CERCABLOC

El meu amic Eduard Díaz ha creat CERCABLOC una nova eina a la xarxa per a ordenar i trobar els blocs catalans, amb un directori, un cercador i un sistema de rànquings per als blocs de l'entorn dels Països Catalans, i escrits total o parcialment en català.

L'Eduard ha tingut una idea magistral que dona valor afegit al posicionament de les eines de la xarxa en el context de la cultura catalana, i que ens proporciona als blocaires catalans més capacitat de relació i interacció entre nosaltres i a tota la xarxa en general.

Llarga vida a Cercabloc, felicitats Eduard i gràcies..

Música: Le plat pays qui est le mien de Jacques Brel

Nelson Mandela, 90 anys

L'aniversari de Nelson Mandela és ja una fita mundial per als drets humans. Vint anys desprès del famòs concert del 88 a Hyde Park, s'ha tornat a reunir allà mateix una representació de personatges polítics i artístics per a homenatjar un home que s'ha convertit en referent de la lluita per la llibertat i els drets humans.

Més necessari que mai és recordar que no s'avança tant com caldria en la universalització dels drets humans, les lleis per controlar la immigració a Europa o les mateixes eleccions a Zimbabue són exemples del dèficit en aquesta matèria.

La música i els famosos tenen la capacitat de posar sobre la taula aquesta problemàtica i fer una crida als responsables polítics,econòmics i socials per esmenar la situació. Happy birthday Madiva!

Crisi, quina crisi?

El futbol és l'opi del poble, això ja ho sabiem de fa dies, però podia semblar que nomès en periode de dictadura és que es feia servir de forma descarada per a amagar les crisis econòmiques o els problemes identitaris. Doncs no, crisi, quina crisi?.. S'ha acabat parlar de les hipoteques, de la manca de serveis, de tot allò que ens fa difícil la vida diària perquè nomès sentirem a parlar de com un grup de nois defensa les essències del grup social amb una pilota.
El problema serà per a aquells que no s'identifiquin, per a qui no entengui la importància del fet. El futbol s'ha convertit en la representació mediàtica del grup; són els nous exèrcits que s'enfronten per la victòria.
El paper per a Catalunya i la seva representació sempre ha estat difícil, el Barça ha fet la feina però no està en el seu millor moment, tot i que molts dels components de "la roja" són catalans, però qui no recorda els almogàvers?....
Sense crisi que importi res i amb identitat equivocada, Catalunya ha de trobar-se a sí mateixa, mentre al carrer els petards encara ressonen i no són els de Sant Joan.

Llibre: Tirant lo blanc de Joanot Martorell
Pel·lícula: Gladiator de Ridley Scott
Música: We will rock you and We are the champion de Queen

Espanya guanya

En aquest primer cap de setmana estiuenc la marca Espanya ha guanyat, amb certes dificultats, però se n'ha sortit. I és que tant el congrès del Partit Popular com el partit de la selecció de futbol espanyola, s'han superat en el temps de descompte.

Rajoy ha defenestrat els opositors de la línia dura de Madrid, seguint la tònica del posat "bambi". Com qui no vol la cosa, Aguirre i Aznar han quedat relegats per la manca de suport que sí ha pogut ajuntar el gallec. Però aquesta era una batalla interna, no era una batalla pel centre, com ha volgut explicar Rajoy. La línia del PP seguirà sent dura i contrària a qualsevol obertura cap a postures menys tremendistes. No retiraran el recurs contra l'Estatut, potser deixaran de parlar dels matrimonis gais per compensar però poca cosa més. Saben que els seus votants no els permetran res més i ells no tenen cap intenció de fer-ne d'altre.

I la "roja", va passar de quarts a l'Eurocopa, de la ma, casualment d'un català, Cesc Fàbregas, que va fer el gol d'or que donava la victòria davant els "azzurri". Victòria casual com totes les que es fan en la tanda de penalties.
Com dirien els nens al pati de l'escola: És Espanya qui guanya qui guanya...

Llibre: Pizzeria Kamicaze d'Etgar Keret
Pel·lícula: Sex and the city de Michael King
Música: Love is a losing game d'Amy Winehouse

Nit d'estiu

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.

(Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll: però jo he vist la pluja

a barrals

sobre els bots,

i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;

sota els flandes

i els melis

sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit

i la volta del cel era una foradada

sense llums als vagons:

i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu

què és

guardar fusta al moll:

però totes les mans de tots els trinxeraires

com una farandola

feien un jurament al redós del meu foc

I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu

què és

guardar fustes al moll

Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells

—que són de tants colors

com la mar sota el sol:

que no li calen veles.

(Óssa menor) Joan Salvat Papasseit

Música: Wonderful tonigth d'Eric Clapton

Les dones i la dreta

Per no se sap quina regla de tres, la dreta li guanya la partida a l'esquerra en el posicionament de dones en càrrecs polítics de rang superior.
I aquest és un fet empíricament demostrable des dels temps de Golda Meir o Margareth Thatcher fins a Condoleezza Rice o les darreres novetats al Partit Popular espanyol amb el nomenament de Maria Dolores Cospedal com a nova secretària general en substitució de Mariano Rajoy, ara president del Partit.

La posició de la dona a la política, com a la resta dels camps laborals o socials, és encara molt minoritària en els llocs de comandament. Tot i les lleis de quotes (amb les quals personalment no estic d'acord) o les discriminacions positives de partits o d'empreses, el sostre de vidre de les dones segueixe essent curt i estret.
Avui llegia un article sobre un informe del CAC en el qual es demostra que a la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió la presència masculina és major i més immportant a tots els programes i càrrecs, i això que són els mitjans de comunicació, lloc avançat per definició i amb dones al cim en aquest moment, per tant la feina pedagògica que genera indentificació es fa a favor del paper masculí encara.

Per què l'esquerra no fa feina en aquest sentit? ja sabem que el govern de l'estat està constituït paritàriament però a part de la foto de rigor a diaris i revistes, incloses les del cor, no sembla que modifiqui res més. La meva hipòtesi és que realment ningú de l'esquerra no s'ha plantejat que encara està per fer aquesta revolució. Un govern pot ser paritari però si mirem detingudament les carteres ministerials per a les dones són aquelles que tenen competències de "dones": educació, vivenda, benestar i família, innovació...totes les que poc importen, l'excepció de De la Vega o de Chacón no esmenen el fet.
La dreta ha estat la primera en posar una dona com a presidenta del Parlament espanyol (a Catalunya ni això), la primera en tenir una dona posicionada per a controlar el partit, Esperança Aguirre, i segurament serà la dreta la que posarà a una dona com a candidata a la presidència a Espanya i a Catalunya; mentre l'esquerra es passeja somrient a les pàgines del Vogue amb les ministres més ben vestides del moment.

Llibre: El quadern daurat de Doris Lessing
Pel·lícula: Isadora de Karel Reisz
Música: La Flaca de Jarabe de Palo

Europa, sí o no?

La construcció política d'Europa pot tenir dues cares.
Irlanda ha dit no a la incorporació a l'Europa unitària i en canvi Bosnia ha signat el tractat d'Adhesió per a la seva incorporació.
La posició d'Irlanda es situa en el context d'un país que ha arribat a un estatuts d'economia que genera espectaculars resultats, impensables fa un segle per a un país productor d'emigrants i depenent del germà gran anglès.
En canvi, Bosnia, sortint d'una cruenta guerra de fa pocs anys, necessita a ulls clucs pertànyer a la gran Europa que li donarà protecció i aixopluc davant d'un altre germà gran, Sèrbia, amenaçador veí que encara protegeix responsables de crims de guerra.

Pot permetre's Europa navegar entre aquestes dues aigües? És evident que la crisi econòmica actual hagués estat encara més dura sense l'euro per protegir les economies més febles. Es poden permetre tots els països ser tan displicents amb la construcció d'Europa?
En un món on els blocs polítics han desaparegut i on les lluites són globals, hauriem de pensar en fer forta la vella Europa, apostar per ella i generar dinàmiques en xarxa per a enfrontar els reptes.
El global amb el local de la mà, com diria McLuhan.

