Maruja Torres

Ella es pensava, la darrera vegada que hi vaig parlar, que ja només tornaria a Beirut de vacances; de fet, quan va marxar fa unes setmanes, anava a això, a veure amics, a passejar per la vora del mar, a recòrrer les botigues i a beure café i licors amb Alcoverro i companyia...

Però vet aquí que, com qui no vol la cosa, els israelians, secundats per Hezbolà, comencen una nova guerra del no res, una nova massacre als carrers refets i ara tornats a desfer de la ciutat més bella del país dels cedres.

La comunitat internacional, astorada i negada per a l'acció, com sempre, fa esmorzars de G8 mentre parlen "d'aquesta merda" de Líban, o es passegen per Beirut, amb barret, Solana sempre ha estat elegant en el vestir, i continuen els atacs perquè ningú no fa o no sap que fer.

Però ella, la millor reportera, curtida en les guerres més sagnants, hi és allà per explicar-nos, quan ja no hi comptava, què és el que està passant de veritat a Beirut.

I ho fa a cop de fotografia, perquè ja no vol escriure en directe, parlant de les persones amb les que passa els dies: el seu xofer Nuri, un senyor gran amb un Mercedes atrotinat del 70, que la porta pels carrers que pot, o les noies de la botiga de roba interior que roman oberta esperant clientes que no vindran, o Ahmed , de la botiga de queviures, o els nens, que segons Maruja, xisclen en comptes de plorar perquè la seva por és tan immensa, que inclús la llet de les mares porta neguit quan la prenen els seus fills...No hi ha millor reportatge, millor informació que la que ens explica la vida dels que no importen, la que ens dóna a conèixer les persones amb noms i cognoms, i això Maruja ho fa magistralment.

Per això, i molt més, gràcies Maruja, et necessitàvem en el diari fent aquesta feina, informació de la bona, llàstima que haguem de plorar mentre la llegim, llàstima que no sigui possible riure molt i molt com la darrera vegada...