Raimon al Castell de Montjuïc

Si les pedres poguessin parlar, ahir al Castell de Montjuïc haguessin cridat Llibertat...
Raimon va fer un concert al lloc on van afusellar el President Companys. Tot un símbol.
Doble celebració la de recuperar un lloc estratègic de Barcelona on cal anar fent que la cultura i la gent prengui l'espai i deixi darrera la violència i el militarisme.
Tots som conscients que venim d'un silenci antic i molt llarg, i moltes vegades aquest silenci cau sobre nosaltres i ens fa entristir, actuar de biaix, ser poc curosos amb la pràctica de la democràcia, el llast de tants anys de foscor és pesant. Actes com el concert d'en Raimon són eines de la cultura que ens ajuden a fer-nos grans, a deixar de banda aquell passat i encarar el futur amb il·lusió, ara que Catalunya necessita més empenta i força que mai, ara que Catalunya ha de tornar a sentir-se bé amb sí mateixa i a fer que l'empenta de sempre revifi. Ara hem de tornar a sortir del silenci.

grècia IV

Grècia és país de sabers i cultura que s'oculta darrera una màscara de lleugeresa i indiferència en la seva gent. Tots estan disposats a portar-te aigua, tots et pregunten, són amables i atents; avui per dues vegades m'han dit que som germans mediterranis i és veritat, pràcticament ens separa només aquest mar antic i saberut que es mou allà a l'horitzó mentre a les platges i caletes de la vora és suau i amatent als nostre peus.

És ben cert que els manca connexió amn l'Europa central, que estan envoltats de territoris hostils i empobrits amb més problemes dels que els grecs voldrien, però ells, savis antics, s'escuden en la seguretat de les escarpades roques i les restes d'un imperi que va saber aculturar sense violentar, emporiums arreu ho testimonien.

Avui comentàven els resultats dels veïns italians, dient que no han estat capaços de prendre la decissió de negar la televisió com a màxima manaire de la vida d'un país, i tenen raó, massa relativisme en els veïns i potser massa terrenalitat en aquest país amable i especial que es mostra tal i com és als visitants, obert i senzill, esperant la seva oportunitat, una mica massa ofegats en la seva pròpia història.

El canal de Corint ha estat avui la sorpresa inesperada d'un matí d'història i escola, amb companys professionalss intercanviant opinió i projectes europeus.

Però la gran sorpresa ha estat el cap d'Heraió, veritable diamant amagat on he trobat per fi les nítides aigües de l'Egeu llepant les roques antigues d'un temple, un dels tants temples d'Atenea...

Grècia II

La penetració de la cultura nordamericana és una de les deficiències que es constata a tots els països europeus, especialment a aquells com Grècia, que són bressol de civilització i que compten amb un bagatge cultural més complet; però aquest no és capaç en aquest moment de sobreposar-se a la Coca-Cola. 

I en canvi tothom hi ve a Grècia,  d'arreu, del món sencer, onades i onades de visitants que omplen els carrers i places, que cerquen aquells vestigis de l'antiga esplendor, però no em sembla que sigui real tot plegat...vull dir que tots volen visitar el Partenó però desprès tots van al Hard Rock Cafè a dinar; és aquesta la nova meelting poot?

Hi ha però una connexió especial entre mediterranis, els grecs són com els catalans, com els italians, com tots els que convivim a la vora del mar interior que és la Mediterrània, i mengem olivada, amb asbergínies i carn de be, mentre bevem vi negre i prenem café al final. Parlem de tot i res mentre somriem i mirem els "altres", els nordamericans, els japonesos, amb ulls condescendents. La cultura és la nostra.

Grècia I

Grecia és alguna cosa més que un país turístic, és un sac d'història a cada pas.

Però també és un cúmul de contradiccions i de mancances que s'evidencien a cada pas. No hi ha diners a Grècia per a mantenir tanta història, tanta pedra que s'ha de conservar, ni els més grans projectes europeus aconseguixen mantenir el mínim que necessita el país.

Tot plegat és molt caòtic, Atenes és una enorme ciutat, contaminada, desordenada i molt bella en molts dels seus racons, li manquen expectatives, li manquen inversions, li sobren prepotències i cotxes de gran luxe al costat de pobres de solemnitat que conviuen als carrers.

Les pedres i la cultura conmouen, la gent llegeix mentre camina, xerren i sembla que parlin català, ens assemblem molt, però percebo empreses nostres que estan guanyant la batalla aquí: Telefónica, ENDESA, Repsol o ZARA; capdavanteres en inversions i negoci; es percep que nosaltres estem guanyant alguna batalla en aquesta vorera sud d'Europa i això és d'agraïr desprès de tanta emprenyada a casa nostra. Viatjar obre els ulls a moltes coses.

Només dos apunts, una llibreria genial davant de la Biblioteca Nacional on he comprat Le Petit Prince de Saint Exupèry (el colecciono en tots els idiomes i em faltava el grec) i el café restaurant Plaka on he sopat aquesta nit, al bell mig del barri més bonic d'Atenes...continuarà, demà Acròpolis...

I he promès una foto d'una escala a Vilapou, és l'escala de sortida del metro de Monasterion:

La banlieu de Paris crema

No és cap novetat que hi hagi aldarulls a les banlieu de Paris, venen succeint de fa temps. De fet els darrers ja tenien a l'actual president Sarkozy com a ministre de l'interior. Ell s'ha envoltat de persones pensades per a crisis d'aquestes com la ministra de Justícia, de procedència magribina.
Aquesta vegada però els problemes, sorgits de la mort de dos adolescents a Villiers-le-Bel, tenen un component nou: la utilització d'armes de foc per part dels manifestants. L'avís ha estat contundent: aniran a presó tots els que facin servir violència armada contra la policia, l'estil Sarkozy.

Les eines policials són clau per a mantenir l'ordre i la seguretat, especialment quan es veuen biblioteques cremades com les de la fotografia, però no són la solució.
El que s'està representant allà és la divisió entre grups socials que no han construït una societat igualitària i equitativa. La gent que viu a les banlieu són de fa dues generacions procedents de les colònies franceses a l'Àfrica; però els que fan els aldarulls són joves nascuts a França que no han conegut el país dels seus avis per tant, com és que lluiten contra el seu país? Doncs perquè no tenen les mateixes oportunitats de feina i de qualitat de vida que els francesos d'origen europeu en un país que ja no reconeixen com seu. La intervenció de la religió, de totes les religions, o la negació del dret a ser dels fills dels colonitzats ha estat un error de l'estat francès que ara paguen. Prenem lliçons dels nostres veïns.

Llibre: Modernidad líquida de Zygmunt Bauman
Pel·lícula: Babel de González Iñárruti
Música: Yossou NDour a Bercy