Miguel Poveda

Aquesta nit d'estiu a Mollet ha estat una altra nit de somni.

Miguel Poveda, cantaor, ha desgranat música i veu en un torrent de passió indescriptible.

Aquella que prové de la fusió del flamenc més pur, amb la poesia dels poetes catalans més trencadors.

Això és art amb majúscules, d'aquell que només podem gaudir en comptades ocasions.

Un noi de Badalona que gosa primer ficar ma en el tancat món del flamenc, cantant els pals més difícils, amb una veu atronadora però acompasada, sense perdre el món real de vista, alhora que recrea cançons de Quintero , León i Quiroga com "La bién pagá", al costat de les buleries més senceres, del martinete més auster.

Però sobretot, un noi que gosa l'absurditat més meravellosa, cantar les poesies més políticament incorrectes dels poetes catalans més perseguits, en un to de respecte autèntic, passant-los pel tamis del flamenc, de la seva veu desgarrada junt amb la guitarra, el xel·lo, el piano, i el bandoneón...

Què més podem demanar-li a aquest noi...només donar-li les gràcies per tota aquesta feina gegantina que és fer la fusió real de dues cultures que conviuen a Catalunya, que són Catalunya.

Per ser capaç de dir que Jaime Gil de Biedma és el més gran poeta català del segle passat...que la seva poesia preferida del disc Desglaç és de Maria Mercè Marçal, que Gabriel Ferrater el va fer decidir a fer aquesta adaptació amb un poema que diu: "quan els cucs em mengin assaborirant el teu gust en mi..." en fí, cantant un fandango que diu: "el puente de Triana està más bonito cuando cuelgan de él la bandera republicana..."

Tot això i més és capaç de dir i fer Miguel Poveda, una força de la naturalesa...sentiu-lo...

Música / A mos bescantadors # Miguel Poveda