2.29.2008

De Pujol a Madí en dos dies

Els camins no tots són de color de rosa..de fet, poden semblar-ho però al final sempre trobes un lila, inclús un verd, que t'avisa de que no serà fàcil.
La travessa del desert que està fent CiU és un d'aquells camins que podien haver estat de color de rosa, però que s'han convertit en un pedregar que té un color fosc, de precipici al qual molts no són capaços d'acostar-s'hi. Alguns sí que ho fan.

La setmana passada vaig poder assistir a dos trobades significatives, un dinar amb el President Pujol i un sopar amb en David Madí. Per dir-ho clarament, dés d'una posició personal d'esquerres, d'entrada la invitació a assistir-hi en va sorprendre, però les persones que em van convidar els tinc en molta consideració, i vaig acceptar. També perquè el plantejament no era el d'un acte purament electoral, sinó el d'unes trobades que es plantejaven obertes, amb persones de tot l'espectre polític però amb la idea de Catalunya com a eix transversal.

El dinar amb el President Pujol va ser interessant, especialment perquè és una personalitat, no només política, sinó també històrica, i la importància de la seva empremta en la societat catalana i en tots nosaltres és cabdal. Li reconec una preparació i especialment un instint per a la política que no he trobat en gaires líders, potser pensaria en un o dos més i prou, del context català i de l'espanyol.
L'intercanvi va ser fluid, i em va interessar especialment, com no podia ser d'altra manera la seva visió de que el país és el més important i de que ens hem de posar tots a la feina, ara més que fa vint anys. Nosaltres, els blocaires que hi érem convidats, varem rebre una frase per a la història, de part seva: "els blocaires catalans sou el darrer exèrcit de Catalunya.." En una frase, un contingut per una jornada sencera de debat...

El sopar amb en Madí, amb un plantejament similar de temàtica transversal, ens va fer aplegar a blocaires, però també a gent d'ESADE, la qual cosa va generar un meelting pot interessant que haurem de repetir.
A Madí no cal descobrir-lo, és l'enfant terrible de Convergència que juga el paper que té encomanat per fer bullir l'olla; de fet el seu llibre Democràcia a sang freda
és un revulsiu que no només va adreçat als altres, va adreçat també als seus propis votants, en un intent d'explicar alguna de les seves boutades, com ell diria. A mi m'ha semblat un tour de force amb ell mateix i la seva circumstància.
Dit això, l'explicació que en va fer al sopar va tenir moments brillants, independentment de l'adscripció política de cadascú, d'aquells que penses que tots hi seriem en el discurs: la revolució que li cal al sistema educatiu, el revulsiu que reclamava dels empresaris i per extensió, el compromís de la societat civil en aquest moment històric que viu Catalunya, per evitar, com ell anomena, la dolça decadència de Catalunya (en sap de posar adjectius als conceptes..)

En el plateret dels dèbits la resposta a dues qüestions que jo li vaig plantejar i que no em va contestar: reconèixer la part alíquota de responsabilitat que té CiU en la situació de Catalunya i d'aquesta dolça decadència...i les propostes de futur de la pròpia coalició, especialment de la relació amb el soci Unió, i el paper en la política estatal. És un polític amb formació i convicció que va saber respondre sense dir gaire res, i li retrec perquè penso que ell seria capaç de dir més, de ser més agosarat. En petit comité Madí guanya, però li cal una utilització més freda de les conviccions, sinó, no aconseguirà que altres, i potser ni tan sols el seus, li segueixin les brillants idees que té al cap.

Finalment una consideració general, em sembla molt positiu el fet de trobar espais comuns d'intercanvi entre persones i tendències polítiques diferents, i entre col·lectius professionals diversos, tot plegat en aquest moment de campanya, i també després, és una forma de fer cooperació social que afegeix un plus de qualitat a la pura discussió política. Del que se'n derivi, els assistents som els responsables, és a dir nosaltres, els ciutadans per saber i poder transmetre el pols real als responsables polítics que els faci practicar la democràcia real.

