5.31.2007

Portabella, l'inici del final


Els resultats de diumenge no han estat gaire afavoridors per a les expectatives d'ERC, que tenien pensat fer el sorpasso definitiu a CiU en aquesta contrada electoral. El mateix Carod Rovira va esmenar la plana al seu partit quan la nit electoral va exclamar que havien estat massa crèduls amb les expectatives guanyadores de les enquestes prèvies.
Però això no feia pensar en que prenguessin decisions que poden comportar gerros plens d'aigua freda per a la pròpia cúpula esquerrana, i de retruc per als socis dels tripartits diversos, és a dir PSC i ICV. La declaració de Jordi Portabella, amb el suport del nucli dur d'Esquerra de no ser present en el tripartit de Barcelona, posa a Hereu en l'amarga tessitura de ser elegit alcalde amb menys vots que els que tindrà la seva oposició, perquè ERC sembla que s'abstindrà. I això pot ser model per a d'altres llocs com Girona, feu nadalià de fa trenta anys que pot ensorrar-se si baden.
Mala peça al teler per al president Montilla i el seu govern tripartit, que no contents amb les estrebades maragallianes, ara tenen una altra corona d'espines a l'Ajuntament de Barcelona. Potser la grandiloqüència de les declaracions dominicals sobre el color vermell de Catalunya, hauran de refredar-se. Potser Esquerra està iniciant un pas estratègic perquè els seus propis "virus carreterils" no es facin forts; o potser no res, i tots tornaran a la poltrona. Mentre, Mayol preocupada per si realment serà ella la única que té clar quin és el govern que necessita Barcelona.


Llibre: El príncep de Nicolau Maquiavel
Pel·lícula: No compteu amb els dits de Pere Portabella
Música: Burbujitas de Mojinos Escozios

5.30.2007

Milan, el nou producte Microsoft


Que Microsoft tregui un nou producte no és la notícia, la notícia és que es diu MILAN i que és el primer ordinador real per treballar literalment amb els dits, amb el tacte. Aquest ordinador no es maneja, es toca. Els dits passegen per la pantalla líquida i seleccionen el que volen, dibuixen efectes, ordenen música, passegen per New York. Qualsevol possibilitat de la xarxa i dels xips està a tocar dels dits.
Aquesta pantalla tàctil plana et dona el que vols nomès premem cadenciosament la seva pell freda de vidre glaçat. Atreveix-te, nomès costa 7.400 euros, i què és això per a gaudir del que pot donar-te MILAN...
Llibre: Còdex Trivulcià de Leonardo da Vinci
Pel·lícula:
2001, A Space Odyssey d'Stanley Kubrick
Música: Piece by piece de Katie Melua

Carta als amics de Pasqual Maragall (La Vanguardia)

ARTICLE A LA VANGUARDIA DE 30 DE MAIG DE 2007

PASQUAL MARAGALL : CARTA ALS AMICS
Hace seis meses, comuniqué al primer secretario que después de las elecciones municipales dejaría la presidencia del Partit dels Socialistes de Catalunya. Así pues, ha llegado el momento de hacer efectiva mi renuncia.

Durante mi etapa como presidente del partido, los socialistas catalanes hemos llegado a la presidencia del Govern de Catalunya, abriendo una alternancia en el gobierno después de un largo periodo conservador.

Creo que se han cumplido los objetivos que me propuse. Quizá no todos, pero sí los más significativos.

Lo cierto es, aunque no es lo más importante, que los socialistas catalanes han sido la primera fuerza política del país y junto con los otros partidos de centroizquierda han propiciado un cambio histórico en Catalunya.

De hecho, los 15 años al frente de la alcaldía de Barcelona (18 si contamos los tres años decisivos del alcalde Serra) y los tres en la presidencia de la Generalitat serán provechosos - aunque quede mal decirlo- para Catalunya y para su capital. Pocos lo pueden negar.

Incluso se podría decir que ha tenido que ser el centroizquierda catalán el que ha completado los proyectos de los herederos de la Lliga Catalana.

Nadie se acuerda, pero las tres C del alcalde Porcioles (compilación del derecho civil, Carta Municipal y castillo de Montjuïc) justo ahora se han conseguido en su totalidad.

Y todavía falta la recuperación total del Àrea Metropolitana de Barcelona, en mala hora suprimida el año 1987 por las leyes territoriales del gobierno convergente - poco después de la supresión del Greater London Council por la señora Thatcher-. La supresión fue condenada en el acto reflejado en la fotografía anexa. Desde Norman Foster, en la izquierda de la foto, hasta la esposa de Blair, en la derecha en la segunda fila, estábamos todos.

