Tornar o no...

El retorn, desprès del viatge, sempre és difícil...jet lag o esgotament, desig de ser a casa, de tornar...sempre cal una descompressió del que apretadament hem fet al llarg dels dies en que hem deixat de ser el que som normalment. Retorn al lloc d'on ets, on vius, al lloc on es succeïxen les hores de la nostra vida, a allò que hem escollit com a normalitat per a nosaltres mateixos. Amb forces renovades, amb desig de millorar. Tornar...

O no tornar. Com aquells que insospitadament trenquen la seva vida a una carretera o a un tren, sense preveure que això passaria. O com l'Uri Grossman, soldat israelià mort ara fa quinze dies al sud del Líban, en aquesta guerra/no guerra, que ens ha trasbalsat l'estiu.

L'Uri era un soldat molt jove, fill de l'acreditat escriptor israelià David Grossman. Per això en sabem més coses d'ell que no pas dels altres milers de persones mortes a Orient Mitjà aquests dies.

Sabem que era un noi alegre i convençut del que feia. El seu pare ens ho ha explicat en un article que ha publicat el diari El País especialment frapant, perquè ens transmet el sentiment i la mancança de la persona que ja no hi és, la capacitat d'estimar i de sentir, la tristor i el patiment per culpa d'una guerra.

Ironies del destí, el Sr. Grossman, pare, és dels pocs israelians que s'han posicionat contra aquesta guerra.

L'Uri ja no hi és, però potser s'ha convertit en un símbol d'allò que no ha de passar més, d'allò que hem de combatre amb les armes del diàleg i la comprensió, de la democràcia i el respecte a l'altre. Estaria bé que fos així.

Estaria bé tornar sempre del viatge, de tots els viatges, amb les motxilles plenes de compensacions positives per ser amb els altres, amb els qui estimem, amb tots...sense més llàgrimes....

Música Missing you # Tina Turner