Religió i estratègia

El viatge de Benedicte XVI a Turquia és sobretot un acte d'estratègia política. No descobrim res dient això perquè els moviments d'un Papa de l'Esglèsia sempre estan ben calculats.

Aquest però, és especialment important perque l'estratègia no nomès és del Vaticà sinó de tota Europa i les seves relacions amb l'orient, sigui mitjà o sigui llunyà.

La visita a les autoritats turques de BXVI donant suport a l'entrada de Turquia en la Unió Europea és el pagament que fa el Vaticà per fer-se perdonar la frase del pontífex de fa uns dies, dient que l'Islam és una religió que fomenta la violència, no es devia enrecordar del que ha fomentat l'Esglèsia al llarg de la seva història, per tant, com diu Jesucrist: qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. La trobada doncs li serveix per a cuidar les relacions amb orient mitjà.

També s'ha trobat a Turquia amb el Patriarca de Constantinoble, reducte de cristianisme en un país islàmic, el qual servirà com a pont de comunicació amb Rúsia i els germans ortodoxes que han copat el territori de l'antiga URSS, recollint el buit emocional que la caiguda del comunisme generà en aquelles terres. La trobada doncs servirà per a l'altre orient.

D'una tacada, dos objectius estratègics de primer ordre a la butxaca, el que no se li escapi a BXVI.

Aguirre o la cólera de Gallardón

Parafrasejant el famòs filme de Werner Herzog, Aguirre o la cólera de Dios, el culebrot que estàn vivint a Madrid els dos màxims exponents del PP de la capital, la Presidenta Esperanza Aguirre Gil de Biedma (què poc a veure amb el seu cosí Jaime, ai làs!) i l'alcalde Alberto Ruiz Gallardón es pot convertir en una drama de cruent i despietat final.
La història cinematogràfica explica l'aferrissada lluita d'un grup de soldats espanyols que fan l'Amazones, cercant tresors, en un viatge a l'infern que no té retorn, empasant-se, per la pura bogeria de l'ànsia de poder, diners, persones, bèsties i naturalesa. L'autodestrucció per l'egoïsme i la prepotència.

Situació calcada a la que el PP està vivint a Madrid on la seva ínclita Presidenta Aguirre senyoreja cercant el lloc, no ja de Gallardón, boomerang transitori, sinó del mateix Rajoy, que ja es pot anar calçant.. perquè, com diuen allà: "quan les barbes del teu veí vegis tallar, posa les teves a remullar.." Gallardón va pretendre en algún moment representar la dreta civilitzada i intel·lectual, però no se n'ha sortit, per l'oposició interna i per ell mateix, que se li veu el llautó. I la Sra. Aguirre, Espe per als amics, està fent carrera de fons, emulant models tatcherians, i aprofitant la feblesa del discurs acabat d'un PP enrrocat en hores baixes.
Estarem al cas, que a la peli, al final tots moren. Que Déu ens agafi confessats!

El cognom Maragall

Finalment hem sabut la composició del nou govern de la Generalitat, i la sorpresa final ha estat el nomenament d'Ernest Maragall per a la Conselleria d'Educació.
Sorpresa pensem que per a ell mateix que, segons fonts ben informades, se n'ha assabentat de la confirmació de la seva cartera a les 13 h d'avui, dia 28 de novembre, i dia de la presa de possessió del President Montilla.

El nomenament d'en Maragall, el germà, per al càrrec més important de l'Educació a Catalunya no era esperat per ningú, ell no procedeix de cap àmbit relacionat amb l'educació i la seva feina a les administracions públiques ha estat sempre del cantó de la gestió administrativa pura i dura. Se n'havia parlat del seu nomenament com a Conseller d'Universitats quan el seu germà va intentar remodelar el govern i no va poder, però aquest és un precedent feble.

En una valoració ràpida direm que Montilla ha assegurat a la família maragalliana un component clau en el nou govern; que l'equip de la conselleria que ja era maragallià, sembla que respira una mica més tranquil i es podran tirar endavant les grans línies polítiques començades en l'anterior legislatura: Pacte per l'educació, Sisena hora, Pla de formació del professorat, augment important de plantilles i aposta per la societat de la informació al sistema educatiu. Reptes tots ells fonamentals i definitius per portar Catalunya al lloc capdavanter que li correspòn social i econòmicament en el món. Caldrà però coordinar molt bé les polítiques educatives amb la Universitat i els temes de Societat de la Informació, que passen a mans d'ERC en d'altres conselleries.
Per tant, un vot de condiança al nou conseller i sort per a tothom, que l'educació ho necessita perquè ho necessiten els nostres nens i joves, ho necessita Catalunya.