Inmediatamente después de la victoria subsiguiente de Tony Blair, el Greater London Council de Ken Livingstone fue reinstaurado. Pero el Àrea Metropolitana de Barcelona aún no ha sido recuperada. El PSC no quiso hacer un gesto similar en su momento.

Quedan cosas por hacer. Creo que la nueva generación de políticos de centroizquierda tiene la responsabilidad histórica de tirar adelante nuevos proyectos. Y estoy convencido de que lo harán, ahora que las aguas bajan más tranquilas y se ha ganado en confianza y en experiencia.

Ya hace tiempo que pedí que el PSC tuviera grupo parlamentario propio en Madrid - y espero que lo acabe teniendo-. De no ser así, se producirá un cierto sentimiento de decepción. Ya hace demasiado que se suprimió con la excusa del golpe de Estado de Tejero.

Veo además con satisfacción que el primer secretario del PSC y ahora presidente de la Generalitat no se desdice de la pretensión histórica de avanzar hacia un Senado federal. Espero que los tres partidos de gobierno en Catalunya coordinarán sus fuerzas con el objetivo de conseguir un Senado de las autonomías.

Estas cosas se tienen que proponer, independientemente de que tarden mucho o poco en llegar.

La España plural es una realidad incontrovertible. El federalismo ha sido y es desde hace un siglo la única solución a los problemas de formato político en España y en Europa. Los republicanos españoles exiliados en México - como Anselmo Carretero, por ejemplo- ya teorizaron sobre ello.

Me pasé muchas horas desde finales de los ochenta y a lo largo de los noventa para convencer a los dirigentes andaluces del PSOE - sin los cuales, por cierto, difícilmente habría habido en Barcelona y Catalunya las victorias progresistas que se han dado- de que el Estado de las autonomías generalizado por Suárez y, sobre todo, por su ministro Manuel Clavero Arévalo, el del "café para todos", se tenía que federalizar de verdad - y que se tenía que diferenciar-.

El Estatut lo tocarán, pero poco. Espero que en ninguna parte sustancial. Ya he dicho en más de una ocasión que, de no ser así, más nos valdría volver a la vieja idea de la reforma del artículo 2 de la Constitución.

Todo el mundo sabe que echar atrás el Estatut después de un referéndum sería difícil de tragar no solamente por parte de los catalanes, que podrían pedir una repetición de la consulta, sino por una cantidad no banal de ciudadanos españoles.

Ahora toca Europa.

Es nuestra nueva gran patria. Los italianos lo han visto los primeros. Tanto los políticos como los empresarios (véanse las fusiones Abertis-Autostrade, que promueve Salvador Alemany, y la de Endesa-Enel). Y nosotros tenemos que acompañarlos. Confío en que Prodi y Zapatero, no sin dificultades, lo conseguirán por este camino.

Como espero que conseguirán la materialización definitiva del proyecto euromediterráneo lanzado el año 1995 en Barcelona, cuando España presidía la Unión. Solana tuvo un papel decisivo. Espero que ahora también aportará su ayuda.

El Banco Euromediterráneo es la otra asignatura pendiente. El gran éxito de Europa ha sido la reunificación del Este y el Oeste a partir en buena medida de la acción del Banco del Este que presidió Jacques Attali en Londres.

Creo que Merkel y Sarkozy no han de poner trabas a ninguno de estos procesos. Como creo, sinceramente, que tienen toda la razón cuando proponen una Constitución europea menos extensa y prolija. (Quizá en este punto, por una vez, no coincidimos con Prodi.)

Y creo también que madura adecuadamente la definitiva configuración de la amistad ibérica entre España y Portugal a través de la fundación prevista en los acuerdos de la última cumbre hispano-lusa celebrada en Badajoz.

Tenemos que estar dispuestos a ayudar al avance en estos procesos. Personalmente, acompañaré, y no en solitario, el intento italiano de crear el Partido Demócrata Europeo (PDE). Son muchos los ciudadanos que me dicen que están de acuerdo en este camino.

Insisto, ahora toca Europa.