Llibre: Memòries de Jordi Pujol
Pel·lícula: Lions for lambs de Robert Redford
Música: I'll be waiting de Lenny Kravitz


Etiquetes de comentaris:

2.28.2008

En campanya...tot és líquid


La persistència de la memòria, Fundació Gala-Salvador Dalí

És notable que l'AVE estigui aconseguint arribar a Barcelona amb minuts d'avançament segons els horaris previstos. Després de l'històric retard, ara resulta que són més ràpids que ningú. És un exemple clar de la realitat líquida que ens explica Bauman:

"La societat és una xarxa, no una estructura. Els vincles humans es veuen cada vegada més fràgils i provisionals, per tant l'exposició dels individus a les modificacions és constant i la percepció de la realitat es fa líquida."
Segons el sociòleg polac, s'ha col·lapsat la planificació a llarg termini i els fets són asincrònics, i l'AVE és un exemple clar. Com ho és la pròpia campanya electoral, exemple de la modificació d'aquesta societat en xarxa.

La història política es redueix a una sèrie de projectes a curt termini, d'episodis banals que ens fragmenten en planificacions horitzontals. Per això els nostres candidats ens vénen el seus missatges sense proposta; el PSOE diu "si tu no hi vas...ells tornen", amb una presentació tarantiniana que cerca el públic més transgressor, perquè no tothom reconeixerà Reservoir Dogs en els seus anuncis...
El PP ens diu: "Vull un programa que parli al cor i al cap", presentant al seu cap de llista en primer pla, com a protagonista del missatge, molt clàssic en el més estricte sentit del missatge àudiovisual però apel·lant també a l'emoció líquida.

De fet, el que s'espera dels electors és la conformitat, és la "flexibilitat", perquè la seva decisió com a electors lliures comporta riscos que transcendeixen l'individu i la seva capacitat d'escollir. És per això que els partits apel·len l'emoció, el cinema, i defugen el concepte, el contingut, perquè no són capaços de comprometre'n cap.
L'escletxa entre poder i política és cada vegada més gran i per tant aquests que es presenten no són els que en realitat poden decidir...nadem en les aigües tèrboles de la modernitat i sobrevivim mirant pel·lícules d'assassins.

Llibre: Tiempos líquidos de Zygmunt Bauman
Pel·lícula: Reservoir dogs de Quentin Tarantino
Música: Pulp Fiction dancing



Etiquetes de comentaris: , ,

2.26.2008

Good night and good luck

Si no fos perquè eren dos candidats, diria que ha guanyat Campo Vidal.
Primera lectura: han guanyat les teles, les empreses de comunicació, les empreses d'enquestes, i han perdut els dos candidats, mancats de la capacitat de comunicació i de saber estar en un plató de televisió. Perquè això és el que ha estat aquest Debat, un espectacle per a la televisió que ha començat pràcticament dues hores abans, amb seguiment exhaustiu, i amb entrada d'oscars per catifa vermella. Si fins i tot la darrera frase de la nit ha estat cinematogràfica: Good nigth and good luck....
Bardem és el guanyador del dia, inclús després del debat.

Els papers estaven repartits, les mirades perdudes, les propostes líquides. Baugman era el rerefons i l'emoció la crossa que els entrenadors i comunicadors els havien ensenyat a utilitzar, però ells no són Bardem.
Aquella nena que Rajoy ha volgut fer seva en el darrer spitch més semblava la nena de El Exorcista que una altra cosa; i les cites cinematogràfiques no s'acaben aquí.

Continguts no s'han vist, contundència sí, però per a bales sense pólvora.
Pel que ens pertoca, hem estat protagonistes de pràcticament tot el tercer bloc: el Tinell, Catalunya, l'Estatut, el català...però on érem realment nosaltres? No hi érem. Som la moneda de canvi, però la moneda és l'objecte en mans d'un altre.
Educació, si ni tan sols saben que les dades de l'informe PISA són de l'any 2004...
Economia, se'ls ha vist el llautó, a un donant dades en cartolines que no diuen res, a l'altre apel·lant el guanyador Solbes perquè ell, com ja sabem, no en sap res.

Ara, els mitjans diran, segons el contracte, que tots dos han guanyat. Internet, tot i haver estat nomenat el primer, serà el que realment ens donarà alguna opinió més fiable. El seguiment pel twitter ha estat molt interessant, i els blocs bulliran. La bona comunicació és a la xarxa, el vot hi haurà de ser molt aviat, per ser del segle XXI.

Dilluns que ve més, aquesta vegada moderat per una dona, Olga Viza, que com que és especialista en esports, ho tindrà molt bé. Perquè de fet, això que s'ha previst i que hem visualitzat no ha estat veritablement un debat, encotillat per Pepiño Blanco i Pio Garcia Escudero; ha estat un combat de boxa amb guants prestats.
Bona nit i bona sort...

