2.28.2008

En campanya...tot és líquid


La persistència de la memòria, Fundació Gala-Salvador Dalí

És notable que l'AVE estigui aconseguint arribar a Barcelona amb minuts d'avançament segons els horaris previstos. Després de l'històric retard, ara resulta que són més ràpids que ningú. És un exemple clar de la realitat líquida que ens explica Bauman:

"La societat és una xarxa, no una estructura. Els vincles humans es veuen cada vegada més fràgils i provisionals, per tant l'exposició dels individus a les modificacions és constant i la percepció de la realitat es fa líquida."
Segons el sociòleg polac, s'ha col·lapsat la planificació a llarg termini i els fets són asincrònics, i l'AVE és un exemple clar. Com ho és la pròpia campanya electoral, exemple de la modificació d'aquesta societat en xarxa.

La història política es redueix a una sèrie de projectes a curt termini, d'episodis banals que ens fragmenten en planificacions horitzontals. Per això els nostres candidats ens vénen el seus missatges sense proposta; el PSOE diu "si tu no hi vas...ells tornen", amb una presentació tarantiniana que cerca el públic més transgressor, perquè no tothom reconeixerà Reservoir Dogs en els seus anuncis...
El PP ens diu: "Vull un programa que parli al cor i al cap", presentant al seu cap de llista en primer pla, com a protagonista del missatge, molt clàssic en el més estricte sentit del missatge àudiovisual però apel·lant també a l'emoció líquida.

De fet, el que s'espera dels electors és la conformitat, és la "flexibilitat", perquè la seva decisió com a electors lliures comporta riscos que transcendeixen l'individu i la seva capacitat d'escollir. És per això que els partits apel·len l'emoció, el cinema, i defugen el concepte, el contingut, perquè no són capaços de comprometre'n cap.
L'escletxa entre poder i política és cada vegada més gran i per tant aquests que es presenten no són els que en realitat poden decidir...nadem en les aigües tèrboles de la modernitat i sobrevivim mirant pel·lícules d'assassins.

Llibre: Tiempos líquidos de Zygmunt Bauman
Pel·lícula: Reservoir dogs de Quentin Tarantino
Música: Pulp Fiction dancing



Etiquetes de comentaris: , ,

2 Comments:

Blogger MEZQUETILLASVK said...

Un enorme beso Trina.

Estoy escuchando el discurso de Pilar Manjón en el congreso y estoy llorando de impotencia. En fin, las lágrimas nos dan energía y nos limpian por dentro.

Cuanta infamia amiga, cuanta infamia.

5:56 p. m.  
Blogger Trina Milan said...

Mez,

pero nos tenemos a todos nosotros..los que somos capaces de llorar sintiendo esas palabras que tu estas escuchando ahora, y sabes?, somos más, muchos mas..y tenemos las de ganar porque ir con la verdad por delante es lo que nos asegura la felicidad y el éxito...

un beso muy cálido

6:07 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home