BON ANY 2008!

Cal ser precisos en el fet,
cal imaginar-nos de nou,
sense la voluntat no hi ha res a fer
som-hi que canvia l'any!

Un bri de nostàlgia per al que se'n va
i un munt de promeses per al que arriba.
Sincerament afectats pel cúmul de desitjos,
augmenten les fermes decisions.

Encara aquí, en el més profund món virtual,
enyorem el que no torna, el que ha marxat,
però volem, preveiem, la novetat, el que arriba,
i ja, només nosaltres i el món estem cara a cara.

Per definir nous moments, per viure'ls a ple desig,
imaginant que res no és tancat, que tot s'obre de bat bat,
regirem el calaix de les emocions i trobem, de nou,
les velles i antigues necessitats de ser.

Un nou any ens reclama, som-hi tots, que el món
no s'acaba....


Música: Devils and dust de Bruce Springsteen

Gran Bretanya i Benazir Buttho

Acabo de tornar de Londres. El Nadal allà és espectacular. Picadilly Circus era un batibull de gent i de pantalles que convidava a immergir-te en el món anglosaxó.
De sobte, veiem a les imatges la notícia del magnicidi de Benazir Buttho, i em colpeix. He anat seguint la trajectòria d'aquesta dona, especial i guapa; amb una història personal i política amb llums i ombres, de fet, com en tots els polítics, però amb l'afegit de la dificultat de ser política professional en un món masculí i oriental.
Les anàlisi de l'assassinat són nombroses però contradictòries. Especialment interessant el seguiment de The Times i de BBCNews.
Està clar que no tindrem una idea clara fins que passi un temps, i les conseqüències les trobarem, no només a Pakistan, sinó arreu. Aquest és un fet global, que genera respostes globals.
Només una reflexió, els líders que tenim, no estan a l'alçada. Bush, Brown, Sarkozy (the boy) i altres, han fet declaracions de pena. La nova generació de líders globals del segle XXI està per arribar...Obama?

Llibre: World without end de Ken Follet
Pel·lícula: American ganster de Ridley Scott
Música: Kashmir de Led Zeppelin

Nadal, Festa d'Hivern

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s’estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l’enllà, on les ombres s’animen.

És que han begut de l’aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d’orella.
Han ofert al no-res foc de cera d’abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Maria Mercè Marçal

Música: Duet de les flors de l'opera Lakmè de Leo Delibes

Platxèria a La Vanguardia

Fotografia: Pedro Madueño

Avui he tingut un especialíssim regal de Nadal, La Vanguardia ha seleccionat aquest bloc per a presentar-lo en la secció Tengo un bloc, ho podeu veure si cliqueu aquí:
Platxèria, una conversa distesa

La Vanguardia està fent una gran feina promocionant blocs, i RAC1 està fent el mateix a la ràdio amb la secció matinal Bloggies d'El món a RAC1, on Platxèria també ha sortit.

Ho vull compartir amb vosaltres, els que em llegiu i m'acompanyeu en aquest viatge de paraules, de sons i d'imatges, que em serveix per expressar el que penso, per conversar i per trobar amics i amigues d'arreu que milloren dia dia el que passa a Platxèria.
Bon Nadal i bons blocs!

Música: Nesum dorma - Turandot - Luciano Pavarotti

Educar en la diversitat cultural

Fotografia d'Stephanie Sinclair

La diversitat de cultures del món és la base de la humanitat. Cada grup social a cada territori s'ha organitzat de manera que fos més fàcil viure. La globalització però, ha fet que estratègies pensades per a entorns diferents, hagin de conviure i per tant repensar-se com a organització social humana. L'educació és la clau.

A Catalunya el mot educació està en boca de tots pels resultats negatius posats de manifest. El mateix Rodríguez Zapatero ha sortit a la palestra a dir que no es faran més lleis (no és que hagi pres cap decisió, és que la LOE encara no s'ha implantat), i per la resta, l'Entesa arrossega un Pacte Nacional per a L'Educació que no ha significat gaire res per al sistema, i va cap a una Llei Catalana per a l'Educació , mentre impulsa normes com la gratuïtat dels llibres de text, mesura absolutament electoralista perquè, ¿no seria més adequat invertir els miserables euros previstos per a innovació educativa en conexió adsl, màquinari àudiovisual, formació del professorat i suport específic als centres de manera que no calguessin els llibres de text convencionals? Que estem en el segle XXI i no es veu per enlloc a les aules.