Música: How high the moon de Diane Reeves

Etiquetes de comentaris: ,

2.25.2008

.....Javier Bardem

Javier Bardem ja té l'Òscar i jo tinc el meu pastís de xocolata perquè he guanyat la porra dels Òscars que la meva amiga Mònica ha posat al seu bloc
En una edició dels premis més aviat ensopida i mancada de veritables pel·lícules bones, l'Òscar a Bardem ens deixa un bon regust de boca. És un actor que ha decidit fer la seva carrera segons els seus criteris, fent de tot i més, i aconseguint que els grans estudis de Hollywood li facin els honors. Tot un èxit.
La resta de premis, aquí.

Música, la guanyadora de l'Òscar a la millor cançó:
Falling Slowly de la peli ONCE



Etiquetes de comentaris: , , , ,

2.24.2008

And the Oscar goes to...

Nit dels Oscars....fins a les 2,30 de la matinada alguns i algunes estaran pendents del satèl·lit per veure l'espectacle de l'entreteniment per excel·lència...
Jo tinc una amiga, la Mònica, que ens prepararà un pastís de xocolata negra(i alguna cosa més...) per celebrar el resultat de la porra que ha posat en marxa al seu bloc.
La meva és aquesta:

Millor pel·lícula: No country for old men dels Germans Coen
Millor actor: Daniel Day Lewis per There will be blood
Millor actriu: Julie Christie per Away from her
i per suposat, el més esperat:
Millor actor de repartiment: Javier Bardem per No country for old men

Passarem la nit amb crispetes, unes birres i després un café i un Macallan per estar desperts a l'hora màgica...i després farem la cua de dilluns per arribar a l'esmorzar de celebració que ens espera....bons òscars!

Etiquetes de comentaris:

2.23.2008

Girosfera



La nit del 22 de febrer de 2008 va començar a caminar la Girosfera, que com diu Carles Puigdemont, és una plaça oberta on uns amics virtuals es van fer reals.
Erem aquests:


José Antonio Donaire
Carles Puigdemont
Trina Milán
Marc Vidal
Eduard Batlle
Camil Ros
Miquel Duran
Marta Puig
Francesc Grau
Jesús Badenes
Eduard Díaz
Miquel Serrabassa
Narcís Sastre
David Rodríguez
Ricard Vaqué
Toni Sellas
Eduard Muntaner
Albert Simó
Francesc Lamora
Anna Cabañas

Encara més, l'empenta de la catosfera ens fa moure a molts i per molts llocs.
STIC.CAT va començar fa unes setmanes amb empenta, convocant els Premis Blocs Catalunya i en breu la web i la convocatòria estaran a la xarxa amb noves propostes i moltes ganes. Com les que el divendres al Rex de Girona es van fer paleses.
Envoltats de xarxa i directes al futur, twittejavem amb les blackberry i ens endinsàvem en el facebook, mentre un bon sopar anava desapareixent de la taula. En serem més i seran més nits, tan bones com aquesta.

Música: Love is all around de Wet Wet Wet


Etiquetes de comentaris: , ,

2.21.2008

Seguiment de la Campanya

Hi ha molts formes de seguir una campanya electoral.
Està clar que el suport que més innova és la xarxa: webs, blocs, twitter, facebook..et altrii es veuran inundats d'informació i d'opinió per a totes les tendències.
Vull assenyalar però que s'estan donant algunes formes de seguiment que s'aproximen als personatges d'una manera més emocional, més pròxima, són la darrera frontera de la campanya: els escriptors o cineastes que fan una creació literària del seguiment que fan d'un candidat. Veritablement la política-emoció.

Ettore Scola farà un seguiment del candidat Veltroni durant la campanya italiana per a les eleccions al parlament de Roma, que li permetrà fer una pel·lícula del candidat que sembla que compta amb millors possibilitats, tot i que dir això, a la política italiana és aventurar-se molt.
Però el gran exemple va ser el de Yasmina Reza que ha publicat el llibre L'Alba, la tarda o la nit, escrit a partir del seguiment que va fer de Nicolàs Sarkozy, que és el president que està convertint la política-emoció en la seva forma de fer política. Les portades de premsa rosa, ja no són les úniques que parlen de la vida personal de Sarko, i ell, ufanós, en fa ús....
Aquí, no hem tingut encara una creació de política-emoció com aquestes, alguna entrevista llarga i fotos de les dones dels candidats regant els geronis i poca cosa més. Quan tinguem un Cor de la ciutat del nostres candidats estarem realment a la page quant a campanyes electorals es refereix, mentre ens haurem de conformar amb la tensió induïda, uns posters pseudo-tarantinians i les picabaralles de notaris....Aquesta nit comença la campanya, que vagi de gust...

