aquesta mesura ha revoltat el món de la moda i les models, tot i que la Passarel·la Gaudí ja ho ha posat en pràctica en d'altres anys.

Milà o Londres s'estan plantejant de fer el mateix.

La mesura a la fí, es per aconseguir que les noies no prenguin com a model les dones més primes i així evitem anorexies i bulímies, malalties terribles on les hi hagi.

Algunes preguntes em venen al cap:

- perquè aquesta mesura només es referix a dones? que són les úniques susceptibles de patir aquestes malalties? que són més febles i exposades a la publicitat d'una pasarel·la que els homes?

- realment la mesura aportarà sensatesa a tothom i els modistos faran tallatges més adequats a la dona real?

- algú ha preguntat a les professionals de la passarel·la si estan d'acord en que les pesin com a bens que van a l'escorxador?

Bé, mentre, la dona normal, al carrer, es baralla per sobreviure a la rutina diària: feina fora de casa, feina dins de casa, responsabilitat dels infants, responsabilitat dels avis, i a sobre estar guapa i diponible quan sigui que si no et poden matar...potser no hem avançat tant com sembla en els drets de les dones...potser...

Música Besame mucho # Andrea Bocelli

Internet i frau

La conexió a Internet és avui la base de totes les comunicacions humanes, socials, econòmiques. És la possibilitat d'estar connectat la que facilita els intercanvis d'informació, de feina, de riquesa, de desenvolupament.

Per això el govern espanyol va fer una llei (Llei 32/2003, de 3 de novembre, General de Telecomunicaciones) on s'intentava facilitar el canvi d'operador per aminorar la despesa dels usuaris i agilitar la conexió.

Però què és el que està passant realment? doncs que les empreses operadores en fan el que volen.

Aquest és un exemple: Jazztel fa telefònicament una gran oferta a usuaris de Telefònica per canviar-se d'operador. Si tú, pobre usuari de Telefònica, dius, tan sols, que d'acord amb que t'envii informació, sense signar cap paper, cap autorització, res, Jazztel et grava la conversa i la utilitza per dir-li a Telefònica que tú ets un nou client seu; Telefònica li fa cas i t'anul·la el contracte ADSL.

Així et quedes sense conexió, sense saber perquè, i si investigues i trobes el motiu, ni Telefònica ni Jazztel volen saber res, per tant han comès frau amb tú, però tú, estàs sense línia i sense possibilitat de solució.

Què es pot fer? res

Qui pot solucionar-ho? no se sap.

L'únic que se m'acudeix és anar a un jutge i denunciar a les dues empreses: per frau, a Jazztel, i manca de compliment de contracte a Telefònica.

Mentre, em conectaré mitjançant l'antic mètode el Tam-Tam o el de les senyals de fum, que encara tinc els bongos i la xemeneia funciona....

Unicef

Unicef és notícia darrerament per diversos motius...el Barça portarà l'anagrama de la institució a les samarretes del primer equip de futbol del club; i avui, li ha estat concedit el premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia, per la seva lluita per la infància a tot el món, i especialment a l'Àfrica.

Són notícies molt adients perquè aquesta setmana ha començat el curs escolar, i els nens i nenes no sempre són els protagonistes de res. Més aviat sentim nomès a les notícies que els barracons encara hi són, o que el fracàs escolar segueix en les seves dades preocupants.

Però i ells? i els protagonistes? on són? Què senten milions de nenes i nens que tornen amb els seus companys i amics, desprès de les merescudes vacances? què senten els mestres i professors de la tornada a la feina quotidiana? què significa per al país que l'escola comença? Preguntes que ens hauriem de fer i respostes que estaria bé trobar, per poder aconseguir que els nens i nenes siguin veritables protagonistes.

I, encara més, pensant en aquells que ni tan sols tenen la possibilitat d'anar a escola...d'aquelles que són violades i utilitzades sistemàticament..d'aquells que es veuen abocats al dur treball infantil..què passa amb totes i tots aquests infants?

Per això és fonamental que institucions com Unicef existeixin, figurin en el món, siguin visibles en l'espai dels mitjans. Tots nosaltres serem deutors d'aquestes mancances en la infantesa, tots serem responsables si una nena o un nen ens miren, ens pregunten, i no som capaços de dona'ls-hi resposta.

Música Another brick in the wall # Pink Floyd

Guernika

Fa 25 anys, el 10 de setembre de 1981, el quadre "Guernika" que pintà Pablo Picasso, tornava des de Nova York, tal i com el pintor deixà dit abans de morir.