El gol

La màgia s'escriu amb lletres daurades al Camp Nou de fa un temps ençà. I porta un nom, Ronaldinho. És clar que va acompanyat d'altres noms com Rijkaard, Inhiesta, Xavi, Gudjohnssen, però les lletres que conformen el nom del brasiler són més brillants que la resta.

Ahir a la nit el partit davant el Vil·lareal era de no gaire compromís, tot i que el liderat s'havia de mantenir, però això no és obstacle perquè l'equip i especialment el crack fessin un dels partits més brillants i complets de la lliga. Gols a dojo, jugades magistrals amb tots els components i espectaculars passis del mestre, que culminaren amb "El gol".

Molts jugadors somien amb tenir una nit, un gol com el que ahir feia Ronaldinho, perquè un gol així fa afició, fa equip, fa bon futbol i fa "jugar bonic"...gràcies al Barça i al Ronnie per fer-nos sentir emoció de la bona, som culés i vivim a Catalunya, aquest petit però màgic país.

Miró, exposició única

A la Fundació Miró de Barcelona s'exposa un grup d'obres úniques de l'artista mallorquí.

Venen de col·leccions estrangeres i cessions temporals a la fundació, per això és fa imprescindible una visita a l'edifici de Montjuïch de Barcelona.

La proposta és especialment interessant perquè recull l'obra de l'artista feta entre els anys 56 a 83 del passat segle, determinada especialment pel compromís social i polític de l'artista.

Obres com "El vol de la libel·lula enfront al sol"(1968) o el seu conegudíssim tríptic "Blau"(1961), són dues mostres de la seva maduresa creativa, del Miró que ja era conegut arreu i que s'endinsava en la investigació i la innovació amb propostes frapants però colpidores en la nuesa estilística acompanyada de l'impacte del color que se't fica als ulls.

És especialment adequat que hi siguin també obres com "Maig del 68" sobre la revolució de la capital francesa que va sacsejar els benestants països europeus, o l'anomenada "Tríptic de l'esperança del condemnat a mort" (1974), realitzada en homenatge a Salvador Puig Antich, assassinat per les darreres hordes oficials del franquisme, i del qual es pot veure un magnífic film de Manuel Huerga, Salvador, als cinemes actualment.

Miró sempre jove i sempre per davant de la història, art i compromís units, val la pena anar-lo a veure a la Fundació.

Un president i un país

La presidència de la Generalitat ja té nou inquilí, es diu José Montilla i a partir d'ara serà el màxim responsable de Catalunya. Novetats moltes, i inseguretats també, tot amanit amb certa esperança i un punt d'afartament en la seva primera intervenció institucional.
El discurs que va desgranar al Parlament de Catalunya per a la seva investidura va ser avorrit, hermètic i tecnòcrata, enfront de l'emoció i l'exhuberància del seu predecessor, Pasqual Maragall. També va estar mancat de la característica bàsica del discurs d'investidura de tot president de Catalunya, la defensa de la nació i el seu dret a existir, de forma única i individual.

Aquest candidat és un tecnòcrata descafeinat perquè, per definició els tecnòcrates són persones preparades tècnicament que provenen de carreres funcionarials i aquest no és el cas de Montilla que s'ha treballat el càrrec des dels sindicats més classics del Baix Llobregat, i que no té una preparació formal especialment important. En canvi la seva proposta és la de la gestió per sobre de la identitat, la del treball per sobre de la figuració. No tot ha de quadrar, haurà de demostrar-ho.

En tot cas el seu repte és recollir la reivindicació nacional de Catalunya perquè històricament i socialment així cal que ho faci, i a més lligar-ho amb resultats reals per a la població. Ningú voldrà sentir-se català si no funciona res a Catalunya, però tothom estimarà la senyera si els rendiments socials són els que han de ser. La gent vol ser dels que guanyen, com el Barça...que d'ara fa uns anys és el model identitari per excel·lència a Catalunya. Ningú ha de convèncer a cap immigrant de que es faci culé...ningú hauria de convèncer ningú de sentir-se català. Sr. Montilla vostè ho sap millor que ningú.

