El Mamut

S’ha trobat a una regió del sud d’Alemanya un mamut fet en ivori de més de 35.000 anys. La seva antiguitat i la perfecció de la forma el fan únic. El mamut era una de les bases de subsistència dels cromagnon, habitants d’una Europa prehistòrica on la supervivència depenia de la unitat del grup. Fa temps que estem assistint a l’espectacle dels responsables polítics de més alt nivell de la Unió Europea, o del G-8, que no són capaços de posar-se d’acord, ni tan sols per retallar les emissions de CO2 , mesura per aturar l’escalfament global del planeta i per tant la supervivència de tots els que l’habitem. Especialment greu és el carreró sense sortida del projecte de Constitució Europea, que ara ja no sembla cap prioritat per ningú. Que el més gran acord de la darrera trobada entre presidents europeus, hagi estat la definició del càrrec d’Alt comissionat per a la política exterior, ja existent, i el fracàs de l’acord de polítiques reals unitàries respecte del paper de la Unió Europea en el món, és la demostració de que la cooperació no existeix en la “tribu” europea actual. La prioritat dels polítics és la seva imatge en clau interna, front als interessos d’un continent que té reptes ineludibles davant del nas: immigració, manteniment de l’estat del benestar, acolliment dels antics països de l’est, creació d’una veritable identitat europea que ultrapassi l’antic concepte nacional. Tot plegat per ser algú en el món global on ja vivim. El paper d’EEUU i Rúsia, i especialment el de la Xina, potència emergent, ens obliga a ser agosarats i a pensar en clau europea. Recordem els nostres avantpassats i el mamut, per caçar-lo calia la força de tots.

Article publicat a Contrapunt el 29 de juny de 2007

Llibre: L'orígen de les espècies de Charles Darwin

Pel·lícula: A la recerca del foc de Jean-Jacques Annaud

Música: U2 en concert a Second Life

Blade Runner, 25 anys

Jo he vist coses que vosaltres no creurieu:
atacar naus en flames més enllà d'Orió.
He vist Raigs-C brillar en la foscor
prop de les portes de Tannhäuser.
Tots aquests moments es perdran en el temps
com llàgrimes en la pluja.
És hora de morir.

Roy, replicant

Llibre: Somien els androids amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick
Pel·lícula: Blade Runner de Ridley Scott
Música: Banda sonora de Blade Runner (Memories of green) de Vangelis

Solstici d'estiu - Nit de Sant Joan

De la ma de la lluna juganera,
sortim a la plaça,
jugant a fet i amagar amb el sol que es pon,
entremaliat.
Solstici d'estiu, nit màgica.
La berbena enamora els enamorats,
i petites espurnes salten de les fogueres
per escalfar-nos els neguits.
Un bri d'inconsciència arraulit al desig
deixa anar lluents pardals de somnis amagats.
Nit de Sant Joan que ens arrossega,
cercant tendres i tremolosos llavis
amatents a un llarg bes.
El foc ens invita a cremar-nos els peus,
i gnoms incansables ens pesigollen les mans,
dansem, dansem i ofeguem les boires,
que el cos i la ment es faran nous
quan un estel fugaç ens aclapari els ulls.

Llibre: Nit de Sant Joan de Dagoll Dagom
Pel·lícula: Tempus fugit d'Enrich Folch
Música: Pedro Navaja de l'Orquestra Plateria

Stones, ses satàniques majestats

La muntanya de Montjuïtc altra volta va ser l'altar on ses satàniques majestats varen oficiar ahir nit un aquelarre musical com feia temps que no se sentia a la muntanya olímpica. Llums i sons atronàven l'espai de l'estadi, i la gent, oblidant les macances del passat, va fruir d'un espectacle total.
Ofici, musicalitat, art, capacitat de connexió, tot plegat han demostrat que són la millor banda de rock de tots els temps i que no hi ha ningú que els faci ombra, per satisfacció dels que els seguim.
Ja no diem que aquesta va ser la darrera oportunitat de sentir-los, és una més, la gent ja vol la propera...i tornaran...paraula d'stone!