Llibre: El alba, la tarde o la noche de Yasmina Reza
Pel·lícula: C'eravamo tanto amati d'Ettore Scola
Música: Quelqu'un m'a dit de Carla Bruni

Etiquetes de comentaris: ,

2.19.2008

Cuba....libre?


L'anunci de la retirada de Fidel Castro ha estat la crònica d'una sorpresa anunciada.
Després de la malaltia que l'ha tingut a prop de la mort, la recuperació ja es va veure que no rutllava, i el fet de que el seu germà hagi estat el cap visible a partir d'aquell moment, han precipitat els fets.
Aquesta renúncia porta al país a una situació que podria significar l'apertura cap a un sistema polític democràtic i de liberalització econòmica. No serà fàcil.
La situació territorial d'una illa facilita justament l'endogàmia social i política, però a més, el ferri control que ha exercit Castro, des del primer moment de la revolució, ha portat Cuba a una total excepcionalitat que ara podria ser modificada.

Justament per la pròpia dinàmica de l'illa i dels poders externs que se l'han passat de mans a mans, no es pot predir que aquesta renúncia signifiqui cap canvi, ans al contrari podria ser que el control fos més exhaustiu, justament perquè l'amo ja no hi és. Però això només pot significar que el canvi serà brusc i de cop, quan l'economia de l'illa ja no s'aguanti més, amb els petrodòlars de Chávez. Llavors serà quan tothom es llençarà a buscar la part del pastís que li pertoqui. No ho tenen fàcil els cubans.
De fet, Cuba sempre ha estat el caramel dels moviments d'esquerra occidentals, de quan la Revolució Cubana va significar un moviment de llibertat, una tercera via entra els dos blocs sorgits desprès de la Segona Guerra Mundial, i que justament per la mort del Che Guevara i la traïció del propi Castro als objectius inicials, va ser el fracàs més lamentat. Va costar admetre-ho per part dels líders d'esquerres europeus i americans, que tenien en l'illa, el punt de referència del socialisme real. No va ser possible.

He estat a Cuba, he gaudit dels carrers de La Habana, de les seves platges, de l'illa de la Joventut, de la seva gent, i puc assegurar que el record que et queda, desprès de tornar és perenne i excepcional. I també, que la força de Cuba està sobretot en el potencial d'una gent que ha patit massa, i que no pot deixar que els vents de la història tornin a passar una altra vegada, sense aprofitar-los per a les seves veles.
Tot el suport a Cuba.

Llibre: La ninfa inconstante de Guillermo Cabrera Infante
Pel·lícula: Guantanamera de Tomas Gutiérrez Alea
Música: Hasta siempre comandante Che Guevara de Soledad Bravo



Etiquetes de comentaris: ,

2.17.2008

La prova del nou de Kosovo


Kosovo ha proclamat la seva independència amb una votació del seu parlament, on per majoria absoluta es declara un país separat de Sèrbia, d'on fins ara era una província autònoma. El suport dels EEUU, i de la Unió Europea els ha facilitat la feina. Rússia està en contra i Espanya encara no ha admès diplomàticament el fet.
De fet, tothom està pendent de com s'esdevindran els dies, després de la festa al carrer d'aquest diumenge a Prístina, mentre la minoria sèrbia s'amagava al seu barri i a Belgrad no se'n sabien avenir.

Les condicions que ha posat la diplomàcia internacional són molt restrictives: no poden pertànyer a l'ONU, i han aleccionat al president Thaçi perquè el primer que ha dit és que Sèrbia serà un dels països amics i clau en les relacions comercials; i que el model de Kosovo no és aplicable a d'altres zones europees perquè ells tenen una situació històrica que els fa diferents.