Però parlant de diversitat cultural, l'arribada al sistema dels alumnes estrangers, majoritàriament als centres de la xarxa pública, és un element que necessita de tot el suport. Els plans d'entorn o les aules d'acollida no han donat el fruit esperat. I ves per on, allà on s'havia fet un exercici valent de redistribució d'alumnes, sense considerar la seva adscripció social o el seu origen, com ha estat l'exemple de Vic, ara el consistori ausetà proposa fer un aula única de rebuda de tots els immigrants per després reubicar-los una volta hagin estat ensinistrats...em recorda Ellis Island, on els immigrants europeus havien de passar per l'humiliació de l'examen inclús higiènic, per arribar a la terra promesa de New York.

La fotografia d'aquest post és el Premi d'Unicef a la millor foto de 2007, i narra en una sola imatge l'horror i les consequències obscenes dels matrimonis entre adults i nenes. Tot un exemple de negació dels drets humans per a aquestes nenes que deixen d'anar a escola i són sotmeses a relacions sexuals i a treballs forçats.

L'escola és la clau, però ens ho hem de creure tots, els que hi treballem, i els qui decideixen per nosaltres si ho fem o no ho fem bé. Espero que l'Ajuntament de Vic rectifiqui en la seva idea, i espero que els responsables polítics tinguin la valentia de destinar més recursos per a allò que realment faci canviar l'escola.
No existeixen terres promeses sinó aquelles que construïm nosaltres.

Llibre: Mil soles espléndidos de Khaled Hosseini
Pel·lícula: Ça commence aujourd'hui de Bertrand Tavernier
Música:Mna na h Eireann (Women of Ireland) de Sidnéad O'Connor

Paisatge obert

La grandesa del paisatge alpí
aclapara els sentits.
Venaria reale al Piemont,
porta oberta a la Vall d'Aosta
ens retorna l'època savoiana
on prínceps i capitans
cavalcaven per les muntanyes gelades
mentre el pianoforte sonava als salons.
Una pluja d'història a les mans
als ulls, un espai de passat i de futur.

Música: Adagio de L. Boccherini

Uriel Beltran presenta Independència 2014 a Mollet

Uriel Beltran presentà a la Llibreria l'Illa de Mollet del Vallès el seu llibre
Independència 2014: el full de ruta d’Esquerra Independentista. Horitzó llibertat 2008-2014. Els seus autors, a més de Bertran, són, Hèctor López Bofill, Pilar Dellunde, Joaquim Montclús, Núria Arnau, Francesc Sànchez, Toni Fullat, Jordi Brilles, Jordi Rofes, Lluís Pérez i Pol Pagès. Gent del corrent crític d'ERC, que es constituí a principis d'estiu . La llibreria l'Illa estava plena dels incondicionals del partit i del corrent independentista, que a Mollet sembla que ho són tots.

De la presentació em quedo amb el posat seriós però proper de l'autor. Bon comunicador i avesat a parlar a la gent. En un to senzill que no simple, desgranà el contingut del llibre, ordenadament i amb sentit.

Clarament situat en la franja de polítics que cerquen un futur per a Catalunya basat en el republicanisme, el laïcisme, l'esquerra social i el compromís, emmarcà el seu discurs en un recorregut històric ben travat, i formulà una proposta per a Catalunya basada en l'economicisme, (no en va ell ho és, d'economista, format a la U.Pompeu Fabra); el catalanisme i la projecció innovadora cap al futur.
En aquesta coherència i elegància que utilitzà en tot el seu discurs, em va sobrar les comparatives despectives cap a altres zones de l'estat, com Múrcia o Andalusia, pel seu desenvolupament basat en el totxo i el turisme, oblidant que a Catalunya aquest mateix element està present a la Costa Brava o a la Costa Daurada...o dient que l'ànsia dels espanyols és veure el seus fills de triomfadors a Madrid; oblidant també que igual de negativa seria la visió del que vol que el seu fill surti del Pirineu per a triomfar a Barcelona. No han de ser raons tan pobres les que convencin a molts més, de la necessitat d'independència per a Catalunya.
Com molt bé va dir ell desprès, el suport a la independència s'ha d'augmentar a ciutats com Badalona i Mollet, on hi ha emigració de l'antiga i de la nova, i s'ha de fer convencent de que el projecte de país que proposa és coherent i enriquidor, per sobre de comparances que no van enlloc, fent una proposta de país clara i diferenciada però inclusiva i social.

Llibre: Lo Catalanisme de Valentí Almirall
Pel·lícula: Gangs of New York de Martin Scorsese
Música: Viure sense tu d'Antònia Font

Somriures i llàgrimes

Amb la cara paguen. Un bon analista de fesomies ens diria que: Bono està que es surt amb la canxa electoral que li ha proporcionat Rodríguez Zapatero, en canvi Artur Mas amb un somriure forçat, se li veu el llautó de l'obligació; el que de veritat fa la cara que li surt de l'ànima és Josep Maldonado, diputat al Congrés per CiU, que en segon terme, presència l'encaixada.
Perquè tot plegat sentir dir a Bono que les "nacions" són un invent, és com voler fer-nos combregar amb rodes de molí. ¿Algú recorda aquella bandera espanyola de la plaça de Colon de Madrid que és el signe d'identitat més gran que s'ha vist mai d'una nació? Au va!