Banyistes de Botero

En una subasta realitzada a Sotheby's New York els quadres de Fernando Botero han assolit la més alta valoració econòmica. El seu quadre Jugadors de Cartes II, homenatjant Paul Cézanne, s'ha venut en una quantitat de diners no recomanable.

La pintura de Botero, i també l'escultura, han estat sempre objecte de controvèrsia. Els fans i els detractors es troben enfrontats per aquesta obra extranya i sensual que trenca tots els esquemes.

Les seves escultures omplen els espais generant el desig de tocar-les. El Cavall de l'Aeroport de Barcelona és un punt de trobada tradicional de tots els que iniciem camí allà.

La producció cultural llationoamericana té en Botero un dels seus representants màxims. En la línia del realisme màgic dels escriptors liderats per García Márquez, ens brinda espais i propostes innovadores, essent molt difícil no deixar-se captar per la seva arrolladora personalitat. En una platja com la del quadre ara mateix hi voldriem ser.

Violència contra les dones

Les notícies sobre violència a les dones és suceeixen amb normalitat odiosa. Dones maltractades pels marits, assassinades pels companys sentimentals, repudiades per la família, violades per homes desconeguts.
No hi ha dia que no ens assabentem d'algun d'aquests fets, llunyans o de més a prop.
I no sembla que les mesures que es prenen per part de la policia o dels governs facin gaire feina.
La llei contra la violència de gènere està en vigor, els jutges persegueixen ara ja sí, als violadors i maltractadors. Però tot això no és suficient per a posar fre a aquesta violència.

Té a veure amb el control i el poder sobre les persones, sobre aquella que és més feble físicament i que culturalment ha estat sotmesa per la seva condició de donadora de vida. Pràcticament a totes les cultures i religions del món les dones porten les de perdre. A Espanya hi van 60 dones mortes nomès en aquest any. En els països en guerra les dones porten les de perdre, a Gaza les dones fan d'escuts humans i cauen com a ocellets.

La Lliga Professional de Futbol amb jugadors estrelles com Puyol o Raúl comença a col·laborar en una campanya amb el Ministeri de Treball per lluitar contra aquesta lacra. Sembla mentida que hagim d'utilitzar el fútbol com a estratègia, si funciona, benvingut sigui.

Trobada bloggera

La primera trobada de bloggers de l'Estat espanyol s'està celebrant a Sevilla, trobareu tota la informació a Evento global.
Han vingut personatges d'arreu del món que estan immersos en el món del blog com Matt Mullenwegg creador de Wordpress, una plataforma per crear blogs molt interessant.
I també bloggers de tot l'estat que estan intercanviant formes de fer, problemes a resoldre, innovació en estat pur.
La vida dels blogs és relativament recent, de deu anys ençà el nombre de bloggers s'ha multiplicat exponencialment.
La blogosfera catalana és de les més intenses, estem en el quart lloc en nombre de blogs publicats a la xarxa, molt per davant d'altres llengües més nombroses en parlants.
Política i publicitat estan dirigint les seves mirades cap a la blogosfera, estiguem amatents a mantenir-la com fins ara, lliure i a l'abast de tothom, que sinó ja no serà el mateix.

Esglèsia i diners

L'Esglèsia Catòlica com a institució sempre s'ha identificat a Espanya amb posicions de dreta política, quan no de feixisme declarat, recordem el seu paper durant la dictadura franquista. En aquests darrers temps les seves ordalíes radiofòniques criticant exhacerbadament Catalunya i el seu Estatut han estat de les més flagrants vendettas que s'han pogut escoltar, especialment de la inconmensurable COPE, ràdio de la Conferència Episcopal Espanyola.

I clar, l'Esglèsia catalana, membre d'aquesta mateixa institució, no s'ha deixat sentir gaire per a defensar la posició de llibertat i responsabilitat que mereixia la resposta a aquestes crítiques, nomès l'abad de Montserrat,Josep Maria Soler, en una entrevista a El País(27/08/06), deixava anar alguna feble al·lusió al posicionament de l'Esglèsia com a institució vers Catalunya i tots els seus ciutadans, catòlics inclosos.

Però vet aquí que s'han adonat de que estan rebent menys donacions econòmiques de fidels a Catalunya perquè aquests atacs no són en va i la gent se'n cansa de sentir a dir que som el pitjor (veure El País, 16/11/06).