Tot plegat és un assaig dels grans per tal d'aconseguir la regeneració de l'entramat social dels Balcans, desprès de les guerres que han d'assegurar que no torni la violència al cor d'Europa, amb el permís de Rússia, és clar.
La situació econòmica precària i les grans possibilitats de desenvolupament de la zona, han portat a les grans potències a dissenyar aquesta independència tutelada.
No penso que sigui un model per a d'altres zones europees com Euskadi o Catalunya, no estem en la mateixa situació econòmica i social.
Crec que seria erroni pensar-ho, més que res perquè no penso que ens convingui cap tutorització directa, ni tindríem cap entrada massiva de capital alemany o nord-americà. En tot cas, estiguem atents a l'evolució d'aquesta prova del nou per a Kosovo, però també per a Europa, ens interessa a tots.

Llibre: Poesia de Pjetër Bogdani
Pel·lícula: Anatema de Agim Sopi
Música: Corner of the hearth de Jamiroquai

Etiquetes de comentaris:

2.15.2008

Debatre els debats

Si hem de ser sincers, amb el debat sobre els debats ja n'hem tingut ben bé prou.
Tan importants i definitius són els debats a la televisió que han hagut de fer intervenir un mediador, en Campo Vidal de l'Acadèmia de la televisió, per a solucionar un conflicte que portava 15 anys d'història. Doncs, sí.
I ara, que ja tenim debats, són entre els dos partits majoritaris, PSOE i PP, a unes teles concretes, amb un guió concret i amb una tramesa del senyal igual per a tothom que el vulgui.

Hi ha opinions per a tots els gustos sobre el fet de que només siguin els dos candidats dels grans partits els que s'hi enfrontin, de fet és el model americà, com si aquí també tinguéssim només dos partits, però és que de fet, així és. La lluita entre més de dos partits només es dona a Catalunya, Euskadi i Galícia, ja ho sabem.
Llavors, són vàlids aquests debats a due? Doncs sí, són vàlids, sobretot perquè no estem parlant de cap procediment relacionat amb l'exercici de la democràcia, sinó que estem parlant de llenguatge audiovisual, d'allò que se'ns fica a casa cada dia i cada nit, i que ens té el cor robat. Per això és tan important que el debat es faci a dos, que els missatges estiguin controlats i que les franges horàries siguin de prime time per a tothom...l'anunci de la Coca Cola ens donarà la mesura de l'èxit.

Dit això, ens queda el tema dels debats polítics a Internet, aquí encara no els tindrem, han quedat postergats per a la propera ocasió, sempre un pas en darrera respecte de Nord-Amèrica, només estan posant-se de manifest els blocs dels caps de llista, que no són precissament un model d'interacció; és a dir, que encara no han percebut el real sentit de la Web 2.0 ..tot arribarà.
Mentre ens queda saber que els micròfons oberts, fora d'hores, són els que realment ens diuen la veritat..tensió senyores i senyors, tensió a la campanya...

J.L. Rodríguez Zapatero entrevistat per Iñaki Gabilondo

Etiquetes de comentaris: , ,

2.12.2008

L'escola i la vaga

Aquesta setmana és la setmana de les vagues, de metges o de mestres...sembla que els serveis públics bàsics a Catalunya no estan en bon moment, o sí?
Pel que es refereix a educació que és el que conec, el plantejament d'una vaga en aquest moment em sembla malbaratar el que significa fer vaga i les seves possibilitats de rendiment per als qui la fan i per als qui la pateixen.
Ho dic d'entrada, per no cridar a errors desprès.
L'evolució de les responsabilitats en educació durant els darrers governs no han facilitat que el sentiment del professorat sigui optimista. 5 consellers per 5 anys no és la mitjana desitjable, educació ha estat moneda de canvi per a les clavegueres del poder, finalment en mans de l'esquerra, responsable tota ella, sense exclusió.
D'altra banda les dades de diferents informes, Bofill, PISA, et altrii, no deixen lloc a dubtes. L'educació al nostre país no està en el seu millor moment i tots s'han omplert al boca d'educació, educació, educació. Ara bé, ningú ha pensat seriosament en les conseqüències del que significaria quedar-se un pas en darrera en aquest món innovador i tecnificat que els nostres estudiants necessiten i que sembla que el sistema no els proporciona, tot el sistema.
Recordem que un Pacte Nacional per a l'Educació va ser signat amb prou feines, però era una eina que aglutinava tothom i ara sembla oblidada.

