Manuel Vázquez Montalbán

Avui fa anys que Manuel Vázquez Montalbán ens va abandonar.

Sol en aquell aeroport de Bangkok, on els ocells de la mort el van anar a trobar, sense temps d'acomiadar-se, morí un home que no volia morir-se perquè tenia molt a escriure, molt a dir.

Orfens de la seva clarivident anàlisi política, social, literària, aquell dissabte quan les notícies ens emmetzinaven el brillant dia, vàrem sentir que seria difícil continuar, difícil el dilluns comprar el diari i mirar la contraportada; complicat entendre els temps polítics que se'ns acostàven; avorrit anar a la llibreria i no trobar la seva nova novel·la.

Com haguessim xalat tots plegats, ell inclòs, amb l'intercanvi d'opinions sobre la caiguda d'Aznar o de Jordi Pujol; sobre el tripartit català o l'efecte ZP; sobre la tele, l'Internet, sobre la blogosfera. Estic segura que ell n'hauria fet un de bloc, punyent i exacte, com tot el que feia.

Un fragment de la seva obra menys coneguda, la poesia, essència de qualitat, MVM en estat pur, per retrobar-lo avui:

Inútil escrutar tan alto cielo

inútil cosmonauta,

el que no sabe el nombre de las cosas

que le ignoran el color del dolor

que no le mata,

inútil cosmonauta

el que contempla estrellas

para no ver las ratas.