Catalanisme i Jocs Florals

Les corrents són fortes al mar de la política catalana en aquesta rentreé tardorenca.
Mentre alguns estan de vacances a París, diuen que per a obrir la primera ambaixada catalana a l'estranger; altres preparen un acte de refundació del catalanisme més pur per al 20-N , segur que la data l'ha escollit David Madí, que per a publicitat i comunicació és un crack, previsible però crack.
Tercers en discòrdia se'n van a Andalusia a pregonar la inclusió catalana, encara que no crec que a Iznájar els importi gran cosa, ara ja no tenen necessitat d'emigrar i en Chaves els paga el piset.
I per acabar-ho d'adobar, els qui abans posàven l'enganxina del CAT al cotxe ara l'enllustren amb cera de misa. Tot plegat, mentre Fecsa Endesa acaba d'enretirar els darrers generadors dels carrers de Barcelona, però els avions i els trens segueixen venint amb retard.
Què lluny queden els primers Jocs florals de la Renaixença, quan l'englantina d'or era per a un clar i just guanyador, i no com ara que es barallen dos ex-presidents de la Generalitat i uns quants parlamentaris de pro per tenir una cadira que els aguanti.
Ja ho diuen els castellans que celebrar una derrota porta mals auguris. Aquest és el tema, que no és una celebració d'un fet militar sinó la reivindicació del dret a decidir lliurement. Però, és això el que persegueixen els nostres polítics amb aquesta nova "renaixença"?
Els ciutadans esperen amb ànsia poder donar la flor natural a aquell que sigui capaç de fer de Catalunya la nació lliure i sobirana que somia ser de fa tants any, i per raons que van més enllà de les identitàries.
Alguns ja han recordat el "tancament de caixes" però nomès ho han dit els que ara no tenen cadira institucional.

Llibre: L'Atlàntida de Jacint Verdaguer
Pel·lícula: L'orgia de Francesc Bellmunt
Música: El cant dels ocells - Victòria dels Àngels