Esvorancs a l'educació

Jordi Sánchez, director de la Fundació Bofill, ha fet una enginyosa troballa en acabar d'explicar les conclusions de l'Informe sobre l'estat de l'educació a Catalunya 2006-2007; ha vingut a dir que l'educació a casa nostra pateix d'innumerables esvorancs provinents de "la manca d'inversió suficient mantinguda en el temps".
I no és per menys, les dades són esfereïdores: 1 de cada 3 estudiants de Batxillerat abandona els estudis; només un 69% es gradua a l'educació secundària obligatòria.
S'ha retrocedit en els resultats de 5 anys ençà i per contra la inversió pública en educació és de les més baixes, amb diferència, d'Espanya i de la Unió Europea.

No és creïble que siguem un país capdavanter en disseny i cultura si no som capaços de tenir una xarxa de centres escolars adients, diners per gestionar-los i el nombre de professionals suficients de tots els perfils, des de docents a monitors, per fer la feina.
El món global on vivim està generant reptes que ultrapassen el que inicialment significava donar eines als nens i joves per a la seva vida laboral.
La societat demana al sistema educatiu que faci de mainadera, de vigilant de la dieta, d'aturador de qualsevol violència o d'integrador de nouvinguts, i és així perquè només el sistema educatiu manté les característiques que permeten generar rutines que modifiquin comportaments i eduquin a més d'ensenyar.
Mentre, prepara al seus docents com fa un segle, facilita l'accés a la docència a persones sense preparació, no fa res per modificar la feminització de la professió, amb nivells de prestigi social sota mínims perquè total no cal i a més deixant en mans de la voluntat dels professionals la gestió complexa d'un centre, sense proveïr-lo de mitjans econòmics i personals.
Els projectes de millora s'enfonsen en la llarga marea de l'alta política que comporta que en els darrers 4 anys haguem tingut 4 consellers d'Educació.
Els polítics de tots els colors tenen molta responsabilitat en tota aquesta situació i aquest és un gran repte del país, de Catalunya, per la seva supervivència.

Però tot plegat necessita, a més de diners, de la implicació de la societat, de les famílies de les institucions i empreses.
La globalitat ens indica que el treball en xarxa és clau. Si les empreses necessiten treballadors formats caldrà que es coordinin amb els instituts; si les famílies esperen fills educats cal que s'hi posin al costat dels mestres i donar-los un cop de mà. Les dades indiquen que si tot el que envolta l'alumne el té en compte, ell respon i rendeix. Aquest és el repte de tots i ja no podem esperar més.

Música: Another brick in the wall de Pink Floyd