Amèrica, segle XXI

Al continent americà estan passant coses. Amb l'entrada en el nou segle va semblar que l'esquerra recuperava el control de la situació, i l'época destralera de dictadures i polítiques caciquils s'havia acabat. Bona prova serien Hugo Chávez a Venesuela; Luiz Inácio Lula da Silva a Brasil; Néstor Kirchner a Argentina; Tabaré Vázquez a Uruguai; Evo Morales a Bolivia i Michelle Bachelet a Xile. Tota una generació de nous polítics d'esquerra, sorgits de la lluita contra els feixismes i proposant noves formes de fer política social i econòmica als seus empobrits països, no per això mancats de possibilitats.

En canvi les recents victòries dels candidats de la dreta modernitzada a Mèxic, Perú o Colombia, fan pensar que l'onada progressista no és total; que els grans poders econòmics que gestionen l'extracció i comercialització de matèries primeres no volen deixar anar el control. L'acord signat in extremis per Evo Morales amb les petrolieres és una bona mostra d'això.

I per tant sembla que no està tot ben encaminat a aquesta America central i del sud, la que es desenvolupa a batzegades. Els miners a Bolívia, les classes mitjanes a Venesuela; els treballadors de Brasil o ara els mestres a Oaxaca (Mèxic) seguits per l'Asamblea Popular de los Pueblos de Oaxaca (APPO) organitzen protestes amb inusitada violència, revoltes populars del segle XXI. És la lluita entre els grans poders econòmics globals i els ciutadans, que no acaben de veure quines són les millores en les seves vides ara que ja han pogut votar.