La nova proposta és una Llei, que ja per ser llei, té molt de valor, perquè seria la primera llei catalana d'educació, i pel que es veu a les Bases, pot tenir innovacions interessants. El problema és que la gent no s'acaba de creure res ja.
Hi va haver gran participació en la posada en comú dels nous currículums, gran participació en la redacció del Pacte, i ara se'ns diu que hem de participar en la gestació d'aquesta llei però es presenta corrents i de presa, deixant la comunitat educativa en un ai! Mentre ens trobem que els sindicats, els nostres defensors davant l'amo, fan una lectura transversal amb conclusions molt concretes d'un text de bases que justament peca de nuvolós. Poc seriós tot plegat.

La gent anirà a la vaga, crec que majoritàriament, amb el sentiment d'aquell al qui li demanen molt amb pocs recursos, que no només són econòmics, també de resposta de gestió a la feina del dia a dia, de resposta a les necessitats de promoció personal (recordem que la mitjana del professorat de Catalunya està per sobre els quaranta anys, amb vint de professió) i poc o nul recolzament social. I tot això en temps de campanya electoral, uuiiii! que ja sabem tots a que juguem...

PD.- Mitjançant l'amic Dessmond, he conegut el bloc La Trama Polaca, i us recomano aquest post amb un escrit d'Arturo Pérez Reverte, que com a bon escriptor, diu les coses molt millor que jo...

Llibre: Tres tristes tigres de Guillermo Cabrera Infante
Pel·lícula: Harry Potter i l'ordre del Fènix de David Yates
Música: Chasing Pavements d'Adele

Etiquetes de comentaris: ,

2.09.2008

Quatre mesos, tres setmanes i dos dies

4 luni, 3 saptamani si 2 zile és el títol en romanès de la pel·lícula que vaig veure ahir nit als Icària. Mentre anava veient la cinta anava sentint al cos aquelles punxades que només el cinema fet amb rigor i coherència poden transmetre. És un cop a l'estómac que et deixa clavat al seient fins que els ulls de la protagonista, Otília, et miren impertèrrits i adolorits, en el darrer plànol.
El director Cristian Mungiu ha volgut expressament fer una peli fosca, dura, centrada en poquíssims personatges, quasi sense banda sonora i amb dos colors bàsics i dos d'accessoris: el blanc i el negre, amb el verd, el vermell.
Transcorre a la Romania del final de Ceaucescu, on una noia estudiant ha d'avortar i la seva companya d'habitació a la residència d'estudiants és la que l'ajuda en el tràngol acompanyant-la a l'hotel on un home li provocarà l'avortament.
En la línia d'altres pel·lícules com La vida dels altres o Fraulein, aquesta pel·lícula sòbria i dura, ens mostra un retall de la vida a les societats comunistes, endogàmiques de tristor i control de l'individu que arriba a l'exasperació en les dones. El paper d'Otilia, interpretat per Annamaria Marinca, l'amiga que ajuda l'embarassada, ens presenta davant dels nostres ulls l'amistat com a estri imprescindible en una societat malalta de control i de mancances de tot tipus, front l'absoluta indiferència de la resta de personatges.
Absolutament recomanable, tant pel tema que desenvolupa com per la clarividència d'aquest director al qual haurem de seguir, aquesta pel·lícula és també un estimulant regal que ens allunya de les edulcorades propostes de Dreamworks...una altra cultura és possible, i els films dels antics països de l'est ens ho estan recordant.


Música: It's oh so quiet de Bjork

Etiquetes de comentaris: , ,

2.07.2008

Les eleccions americanes i la xarxa


Després del superdimarts tots hem visualitzat que Internet és un element clau a les primàries americanes i per tant això vol dir que ja és clau arreu.
Una persona comentava avui que els caps de campanya de Clinton o d'Obama van ser els responsables de la campanya a Internet dels candidats de fa quatre anys; la qual cosa identifica Internet com l'element innovador a tenir en compte.
Sembla ser que Obama seria el candidat d'Internet, és a dir el que té una web més interactiva, que potencia més la participació i que està arrasant en els visionats dels vídeos de la seva campanya a Youtube, especialment demostratiu és el que podeu visionar en aquest post, una cançó que es diu Yes, we can amb un munt de gent coneguda que dona suport al candidat i que ha tingut dos milions de descàrregues en pocs dies.