Ja ho sabem que la gent es mou per interessos, però els creients no haurien de deixar-se anar així. Malgrat tot, si aconsegueixen aturar els atacs, benvinguda sigui la necessitat de diners de l' Esglèsia, tots viurem més tranquils.

Candidata Ségolenè

L'accès de les dones al poder real és una assignatura pendent. Ha estat molt més fàcil posar-nos a treballar fora de casa, a dintre ho hem fet sempre, i afegir responsabilitats a les que ja teniem. És per això que s'han canviat models d'organització familiar i social a la cultura occidental.

Les dones que han estat caps de govern fins ara són quasi bé totes elles del sector més dretà dels grups polítics, recordem Golda Meir, Margareth Tatcher, Angela Merkel o Condolezza Rice. Però sembla que estem arribant a aconseguir que els partits d'esquerra, malgreé tout, aportin dones a les més altes responsabilitats, Michelle Bachelet seria un bon exemple i a Europa, Ségolenè Royal, socialista, és la més seria aspirant a candidata a la presidència de la República Francesa.

El fet però és que ella ha de lluitar amb els competidors Fabius i Khan, del seu propi partit, no nomès demostrant la vàlua personal o la preparació professional sinó patint un seguit d'atacs directes a la seva persona, per ser dona. Està en la ma de les dones, majoritàries a l'electorat demostrar a tota la societat que, independentment de qüotes, Ségolenè està preparada i pot ser presidenta. L'esquerra haurà de plantejar-se alguna cosa més que canvis de tendència política en aquest nou segle.

Eduardo Madina

Els atemptats terroristes ens fan mal, els hem patit especialment en moments determinats com en el cas Hipercor, a l'11-M, o quan van matar Ernest Lluch.
Un d'aquests casos especials és el d'Eduardo Madina. S'està jutjant aquest atemptat a l'Audiència Nacional i és punyent i determinant la declaració que el mateix Madina ha fet sobre com va succeïr: "Vaig pujar al cotxe, i de seguida vaig sentir un soroll imponent d'una explosió que vaig saber de seguida que era un atemptat d'ETA, per com el vaig sentir, de baix a dalt, omplint tot l'espai. Crec que perquè sóc alt o perquè no estava ben col·locada la bomba que estic viu, d'altra forma ara seria mort."

Madina va quedar sense una cama, amb seqüel·les físiques i psíquiques, i tota la seva família també. La seva mare va morir deu mesos desprès d'un infart.
La serenor amb que Eduardo explica els fets, la seva forma d'encarar la vida desprès d'aquest trauma insuperable, són un exemple. Eduardo en el seu blog explica el dia a dia d'una persona que fa política, que es posiciona, que ha intentat que el fet violent no li prengués la seva possibilitat de ser persona.

Podrem estar o no d'acord amb les seves idees polítiques, però si més no, l'exemple de l'Eduardo és fonamental per superar situacions de violència ara que bufen aires de solució a Euskalerria.

Veritats inconvenients

S'estan produïnt arreu protestes de ciutadans contra actuacions d'empreses i administracions que vulneren les condicions òptimes del medi ambient.

No és casualitat que totes aquestes persones hagin pensat a manifestar-se, en llocs ben diferents i per raons també diferents.

A Girona protesten per la MAT, línia de molt alta tensió entre França i Espanya que passarà per zones de la Catalunya Nord i Girona, malmetent, segons els manifestants, zones molt importants de natura verge i properes a nuclis habitats. Inclús dos dels partits que formen part del proper govern de la Generalitat, s'hi oposen. A Santiago de Compostel·la es manifesten contra la lentitud en el procés judicial de l'abocament del petrolier Prestige, a més de recordar que encara s'estan trobant restes de petroli a les platges i fons marins de Galícia. A moltes ciutats s'han fet manifestacions de persones en bicicletes per reivindicar unes ciutats, una societat més sostenibles, que no depenguin tan dels carburants sòlids i que apostin per veritables polítiques de respecte a la natura.

Al Gore, en el seu documental An inconvenient truth manifesta el perill proper i real d'una degradació sistemàtica de la Terra que ens obligarà a pensar seriosament en canviar les formes de relacionar-nos amb l'entorn i amb nosaltres mateixos. Moltes veritats inconvenients es succeeixen arreu, masses.

El joc de les cançons

A la blogosfera catalana ha començat un joc de les cançons que ens permet somriure, relaxar-nos i recordar música de la bona. Consisteix en contestar un test tancat de preguntes amb cançons d'un músic que ens agradi, diverteixi..o el que sigui. Aqui va la meva resposta. Apunteu-vos!