Por esta razón, estuve en Roma hace seis meses en el nacimiento del PDE. Ahora los socialista europeos y Prodi, Rutelli y Bayrou están tratando de ponerse de acuerdo. También Josu Jon Imaz participa en el proyecto. Yel lehendakari Ibarretxe (que, por cierto, en Madrid lo pasó aún peor que nosotros intentando explicarse y ser entendido) también apoya el proceso.

Es cierto que las dificultades que encontrará la vía abierta hacia el Partido Demócrata son aún importantes. (Raimon Obiols ha escrito una pieza extensa sobre el tema.) Y miren con qué rapidez ha reaccionado la derecha europea de Merkel y Sarkozy.

Pongámonos manos a la obra. Lo conseguiremos.

5.29.2007

Man Ray i Bruce Springteen


Man Ray, el fotògraf del surrealisme en una exposició a Photoespaña. Hi ha d'altres fotògrafs com Fullerton -Bathen o Salgado, tots imprescindibles.

I the Boss, que publica nou àlbum Live in Dublin, aqui va una mostra:
How Can A Poor Man Stand Such times and Live

5.27.2007

Abstenció i desinterés: cap a les llistes obertes

Les eleccions municipals s'han demostrat en el seu resultat més obertes que mai perquè el percentatge d’abstenció ha estat molt superior al de convocatòries anteriors, especialment a Catalunya que és el laboratori d’innovació de tot l’Estat en comportaments electorals. Els electors no hi troben cap interès en unes eleccions que tot i ser les dels representants més propers, no sembla que sigui suficient per fer-los anar a votar.
Els escàndols urbanístics que esquitxen els regidors més ufans, les aliances inversemblants entre partits oposats en l’espectre ideològic , o els alcaldables que abans d'ahir eren d'un partit i avui son d'un altre, no juguen precisament a favor del ciutadà que només percep llunyania en la gestió, respecte dels seus problemes reals.
De fet la campanya ha estat molt avorrida, amb missatges continuïstes de tots els partits que perseguien consolidar els vots dels fidels, escampant missatges del tipus: jo sóc millor perquè l’altre és pitjor. La poca creativitat és palpable i analitzats amb tocs de psicoanàlisi, els eslògans ens donen idea dels complexos dels propis candidats, més que no pas de les propostes de programa. I si això és així perquè no són capaços de plantejar, d’una vegada per totes, les llistes obertes? L’únic que ha parlat del tema ha estat el president Maragall, ja sabem aquell que gosa proposar impossibles i per això està on està. Però aquesta és la veritable revolució política del segle XXI. Als llocs on tenen llistes obertes, els polítics parlen de programa, de fets, i els ciutadans voten realment els qui prefereixen. Més ideologia i més capacitat democràtica, aquest és el futur.

Música: Georgia on my mind de Ray Charles amb Michael Bolton


5.26.2007

Persones 7: Paul Newman


Paul Newman ha anunciat que es retira definitivament del cinema actiu als 82 anys.
El mite Newman ens deixarà una mica més sols als seus fans, tot i tenir a la ment i la retina les escenes memorables de La gata sobre la teulada de zinc calenta o Dos homes i un destí, on feia parella amb Robert Redford, un altre heroi. De fet aquests dos actors identifiquen una época daurada de Hollywood.
Newman és un boig de les carreres de cotxes i de la cuina, on fa platets especials per als seus amics, desprès de batre récords a les pistes de cotxes.
La fascinació per la gran pantalla s'alimenta de personatges com el de Newman que transmeten força i atractiu amb una sola caiguda d'ulls.

Llibre: La gata sobre la teulada de zinc calenta de Tenessee Williams
Pel·lícula: Butch Cassidy and the Sundance Kid de G.R.Hill
Música: Banda sonora de Butch Cassidy and the Sundance Kid de Burt Bacharach

5.25.2007

Stars Wars, l'aniversari

Avui fa trenta anys de l'estrena de la primera pel·lícula de la saga Stars Wars.
George Lucas va encertar de ple amb una fòrmula que combina aventura i recuperació del mite clàssic, transportat a un paisatge de ciència ficció.
Yoda, la Princesa Leia o Anakin Skywalker formen part de la nostra educació cinematogràfica i sentimental, per dret propi, al costat de les millors obres del cine de tots els temps. No en va, Stars Wars es va mantenir com pel·lícula més vista durant molt de temps, fins que Titànic li va arrabassar el primer lloc.
Lucas ha sabut arrodonir la tetralogia, sorprenent-nos amb obres potens i engrescadores amb les sucessives trameses: Les guerres clon o La venjança dels Sith han posat un colofó d'or a l'oferta. Que la força us acompanyi!

