De dretes o d'esquerres?

El primer Debat de Política General de José Montilla com a President porta dos dies i ja s'han sentit els mateixos comentaris de l'oposició: avorrit discurs, res de nou, inconsistent...i dels partits del govern: en el seu punt, ens agrada com ho fa, nosaltres igual o més...i així...
Montilla no és "la alegría de la huerta" però tampoc s'està de dir la seva, ell no "crema paraules en va" (acudit fàcil, ho reconec...) En el fons a mi m'ha interessat més que, entre tots els discursos que he sentit fins ara, no hi veig gaires diferències de concepte, de fons de la qüestió. Com sosté Joan Subirats en el seu article a El País, Modernos y conservadores, la subtil línia divisòria entre dreta i esquerra es dissol en el magma del neoliberalisme o de la socialdemocràcia, en fi, de la nova política líquida que diria Bauman. Sembla que la dreta li està fent el sorpasso a l'esquerra en noves propostes, en líders, i en intuïció i anàlisi de les noves tendències: Sarkozy o Merkel, figures emergents. I si a sobre, com diu Subirats, els neuròlegs diuen que naixem predestinats a tenir una ideologia, malament rai. Com a antropòloga, penso com ell, que la construcció de la identitat i de la ideologia és un aprenentatge cultural i una opció personal.
Per entomar discursos com el de Montilla o Mas, una bona dosi de Bobbio o de Bauman, i una novel·la de Vargas LLosa...

Llibre: La ciudad y los perros de Mario Vargas Llosa
Pel·lícula: Novecento de Bernardo Bertolucci
Música: Que tinguem sort de Dani Flaco

Alfons Cornella, l'innovador

Aquest matí he tingut la sort de sentir una conferència d'Alfons Cornella, el responsable d'Infonomia; i desprès de prendre un café amb ell compartint uns minuts de conversa molt interessant.
Ítems de la seva intervenció:
- Les ments per al futur conecten idees i persones
- Trivium de present: Abundància, Àsia i Automatització
- El món és complex, petit i accelerat
- Trivium de futur: Imaginació, Internacionalitat, Tecnologia
- l'Empresa i el mercat com a base de desenvolupament
- El Mon.3 - els Nens.3 - la Societat.3
- Paraules clau: Interacció, persones, xarxa, cooperació, imatge, comunicació,
- Els procediments són complexos, a base de error- èxit, multifuncionals, cooperatius, tecnològics, polièdrics, no definitius, infinits, adaptatius...

Conversa:

El món de l'educació està a les beceroles de saber quin món i quins procediments pretenem per a quins alumnes. L'educació és la base de tota societat, del món tal i com l'entenem i l'esperem; l'obligació de tot responsable polític i de tot professional docent és posar l'alumne com a protagonista del fet educatiu, i interaccionar amb tota la societat per tal d'aconseguir que tinguin èxit en la vida, i sobretot sobretot, que siguin feliços.
Des dels sistema educatiu hem de fer-nos veure, de fer-nos col·laboratius, de fer servir el que tenim a l'abast i sobretot, de posar-hi imaginació, els nostres fills ja ho fan així, i nosaltres no podem decebre'ls.

Webs:
Pecha Kucha
See Real
K-web
The MacArthur Foundation
The E-College
Perceptive Pixel

Zinemaldia a Donostia

La gran platja de Sant Sebastià s'ha tornat a omplir d'astres refulgents de la gran pantalla. El 55è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià ha començat entre glamouroses estrelles i cinema compromès. Aquesta sempre ha estat la premissa d'un certamen antic i consagrat que ens porta el bo i millor de les produccions cinematogràfiques del moment.
Mentre que Venezia i la seva Mostra ens fan d'inici d'una temporada plena de novetats, Donosti ens referma en el cinema més compromès, i ens afegeix un acostament a cinemes diferents, com és el cas de la darrera sorpresa del Festival:
Buda va esclatar per vergonya de la directora novell Hana Makhmalbaf,on explica una història de violència i destrucció als peus dels Budes de l'Afganistan destruïts pels talibans, mitjançant una nena i uns nens, que reprodueixen la violència que han viscut, i de la qual no se'n poden deslliurar.
La cultura en estat pur per reivindicar a la mateixa cultura, destruïda per la barbàrie, en un país on la violència ens acompanya i on som capaços de viure una cita com la del festival de cinema.