Estiu

Enmig de brumes i vents,
arriba l'estiu a les 20,06,
horabaixa esperada.
Solstici estival que anuncia
joia i amor, herbeis poderosos,
jocs i somnis que, a la nit, ens faran ballar
amb les bruixes i els gnoms, la dansa estival.
El sol ens escalfa, encara que estigui ben lluny,
i aquí, a la terra, petites pedres precioses
suren en els espais acuosos,
mentre la ment desitja, altra volta
sentir-se colpejada per un bes.
Esperarem les Perseides,
esperarem les Aquàrides,
les plujes de somnis que brollen del cel,
i agafats de la ma, una altra volta,
sentirem que som nosaltres,
els que tornem a ser.

Llibre: Poemes en ondes hertzianes de Joan Salvat Papasseit
Pel·lícula: Les vacances de Monsieur Hulot de Jacques Tati
Música: Summertime de Janis Joplin

Un núvol amenaçador

Les emisions de CO2 estan augmentant de forma alarmant, tot i les advertències de destacats científics o de polítics i artistes, més o menys concienciats com Al Gore o Leonardo di Caprio.
Però és que el desenvolupament econòmic, tal i com s'entèn en aquest sistema de mercat que ens globalitza, genera gasos tòxics i deixalles a cabassos, sense control sostenible que valgui.
Fins ara el país més contaminant era EEUU, enguany sembla que ja ho serà la Xina, aquest país emergent que ha descobert la mixtura màgica entre un sistema polític comunista i un sistema econòmic capitalista, sense solució de continüitat. És clar, i ara qui els fa canviar de parer, quan els altres ja han fet de les seves durant segles..
Isaac Newton va predir al segle XIX que el món s'acabaria a 2060, segons complicats càculs basats en la Biblia, que han descobert uns científics israelians en uns manuscrits de l'autor. Sembla que Newton la va encertar de ple en moltes coses, vés que aquesta no sigui també una d'elles.

Llibre: L'orígen de les espècies de Charles Darwin
Pel·lícula: The day after tomorrow de Roland Emmerich
Música: No Bravery de James Blunt

Hipercor, 20 anys de dolor

Anava en el meu cotxe cap a Barcelona, era estiu, s'acostava Sant Joan i els mestres estàvem acabant el curs i preparant els cursos d'estiu a Rosa Sensat.
De cop, sento a la ràdio que el tràfic es desvia a l'entrada a Barcelona, no diuen per què. Pujo per un carrer lateral abans d'entrar a la Meridiana i segueixo amunt, per poder arribar fins a Vall d'Hebron. Veig, allà baix, que s'eleva una columna de fum, penso, un accident, per això han tallat la Meridiana. Segueixo i quan estic aparcant les notícies comencen a ser unes altres, sembla que ha estat una bomba a l'Hipercor de Meridiana el que ha estallat. No m'ho puc creure. Em quedo clavada al seient del cotxe, segueixo sentint les notícies, hi ha morts, no se sap quants i finalment el nom: ETA, responsable de la bomba. I ja són les llàgrimes que no puc aturar. Morts i més morts, desesperació, manca d'explicació, horror.
Aquell dia Catalunya va perdre la inocència. Ens vàrem fer grans políticament parlant, la transició es va acabar i vàrem entrar en el cru món d'un nou concepte de responsabilitat política, un vot realment és valuòs i no es pot donar alegrement. A les eleccions europees acabades de fer, les opcions independentistes basques havien rebut un gran suport a casa nostra, desprès d'Hipercor, ja no.
Catalunya, terra d'identitat pròpia, que ha lluitat per ser, es va trobar davant de l'evidència de la violència per una idea política que també és nostra però per la qual mai haguéssim pensat en matar ningú, com els dictadors.
La responsabilitat d'aquella massacre és dels terroristes. La de refer la vida de les víctimes i lluitar per una altra forma de fer política, de tots.