Llibre: La galaxia Gutenberg de Marshall McLuhan
Pel·lícula: The princess of Nebraska de Waine Wang
Música: Viva la vida de Coldplay

Raimon al Castell de Montjuïc

Si les pedres poguessin parlar, ahir al Castell de Montjuïc haguessin cridat Llibertat...
Raimon va fer un concert al lloc on van afusellar el President Companys. Tot un símbol.
Doble celebració la de recuperar un lloc estratègic de Barcelona on cal anar fent que la cultura i la gent prengui l'espai i deixi darrera la violència i el militarisme.
Tots som conscients que venim d'un silenci antic i molt llarg, i moltes vegades aquest silenci cau sobre nosaltres i ens fa entristir, actuar de biaix, ser poc curosos amb la pràctica de la democràcia, el llast de tants anys de foscor és pesant. Actes com el concert d'en Raimon són eines de la cultura que ens ajuden a fer-nos grans, a deixar de banda aquell passat i encarar el futur amb il·lusió, ara que Catalunya necessita més empenta i força que mai, ara que Catalunya ha de tornar a sentir-se bé amb sí mateixa i a fer que l'empenta de sempre revifi. Ara hem de tornar a sortir del silenci.

La Xarxa, una altra forma d'identitat

Si pensem en que a aquesta hora s'estan fent dues trobades sobre la xarxa a Catalunya, la Penedesfera i l'Osonosfera, i que hi ha gent per a totes dues, potser podríem concloure que Internet i la seva capacitat de fagocitació d'un divendres a la nit és cada vegada més gran.
El Premi Príncep d'Astúries de Comunicació s'ha atorgat a Google aquesta setmana, i en pocs dies hem tingut congressos i jornades per a parar un tren i els que vindran. No era a la xarxa que ens trobàvem?..o potser és que justament la xarxa el que fa és facilitar i augmentar la necessitat de conèixer-se de la gent?

Està essent evident que l'eina d'Internet el que fa és facilitar la relació entre persones, empreses, institucions, iniciatives. No s'acompleix la predicció absurda de que l'ordinador, la pantalla, anul·la la capacitat de relacionar-se de la gent. La demostració empírica d'aquesta evidència és el que mou a milers d'internautes a trobar-se a Tavèrnoles o a Gelida per a saber quina cara fa aquell del bloc que visito normalment, o a conèixer el darrer producte de les xarxes socials de la 2.0

La modificació de la construcció identitària en el món virtual ens està fent ser conscients de que construïm la nostra personalitat a cop de decisions impensades que ens fan ser com som. Que un sigui del Barça o que vibri amb la música de U2 no és casualitat però sí que és una decisió personal. Internet ens està acostant a prendre decisions biunívoques, decisions que tenen a veure amb l'atemporalitat i l'aterritorialitat de la xarxa i per tant que no són només del lloc o el temps on vivim realment.

Plató, a la seva caverna, ens diria que estem perdent els referents. Potser els seus sí, però en tenim d'altres, entre els apocalíptics que defenestren qualsevol avenç, i els integrats que aboguen per la més absoluta fidelitat, com diria Eco, em decanto per una plausible identificació amb allò que ens faci més lleials a nosaltres mateixos. Identificar-se amb blocs, amb xarxes socials, amb twitters, és ser ciutadà del moment i del món, sigui on sigui que ens trobem i sigui quan sigui que ho fem.

Llibre: La República de Plató
Pel·lícula: The island de Michael Bay
Música: Memories of blue de Vangelis

De la vaga de transports

Aquests dies de vaga dels transportistes sembla que els camins, les autopistes, les ciutats, estan en unes vacances estranyes...no hi ha cues, no hi ha sorolls, és un estiu fals, passat per aigua, un silenci hitchcokquià que no presagia res de bo.
La situació dels transportistes és molt compromesa perquè el sector no està regularitzat, molta gent és empresari amb una furgoneta i acorda els seus contractes de forma oral, els rendiments econòmics que en temps de vaques grosses feien rajar els diners fàcils, ara s'han convertit en un atzucac que ha abocat a la vaga.

Les solucions són difícils, amb una pujada de preus del petroli desbocada, amb un sector que demana una reconversió a crits, amb un govern que no dona respostes a una situació de crisi que socialment es viu amb preocupació i estres, alguns tenen molta responsabilitat. Sindicats majoritaris, sindicats minoritaris, Govern i la pròpia dinàmica de recessió econòmica galopant.

Les conseqüències d'una vaga sempre són terribles per a tothom, el que passa és que és especialment sensible el tema de la mobilitat i de l'abastiment, i que els transportistes no facin la seva feina comporta que el menjar no hi sigui als prestatges de les botigues o que una ambulància no arribi al lloc. Si aquesta situació es manté molt de temps pot arribar a generar caos i desestabilització social i aquest és un repte per al Govern i per als propis vaguistes, que han de mesurar les seves forces.