El cantant és l'ERIC CLAPTON, i el test és aquest:

ETS HOME O DONA. I Wanna Be
DESCRIUTE. When You Got A Good Friend
QUE SENTEN LES PERSONES SOBRE TU. Revolution
DESCRIU LA TEVA ANTERIOR RELACIÓ SENTIMENTAL.Old Love
DESCRIU LA TEVA ACTUAL RELACIÓ SENTIMENTAL.Inside of me
ON VOLDRIES SER ARA. Come Rain Or Come Shine
COM ETS RESPECTE A L'AMOR. Believe In Life
COM ÉS LA TEVA VIDA. Traveling Riverside Blues
QUE DEMANARIES SI TINGUESIS UN SOL DESIG.Change the World
ACOMIADA'T. Sunshine of Your Love

Actors genials per a històries màgiques

Ficció és la nova pel·lícula de Cesc Gay. S'estrena avui i cal anar a veure-la.
Primer perquè totes les històries que fins ara ha explicat Gay han tingut aquell punt de sinceritat i interès que mereixen una visita al cinema.
Segon, perquè els actors que hi intervenen són de primer ordre, Javier Cámara, Àgata Roca o Carme Pla, però sobretot, Eduard Fernández que ja sabem que és un actor genial però que a cada nova obra que li veiem ens sorprèn amb les seves subtileses, amb els seus silencis, amb la seva mirada, un artista amb totes les lletres.

La història passa al Pirineu català, entre persones solitàries que tenen família, que renoven relacions, que es plantegen la seva vida, que viuen i somien, com qualsevol. És el platejament de quins són els rols de les noves parelles, de les noves famílies, de l'amor i la seva exhuberant omnipresència que modifica i substancia les persones.

Ja amb la pel·lícula "A la ciutat", Gay ens va sorprendre amb l'analisi de noves formes de relació entre les persones, de la vida dels urbanites, de l'amor altra volta. Sentim i veiem la seva proposta, ens hi trobarem...

Rumsfeld go home

Donald Rumsfeld ha dimitit de secretari de defensa dels EUA ; o l'han dimitit, perquè la notícia s'han publicat avui, desprès de saber-se que els republicans han perdut les eleccions al Congrès i el Senat nord-americà.

Aquest fracàs electoral es deu sobretot al paper llastimòs que està fent Estats Units al país de l'orient mitjà. Ja fa massa que dura la invasió, ja són masses els soldats morts; ja és massa la implicació de les grans empreses armamentístiques controlades, sembla que pel propi Rumsfeld, que han fet el seu agost a l'Irak. Per tot plegat el paper de l'ex-secretari de defensa ja no interessa. Potser a ell tampoc i per això se'n va.

En aquesta guerra absurda, que ja s'està convertint en un segon Vietnam per als americans, s'han comès molts errors, però el rei ha estat sens dubte Donald Rumsfeld, sostingut pel President Bush i tot el Partit Republicà, que no ha estat capaç de gestionar el conflicte amb equilibri i que ha sigut un secretari prepotent i fanfarró. Per això celebrem que Rumsfeld se'n vagi a casa.

Els deus i l'horari escolar

Estem en un estat laïc i aconfesional, això diu la tan al·ludida Constitució, però en la relalitat dels centres educatius no val ni govern de dretes ni govern d'esquerres, l'acord amb el Vaticà s'aixeca damunt de tot i l'assignatura de Religió (catòlica, of course...les altres on?..) està dins del currículum i per tant de l'horari lectiu dels nostres estudiants. Com pot ser a hores d'ara?
Com pot ser que es doni validesa científica a uns raonaments que de científics no tenen res, és més, que neguen veritats demostrades empíricament en benefici d'interpretacions caduques i fosques (les teories de Darwin encara estàn per demostrar en funció d'alguns religiosos..).

La lliure confesionalitat pertany a l'àmbit privat de les persones. Tot el que vulgui pot accedir als ensenyaments de les diverses religions reconegudes arreu, però no és això el que persegueixen els estaments religiosos, sobretot de les grans religions com la catòlica. El que es busca és que hi hagi presència de la religió confesional als sistemes educatius de l'estat, la qual cosa els dona riquesa, validesa i poder, eines totes elles fonamentals per ser algú a la societat.