Llibre: Diario privado de la guerra vasca d'Antoni Batista
Pel·lícula: Días contados d'Imanol Uribe
Música: Al vent de Raimon

Ségolène, la reina

Ségolène Royal, la candidata socialista a les presidencials franceses que va perdre davant Sarkozy, no deixa la carrera política, al contrari, es proposa reptes nous i encoratjadors nous. Les eleccions locals li han donat una alegria perquè el Partit Socialista ha pogut esgarrapar més vots dels esperats, i això li dóna aire per continuar. Però per a Ségolène, és ara quan tindrà la batalla més dura, la de la secretaria general del partit. I per això ha de treure del lloc a François Hollande, l'actual secretaria general i marit de Ségolène; bé, hauriem de dir ex-marit, perquè ella anunciat que viuen separats de fa temps. Es rumorejava que la seva relació no era bona, i segurament la derrota en le spresidencials ha estat la gota que ha vessat el got; no així a Sarkozy que també nedava en aigües turbulentes amb Cecília, la seva dona, i que desprès de la victòria, sembla que estan millor que mai.
No ho té fàcil Ségolène, però això per a ella és el seu estat natural, per això segur que el seu cognom li fa honor, i és una reina que aconseguirà el que es proposa, en la política i en els altres camps, que el poder atreu homes i dones per igual.

Llibre: Les coulisses d'une defaite de Ségolène Royal
Pel·lícula: Le rayon vert d'Eric Rohmer
Música: Double jeu de Christophe Willem

Democràcia

Que dones i poetes hi fòssin a l'estrada del Congrès de Diputats ara fa 30 anys, va fer que ens adonessim de que alguna cosa era diferent, ençà de la mort d'en Franco.
No és menor el fet de que Rafael Alberti i Dolores Ibárruri estiguéssin a la mesa d'edat del primer Congrès de Diputats elegit democràticament desprès de la Guerra Civil Espanyola. El negre i dramàtic parèntesi entre el 36 i el 77 es va acabar amb una demostració viva i pura del que significa poder donar el teu vot a qui vulguis.
Però la història no és en va. Manca molta cultura democràtica en aquesta pell de brau per a poder refer un país i normalitzar les seves institucions.
Quan avui alguns dubten de les investigacions policials, de les sentències judicials, o de la feina dels parlamentaris, no podem oblidar que hi ha gent que va aprendre a viure amb el convenciment de la ma dura i la insolidaritat com regla bàsica de la convivència, sense tenir en compte que una dictadura no és res més que el domini d'un sobre altres, sense solució de continuïtat.
Potser la nostra democràcia peca de defectes, segurament ens costarà arribar a tenir llistes obertes, a generar cultura democràtica en cadascún dels membres d'un ajuntament, però, amb tots els defectes, la democràcia és la única forma d'organització política que ens possibilita la convivència. Dones i poetes estàn d'acord.

Llibre: Marinero en tierra de Rafael Alberti
Pel·lícula: Tierra y libertad de Ken Loach
Música: Jo vinc d'un silenci de Raimon

Educar a quina ciutadania?

El currículum escolar és el contingut que determina l'administració educativa que han d'estudiar els escolars a les diverses etapes; si demostren que saben el que s'ha ensenyat, aproven i passen de curs, fins arribar a la titulació corresponent.
Els governs espanyols han anat modificant el currículum a les diverses lleis educatives: LOGSE, LODE, LOE...mai un estat havia fet tantes lleis educatives en tan poc temps, tot un rècord que en res millora el rendiment dels alumnes.
Però és que, a sobre, la discussió del contingut de les matèries i les pròpies matèries s'està convertint en un inacabable joc entre els partits. L'assignatura d'Educació per a la Ciutadania és una novetat del govern Zapatero que ell mateix va expressar públicament que era el seu compromís amb la renovació dels continguts educatius, essent la resposta d'un govern d'esquerres a les propostes que el PP havia fet anteriorment, sobre l'obligatorietat de l'assignatura de Religió Catòlica.
Res a dir. Per a mí, l'assignatura de religió no ha de ser avaluable, és més, ha d'estar fora del context de l'ensenyament reglat; en canvi una assignatura com la de Ciutadania és fonamental en un context educatiu on calen definicions clares sobre el que està bé i no ho està, justament per no entrar en temes religiosos que comporten creences i fe, antítesis del que ha de ser l'aprenentatge i el mètode científic.
Nomès en preocupa que aquest torni a ser un tema recurrent de baralla entre partits, i que no siguin capaços de generar una norma que serveixi a l'educació dels nostres estudiants. No més lleis educatives, la que tenim i ja farem, que el repte és l'autèntica autonomia dels centres i l'adeqüació al mercat laboral i l'entorn.