Llibre: The Foundation d'Isaac Asimov
Pel·lícula: Stars Wars de George Lucas
Trailer: Dooku vs. Anakin, Yoda i Obi Wan

5.22.2007

The Pirates of the Caribbean - At world's end



Dijous dia 25 de maig arriba la tercera tramesa de la saga de Pirates del Carib: A la fí del món. Els fans esperem la primera sessió per còrrer a veure-la. Depp ens té el cor robat i les espectaculars imatges prometen sensacions de les bones. El trailer s'ho val.

5.21.2007

Zara i els ultraortodoxes d'Israel


No es fa un imperi sense tenir en compte totes les variables i més. Amancio Ortega, l'amo de Zara, ha près una decissió inapelable, a Israel els vestits que tenen una mescla de lli i cotó no es vendràn perquè la llei jueva prohibeix aquestes fibres juntes per manament de Déu. Retiraràn totes les robes amb aquesta mescla i han publicat l'anunci a tots els diaris, demanant disculpes per la gosadia de fer aquesta proposta en un producte que estava a la venda a les botigues d'Israel.
Ja sabem que les màximes de les diferents religions poden ser incomprensibles per a aquells que no hi combreguen, però el que estem analitzant aquí no és si resulta coherent aquest manament o no. El que es posa de manifest és que per poder vendre producte a Israel, haurà de regir-se per les lleis de la Kaaba, i així no representarà cap problema per a ningú, ni els jueus ni els amos de Zara.
Nomès una questió, què farien si el manament estigués lligat a alguna qüestió referida a les persones o als drets humans, què prevaldria la llei dels deus o la del comerç? Vist el que hem vist, no hi veig gaire diferència, els deus són coincidents.

Llibre: Assassinat al kibbutz de Batya Gur
Pel·lícula: Éxode d'Otto Preminger
Música: Stravinsky a càrrec de Zubin Mehta

5.19.2007

Rachida Dati, l'elegància d'una working girl


El govern de Nicolàs Sarkozy ha deparat més sorpreses de les previstes. No es pot negar que Sarko la sap molt llarga, però l'examen serà desprès dels 100 dies. Avui cal remarcar la figura d'una dona, Rachida Dati, que entre les ministres nomenades, té una especial significació. Filla d'emigrants marroquins, per tant d'una família sense possibilitats econòmiques ni èxit social, ha sabut utilitzar la seva intel·ligència per formar-se i anar pujant esglaons, cercant la sort a festes d'ambaixades on no estava invitada però que li serveixen per fer-se un nom i una agenda, imprescindibles per figurar finalment al who is who francès del moment.
Assessora en el fosc ministeri de justícia, es converteix en portaveu de Sarkozy a la campanya electoral i comença a ser coneguda i a sortir a totes les travesses, fent-se un nom en els mitjans i reconeixent que ella vol pujar i ser algú, sense fals pudor. Ara aquí la tenim, vestida de Chanel, amb posat de gran dama francesa que no fa oblidar els brillants ulls negres de la seva procedència del sud.
És la persona ideal per a portar a terme la duríssima política contra la immigració il·legal i el control absolut que Sarko propugnà en campanya. Ella és un dels nouvinguts i ha acomplert el somni americà a la França de la grandeur, ningú li podrà retreure racisme o discriminació.

Llibre: Amours sorcières de Tahar ben Jelloun
Pel·lícula: Working girl de Mike Nichols
Música: Comme une bouteille à la mer de Psy4 de la Rime

5.17.2007

Rothko, el més car


Ni la més elevada posició en el Banc Mundial aconseguirà mai tants diners, acompanyats de tanta emoció. Mark Rothko ha aconseguit ser el pintor més car, amb el seu quadre Centre Blanc, venut per 54 milions d'euros.
No se quins són els criteris de Sotheby's per tasar un quadre, no sé perquè la gent amb possibilitats són capaços de pagara aquesta millionada per una pintura, però sí sé que aquesta pintura em fa sentir, sense diners ni lluites en subasta. Nomès mirant-la i veient molts més del que el pintor hagués pogut imaginar, aquest és el secret de l'art, universal i profund, com la natura. Art és allò que et fa sentir sense saber, sense raó, utilitzant els profunds misteris de la ments humana per anar més enllà del que està previst, per alimentar-nos.