Darrera de tot plegat es visualitza un problema de fons bastant més greu, el del sistema econòmic mundial que s'enfronta al repte de ser sostenible i equitatiu, d'assegurar l'abastiment i les formes de vida que coneixem i a les quals no volem renunciar i a l'acabament de les energies no renovables. L'estocatge d'arròs que Walmart va fer a finals de l'any passat per especular va ser un punt d'inflexió en aquesta carrera contra el temps del nostre planeta global. Mentre alguns estan aturats a la Ronda Litoral mirant el mar de lluny. Sort que plou.

Llibre: Persèpolis de Marjane Satrapi
Pel·lícula: An American crime de Tommy O'haver
Música: Last day of our acquintance de Sidnead O'Connor

Del superdissabte al superdiumenge

Molta gent ha guanyat alguna cosa aquest cap de setmana. Alguns en esports i alguns en política. Però tots han posat tot el seu coratge i voluntat en superar les proves que els posaven.
Nadal i Pedrosa han guanyat les seves respectives proves esportives, Roland Garros i Gran premi de moto GP al Circuit de Catalunya. Gestes heroiques que han estat seguides per milions d'espectadors de tot el món mitjançant les televisions, les ràdios i sobretot Internet. Ells són referents per a molta gent i també són un gran negoci per a les empreses dels media i de l'esport. Són icones identitàries que han configurat un superdiumenge junt amb l'F1 a Montreal i el duel Lakers-Celtics de la matinada on trobem protagonistes que formen part de la nostra cultura catalana.

El superdissabte en canvi, ha estat el moment de les eleccions a la presidència i secretaria general d'ERC, en unes primàries que imiten les americanes del Partit Demòcrata i que han donat la victòria a Puigcercòs i Ridao, posant tranquilitat al Govern tripartit i retardant el gran duel que serà a la tardor, on hauran de decidir cap a on van; si es mantenen a les posicions de Govern o si passen a l'oposició i s'ho miren des de la barrera. Però ara és el moment de la victòria en un procés que ha estat dels més interessants que es poden contemplar sobre el funcionament dels partits a casa nostra.

Alguna reflexió que em ve al cap. Primer de tot que els triomfs són questió de creure's que realment un pot arribar a fer-ho, el que sigui que vulgui fer.
Desprès que en funció de la situació i de la pressió, les persones donem una resposta o una altra, però i sobretot, que l'esport li dona mil voltes a la política en aquest moment. L'esport és el rei dels mitjans i de retruc de la representació identitària dels països, de les persones. El seguiment i els diners que produeix són immensos, i la gestió política no és, ni de lluny, res que se li assembli, a no ser que apliqui els procediments i els conceptes de campionat, com és el cas de les primàries. El repte de ser interessant per a la gent és el que fa que la política hagi de prendre model de l'esport, i d'això els partits i els polítics haurien de ser-ne conscients.

Llibre: Mort de tinta de Cornelia Funke
Pel·lícula: Ella és el partit de George Clooney
Música: Best of both worlds de Hanna Montana

LLei d'Educació de Catalunya, més que una llei

Estem assistint a un interessant debat social sobre el que significarà la nova Llei d'Educació de Catalunya perquè s'està plantejant com alguna cosa més que un ordenament curricular de l'espai educatiu, es planteja com una oportunitat de país.
De sempre l'escola és el lloc on van a raure tots els problemes i també totes les oportunitats de la nostra societat i especialment a Catalunya, on les pròpies reivindicacions polítiques amb dificultats per a veure's reconegudes, troben en l'escola el lloc on poder demostrar la seva realitat, com és el cas de la llengua.

Dilluns passat vaig tenir l'oportunitat de sentir l'exposició que el Conseller Maragall va fer davant un grup de representants importants de la societat civil catalana a la seu central de La Caixa, basant la seva presentació en els següents punts:
- l'autogovern com a punt de partida del país
- la relació amb Espanya i Europa en clau federalista i equitativa
- set línies bàsiques de reforma del sistema educatiu: el repte del sistema com un servei públic, l'arribada d'immigració extracomunitaria, la innovació i la relació amb els sectors productius estratègics i la relació de tot plegat amb la reordenació territorial i la renovació i enfortiment democràtics.
Tot plegat basat en dues paraules clau: equitat i excel·lència que es refereixen a una pressa de posició ideològica clara que determina la resta del contingut i el desplegament de la llei, relacionades clarament amb una posició d'esquerres i social.