Llibre: Les veus del Pamano de Jaume Cabré
Pel·lícula: Les choristes de C. Barratier
Música: Zapatillas de El canto del loco

Infants i treball

Quant s'han de fer "dies..d'alguna cosa" és perquè hi ha quelcom que no funciona. S'ha celebrat el Dia Mundial del Treball Infantil. Contradicció en sí mateixa aquesta frase. Els infants no poden treballar, no estan preparats físicament ni psiquicament per fer un esforç que s'ha de traduir en un rendiment directe, sempre en condicions no adequades per a la seva persona.
I aquest és el futur? Els nens i nenes són el futur de la humanitat, però sembla que els adults no estem per la feina d'aconseguir un futur millor. La tasca de les ONG, d'alguns elements del sistema administratiu dels estats treballent incansablement, però no és suficient perquè arreu, els sistemes del mercat, utilitzen sense miraments als infants perquè són rendibles, no protesten i no cobren, què millor treballador!
I no podem amagar el cap sota l'ala, a la nostra pròpia societat occidental, rica i suficient, hi ha nens i nenes que treballen, a mercats ambulants, a casa fent feines, cuidant els germans...podem assumir regles que estimulin el creixement personal i la responsabilitat, però no podem amagar que la utilització vergonyosa dels infants és per tot arreu. Nomès els adults tenim la responsabilitat, però tots, no sols els governs, no sols els empresaris. Posem remei o el futur serà tan negre que no serà.

Llibre: La muerte definitiva de Pedro el Largo de Mireya Robles
Pel·lícula: The constant gardener de Fernando Meirelles
Música: The wall de Pink Floyd

Roma virtual

Les tecnologies ens permeten veure amb uns altres ulls la vida, el present, el futur i el passat. El troç de sílice que un dia varem descobrir que podia transformar les formes d'emmagatzemament, ens permet visualitzar els troços de pedres que conformàven les grans ciutats antigues. Roma n'és un exemple.
Una gent de Virginia, als EUA, està dissenyant un programa en 3D que ens farà passejar virtualment per la ciutat eterna, ara més eterna que mai.
Les formes tecnològiques ens sorprenen dia a dia, no són només eines instrumentals, són també una nova performance de la pròpia vida, de com percebem l'altre, de com ens emocionem i sentim.
Una imatge ja no és nomès alguna cosa més que mil paraules, és contingut i modificació de les formes de relacionar-se, de veure i viure, d'estimar-se i sentir.
Hem de saber com utilitzem les eines i construir una nova forma de ser en el món virtual que és més real que alguns que ho són de paraula.

Llibre: La guerra de les Gal·lies de Juli César
Pel·lícula: Gladiator de Ridley Scott
Música: Wish you were here de Pink Floyd

Documenta de Kassel

L'art com a concepte és el repte de la representació artística del segle XXI.
La innovació en tots els camps té una connotació especial si parles de creació per se. Si les empreses i els generadors de riquesa tenen com a leivmotiv la innovació, què no hauria de ser en l'art. Leonardo da Vinci ja va introduir el model a la Itàlia més avantguardista del renaixement. Ara, en ple segle XXI, el concepte d'art es modifica i canvia per defecte. La Documenta de Kassel és l'aparador d'art més important del món.
El centre d'Alemanya és una exposició a celobert del més impactant del concepte artístic, reunit en un event que no és ja una fira d'art, és un lloc on es produeix innovació, on s'apunten les línies del que seran les avantguardes artístiques. Enguany hi ha un exemple paradigmàtic, Ferran Adrià ha estat invitat a participar, i la seva obra culinària serà concebuda com a representació per a la Documenta, trencant el concepte de cuina i art, i unint-los en una nova proposta. El Bulli és el focus, Adrià i el seu equip, la ma que els desenvolupa. Art i cuina, el concepte que innova a la Documenta 12.