Llibre: Tractat de la pintura de Leonardo da Vinci
Pel·lícula: Van Gogh de Maurice Pialat
Música: La pared de Shakira

5.12.2007

Persones 6 : Katharine Hepburn

Katharine Hepburn avui hauria fet 100 anys. Una dona que va trencar motlles en la seva época, éssent una actriu compromesa, inteligent i amb voluntat de fer allò que ella decidís. No va ser fàcil, ni tan sols per ella, que comptava amb la fama i l'éxit professional, que no personal. La seva relació amb Spencer Tracy la va marcar, fent que, com moltes vegades, les dones amb idees i amb personalitat, no se ne'n surtin en el seu espai personal, el rol femení no ho posa gens fàcil, ni l'amor tampoc.
Elegant i atractiva, professional i espectacular, un exemple de dona.

Llibre: Kate, el costat fosc de Katharine Hepburn de W.J.Mann
Pel·lícula: La reina de África de John Huston

Música: Women in love de Barbra Streisand

5.11.2007

Kiss me


Encara que sigui perquè una marca de roba ho proposa, Desigual, no està de més seguir la proposta: besar.
Besar-se amb qui t'estimes, besar els amics, els fills, les mares, els pares, els germans, les germanes, els qui coneixes, els veïns, els qui et somriuen, els que no coneixes, besar i deixar anar un bri de d'amor a l'aire de la primavera.

Llibre: The art of kissing de William Cane
Pel·lícula: Baisers volés de François Trufaut
Música: Kiss me de Sispence none the Richer

5.08.2007

Venezia e le ponti

Venècia és aigua i història. Ciutat que reposa sobre el no res humid, sobreeix de la llacuna amb persistència lombarda i convenciment italià. Per poder caminar i moure's per la vechia signora calen ponts i pontets, camins i gòndoles, per sobre de tot.
Llavors és quan gaudeixes de l'esperit d'una ciutat que és més que el que ens sembla de lluny, és el monument a l'elegància, a la distinció i la cultura que uns convençuts venecians van crear per a tots i tothom.
Ara l'alcalde i gran filòsof Massimo Cacciari ha encarregat a Santiago Calatrava un nou pont per travessar el Gran Canale venecià. És molt difícil per als arquitectes moderns construir a Venècia: ho han intentat molts i, tots, han fracassat. Ara sembla que l'esquelet dinosàuric de Calatrava podria fer trontollar les ribes del canale i les veus diuen que no cal aquest pont enorme, que tots sabem com es camina per Venezia, amb paciència i vaporettos. Mentre ella, la signoria, dal Palazzo Ducale, ens esguarda.

Llibre: Quadern venecià d'Àlex Susanna
Pel·lícula: La mort a Venècia de Luchino Visconti
Música: Solo tu de Matia Bazar

Blair, el quasi ex-president



Les eleccions franceses estan donant molt de sí, fa temps que els francesos són els inductors d'innovació en política i en cultura, i en aquesta ocasió no han estat menys.
A part de ser polítics nats i d'embolcallar tot el que fan d'autèntic esperit français, aconsegueixen que la resta del món estigui pendent d'ells, i així Tony Blair, el quasi ex-ministre britànic s'ha afanyat a presentar en Youtube un video de felicitació a Nicolàs Sarkozy per la seva victòria sense discussió. Apuntar-se a cavall guanyador sempre és interessant i rendible.
Blair és un animal polític de primera magnitud i encara que està en el que sembla el final de la seva carrera política, és capaç de fer-se amb la primera plana dels diaris i dels suports més nous, com Internet, i guanyar la batalla de la comunicació. Potser el Senyor Blair no té ganes de marxar i jubilar-se, potser s'està preparant per més altes empreses. Potser alguns polítics de per aquí baix haurien de prendre exemple de francesos i britànics, com sempre i fa temps.

5.06.2007

Sarkozy, le president


Nicolas Sarkozy serà el proper president de la República Francesa. Ha guanyat les eleccions amb claredat amb un 53 % dels vots emesos front el 47 % de la seva oponent Segolénè Royal. Els francesos han aprés la lliçó de fa cinc anys i han anat a votar en massa, el 87 %, dins i fora de França. A Barcelona les cues davant el consolat francés eren grans a migdia.
Sarkozy representa a la dreta centrada que ha fet seus alguns dels arguments lepenians i s'ha guanyat l'electorat amb un programa de 16 pàgines, senzill i directe. Sarko ha sabut espolsar-se les responsabilitats de govern i deixar-les totes per a Chirac i Villepin. Ell és un gran estratega que ha fet de la seva figura l'home fort que els francesos reclamen per sortir de la marea baixa on es troben de fa temps.
Royal, sense el recolçament total del partit socialista, ha fet el que ha pogut, sense més fortuna que fer veure al seu propi partit que han de canviar encara molt les coses per prendre-li la cadira als conservadors.
A casa nostra hauriem de prendre exemple ni que sigui per a la participació, que les darreres convocatòries no han passat de l'esquàlid 50 % perquè cal dir la nostra tot i la manca d'ofertes polítiques amb cara i ulls.

