Un president i un país

La presidència de la Generalitat ja té nou inquilí, es diu José Montilla i a partir d'ara serà el màxim responsable de Catalunya. Novetats moltes, i inseguretats també, tot amanit amb certa esperança i un punt d'afartament en la seva primera intervenció institucional.
El discurs que va desgranar al Parlament de Catalunya per a la seva investidura va ser avorrit, hermètic i tecnòcrata, enfront de l'emoció i l'exhuberància del seu predecessor, Pasqual Maragall. També va estar mancat de la característica bàsica del discurs d'investidura de tot president de Catalunya, la defensa de la nació i el seu dret a existir, de forma única i individual.

Aquest candidat és un tecnòcrata descafeinat perquè, per definició els tecnòcrates són persones preparades tècnicament que provenen de carreres funcionarials i aquest no és el cas de Montilla que s'ha treballat el càrrec des dels sindicats més classics del Baix Llobregat, i que no té una preparació formal especialment important. En canvi la seva proposta és la de la gestió per sobre de la identitat, la del treball per sobre de la figuració. No tot ha de quadrar, haurà de demostrar-ho.

En tot cas el seu repte és recollir la reivindicació nacional de Catalunya perquè històricament i socialment així cal que ho faci, i a més lligar-ho amb resultats reals per a la població. Ningú voldrà sentir-se català si no funciona res a Catalunya, però tothom estimarà la senyera si els rendiments socials són els que han de ser. La gent vol ser dels que guanyen, com el Barça...que d'ara fa uns anys és el model identitari per excel·lència a Catalunya. Ningú ha de convèncer a cap immigrant de que es faci culé...ningú hauria de convèncer ningú de sentir-se català. Sr. Montilla vostè ho sap millor que ningú.