Llibre: El Bulli Books
Pel·lícula: La grande bouffe de Marco Ferreri
Música: Temptation de Diana Krall

Persones 10: Gisele Bundchen

Gisele Bundchen és una persona 10. Model professional i un ídol a Brasil, el seu país, ella és portada de les millors revistes de moda i imatge de les marques més sofisticades.
Les models s'han convertit en icones mediàtiques, fent el rol de modernes princeses. La Bundchen, brasilenya militant, ha fet unes declaracions en el debat que hi ha a Brasil sobre el control de la natalitat i el comportament sexual, desprès de la visita de Benet XVI a aquell país, on el papa arengà la gent a no utilitzar el preservatiu i a no avortar, en la més dura línia conservadora de l'Esglèsia Catòlica.
Brasil, el país catòlic més gran del món, va rebre el missatge papal amb escepticisme, i ara, la seva ambaixadora més important en el món declara que s'oposa a aquell discurs, que les dones tenen el dret a decidir si avorten i que tothom hauria de fer servir el preservatiu si ho vol, tant per salud com per respecte a l'altre.
Aplaudeixo la Bundchen i li poso un 10, per guapa i per intel·ligent, que una cosa no va separada de l'altra, encara que a les dones, a vegades, ens ho facin creure.

Llibre: Los cien golpes de Melissa Panarello
Pel·lícula: 4 months, 3 weeks and 2 days de Cristian Mungiu
Música: The Best de Tina Turner

40 anys de la Guerra dels Sis dies

La Guerra dels Sis dies a l'Orient mitjà acompleix 40 anys. Les fotografies del conflicte ens transporten a un desert ple de carros de combat amenaçants i paisatges de dunes i palmeres, cremats pel sol i les bombes, mentre a Palestina i Israel els territoris canviaven de mans. En un tres i no res Israel passava a tenir 4 vegades més terreny que sis dies abans, mur de les lamentacions inclòs.
És des de llavors, que trobem cada día la notícia de morts en atemptats, d'atacs sagnants, d'expulsió de persones de casa seva i de mantances horribles.
No sembla que els deus, ni el cristià ni el musulmà, s'hagin posat a la feina d'aturar aquesta barbàrie, i mentre, els humans continuen sense aturador. Les cròniques de Tomàs Alcoverro per a La Vanguàrdia són una finestra oberta a aquest món d'horror on ningú esta lliure de culpa, però on els diners, com sempre estan jugant també el seu paper, i n'hi ha més diners a Israel que a Palestina, clarament.
No són els diners el problema del País Basc, i la declaració d'ETA de trencar la treva no és cap bona senyal de res, tot i que morts n'hi han hagut, amb treva i tot.
Il·luminats hi són per tot arreu, però no sembla que la llum es faci sobre la Terra.

Llibre: Asesinato en el corazón de Jerusalén de Batya Gur
Pel·lícula: A tiro de piedra de Line Halvorsen
Música: Guantanamera de Herzainak

iPhone

Apple, la marca més innovadora i sofisticada del mercat tecnològic ja té a punt el que serà l'aparell estrella de la comunicació, l'iPhone.
Sortirà a la venda el proper 29 de juny a USA i desprès arreu.
Combina telèfon móbil, reproductor multimèdia i un dispositiu de navegació.
El preu serà de 371 a 445 euros, en funció de la configuració i l'equipament.
La gràcia del nou aparell és que combina l'estètica apple amb el software i les innovacions pròpies de la marca de la poma, els incondicionals l'esperem...