No és cap acte benevolent de la cultura, no és un fet aïllat i sense importància. És molt rellevant que l'obra amb més significació política de Picasso hagi retornat a la vella pell de brau.

A Picasso tots el consideren el pintor més influent del segle XX, i el que representa el Guernika és alguna cosa més que un fet circumstancial. És la representació crua de la guerra, de la violència, de la mort de la democràcia i dels valors humans. Però hi ha més aniversaris...

Avui el president Maragall s'ha acomiadat dels catalans amb un discurs amb motiu de la Diada Nacional, diada que commemora una derrota de fa molts anys, igualment ferotge i cruel. No ha tingut temps de fer-ho millor President Maragall, queda un Estatut, que s'ha de desenvolupar, queda molta feina. Ho ha dit ell, semblava derrotat.

Però la segona derrota més flagrant, que ens fa recordar el Guernika és la que demà fa 5 anys a Nova York el món va deixar de ser com era fins llavors. Quan les Torres Bessones de Manhattan varen caure sota els efectes de la irracionalitat més absoluta, del terror més abismal.

He llegit avui que algunes de les víctimes, només amb determinades olors, tornen a reviure els moments terribles de l'atemptat. Les fotografies són eloqüents, les imatges també, no hi ha explicació.

Segurament Picasso intentà amb el seu quadre fer veure a les generacions posteriors que no hi ha raó de ser per a la violència, que no es soluciona res matant, i menys com ha van fer a Guernika o com anys desprès es va fer a Nova York...però ja ho veieu, els humans no n'acabem d'aprendre.

Si més no, la pintura, la cultura, ens pot ajudar a curar ferides, si quan mirem un quadre o sentim una música, som capaços de sentir i de pensar.

En aquests aniversaris terribles, gràcies Pablo Picasso.

Música Imagine # John Lennon

Atlantis

Avui s'ha enlairat la llençadora espacial que porta la nau Atlantis cap a l'estació espacial internacional. Feia 3 anys que no suceïa. L'accident de la nau Columbia va aturar el programa espacial conjunt que avui es reprèn.

Fa uns dies que Stephen Hawking llençava una pregunta al foro Yahoo d'Internet on preguntava: Com podrà sobreviure la humanitat? molts li contestaren, ell triava respostes que li semblaven interessants, però la que va elegir finalment va ser la d'un noi que li deia que la humanitat sobreviurà nomès si és capaç de portar gent a d'altres planetes, de colonitzar l'espai.

Bé, si Hawking ho diu, deu ser veritat, és per això que sembla important que les missions espacials continuïn, i es facin de forma coordinada entre països, com és el cas de l'Atlantis.

Sobretot perquè sembla que aquí, a la Terra, les coses no van d'allò més bé: escalfament global, canvi climàtic, guerres, terrorisme, crisis migratòries...no és que vulgui ser negativa però com que no tinc un despatx de loteries com La bruixa d'Or, el propietari de la qual serà un dels turistes espacials properament; haurè de confiar en que properament sigui possible marxar a viure directament a un altre planeta, això si, amb la condició de que serà reservat el dret d'admissió, que no hauriem de reproduïr els mals terraquis...

Música The dark side of the moon # Pink Floyd

Les tres Torres

Dilluns farà cinc anys de l'atemptat de les Torres bessones de Nova York.

Avui s'ha presentat el projecte de renovació de la zona zero, realitzat per tres arquitectes Norman Foster, Richard Rogers i Fuimiko Maki.

La reconstrucció ha estat difícil i pol·lèmica, no eren capaços els novaiorquesos de decidir com cobririen aquest espai desolat que resultà del drama violent i salvatge que varen patir aquell 11 de setembre de 2001.

Cada arquitecte ha volgut donar un toc especial a la seva proposta. Rogers diu que ell ha pensat en un edifici que faci mirar al futur, respectant el passat; Foster ha posat quatre diamants al cim del seu edifici que il·luminaran Manhattan a la nit i Maki ha volgut intoduïr una mica de la filosofia zen oriental per a transmetre pau a aquesta zona de desolació.

Tot plegat es completarà amb una quarta torre, anomenada de la llibertat, que serà la més alta construïda fins ara al món, i que estarà acabada al 2012.

Aquell 11 de setembre el món va veure en directe un desastre desconegut fins aquell moment, comès per iniciativa humana i amb mitjans i efectes nous que trasbalsaren el pensament de molta gent, i que va significar el final d'un temps i el principi d'un altre.

Els que ho varem viure ho recordem vívidament, i moltes de les coses que han passat desprès a molts llocs, són degudes a aquell atemptat.