És per això que les preguntes del col·loqui varen ser també ideològiques, una sobre el xec escolar que no és un procediment contemplat per aquest Govern i dues més sobre l'escola concertada i l'educació diferenciada que esperen subvencions del Govern. La resposta del Conseller va ser respecte el xec, que no està contemplat en les mesures de la llei, és més que és un procediment oposat al que caracteritza el nostre sistema educatiu; i a les altres preguntes, una doble resposta, primer raonant que en cap cas i en cap lloc de les bases de la llei es diu que l'escola concertada es quedi sense el concert educatiu, i que aquesta escola és una de les bases de la cultura del nostre país; i l'altre específicament de l'escola diferenciada, oposant-se a una separació dels estudiants per sexes, no per prohibir-ho sinó per no poder contemplar-ho en els supòsits de subvenció pública perquè és una opció que no combrega amb el mateix sistema democràtic i de no discriminació per raons de gènere que contempla el nostre sistema legal.

Crec que el Conseller va ser prou clar, és més, agosarat en la defensa del país i de la convicció de servei públic que ha de tenir tot sistema educatiu. És evidentment una qüestió ideològica, però quan no ho és?...Les dades que diuen sostenir tant la proposta del xec com la de l'escola diferenciada són parcials perquè no tenen en compte la realitat social. Aquesta llei s'haurà de polir al Parlament, haurà de fer-se obligatòriament amb el consens de tots els grups parlamentaris perquè és una llei massa important, com molt bé va assenyalar Ricard Fornesa en la presentació, però no podem oblidar que una llei és també una proposta d'actuació ideològica, per això es guanyen eleccions.
Proclamar que l'escola és la responsable de tot, i acte seguit començar a fer diferències no és de rebut, els que reclamen la seva part del pastís hauran de fer alguna cosa més que dir que el sexe o el dret individual s'ha de respectar, perquè desprès ens trobem que un país, sense l'ajut de tots no va enlloc, junts tots els sexes i junts tots els grups sociològics, i l'escola és el model de la societat. Al final Miquel Roca en el tancament de la sessió va demanar el consens de tots per a fer realitat una llei fonamental de desenvolupament social i econòmic,aquesta és clau.

Llibre: Summerhill d'A.S.Neill
Pel·lícula: Entre les murs de Laurent Cantet
Música: Another brick in the wall de Pink Floid

Entre Míster X i la Verge de Montserrat

Finalment s'han decidit, l'arquebisbe Martínez Sistach, ha fet unes declaracions a Enric Juliana en una entrevista a La Vanguàrdia, on diu clarament que la COPE i el seu telepredicador Losantos no han de continuar pel camí de la ignominia i la crítica furibunda de tot aquell que no pensi com ells. Especialment dures han estat les invectives de Losantos a Catalunya durant massa temps.

Però no ha estat fins que el telepredicador s'ha al·liat amb Míster X que l'arquebisbe Martínez Sistach s'ha decidit a dir la seva en un mitjà públic. I això fa pensar perquè dona la sensació de que ara ho ha dit no per Catalunya sinó perquè Losantos s'ha extralimitat i ha atacat el nunci del Vaticà dient-li masó, o a figures del PP, deixant al descobert més d'un i més de dos dels que lluiten per la cadira volant que Rajoy està intentant mantenir davant Míster X, aquell que fa un temps que s'amaga darrera les cadencioses andanades dels qui no veuen en ell el líder que esperàven.

Era així com s'havia de defensar Catalunya ? No era així, no.

L'Esglèsia Catalana va tenir un paper clau en la defensa de Catalunya i de la seva cultura durant el franquisme i la transició com perquè ara hagin fet aquest paper del qui vol i dol davant dels atacs furibunds del PP i de la "brunete mediàtica" encapçalada per l'ex-professor d'un IES de Santa Coloma de Gramanet.

Massa tard i massa llautó.

No posarem la creu a la casella de l'Esglesia en la declaració de la renda només per això, i no veurem recuperada socialment una esglèsia cristiana fins que no faci el paper real que els pertoca en una societat laica per definició: dir la seva sense dogmes per als qui no creiem, i sense voler forçar la nota amb els governs de torn, esperant sempre el tracte de favor que van tenir en temps passats, perquè el temps mai passa en va.

Llibre: Dictamen sobre Dios de José Antonio Marina

Pel·lícula: El codi da Vinci de Ron Howard

Música: Just like heaven de Katie Melua