Llibre: Somien els androids amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick
Pel·lícula: Blade runner de Ridley Scott
Música: Memories of Blue de Vangelis

Persones 9: Patti Smith

En aquesta ressaca postelectoral alguns pensaments i Patti Smith.
La llibertat es guanya a partir de petites batalles.
Una cançó que comunica la idea de llibertat i una persona que és capaç de crear-la, de fer-te-la arribar directament a les neurones més amagades del cervell.
L'art com a concepte innovador, com a eina de transformació.
El poeta diu: "la poesia és un arma carregada de futur".
El pintor pinta el "Guernika" i el món s'estremeix.
L'escultor crea el "David" i el cos humà pren forma de divinitat.
Patti Smith ha tornat i canta, llavors l'esperit s'alimenta de força renovada i intentem fer-li cas quan ens crida abans de cantar la darrera cançó: We can change this fucking world!

ZP ja no té xecs en blanc

Les jornades del Cercle d'Economia a Sitges han deparat interessants reflexions. Els titulars van dès de "el retorn de l'oasi català" o "la càlida rebuda al President Montilla per part dels empresaris"; pero el més interessant ha estat que Rajoy ha parlat sobre possibles modificacions de l'estructura d'AENA i de l'Aeroport del Prat i que Rodríguez Zapatero també.
La hipòtesi de treball ve a respondre als empresaris catalans que fa mesos es van plantar, en un acte sense precedents, per reclamar canvis en la gestió de l'aeroport i els trens a Catalunya, desprès dels estralls de l'estiu passat i de com va tot aquest any. En boca de José Manuel Lara, president del Cercle, ha estat la demanda explícita al president espanyol perquè, d'una vegada per totes, les polítiques no vagin de la ma de les modificacions electorals i personals del polític de torn.
Tot plegat només significa que se li han acabat els xecs en blanc a Rodríguez Zapatero, que les promeses sobre l'Estatut ja vàrem veure en què van quedar, i que si tot es fa dependre de les seves lluites pel poder arreu, Catalunya ja no hi juga.
Els resultats de les municipals han estat clau per portar a aquesta situació, Catalunya segueix sent la pedrera de l'éxit socialista a Espanya, i, ni que sigui per això, si Zapatero vol continuar de president haurà de comptar amb els catalans, i aquests que estàven a Sitges aquest cap de setmana, són uns de molt especials, que poden parlar de tú a tú amb ell o amb en Rajoy, sense problemes. Suposo que ZP ha rebut el missatge, ni que sigui per fer que el que ja està promés i aprovat, sigui realitat.

Llibre: El gran Gastby de Scott Fitzgerald
Pel·lícula: Aeropuerto de George Seaton
Música: Money for nothing de Dire Straits

Persones 8: Leonardo Boff

Leonardo Boff és una persona especial, amb 68 anys, segueix essent un dels exponents màxims de la Teoria de l'Alliberament, moviment cristià americà que es defineix pel seu compromís inexpugnable amb els pobres i marginats de les societats, independentment de quines siguin les seves creences, però dès d'un punt de vista cristià, en la seva essència filosòfica.
Fa anys que l'actual papa Benet XVI, llavors cap de la inquisició vaticana, l'acusà i condemnà per no seguir els dictats de l'ortodòxia catòlica funcionarial, i ell, amb la seva posició compromesa davant els necessitats de Brasil, pensà que no podia continuar com a sacerdot i teòleg si no el deixàven parlar, per això va sortir de la cúria i va continuar la seva prèdica de forma autònoma, generant un reguer d'adhesions milionàries entre moltes persones de tot el món. Ell propugna dès de la seva creença cristiana, que aquesta no és la única forma de fer el bé, d'ajudar els altres, i es proposa sostenir aquest concepte no excloent de ningú, front l'uniformitat i la negació de l'altre que postula el Vaticà. Les paraules de Boff s'expliquen per si soles: "

Transformem amb la pau i la paraula el sistema que explota la nostra Terra i fa que ens explotem entre nosaltres. Transformem-nos nosaltres mateixos; prenguem consciencia i portem els nostres governs amb la nostra presió i els nostres vots i raons per a evitar el patiment i l'explotació als humans i les altres especies. Si no ho fem, per molt que tinguem, no tindrem res.

Llibre: Ecologia, grito de la tierra, grito de los pobres de Leonardo Boff
Pel·lícula: The mision de Roland Joffé
Música: Bahia com H de Joao Gilberto e Caetano Veloso