La conclusió és que tots els candidats estan obligats a fer-se presents a la xarxa perquè ja és un element indispensable per a guanyar unes eleccions; però jo penso que aquestes encara no són les definitives, són les penúltimes eleccions nord-americanes on es mesclarà el mètode tradicional amb la innovació, tots estarem pendents però de si el candidat d'Internet, Obama, s'endú el gat a l'aigua...serà una prova més de la força de la xarxa...els xips estan en alt.

Etiquetes de comentaris: ,

2.05.2008

El blanc i el negre


El neguit pels resultats de les eleccions es posa de manifest quan s'ha de treure els ex-presidents per donar suc a la campanya. Alguns ho fan de motu proprio d'altres a cor que vols, però són ells els que poden posar el respectable dempeus. Què cabrons!

La demanda de vot en blanc del president Maragall arriba amb una diatriba de tot allò que no funciona a Catalunya, que no es veu en les propostes dels diferents partits i que necessita d'una sotragada, que segons Maragall només podria donar el nou partit que ell promou, el Partit Català d'Europa, tot plegat publicat a La Vanguardia.
El president Pujol parlà poc després dels "apòstols que defensen el vot en blanc" en el mateix diari, posant de manifest que CiU està molt necessitada del vot de tothom, i més quant el PSC sembla anar de la ma de l`èxit, ajudat pel PP i els seus estirabots.

Dues consideracions: votar en blanc és una opció democràtica i legal, que posa als candidats davant el mirall de la seva pròpia inconsistència. El vot en blanc ha estat eina de l'esquerra per a posar de manifest la necessitat de trencament, de fer anar més enllà a aquells que encotillats pel sistema, han perdut la capacitat d'innovar.
D'altra banda, cal tenir clar que el vot en blanc, com a vot útil, normalment afavoreix les posicions dels grans partits, siguin de dretes o d'esquerres, perquè recauen estadísticament en benefici dels que més en tenen. Lògiques doncs les posicions enfrontades dels dos presidents, tots dos, mal que li pesi a algú, treballen per als seus.
Cal però tenir en compte que els vots a Catalunya, són doblement importants i que una nació sense estat, que s'esmerça a ser algú en la globalitat ha de fer-se notar en totes les situacions, especialment en les convocatòries electorals. No en va, a Catalunya tenim més joc democràtic i més partits, justament per la pròpia idiosincràsia del lloc. Penso que cal anar a votar i cal fer-ho a una opció, la que tingui cadascú perquè cal fer notar que i qui som, especialment en el context d'aquestes eleccions, sinó després estarem abocats a la realitat líquida que ens ofega.

Llibre: La casa de los encuentros de Martin Amis
Pel·lícula: La soledad de Jaime Rosales
Música: Ma che freddo fa de Nada Trio



Etiquetes de comentaris:

2.04.2008

Premis BLOCS CATALUNYA


L'associació STIC.CAT, fundada per un grup de blocaires catalans, anuncia la creació dels primers premis de blocs en català, els premis BLOCS CATALUNYA. L'entitat preveu que el lliurament dels guardons es farà a l'octubre en un gal·la a l'Auditori de Girona. La proposta vol "donar encara més visibilitat al català a Internet, on és una de les llengües amb més usuaris".

La finalitat d'aquests guardons és fomentar la participació i la divulgació dels blocs en català de la xarxa. "Volem cobrir una demanda. Ja existeixen premis en diferents idiomes, però premis en català no existien; hem considerat que era el moment adequat per llençar aquest reconeixement i esperem que es converteixi en un referent per a tots els blocaires".

Properament es donaran conèixer les bases dels premis i tot el sistema d'elecció. Les informacions s'aniran ampliant a través de la web del col·lectiu (www.stic.cat), que es trobarà operativa en breu (
stic.cat@gmail.com). STIC.CAT considera que els premis BLOCS CATALUNYA han de contribuir a dinamitzar els blocs com a canals informatius i com a eina imprescindible en la nova societat.

Encara que aquest serà una de les primeres activitats de STIC.CAT, l'entitat neix amb la voluntat d'anar creant noves propostes per difondre i promocionar la utilització de les TIC en tots els àmbits.

Els fundadors dels premis BLOCS CATALUNYA considerem important "que aquest acte es faci per primera vegada a Girona, perquè és un dels puntals de Catalunya a la xarxa, però volem que també tingui repercussió més enllà, arreu del país i a nivell global".


Música: The Best de Tina Turner

Etiquetes de comentaris: