El catalanisme que sorgí del sot

I després dels sots i esvorancs, el president Rodríguez Zapatero ha visitat Catalunya, just en el moment en que se'n produïa un altre a les obres de l'AVE.
Ja no tenim paraules per a més forats, ni ell tampoc.
Les respostes han d'estar en un altre lloc. Molts ho intenten, veient que el moment és propici per a esgarrapar punts en els sondeigs de cara a les eleccions de març.
La paraula independentisme sorgeix com per encantament a cada racó:
el 2014 de Carod que no sembla acontentar ningú; o el president Maragall cridant la necessitat de prendre decisions que no estiguin mediatitzades des de fora.
Però és Artur Mas el què amb determinació s'està posant a refundar la casa comuna del catalanisme, i deu anar seriosament perquè els diaris de Madrid s'estan posant nerviosos, que una cosa és molestar ZP i una altra que inclús els moderats convergents es posin a parlar d'independència i no de peix al cove com Pujol sènior.
Si mirem la història, només quan Catalunya ha pres decisions per lliure és que se n'ha sortit; Catalunya, la famosa fàbrica d'Espanya, amb ferrocarril inclòs.
Un catalanisme transversal que aplegui molts dels descontents de tots els colors seria devastador per als partits actuals, per a tots ells. El que aconsegueixi comandar el descontentament dels ciutadans, s'endurà el gat a l'aigua, però haurà d'anar amb les cartes del compromís per davant, sense embuts. És el repte dels que hi són i dels que hi volen ser.

Llibre: Blau de Prússia d'Albert Villaró
Pel·lícula: 53 dias de invierno de Judith Collell
Música: Who is it de Björk