El govern no ha d'oblidar que treballa i decideix en funció dels nostres vots i dels nostres diners, lliurats per tothom, els creients i els no creients, per tant no pot continuar passant que jo pagui amb els meus impostos a persones que ensenyen als estudiants d'aquest país a creure i no a tenir sentit crític, no a pensar per un mateix. Clar que a alguns potser ja els està bé...quin perill!

Control de bones olors

Als aeroports fa molt bona olor des d'ahir. I no és per menys, ampolles i ampolles de xampús, gels i colònies s'amunteguen a les vores dels controls de seguretat perquè una nova normativa no permet entrar a les aeronaus amb pots de qualsevol líquid que siguin més grans de 100 mililitres.
I tot perquè fa uns mesos a Londres van detenir uns suposats terroristes islàmics que sembla que portàven líquids susceptibles de ser usats per a explosionar dins els avions.
No sabem si això era cert, ni si és possible, ni si realment pensàven fer-ho però la paranoia que envolta determinats països d'ençà 11-S és superior.
No és que el perill terrorista sigui insignificant, no és que no ens preocupi el que ens pot passar si volem en avió, però no solucionem res si a cada pas que donem posem un policia, o si ordenem normatives que ultrapassen el més comú dels sentits.
Les cues inacabables de persones que s'amunteguen en els aeroports des d'ahir o les exclamacions dels ciutadans que han de llençar l'aigua que porten de casa per comprar-ne una altra dins de l'espai tancat de l'aeroport, o caríssimes colònies o sabons, no millora precissament el benestar del viatger.
Més solucions polítiques i menys normatives absurdes ens donaran resultats millors.

Pacte d'esquerres, segona oportunitat

El proper govern de la Generalitat de Catalunya serà un tripartit format per PSC, ERC i ICV. El proper president de la Generalitat serà Jose Montilla i tindrà un vicepresident en Josep Lluís Carod Rovira. La incògnita s'ha desvetllat, més aviat del que semblava. I aquesta és la primera valoració positiva de la notícia. El poble de Catalunya no pot estar pendent de la lluita per les cadires i el poder durant molts dies, no es pot fer dependre la vida de la gent de si en tenim més o menys direcions generals per als nostres militants. Les eleccions de dimecres passat varen mostrar un país cansat de les estratègies pel poder dels polítics, desprès de tot el tràmit de l'Estatut i les divergències i novatades del tripartit d'esquerres. Aquesta que avui s'anuncia és una segona oportunitat. Una segona oportunitat que serà la darrera per a molts dels protagonistes, i de les poques que es pot permetre Catalunya com a país. Els reptes socials i econòmics que tenim ens obliguen a pensar seriosament en treballar, en deixar les emocions i passar a l'acció. Per això és bo que els tres partits que han fet una feina fins ara força digna i difícil d'entomar, siguin capaços de posar-se a treballar una altra vegada amb determinació i rapidesa. Les lloances no esguanyen nomès el dia de les eleccions, es guanyen en el dia a dia, perquè ha arribat ja el moment de treballar per Catalunya i per la seva gent, tota la gent.

Les elèctriques treuen fum

Desprès de les anades i vingudes amb la famosa opa hostil de Gas Natural a Endesa, frustrada per interessos no gaire nets, arribà l'opa d'E-ON, la poderosa empresa alemanya productora de l'energia per mitja Europa. Llavors els abans oponents fervents a l'absorció es varen tornar laxes i no posaren tant d'impediment.
El govern espanyol trampejava com podia la situació. Zapatero i Merkel es reunien al llac Constança, al sud d'Alemania, per aclarir conceptes. I vet aquí que just el dia en que el Govern espanyol finalment cedeix i no posa trabes a l'absorció d'Endesa per facilitar que l'energia a Espanya i el servei al ciutadà siguin els millors possibles, sabem que ahir a la nit mitja Europa es va quedar a les fosques i E-ON reconeix que ha estat error seu. Sembla que un tall en una estació entre França i Alemania, per deixar passar un vaixell pel riu, ha estat l'origen de tota la situació. Territoris tan llunyans com Polònia, Piemont (Italia) o algunes zones de França i Espanya han rebut les conseqüències.
A veure si això de la concentració en poques mans de l'energia bàsica no és per millorar, i anem a pitjor. Que algú ens ho aclareixi als ciutadans que paguem el rebut religiosament i no podem fer res sense el servei d'aquesta energia..o si?

