Mar Mar és una paraula que ens transporta. Som a l'estiu, quan el sol és més alt i més a prop; quan la sorra ens crida a estirar-nos en la seva càlida extensió. Les vacances ens demanen Mar en majúscules, aquell que ens envolta amb la freda aigua blava i verda, que ens dona peixos brillants, que ens balanceja suaument per refrescar-nos. Mar és també un concepte de vida, un estil de fer i de sentir, una forma de relacionar-se amb els altres. Quan estàs al mig de l'oceà, en un fràgil vaixell de vela, sents al immensitat de la seva potència, i la infinita petitesa de la nostra persona. Ets un altre, una altra. Al mig del mar tots som iguals, i la solidaritat compartida es fa necessària, obligatòria per a sobreviure, ho saben els mariners, els pescadors, els que naveguen a la cerca de la darrera frontera, la d'un mateix. Mar és també sinònim de platja, de paradís, aquell que somiem quan ens envolta el fred de l'hivern i la feina, el que ens permet veure més enllà de la nostra mirada, l'horitzó d'un altre món. I és aquest el que podriem perdre si la desproporcionada i gegantina petjada humana no s'atura...la Costa Brava, primer record d'estius lliures en la nit dels seixantes, llibertat guanyada a pols enmig de cales blaves i barquetes menudes; sentint música d'havaneres i olor de romaní. Aquest paradís, com molts d'altres, es a punt de desaparèixer per la desenfrenada passió especuladora. No hauriem de deixar que passi més del que ja ha passat...Tots en som responsables, primer els polítics per permetre'n l'abús, desprès nosaltres per entrar en el joc de la compra de cases, de la manca de netedat, de l'abús dels cotxes. Sempre ens quedaran els versos d'algun poeta per recordar-nos que la Mar és el nostre orígen, el nostre bresol biològic: " Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll: però jo he vist la pluja a barrals sobre els bots, i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa; sota els flandes i els melis, sota els cedres sagrats. Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit i la volta del cel era una foradada sense llums als vagons: i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop. Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll: però totes les mans de tots els trinxeraires com una farandola feien un jurament al redós del meu foc. I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes. I en la boira es perdia el trepig. Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll. Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells - que són de tants colors com la mar sota el sol: que no li calen veles." Joan Salvat Papasseit