6.05.2008

LLei d'Educació de Catalunya, més que una llei

Estem assistint a un interessant debat social sobre el que significarà la nova Llei d'Educació de Catalunya perquè s'està plantejant com alguna cosa més que un ordenament curricular de l'espai educatiu, es planteja com una oportunitat de país.
De sempre l'escola és el lloc on van a raure tots els problemes i també totes les oportunitats de la nostra societat i especialment a Catalunya, on les pròpies reivindicacions polítiques amb dificultats per a veure's reconegudes, troben en l'escola el lloc on poder demostrar la seva realitat, com és el cas de la llengua.

Dilluns passat vaig tenir l'oportunitat de sentir l'exposició que el Conseller Maragall va fer davant un grup de representants importants de la societat civil catalana a la seu central de La Caixa, basant la seva presentació en els següents punts:
- l'autogovern com a punt de partida del país
- la relació amb Espanya i Europa en clau federalista i equitativa
- set línies bàsiques de reforma del sistema educatiu: el repte del sistema com un servei públic, l'arribada d'immigració extracomunitaria, la innovació i la relació amb els sectors productius estratègics i la relació de tot plegat amb la reordenació territorial i la renovació i enfortiment democràtics.
Tot plegat basat en dues paraules clau: equitat i excel·lència que es refereixen a una pressa de posició ideològica clara que determina la resta del contingut i el desplegament de la llei, relacionades clarament amb una posició d'esquerres i social.

És per això que les preguntes del col·loqui varen ser també ideològiques, una sobre el xec escolar que no és un procediment contemplat per aquest Govern i dues més sobre l'escola concertada i l'educació diferenciada que esperen subvencions del Govern. La resposta del Conseller va ser respecte el xec, que no està contemplat en les mesures de la llei, és més que és un procediment oposat al que caracteritza el nostre sistema educatiu; i a les altres preguntes, una doble resposta, primer raonant que en cap cas i en cap lloc de les bases de la llei es diu que l'escola concertada es quedi sense el concert educatiu, i que aquesta escola és una de les bases de la cultura del nostre país; i l'altre específicament de l'escola diferenciada, oposant-se a una separació dels estudiants per sexes, no per prohibir-ho sinó per no poder contemplar-ho en els supòsits de subvenció pública perquè és una opció que no combrega amb el mateix sistema democràtic i de no discriminació per raons de gènere que contempla el nostre sistema legal.

Crec que el Conseller va ser prou clar, és més, agosarat en la defensa del país i de la convicció de servei públic que ha de tenir tot sistema educatiu. És evidentment una qüestió ideològica, però quan no ho és?...Les dades que diuen sostenir tant la proposta del xec com la de l'escola diferenciada són parcials perquè no tenen en compte la realitat social. Aquesta llei s'haurà de polir al Parlament, haurà de fer-se obligatòriament amb el consens de tots els grups parlamentaris perquè és una llei massa important, com molt bé va assenyalar Ricard Fornesa en la presentació, però no podem oblidar que una llei és també una proposta d'actuació ideològica, per això es guanyen eleccions.
Proclamar que l'escola és la responsable de tot, i acte seguit començar a fer diferències no és de rebut, els que reclamen la seva part del pastís hauran de fer alguna cosa més que dir que el sexe o el dret individual s'ha de respectar, perquè desprès ens trobem que un país, sense l'ajut de tots no va enlloc, junts tots els sexes i junts tots els grups sociològics, i l'escola és el model de la societat. Al final Miquel Roca en el tancament de la sessió va demanar el consens de tots per a fer realitat una llei fonamental de desenvolupament social i econòmic,aquesta és clau.

Llibre: Summerhill d'A.S.Neill
Pel·lícula: Entre les murs de Laurent Cantet
Música: Another brick in the wall de Pink Floid


Etiquetes de comentaris: ,

4 Comments:

Anonymous Anònim said...

Trini,
Veig que això està força animat... Tant aquest comentari com l'anterior. Me n'alegro perquè vol dir que hi ha interès per l'educació.
Els comentaris els trobo encertats i alguns punts els discutiria, però prefereixo fer-ho durant un dinar que ens devem (és igual qui pagui, ara).
I com que ens tocarà desplegar algunes coses d'aquesta llei des de primera fila..., doncs, som-hi.
Gràcies per tot.
Una abraçada.
Joan Badia

11:55 p. m.  
Blogger Boris Mir said...

Ernest Maragall té un innegable caire polític en els seus parlaments. Personalment m’agrada perquè penso que separar educació i política és fer trampes. El seus dos grans problemes, però, són la manca d'un full de ruta i la pobre gestió del canvi.
El full de ruta perquè no tenen gens clar com s’arriba a aquest model ideal d’equitat i excel·lència. En els darrers dos anys hi ha nombrosos meandres, anades i tornades, rectificacions amb temes importants: el món educatiu té una sensació forta d’improvisació.
El segon problema és la gestió del canvi. Els canvis educatius a gran escala no es poden fer sense el consens real amb els agents educatius. I el seu compromís ferm. En Maragall és millor orador que negociador. Amagat darrera del fals consens del Pacte Nacional (que no compta amb la conformitat del principal sindicat). Cal no oblidar que el principal agent del canvi és el professorat. I el professorat està desmotivat, estancat i massificat. Amb aquests “recursos humans i materials” no hi ha canvi possible a curt termini, entre moltes altres coses, perquè no pot sorgir en aquest entorn el lideratge necessari.

El tema és molt més seriós del que sembla. En Roca té una visió molt més realista del tema. En la presentació del llibre d’en Ferran Ruiz “La nova educació” ho va deixar ben clar: “El problema educatiu és tant greu que no val ni la pena fer demagògia a l'hora de denunciar-lo. O generem interès per prioritzar el tema educatiu en la nostra societat o fracassarem.”.

En fi, perdona l’extensió, però el tema em sembla cabdal.

Molt cordialment,

Boris

12:00 a. m.  
Blogger Trina Milan said...

Joan,

estic d'acord, ja ho saps, en el dinar n'acabem de parlar

gràcies a tu, però ara em toca pagar a mi..

Una abraçada

10:58 a. m.  
Blogger Trina Milan said...

Boris,

sempre ens trobem amb el problema de la gestió política. És molt difícil posar sobre el territori el que s'aprova en un parlament; i és també molt complicat arribar a consensos en temes clau que són de país i que són de futur com l'educació.
Sobre el full de ruta, penso com tu que s'han esmerçat masses esforços per part de tothom sense gaires resultats reals i això fa patir, especialment als protagonistes que són els alumnes i els professors. Crec que la decissió ha d'ésser ferma, que el convenciment que s'expressa en una conferència ha d'ésser el mateix que el que es faci servir per a la feina diària i en aquest convenciment ens trobarà a molts, estem d'acord.
Aquesta llei realment és una oportunitat única si sabem tots plegats gestionar-la sense tactismes o personalismes, alguns ho esperem i hi posarem el coll perquè així sigui.
Gràcies per la teva aportació, espero trobar-te per aquí més sovint.
Una abraçada

6:51 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home