Dones mortes fent d'escuts humans

Les dones als llocs dels conflictes tenen més possibilitats de rebre les conseqüències, les dones sempre tenen més tant per cent de rebre...i aquesta vegada l'exemple és demoledor. Dones mortes a Palestina fent d'escuts humans per protegir milicians que fugien dels soldats israelians.

No prendré partit per cap contendent en aquest conflicte, no voldria oblidar els morts per atacs suïcides de palestins entre els israelians, però aquesta dona de la fotografia, morta, vestida de negre, em fa trasbalsar.

Què pot passar pel cap de persones que viuen en aquests llocs? Què poden aprendre els nens i nenes que veuen aquests exemples? Nomès penso que el mal, de no sé quina forma, s'ha encastat en aquesta terra sublim, plena d'història.

Que els deus, tots ells, hi siguin o no en les seves esglèsies o en les seves mesquites, mirin el resultat...que els homes i dones, vulguin o no..es mirin els ulls mentre ploren les morts de dones que han nascut per donar vida...les llàgrimes no deixen veure l'horitzó...

Contactes

Ha començat el temps dels contactes. Alguns han criticat les seccions de contactes dels diaris però diria que a partir d'avui als caps dels partits catalans nomès els mancarà posar-hi un anunci per vendre's al millor postor. Exemples:

Morenàs de mirada arrebatadora i llengua versàtil s'ofereix per a amo dominant...notaris abstindre's. Telefòn obert a tothora, s'atèn també en castellà.

Submís i tendre, però capaç de fer els dos rols, cerca companys de nit, amb fins seriosos. Abstenir-se poetes de socarel. Pis propi. S'atèn en diverses llengües.

Agosarat i innovador, amb personalitat pròpia cerca company per fer duo i/o trio. Abstenir-se progres caducs i antics cristians. S'atèn en català.

Hippie reciclat, versàtil en les postures, cerca companys per trobades en grup, no hi ha límits, els posem junts. S'atèn en diverses llengües.

Cavaller d'antic posat, elegant i ferm amb problemes de situació, cerca algú que estimi sense condicions. Chalet i casa la costa. S'atèn preferiblement en castellà.

Jovenzuelo decidido, busca compañeros de fiesta para romper con todo. No hay límites, excepto los que ponga yo. Se atiende exclusivamente en castellano. Polacos abstenerse.

El joc està en descobrir qui és qui...els trobeu?

Resultats

Desprès de la no tan llarga nit electoral a Catalunya, les decepcions i les alegries es reparteixen perquè els resultats sembla que no eren ben bé els esperats per molts.
Que CiU no arribès a una àmplia majoria (52-56) ha estat una galleda d'aigua freda per ells que havien fet la campanya més potent, generant la notícia, portant el control i amb un candidat ferm que s'erigia en guanyador de totes totes.
Tampoc el PSC ha tingut el que esperava, haguesin estat més contents superant la barrera dels 40 diputats, i no han arribat, la qual cosa els deixa lluny de CiU i molt per sota dels darrers resultats amb en Maragall; l'efecte Montilla no ha existit.
ERC no estan tan tocats com semblava, i nomès han perdut 3 escons, la qual cos és quasi un triomf donat el darrer període polític i les seves dificultats tan a dins coma fora del propi partit.
PP es mantenen, que per en Piqué és una victòria que li permetrà fer-se més fort amb els seus propis "enemics interns" de Madrid.
ICV ha estat la guanyadora moral del tripartit, i ha reforçat el seu electorat, superant les dificultats d'anteriors comicis, i fent rendir més que cap altre la feina de gestió al govern de la Generalitat, junt amb el descontentament d'altres. I finalment, la sorpresa.
Ciutadans, aquest "partit"? que n'ha tret 3 escons, i que signifiquen un bolet al Parlament, sense definició clara d'ideologia, sí que sabem el que no són: no són d'esquerres, ni democristians, ni socialdemòcrates, ni...què són? la incògnita nomès em porta a pensar que no m'agraden aquells que utilitzen l'estratègia de la negació de l'altre per subsistir. No s'entèn la posició d'alguns "intel·lectuals" com Espasa o Carreras o Boadella en un muntatge que semblava molt teatral. Potser és que no era tan teatral i caldrà revisar per part de tothom, partits tradicionals inclosos, què significa aquesta elecció dels catalans. I el que avisa no és traïdor....