Llibre: La posibilidad de una isla de Michel Houellebecq
Pel·lícula: Les amants de minuit de Michèle Arnaud
Música: Marguerite de Richard Cocciante

5.04.2007

Podcastblog



El terme podcasting és acrònim de les paraules public on demand i cast. Aquesta és la idea general del podcast: una emisió pública que els usuaris es descarreguen per escoltar-la desprès en el seu reproductor mp3, o al propi ordinador. És com una versió sonora dels blogs; està fent furor a tot el món, i és la gran oportunitat dels fans de la radiodifusió per a publicar els seus programes de forma independent.

Un podcast funciona normalment per suscripció gratuïta. L'usuari es subscriu a un podcast concret utilitzant un lector de podcast amb suscripció a RSS i amb llicència Creative Commons , i així coneix en tot moment si hi ha nous capítols o programes, i descarrega els que l'interessen.

Les possibilitats de creació a la xarxa són infinites amb el podcast, és la possibilitat de desenvolupar mitjans de comunicació i suports culturals alternatius produits pels propis ciutadans en la línea del que és conegut als Estats Units com grassroot media. Tant de forma comunitària a escoles, com per a creació individual, possibilita un món, amb exemples de música, esports, notícies o creacions artístiques.
La blocsfera catalana també està farcida de podcast, trobareu informació a podcatala.cat

Llibre: Història de la Ràdio d'Armand Balsebre
Pel·lícula: Días de radio de Woody Allen
Música: Video kill the radio star de The Buggles

5.03.2007

Ubuntu


L'oferta de software lliure s'està fent evident arreu. Dell ha comunicat que alguns dels seus nous pc portaran incorporats Ubuntu, el programari lliure de Canonical que permet més flexibilitat i està més ben considerat pels usuaris de tot el món.
Ja era hora perquè aquesta decissió va més enllà de l'anècdota, pot suposar el final del monopoli de Windows en el context global de la informàtica i l'alliberament i per tant, l'abaratiment, de tot el que això comporta.
Democratitzar el programari és democratitzar l'eina i per tant l'abast a més usuaris, sobretot d'aquells que no tenen diners, això comporta facilitar l'accès a la informació i la cultura, és a dir, el camí natural de la millora en la vida de les persones.
Ubuntu també és Kubuntu (programari per al desenvolupament tècnic i innovatiu), Edubuntu (programari per al desenvolupament de les persones) i Xubuntu (programari per al desenvolupament d'eines operatives).

Llibre: La estratégia del océano azul de Chan Kim i Maugbourne
Pel·lícula:Trencant les onades de Lars Von Trier
Música: DJ Atack - Nu Lines

5.01.2007

Joost

Joost és la nova eina innovadora dels coneguts creadors de Kazaa i Skype, Janus Friis i Niklas Zennstrom. Aquests visionaris de la comunicació han plantejat una plataforma de continguts àudiovisuals que anomenen Joost i que vol ser la competidora directa de Youtube o Google.
La base de la seva idea és que la televisió de l'usuari actual i futur és la selecció de continguts, de programes, en funció dels perfils personals, i això fa que les ofertes generalistes ja no tinguin raó de ser; a més el fet d'oferir-la per Internet facilita l'abaratiment de costos i la universalització del producte.
Yvette Alberdingk Thijm, responsable de continguts de Joost ha explicat que la innovació de Joost consisteix en formular la seva oferta en base al software P2P, usuari a usuari, la qual cosa genera immediatesa, adequació a la demanda de producte i conectivitat total. Es pot comprovar essent usuari beta de la plataforma en aquest moment, nomès cal que algú t'inviti a formar part i la xarxa està plena...

Llibre The classical Trivium. The place of Thomas Nashe in the learning of his time de Marshall MacLuhan

Pel·lícula Íntim i personal de Jon Avnet
Música Because you loved me de Celine Dion