2.29.2008

De Pujol a Madí en dos dies

Els camins no tots són de color de rosa..de fet, poden semblar-ho però al final sempre trobes un lila, inclús un verd, que t'avisa de que no serà fàcil.
La travessa del desert que està fent CiU és un d'aquells camins que podien haver estat de color de rosa, però que s'han convertit en un pedregar que té un color fosc, de precipici al qual molts no són capaços d'acostar-s'hi. Alguns sí que ho fan.

La setmana passada vaig poder assistir a dos trobades significatives, un dinar amb el President Pujol i un sopar amb en David Madí. Per dir-ho clarament, dés d'una posició personal d'esquerres, d'entrada la invitació a assistir-hi en va sorprendre, però les persones que em van convidar els tinc en molta consideració, i vaig acceptar. També perquè el plantejament no era el d'un acte purament electoral, sinó el d'unes trobades que es plantejaven obertes, amb persones de tot l'espectre polític però amb la idea de Catalunya com a eix transversal.

El dinar amb el President Pujol va ser interessant, especialment perquè és una personalitat, no només política, sinó també històrica, i la importància de la seva empremta en la societat catalana i en tots nosaltres és cabdal. Li reconec una preparació i especialment un instint per a la política que no he trobat en gaires líders, potser pensaria en un o dos més i prou, del context català i de l'espanyol.
L'intercanvi va ser fluid, i em va interessar especialment, com no podia ser d'altra manera la seva visió de que el país és el més important i de que ens hem de posar tots a la feina, ara més que fa vint anys. Nosaltres, els blocaires que hi érem convidats, varem rebre una frase per a la història, de part seva: "els blocaires catalans sou el darrer exèrcit de Catalunya.." En una frase, un contingut per una jornada sencera de debat...

El sopar amb en Madí, amb un plantejament similar de temàtica transversal, ens va fer aplegar a blocaires, però també a gent d'ESADE, la qual cosa va generar un meelting pot interessant que haurem de repetir.
A Madí no cal descobrir-lo, és l'enfant terrible de Convergència que juga el paper que té encomanat per fer bullir l'olla; de fet el seu llibre Democràcia a sang freda
és un revulsiu que no només va adreçat als altres, va adreçat també als seus propis votants, en un intent d'explicar alguna de les seves boutades, com ell diria. A mi m'ha semblat un tour de force amb ell mateix i la seva circumstància.
Dit això, l'explicació que en va fer al sopar va tenir moments brillants, independentment de l'adscripció política de cadascú, d'aquells que penses que tots hi seriem en el discurs: la revolució que li cal al sistema educatiu, el revulsiu que reclamava dels empresaris i per extensió, el compromís de la societat civil en aquest moment històric que viu Catalunya, per evitar, com ell anomena, la dolça decadència de Catalunya (en sap de posar adjectius als conceptes..)

En el plateret dels dèbits la resposta a dues qüestions que jo li vaig plantejar i que no em va contestar: reconèixer la part alíquota de responsabilitat que té CiU en la situació de Catalunya i d'aquesta dolça decadència...i les propostes de futur de la pròpia coalició, especialment de la relació amb el soci Unió, i el paper en la política estatal. És un polític amb formació i convicció que va saber respondre sense dir gaire res, i li retrec perquè penso que ell seria capaç de dir més, de ser més agosarat. En petit comité Madí guanya, però li cal una utilització més freda de les conviccions, sinó, no aconseguirà que altres, i potser ni tan sols el seus, li segueixin les brillants idees que té al cap.

Finalment una consideració general, em sembla molt positiu el fet de trobar espais comuns d'intercanvi entre persones i tendències polítiques diferents, i entre col·lectius professionals diversos, tot plegat en aquest moment de campanya, i també després, és una forma de fer cooperació social que afegeix un plus de qualitat a la pura discussió política. Del que se'n derivi, els assistents som els responsables, és a dir nosaltres, els ciutadans per saber i poder transmetre el pols real als responsables polítics que els faci practicar la democràcia real.

Llibre: Memòries de Jordi Pujol
Pel·lícula: Lions for lambs de Robert Redford
Música: I'll be waiting de Lenny Kravitz


Etiquetes de comentaris:

4 Comments:

Blogger Enric I. Canela said...

Trina,
M'agrada aquest escrit teu. Jo no hi era però comprateixo les teves apreciacions.
Ara, li fas cada pregunta al Madí... M'hagués agradat conèixer la resposta. Voldria saber si coincideix amb el que penso.
I si, cal que ens trobem més sovint els que pensem diferent, o potser no tant. Fa molt vtemps que no comparteixo la idea de l'esquerra i la dreta. Si teòricament, però a la pràctica a Catalunya poc hi ha.

7:27 p. m.  
Blogger Trina Milan said...

Enric,
gràcies pel teu comentari. En aquest moment la política està en una situació d'evolució cap a noves formes,i penso que els polítics que tenim no estan a l'alçada..l'efervescència de la blogosfera és una mostra, i els debats com el d'ahir, mostren que mentre la gent estem en el 2.0, ells estan en el 1.0 i justets.
I això és més greu a Catalunya, no estem ben representats i la força que determinats líders poden tenir es veu diluïda per la pròpia estratègia de partit, cal una nova forma de fer política i no l'acabo de veure en cap de les ofertes que tenim...haurem de fer alguna cosa.
Una abraçada

10:19 a. m.  
Blogger Dessmond said...

Trina,
Em sembla molt acertada la teva valoració. Celebro coincidir en la matixa taula amb gent que no està tallada pel mateix patró ideològic, però que té una clara visió de país. Crec que en aquest sentit la societat civil va per endavant de la classe política. Demostra ser bastant més civilitzada.

També he de dir una cosa. A mi el temps em va curtejar. Potser caldria haver tingut més estona per rematar els dubtes que podien haver quedar oberts o que simplement restaran per una altra ocasió.

Un cop acabat el sopar, a peu dret en van sortir més de coses.

Celebro el teu punt de vista. Molt interessant, de debó.

Com diu l'Enric Canela, jo tampoc comparteixo aquest eix del mal: dreta/esquerra.

11:54 a. m.  
Blogger Trina Milan said...

Dess,

estem d'acord, sembla que l'anomenada societat civil, amb els blocaires per davant, tenim una mica de feina per aconseguir que la pràctica democràtica i la política d'aquest país sigui alguna cosa més que debats encarcarats i propostes insulses, llistes tancades i líders de plàstic.
En som uns quants i seguirem fent política, gràcies pel teu comentari.
Fins molt aviat

12:49 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home