Llibre: Jack Lemon nunca cenó aquí de Diego Galán
Pel·lícula: Buda az sharm foru rikht d' Hana Makhmalbaf
Música: Wish you were here d'Immaculate fools

Monarquia o república?

Semblaria que la pregunta: monarquia o república?, no és de rebut en el segle XXI; però a la vella Europa té tot el sentit.
En aquest moment a Catalunya s'està donant una protesta contra la monarquia en forma de cremades de fotografies dels Reis; la fiscalia els acusa d'un delicte de faltes greus contra el cap de l'estat, delicte tipificat en la normativa. El resultat d'aquests fets és que s'estén com a taca d'oli el qüestionament d'una forma política de govern que es percep com a obsoleta en aquest moment històric. Recordem el "annus terribilis" de la monarquia anglesa desprès de la mort de la princesa Diana.
Les crítiques a les protestes, els titulars de diaris, parlen d'independentistes que cremen fotografies del rei; és un error. Ni tots els que protesten per la figura del monarca són independentistes, ni tots els independentistes han de ser necessàriament antimonàrquics. És una manipulació de les notícies interessada, per denigrar el posicionament republicà que traspua darrera la cremada de fotos, davant aquells que tenen el mot "independentista" com a negatiu, i així tots reben.
Dés d'un estat democràtic i modern, caldria treure la figura d'ofenses al cap de l'estat, per a fets tan menors com una portada de revista (recordem El Jueves) o la cremada de fotos, o dir-se independentista; i caldria deixar fer un debat com el de monarquia o república, que no manipulés les opinions que amb tot el dret podem tenir els que pensem que el model monàrquic és obsolet per a una democràcia del segle XXI.
Encara que les princeses siguin del poble, divorciades i periodistes, o potser per això...

Llibre: De parte de la princesa muerta de Kenizé Mourad
Pel·lícula: La nuit de Varennes d'Ettore Scola
Música: My way d'Elvis Presley

El nou Camp Nou del Barcelona

Espectacular i postmodern, així és la proposta de remodelació del Camp Nou.
Norman Foster, arquitecte de l'avantgarde més intel·lectual, ha sabut respondre a les necessitats de Laporta i companyia: ser innovadors, recollir les essències de Catalunya en Gaudí i els colors i , com ja va passar al 1957, portar alegria i desinhibició a una ciutat i un país esllomats i emprenyats per les irresponsabilitats de molts.
L'estadi serà un focus de llum i sentiment, metàfora perfecta del que ha significat i significa el Barcelona com a institució, en el context català; i això no només ajudarà Catalunya, també ajudarà el seu president, en Jan Laporta, que veient com alguns líders polítics no saben estar-se a l'oposició, prepara el seu perfil de bon gestor i arrels catalanistes, sense refundació que calgui, per al moment oportú.
Mentre es reparteixen al·lots a l'hospital de la Vall d'Hebron, alguns cremen coets de satisfacció per aquesta jugada magistral de Laporta, veurem qui s'endú la Champions.

Llibre: En nom de Catalunya d'Emili López
Pel·lícula: Mataharis d'Iciar Bollaín
Música: The Dark side of the Moon de Pink Floyd

La ministra mediàtica

Sense desmerèixer a ningú, quan van nomenar Carme Chacón vicepresidenta del Congrés de Diputats, i desprès ministra de la Vivenda, alguns van dir que era la foto per als joves que ZP necessitava per a guanyar el vot juvenil.
Està clar que els alts càrrecs polítics, i d'empresa, són majoritàriament masculins i de més edat que la de Chacón; però reduir tot a la seva fotogènia no és just.
La senyora Chacón està acomplint el que s'espera d'ella: un titular cada dos dies, mesures mediàtiques per a aconseguir els vots que ZP necessita, i modernitat en la presentació, amb un toc intel·lectual per no ofendre les dones d'esquerres.
Els ajuts promesos per a pagar els lloguers als joves ja van tenir resposta de Solbes en el seu moment, i ara l'han tingut de Castells per intromissió en les competències de l'Estatut; en frase del Conseller: uns conviden a sopar i altres paguen la factura.
Però la ministra no s'està de res, ni tan sols de fer cartes a El País, recriminant-los el tractament que li fan a les seves propostes i les inexactituds en la informació, tot un caràcter la ministra Chacón. Ella té molt clar quin és el seu objectiu, el que li ha marcat el president Zapatero: aconseguir vots en els joves i en el planter català, on anirà de número 1 per Barcelona a les generals pel PSC.
Ja pot dir missa el Conseller Castells, que ell parla de diners i ella de vots, que són temes molt diferents, per això poden ser del mateix partit i no barallar-se.

Llibre: Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo
Pel·lícula: Eastern promises de David Cronenberg
Música: Kiss of life de Sade

Suspesos en Educació

L'informe anual de l'OCDE sobre Educació torna a deixar Espanya a la cua d'Europa.
No és cap novetat, ja ens passa normalment. Les dades són esfereïdores:
- tant per cent d'inversió del PIB en educació a Espanya dos punts per sota de la mitjana europea.
- tant per cent d'abandonaments d'estudiants en l'educació secundària a Espanya, molt superior a la mitjana europea.
- rendiment acadèmic de la formació professional a Espanya molt per sota de la mitjana europea.
El catedràtic Francesc Pedró , membre de l'OCDE per part espanyola i professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, fa temps que explica que un país com Espanya, on l'educació universalitzada només fa trenta anys que s'ha aconseguit, té en canvi, un nombre altíssim de titulats universitaris front d'altres països europeus amb més bons resultats acadèmics. És a dir, som un país de nous rics on només volem metges i advocats, i oblidem la formació generalista i de qualitat per al comú dels ciutadans. I així no anem enlloc.
El mateix informe de l'OCDE diu que només amb una bona base formativa per a tothom és que un país s'assegura el desenvolupament econòmic i el sosteniment social.
A casa nostra, per desgràcia, tenir 25 anys de democràcia és una novetat, per això portem un retard històric en educació, però és que, tant amb governs de dretes com d'esquerres, amb aquestes inversions educatives de fireta i aquests canvis constants de lleis, només mantindrem la diferència i la desigualtat.
L'educació és alguna cosa més que la torna d'un govern cada setembre.

Llibre: Els mestres de la República de Portell i Marqués
Pel·lícula: La lengua de las mariposas de José Luis Cuerda
Música: Sorry seems to be the hardest word de Blue & Elthon John

Premi per a ESADE

El diari The Wall Street Journal ha publicat el llistat de les millors escoles de negocis del món per a aquest any i ESADE és la cap de llista.
Per segon any consecutiu l'escola de negocis catalana s'ha erigit en la millor escola per a formar nous executius de tot el món, per darrera han quedat la suïssa IMD i en tercer lloc la London School of Economics.
És molt recomanable fer una ullada a les tipologies de formació continuada que es fan en aquests centres educatius que promouen a les persones a les més altes responsabilitats, amb mercat arreu del món. Són l'elit de l'empresariat, aquells que no treballen per menys de milions d'euros anuals. Tenir aquest centre a Barcelona comporta també que el nostre país és punt de referència per a la formació d'aquells que han de prendre les més grans decisions, a vegades més importants que les dels polítics, i per a les quals es preparen a casa nostra.
L'excel·lència també s'aconsegueix en les petites coses, el tarannà mediterrani i català és una de les referències que molts dels alumnes distingeixen a l'hora de valorar els estudis a ESADE; són una de les millors ambaixades de Catalunya al món. Potser podria estar bé que el sistema educatiu en general, i els responsables polítics i de gestió administrativa en particular, prenguessin model de com es treballa a ESADE, els que escriuen a The Wall Street Journal no s'estan de dir les coses pel seu nom.

LLibre: La gran novel·la sobre Barcelona de Sergi Pàmies
Pel·lícula: Paris, Je t'aime de Coixet i d'altres
Música: Cry me a river d'Aerosmith

La lluita pels titulars

Aquest cap de setmana ha estat un exemple de com els gabinets de premsa dels diferents partits treballen incansablement per aconseguir el titular del telenotícies, costi el que costi. Ja estem en campanya electoral, alguns sembla que no l'hagin deixada de fa mesos, i entre campanya i campanya estricta, els espais de notícies són el portal on tothom vol estar present.
Dissabte el TN de la nostra, obria amb l'éxit aclaparador de Mas entrant a l'escola de formació de Convergència de la ma de l'home de la setmana, Josu Jon Imaz. Tots cofois per demostrar davant l'electorat que la prudència i la coherència d'Imaz és l'etiqueta del partit convergent, front aquells que posen data per a la independència o els que volen sortir a la foto tant si com no, inclús negant ser candidats fins al darrer moment. Les baralles de família són les pitjors, com tothom sap.
Però és que els socialistes, sabent que un titular del TN en cap de setmana és diamant pur, s'han endut Zapatero de la finca toledana on s'estava amb en Lula per fer-lo obrir la festa de la Rosa a Gavà dient que l'AVE serà a Barcelona per Nadal, com ja sabem per la munió de cartells d'ADIF que omplen les carreteres catalanes; i posant-li pebre al tema amb la frase del president Montilla: José Luis, no nos decepciones...que ja sabem que una bona emoció aconsegueix més vots que mil promeses.
El català emprenyat que ha dibuixat Enric Juliana s'ha mirat els dos titulars, mentre es menjava la carn a la brasa, i entre l'F1 i l'Eurobàsquet, percep que el curs serà dur i que els titulars ens vindran a dojo, un per contrarrestar l'altre, com el de l'arròs al Delta que s'han marcat avui per fer-nos oblidar que el blat i la llet es posaran pels núvols, això sí, per culpa dels xinesos, que han pensat, ara que tenen diners, en menjar tots. Vés quina idea!

Llibre: El metall impur de Julià de Jòdar
Pel·lícula: En la ciudad de Sílvia de José Luis Guerín

Moguda als mitjans

La proximitat de les eleccions generals i el començament de curs estan portant sorpreses als mitjans de comunicació.
Jaume Roures, l'amo de Mediapro i accionista de la Sexta ha començat el curs amb embranzida, la lluita pels drets del fútbol enfront PRISA, ha estat la primera escomesa pel pastís àudiovisual, l'exclussiva de l'Eurobàsket ha estat també un éxit perquè els de Pepu Hernández arrassen; però és que també està preparant la sortida d'un nou diari en paper que s'anomerà Público, dirigit pel blogger Ignacio Escolar, i que significa un punt d'inflexió en les capçaleres escrites perquè costarà mig euro i tot el guany serà per als quiosquers. Un personatge d'esquerres com en Roures que ha fet pel·licules tan significatives com Salvador, no fa les coses en va, la conquesta del patís de PRISA pel cantó de l'esquerra i de part del públic d'El Mundo i ABC per un altre, li farà controlar bona part del mercat de mitjans espanyol, cosa que era un dels objectius del nucli dur de la Moncloa quan Zapatero va entrar a la presidència; es veu que l'estratègia la condueix en Roures, a despit dels més vells del lloc.
A casa nostra, La Vanguardia mou fitxes internes, Enric Juliana, un dels millors analistes polítics del moment puja en l'estaff, i Antich es veurà reforçat amb una vicepresidència i tres subdirectors...també dès de La Vanguardia es augmenten els equips, de cara a un curs que serà calent i mogut.

Josu Jon Imaz, l'home tranquil

Sorpresa en els mitjans polítics i mediàtics de tot l'estat: Josu Jon Imaz, president del PNB, anuncia que deixa la política activa i no es presentarà a la reeleció de la presidència del seu partit.
Les declaracions de tothom han estat de contenció i lloances vers la persona que ha estat capdavantera de la facció moderada dels nacionalistes bascos.
En la lluita de família, aferrissada i terrible, que ha portat a terme Imaz front Egibar i el sector més radical del seu partit, ell ha decidit que no continua més.
No ha estat nomès una questió de tenir més o menys suport de la gent del PNB, ell compta amb un gran nombre de seguidors, i Egibar no té la majoria; la seva decissió és una questió de coherència personal i democràtica amb les seves posicions moderades i de diàleg.
En el seu escrit de comiat questiona que les solucions polítiques del vesper basc siguin gestionades des del PNB mitjançant el conflicte entre faccions, per això es retira.
Caldrà que el PNB es posi les piles amb les seves posicions i no negui la divisió
que no s'acaba amb la marxa d'Imaz; cal que els altres líders polítics aprenguin de la coherència d'un home que ha demostrat que es pot fer política sense ofendre ni deixar de banda a ningú, però mantenint les seves idees de defensa d'Euskadi com el que més. Una lliçó de Josu Jon Imaz, l'home tranquil.

Llibre: Tòquio blues d'Haruki Murakami
Pel·lícula: The quiet man de John Ford
Música: Patience de Take That

Impressions d'una Diada

Diada de l'11 de setembre de 2007.
Sol i calor, de les darreres oportunitats de l'estiu per omplir-se de llum.

Paraules que hem sentit: Catalanisme, Catalunya, responsabilitat, emocions, pàtria, nació, infrastructures, ciutadans, esperança, líder, i sobretot...independència!

Persones que hem vist: els expresidents Pujol i Maragall, el president Montilla, el cap de l'oposició Artur Mas, la ministra Chacón, el president del Parlament Benach, la gent del carrer, i sobretot...els Mossos....qui ho havia de dir!

Músiques que hem sentit: El cant de la senyera, Els Segadors, Eduard Toldrà i sobretot Maria del Mar Bonet i Miguel Poveda...impressionants!

Conclusions:

- tots estàven de festa, menys alguns que estàven de pont o protestant dels altres (les joventuts d'ERC han estat xiulades al Fossar de les Moreres...!!!!!)
- el discurs del president Montilla ha estat clàssic, escrit per un publicista, repetitiu en les formes, masses adjectius per a pocs substantius, amb missatges subliminals que s'han notat, definitivament Montilla no comunica àudiovisualment parlant, potser que ho compensi amb feina efectiva en la gestió.
- les declaracions dels caps dels partits, sense imaginació, dient el de sempre, notant-se que estan més per la cadira que per la feina.
- i la gent, amb delit de sentir aires nous, amb ganes de veure les promeses acomplertes, i un sentiment de tenir dret a més del que se li dóna, inclús a la capacitat de decidir si vol ser independent....independència és la paraula d'aquesta Diada 2007.

Llibre: El mirall escocès de Xavier Solano
Pel·lícula: The wind that shakes the barley de Ken Loach
Música: Cançó del bes sense port de Miguel Poveda