Hauriem de saber extraure conclusions cadascún de nosaltres sobre la crueltat humana, que és capaç de fer accions tan terribles com aquella. Alhora que aprendre també de tots aquells que varen donar suport i ajut als que ho necessitaren, res no és en va. Per això l'obra d'aquests arquitectes té una significació especial. Potser que els altres sapiguem fer-ho també.

Música Tears in heaven # Eric Clapton

Els set poders d'Àlex Rovira

Quan coneixes l'Àlex Rovira en persona, veus un home amable, atent, de formes educades però segures. Jo el coneixia pels seus llibres i per alguna informació d'un amic, i el varem convidar a fer una conferència per als mestres que comencen el curs escolar aquesta setmana perquè és interessant saber el punt de vista d'una persona aliena al món escolar, respecte de com fem servir el temps i com encarem la feina per començar a treballar amb els nens i nenes de les nostres escoles.

I ell va respondre, amb un éxit total.

El seu darrer llibre Els set poders parla de les eines que tenim els humans per caminar per la vida, i ell va demostrar aquest dia que els té aquests poders, els fa servir i els transmet als altres.

Jo no us faré una lliçó del que ell propugna, us invito a llegir-lo i a entendre el que proposa.

Tot es basa en pensar molt bé el que ets i el que vols, per arribar a aconseguir-ho, utilitzant estratègies simples i obvies: la cooperació, la interacció, el positivisme, l'emoció, l'amor. Conceptes tots ells que destil·la del gran batgatge de coneixements que l'Àlex té de persones que han sabut al llarg de la seva vida, aconseguir viure tal i com volien, essent artífexs de grans històries humanes, resultants de perseguir sense descans la felicitat.

Perseguiu l'Àlex Rovira, encara que algú em va comentar que és perillòs perquè fa que la gent aconsegueixi allò que somia, i a vegades això trenca esquemes, però, i què seria de nosaltres sense aquests perills?...Gràcies Àlex...

Música Blowing in the wind # Bob Dylan

Rubianes solamente...

Pepe Rubianes està portant per diversos teatres de Catalunya el muntatge "Lorca solamente" , sobre textos del poeta granadí...aquest mateix espectacle estava previst que s'estrenès al Teatro Español de Madrid, dirigit per Màrio Gas, la setmana vinent. Ahir algunes veus s'alçaren protestant per aquesta estrena de l'actor que, segons aquestes veus, s'ha definit com a antiespanyol per les declaracions que va realitzar al programa d'Albert Om, El club, abans de l'estiu dient que la unitat d'Espanya no l'interessava (no ho va dir amb aquestes paraules, ell concretament va dir que le "sudaba la polla la unidad de España...") I ja ho tenim embolicat...

Ell no va estar encertat en el seu moment, però va demanar disculpes i a més va aclarir reiteradament que parlava de determinat període polític, la dictadura, i de determinats personatges que voldrien tornar-hi. No d'Espanya com a realitat social i progressista, de la qual, diu, ell en forma part. Però no hi ha hagut prou per a depèn qui, i l'alcalde de Madrid, Sr. Gallardon, ha anul·lat l'estrena de l'obra, sense més explicacions. I això sí que és greu.

No pot ser que comencem a coartar i prohibir activitats culturals com l'estrena d'una obra de teatre, per molt malament que ens caigui l'actor o el director. O per molt en contra de les seves opinions que estiguem, i menys en un teatre públic com és el Teatre Espanyol de Madrid.

És de denúncia pública i el ciutadans i els polítics no ho hem de permetre, almenys aquells que tot i no estar d'acord, no li tapen la boca a ningú, perquè al final, com en els tristos anys de les dictadures, no podrem dir res perquè sempre hihaurà algú a qui no li agradarà, i ja tenim els jutges per posar un cert ordre....

Sr. Rubianes, amb tot el meu respecte...., Lorca segur que estaria amb vostè, com molts de nosaltres...no defalleixi.

Nighthawks

Nighthawks és, segurament, el quadre més famòs de la pintura nord-americana. Edward Hopper el va pintar sota la influència del bombardeig de Pearl Harbour i denota el pesimisme i la tristor dels anys de la guerra i la postguerra, quan la vida valia poc i costava d'empassar, fins i tot el got de què els bevedors de whisky d'aquest imaginari diner de Nova York que es veuen representats al quadre.

Ha estat i és tan influent aquesta obra d'art en la cultura nord-americana i mundial, cinematogràfica i contemporània, que és el més representat i copiat de tots a Amèrica del Nord. Ara en fan una obra de teatre, que recrea la imatge i genera la història dels personatges pintats, cobrant vida, tota una metàfora...

