Qui som els catalans?

La construcció de la identitat en les persones és un procés que té lloc durant la infantesa i l'adolescència. La família, el menjar, el lloc on vius, els amics o les cançons que sents, conformen el bagatge que et permet ser persona en un lloc determinat i en un moment concret.
Catalunya, com a país, té problemes d'identitat, sembla que desprès de 2000 anys d'història, encara no ha passat de la pubertat. O potser seria millor dir que la representació identitària de Catalunya pateix les consequències de la demagògia política i la utilització barata de la idea de país per part de molts, i la Fira de Frankfurt ha estat un exemple del millor i el pitjor d'aquesta utilització.
La representació d'un país, la bandera, les músiques són fetes per al reconeixement dels qui se senten del lloc, independentment d'on vinguin, perquè la construcció de la identitat és un procediment cultural i no biològic. Ningú és català només per adn, ho és sobretot per aprenentatge i educació.
Llavors sobren les excuses, si del que parlem és d'identitat, ningú tindrà cap problema a sentir-se'n català si ho vol, i no ho serà, si no ho vol. Igual que espanyol, o francés. A vegades els darrers d'arribar són els més interessats en ser i sentir-se, i per a mostra, els hispans que emigren als EUA.
Per què doncs, a Catalunya, encara es discuteixen per saber qui és qui? Potser serà que aquesta construcció de la identitat no té els elements suficients per a ser una veritable adquisició cultural i potser alguns ni tan sols la permeten a qui sí que la tenim clara aquesta identitat catalana.
Molts sabem qui som i sabem què volem, per això és que alguns no ens volen deixar ser-ho amb totes les lletres.

Llibre: Incerta glòria de Joan Sales
Pel·lícula: The godfather de F.F. Coppola
Música: Pace verde d'Andreas Vollenweider