Catalanisme i Jocs Florals

Les corrents són fortes al mar de la política catalana en aquesta rentreé tardorenca.
Mentre alguns estan de vacances a París, diuen que per a obrir la primera ambaixada catalana a l'estranger; altres preparen un acte de refundació del catalanisme més pur per al 20-N , segur que la data l'ha escollit David Madí, que per a publicitat i comunicació és un crack, previsible però crack.
Tercers en discòrdia se'n van a Andalusia a pregonar la inclusió catalana, encara que no crec que a Iznájar els importi gran cosa, ara ja no tenen necessitat d'emigrar i en Chaves els paga el piset.
I per acabar-ho d'adobar, els qui abans posàven l'enganxina del CAT al cotxe ara l'enllustren amb cera de misa. Tot plegat, mentre Fecsa Endesa acaba d'enretirar els darrers generadors dels carrers de Barcelona, però els avions i els trens segueixen venint amb retard.
Què lluny queden els primers Jocs florals de la Renaixença, quan l'englantina d'or era per a un clar i just guanyador, i no com ara que es barallen dos ex-presidents de la Generalitat i uns quants parlamentaris de pro per tenir una cadira que els aguanti.
Ja ho diuen els castellans que celebrar una derrota porta mals auguris. Aquest és el tema, que no és una celebració d'un fet militar sinó la reivindicació del dret a decidir lliurement. Però, és això el que persegueixen els nostres polítics amb aquesta nova "renaixença"?
Els ciutadans esperen amb ànsia poder donar la flor natural a aquell que sigui capaç de fer de Catalunya la nació lliure i sobirana que somia ser de fa tants any, i per raons que van més enllà de les identitàries.
Alguns ja han recordat el "tancament de caixes" però nomès ho han dit els que ara no tenen cadira institucional.

Llibre: L'Atlàntida de Jacint Verdaguer
Pel·lícula: L'orgia de Francesc Bellmunt
Música: El cant dels ocells - Victòria dels Àngels

Plorem per les dones mortes

És tard i en la nit sona el telèfon,
m'expliquen que ha mort una altra dona,
violentament.
És tard per tots. No hi ha retorn.
La petjada en el coll
que ha deixat la ma assassina
és una taca fosca.
Semblen llàgrimes les que cauen
del cel aquesta nit, i són estrelles.
L'aire és quiet, tèrbol,
preludi de la ràbia,
de l'ofec dels qui ens revoltem.
Homes i dones que estimem,
abraonats al foc ardent
que ens forma un nus al pit,
sufoquem l'esglai per la mort d'una dona.
Plorem per totes elles,
les que no han pogut salvar-se
del destí femení i cruel
de ser bescanvi de poder.
Dones i homes, enllaçats,
portem la torxa de l'amor
a quatre mans
mentre les llàgrimes per les dones mortes
ens regalimen.

a J.C.

El reality polític

D'entre totes les ofertes que els canals televisius ens ofereixen, la tele-escombraria s'enduu la palma del descrèdit més insultant.
Els "tomates" i "els diaris de patrícies" provoquen vergonya aliena però són mantinguts i promocionats per les empreses àudiovisuals que en són propietàries, mantenint la seva oferta sense escrúpols, i mostrant imatges sagnants com les d'una dona amb el fill mort pel seu company a la qual l'ínclita Ana Rosa intentava extreure la sang preguntant-li què sentia pel seu fill mort mentre ella es desmaiava i la càmera la perseguia en la seva agonia, amb la veu de la locutora dient bajanades.
I aquests no són perseguits per insults a ningú com El Jueves, els jutges no estan per aquestes feines.
Ara, Cuatro, el canal de Prisa que es vanagloria de ser intel·lectual i progre, proposa en el seu late-nitgh Noche Hache que la presentadora es presenti a les properes eleccions al parlament espanyol, i en faran d'això la línia argumental del programa que torna a l'escaleta televisiva, desprès de les vacances.
Em sembla un engany fer-se passar per un partit i uns candidats seriosos, fent veure que ells no fan "tomates" sinó productes més elevats. Què té d'elevat dir que si surt elegida anirà al parlament a defensar els interesos dels seus votants quan tot ha estat objecte d'un programa per a la televisió que es fa per guanyar diners?
Ja ho va dir Warhol: només si surts per la tele ets algú...Potser tindrà raó i nomès obtindrem els serveis que els diputats elegits han de donar-nos si aquests són personatges de televisió, perquè només així seran reals en aquest món idiotitzat.