Integració de diferents arts en un mateix concepte global, pintura, cinema, teatre...

A l'oferta d'exposicions d'aquesta tardor a Barcelona, que podem llegir a La Vanguardia, hi trobem mostra del mestissatge de les arts, renovant conceptes, i trencant barreres. Pintura amb cinema, música i circ, escultura i fotografia...tota una reafirmació de diversitat, on la barreja és la clau...bella metàfora per a la cultura, la diversitat cultural, per a les persones, l'evolució...

Nitghhawks, falcons nocturns que despleguen les seves ales plenes de propostes en un món on cada vegada és més difícil aturar-se per pensar, gaudir d'un quadre... fem-ho aquesta tardor... a Barcelona...

PD: Freddy Mercury avui hagués fet 60 anys, llarga vida allà on siguis...
Música Bohemian rapsody # Queen

Campions!!!!

És veritat....avui l'equip espanyol de bàsquet ha fet història i és el campió del món. Ho ha fet al Japó, lluny, molt lluny, però estaven tan a prop!

No és cosa fàcil, és el Campionat del Món, la fita més important després de les olimpíades, i s'han passejat!

Des de Los Àngeles, on el dream team d'Epi i companyia que no es donava un èxit similar, i van cars els èxits a aquests nivells..

Les grans potències com Sèrbia , antiga campiona mundial o els EEUU, els reis de l'NBA, no han estat rivals suficients, ni tan sols Grècia, actual campiona d'Europa, equip compacte i difícil on els hi hagi, han estat enemics per al team d'or de Gasol i companyia.

Però no és només un equip d'estrelles, com l'immens Pau Gasol, o JC Navarro; és un conjunt en majúscules que ha sabut jugar, defensar, atacar i contraatacar, sent sempre una unitat, cobrint espais i minant el contrari, amb elegància i savoir faire. No en va avui, desprès de la lesió de Pau, tots els jugadors han saltat a la canxa amb una samarreta que posava "Pau també juga", i sí, ha jugat, ha jugat amb el cor, a la banqueta, al costat dels seus companys, traient el fetge per la boca i plorant quan quedàven minuts, no s'ho podia creure, no ens ho podiem creure...or al campionat del món!!

Altres esports més valorats no han arribat mai a aquest nivell de resultats, potser s'ha de ser més humil, i fer feina...Que n'aprenguin!!!!

Gran feina feta per tots els de l'equip esportiu i tècnic, felicitats!!!

Dones i poder

La revista Forbes ha publicat un estudi sobre diners i poder al món, on parla de les dones que ostenten el màxim de poder econòmic i polític en aquest moment. La primera de la llista és Àngela Merkel , cancellera de la República d' Alemanya i la segona, és Condolezza Rice, secretària d'estat dels EUA.

Són dues dones amb trajectòries molt similars, encara que d'entrada no ho sembli: totes dues varen nèixer l'any 1954, les dues han estat excel·lents estudiants universitàries, Merkel de físiques i Rice d'economia, cap de les dues tenen fills i totes dues s'han criat en àmbients socials, d'entrada poc adients per aconseguir l'èxit que desprès han tingut, Merkel a l'antiga societat comunista de l'RDA i Rice a l'estat sureny d'Alabama, on la gent de raça negra com ella no és que ho tinguin d'allò més bé.

Aquests ítems em fan pensar que són dues dones de gran caràcter i amb convenciments profunds. No podia ser de cap altra forma.

Nomès 19 dels 151 estats que hi ha actualment al món, tenen una dona com a màxima responsable, per tant, sembla que l'esforç per aconseguir-ho és molt més gran per a les dones que per als homes, és per això que la figura d'aquestes s'engrandeix i ens indica que el camí per a la igualtat és encara llarg i feixuc.

No sóc de les que pensen que una dona, només pel fet de ser-ho, ho farà millor que un home, això és un error, però el que sí penso és que si una dona vol ser cap d'estat no ha de fer més esforç per ser-ho que ningú altre.

Rosa Pereda, en un article a El País titulat Ellas, las muertas parla del terrorisme masclista i l'assessinat sistemàtic de dones que succeeix a tot el món, i proposa mesures com que els polítics es facin visibles i condemnim aquests assassinats, entre d'altres mesures per erradicar-los.

Penso que nomès amb decissions polítiques i educatives reals, podrem anar modificant aquests fets, per aconseguir que la dona no ho tingui pitjor pel sol fet de ser-ho.

La imatge que donen d'aquestes dues dones pot ser un revulsiu. Fem-les visibles.

Música The best # Tina Turner