Hipercor, 20 anys de dolor

Anava en el meu cotxe cap a Barcelona, era estiu, s'acostava Sant Joan i els mestres estàvem acabant el curs i preparant els cursos d'estiu a Rosa Sensat.
De cop, sento a la ràdio que el tràfic es desvia a l'entrada a Barcelona, no diuen per què. Pujo per un carrer lateral abans d'entrar a la Meridiana i segueixo amunt, per poder arribar fins a Vall d'Hebron. Veig, allà baix, que s'eleva una columna de fum, penso, un accident, per això han tallat la Meridiana. Segueixo i quan estic aparcant les notícies comencen a ser unes altres, sembla que ha estat una bomba a l'Hipercor de Meridiana el que ha estallat. No m'ho puc creure. Em quedo clavada al seient del cotxe, segueixo sentint les notícies, hi ha morts, no se sap quants i finalment el nom: ETA, responsable de la bomba. I ja són les llàgrimes que no puc aturar. Morts i més morts, desesperació, manca d'explicació, horror.
Aquell dia Catalunya va perdre la inocència. Ens vàrem fer grans políticament parlant, la transició es va acabar i vàrem entrar en el cru món d'un nou concepte de responsabilitat política, un vot realment és valuòs i no es pot donar alegrement. A les eleccions europees acabades de fer, les opcions independentistes basques havien rebut un gran suport a casa nostra, desprès d'Hipercor, ja no.
Catalunya, terra d'identitat pròpia, que ha lluitat per ser, es va trobar davant de l'evidència de la violència per una idea política que també és nostra però per la qual mai haguéssim pensat en matar ningú, com els dictadors.
La responsabilitat d'aquella massacre és dels terroristes. La de refer la vida de les víctimes i lluitar per una altra forma de fer política, de tots.

Llibre: Diario privado de la guerra vasca d'Antoni Batista
Pel·lícula: Días contados d'Imanol Uribe
Música: Al vent de Raimon