Llibre: Escrito a lápiz de Robert Walser
Pel·lícula: Quiz Show de Robert Redford
Música: E lucevan le stelle - Luciano Pavarotti

Capturadora de somriures

Les maquinetes electròniques ens fan embogir. Estris nous, cada vegada més sofisticats. Telefoninos petits i preciosos que ens comuniquen amb els altres; càpsules mínimes com el darrer ipod que ens inunden de músiques les oïdes o gps amb veu erotitzant que ens porten cap al destí més ocult.
L'electrònica ens ordena la vida, i s'acosta a la generació d'emocions, a l'actuació directa sobre els sentits i el sentiment humans, quasi com robots asimovians que s'han fet imprescindibles a les nostres mans i a les nostres vides.
Ara tenim una camera fotogràfica Sony que serà capaç de fer, sense ordre prèvia de cap ma humana, fotografies a persones que estiguin somrient. Un sofisticat programa informàtic de l'empresa Omron, inclòs a la càmera, farà que aquesta, en nanosegons, detecti un somriure i el fotografií, i quan més gran i generòs sigui, més fotos farà. No és meravellòs?
Nomès ens mancaran les raons per somriure, però, n'hi ha tantes! Sense anar més lluny, el somriure del meu fill, bocabadat davant el sortilegi d'una tarda d'estiu al sud.
Un somriure incontestable m'omple i la màquina ha començat a fer-me fotos sense parar.

Llibre: Cosmos de Carl Sagan
Pel·lícula: Jo robot d'Alex Proyas
Música: Blue Café de Chris Rea

Metàfora al Museu

No hi ha certeses a l'estiu, tot és volàtil. Dinant al restaurant d'en Sergi Arola al Reina Sofia de Madrid, veus la llum que arriba del carrer matitzada pels vidres del nou edifici ampliat per Nouvel. Llegeixo els diaris tot pensant que es repeteixen i no afegeixen res: destrucció a Iraq, catàstrofes a Amèrica Llatina, infrastructures nefastes a Barcelona i clima atípic.
Em sobten però les ressenyes de dos llibres que m'ajuden a entendre el caire de les notícies, el sopor de la manca de novetats. Un és No pensis en un elefant de George Lakoff, la bíblia dels neocon americans que el PP ha adoptat com a full de ruta i que els socialistes devoren per saber com s'ho fan els altres per dir absurditats i tenir 10 milions de vots encara.
I l'altre és Reflexions sobre Little Rock de Hannah Arendt, conjunt d'assaigs de la famosa escriptora alemanya que ens apropa, amb el seu bisturí moral finíssim, al xoc cultural entre blancs i negres a les ciutats americanes de principis del XX, a la dificultat de saber-se d'un lloc i de pertanyer a una cultura, convivint en una altra de ben diferent. En realitat a la diferència entre rics i pobres. Ells ja ho sabien a principis del XX el que nosaltres estem descobrint a principis del XXI.
La diferència és però que fora del Museu hi ha la ciutat i que els qui ens han de gestionar el territori i quasi la vida, nomès llegeixen el llibre de Lakoff i no el d'Arendt. És per això que la metàfora s'escampa fora del Museu mentre que a dins el Guernika espera que anem a veure'l, com nosaltres esperem que els nostres dirigents ens sorprenguin amb la decissió d'aplicar imaginació als problemes que al setembre ja són certeses davant del nostre nas.

Llibre: Els esmentats en el post.
Pel·lícula: Quatre minuts de Cris Kraus
Música: First song d'Abbey Linconl

Vacances 07

www.flickr.com

Hi ha mons que ens sorprenen
quan ens apareixen davant els ulls.
Les fosques nits, els dies clars.
Un remolí de sensacions ens acomboia,
els noms ens repiquen la ment,
i allà lluny el retorn.