Assemblees i democràcia

La democràcia, ara per ara és el menys dolent dels sistemes polítics que coneixem. Neixia a Grècia, a partir de l'assemblea o "ekklesia" dels ciutadans lliures que amb el seu vot directe decidien el destí del grup. És la primera pràctica política que trenca amb els reialmes i els imperis, proposant una nova forma d'entendre la convivència.
A partir d'aquesta primera proposta grega, les societats modifiquen i evolucionen el concepte democràcia. El despotisme il·lustrat esdevé una pràctica democràtica, conservant el toc del qui més en sap per asegurar que les decissions siguin les correctes.
La democràcia censitària és un altre capítol en aquest camí cap a la democràcia actual, on el qui podia pagar-se el dret a vot, ho feia, i així el límit era els diners i no només el cognom, tot i que venia a ser el mateix.

Tocqueville va ser dels primers filòsofs que va parlar de democràcia en sentit modern, situant el terme liberalisme en la balança de les decisions: Si els ciutadans, al fer-se iguals, resten ignorants i burds, resultaria difícil preveure fins a quin excès d'estupidesa podria conduir-los el seu egoïsme, i no seria fàcil anticipar en quines vergonyants misèries es sudmergirien ells mateixos per por a sacrificar quelcom del seu benestar a la prosperitat dels seus conciutadans.

Tot plegat em porta cap al concepte actual de democràcia i a la seva pràctica a casa nostra. Crec que 40 anys de dictadura ens pesen. No tenim la pràctica compartida històrica que ens permetria tenir un sistema de partits rodats, amb un funcionament intern que també s'acostès a la democràcia real. Estem contemplant com alguns s'atribueixen la puresa democràtica perquè 2000 dels seus voten en un cap de setmana el que el partit ha de fer, quan en realitat estan votant qui governarà i realment decidirà per a tots els ciutadans, inclosos aquells que no en són de militants del partit. Amb assemblea o sense, penso que cap partit dels actuals està en condicions d'assegurar un traspàs democràtic del que vota la gent a la gestió pública. Manquen llistes obertes, manquen veritables primàries dins dels partits, manca una llei de finançament dels partits, manca una normativa de democràcia directa per als càrrecs més propers com els municipals...per tot plegat, que uns siguin assemblearis o que altres decideixin qui serà el candidat en un sopar congresual encara no és el que jo espero de la democràcia per al meu país, i més quan els sistemes de comunicació permetrien generar dinàmiques procedimentals fàcils i netes...és el repte per a la nostra jove democràcia.

PD1-Tenia pendent fer aquest post, a partir d'un altre de l'Eduard Díaz, que va començar el tema al seu bloc EDP
Continuarà...
PD2- Sembla que m'han llegit...El País, avui

Llibre: Democracy in America d'Alexis de Tocqueville
Pel·lícula: All the president's men d'Alan J. Pakula
Música: Imagine de John Lennon versionat per Neil Young

Catalans universals

La identitat de les persones es construeix, amb aprenentatge, amb experiències, amb interacció. En el món global on ens ha tocat viure, ser d'un lloc ja no és pura casualitat, és el resultat de les nostres opcions i també de les nostres obligacions, un neix on sigui però és d'on vol.
Aquests dies són notícia dos catalans universals que han demostrat, contra tot el que estava previst per procedència territorial i social, que han volgut ser catalans: Miguel Poveda i Paco Candel.

Paco Candel, escriptor per vocació, militant de l'esquerra més compromesa, va ser l'exemple de com en situacions de precarietat econòmica, i d'emigració lacerant, es pot optar per fer-se membre de la societat on has anat a treballar, i implicar-te en les seves arrels, afegint-ne de noves. El seu llibre Els altres catalans, va aconseguir definir els emigrants de la resta de l'estat a Catalunya, durant el segle XX, fent-los visibles per a la societat catalana.

Miguel Poveda, cantaor de Badalona, ha aconseguit la barreja perfecta entre elements culturals, en un principi sense connexió, com són la poesia en català i el flamenc, aportant un nou concepte de creació artística que reivindica el dret a ser, innovant en els conceptes, però respectant-los, fent-los nous i vius.

És aquesta la Catalunya que es farà gran i forta; la que és capaç de crear a partir de la mescla, de la interacció, de la innovació; sent conscient de la història pròpia, de la llengua, i oferint exemples de futur. En aquests temps on reclamem cada dia compromís social, regeneració democràtica, sentit de país, visió de futur, aquests catalans universals ens proporcionen models que cal tenir molt en compte, perquè no en tenim gaires com ells.

Llibre: Els altres catalans de Francesc Candel
Pel·lícula: En construcción de José Luis Guerín
Música: A mos bescantadors de Miguel Poveda. Lletra de Jacint Verdaguer.