En Mas ha tingut la santa paciència de veure com el panzer socialista li retreia tots els mals; així doncs, aquesta serà la resposta del govern de l'estat a la situació actual de Catalunya? És ben bé que en aquest cas en Mas ha tocat la fibra sensible quan ha dit: "Espanya no té la maduresa democràtica que hauria de tenir i és un país amb baixa intensitat democràtica i baixa qualitat perquè utilitza Catalunya per a vendettas polítiques entre els uns i els altres."
Castells o Ridao s'han apuntat a les crítiques a Bono, que s'està fent un lloc en el paradís dels titulars.

La sensació és que fer política és cada vegada més comptabilitzar els audímetres de l'audiència a la tv o el nombre de baixades de Youtube. És la política líquida d'existir en el mitjà, com profetitzà Warhol i el seu minut de glòria.
Molt em temo però que el rendiment per als ciutadans sigui cada vegada més líquid també, diria que, recordant la química, quasi gasós.

Llibre: Sobre la televisió de Pierre Bourdieu
Pel·lícula: Lions for lambs de Robert Redford
Música: A walk on the wild side de Lou Reed

Intel·lectuals i compromís polític

M'ha sorprès la carta que El País li ha publicat a Pedro Almodóvar; en ella explica o intenta explicar-se sobre la no assistència d'intel·lectuals a la manifestació contra l'assassinat de dos guardies civils la setmana passada a França per part de dos etarres. Penso que Almodòvar s'ha sentit tocat perquè en aquesta manifestació es van sentir insults absolutament fatxes contra el govern socialista, el president Rodríguez Zapatero i el regidor socialista de l'Ajuntament de Madrid, Pedro Zerolo, significat en la seva posició gay.

Li reconec a Almodóvar un sentit estètic que vas més enllà del que és políticament correcte a la meseta castellana perquè penso que se n'ha adonat de que la intel·lectualitat espanyola ha fet deixadesa de la seva posició històricament compromesa, ara que per exemple es commemoren 80 anys de la Generació del 27 ; generació que va ser objecte de totes les injúries i atacs possibles per part del feixisme franquista, justament per la seva implicació política.

I li agraeixo perquè a Catalunya no hem trobat, per part dels grans artistes i intel·lectuals espanyols cap ajut en el tema de la identitat catalana, l'Estatut i finalment en l'actual situació de manifesta demanda del dret a decidir de Catalunya.
Perquè el tema del País Basc compta amb un element escruixidor com és el de la violència sostinguda i potser perquè el PP n'ha fet element distorsionador de la política espanyola, és que Almodóvar s'ha sentit en el deure d'escriure la carta. Però penso que si a aquesta pell de brau li manquen eines democràtiques per poder redefinir-se en el segle XXI, els intel·lectuals, aquells que tenen la obligació de ser llumeneres de la societat, han de mullar-se, i si comencen ara, millor que mai...els esperem.

Llibre: La pell de brau de Salvador Espriu
Pel·lícula: Todo sobre mi madre de Pedro Almodóvar
Música: Cucurrucucu paloma en Hable con ella de Caetano Veloso

Mitjans i poder

La remor de moviments en els mitjans de comunicació fa dies que dura: remodelació de capçaleres; presentacions de nous diaris. Tot un espectacle que ens demostra que les relacions entre les mitjans i el poder estan més revolucionades que mai.
A les posicions clares de fa un temps que situaven a El País i El Periódico amb el PSOE-PSC; a El Mundo o a l'ABC amb el PP, i a La Vanguardia, com a diari d'una dreta liberal cristiana; hem passat a picabaralles entre l'ABC i alguns sectors del PP més radical (amb l'inestimable ajuda de la COPE..) o a la lluita a mort que s'està donant pels drets de les transmissions del futbol entre Mediapro, la companyia de Jaume Roures i Sogecable del grup PRISA, propietaris d'El País, amb TV3 de comparsa.

Sembla que les correlacions de poder s'estan movent. El símptomes són la nova capçalera Público o la Sexta, a qui la Moncloa ha facilitat molt la feina. De fet, Miguel Barroso, factòtum de la "línia editorial" de Zapatero i partícep d'empreses de comunicació, està al darrera de tot plegat i alguns s'han posat tan nerviosos que inclús estan treien draps bruts de la relació de Barroso amb l'accionariat de Mediapro.
A més s'ha de saber que Carme Chacón és la companya i en breu l'esposa de Miguel Barroso....Tot això afegit a l'avís de la crosta nacionalista fet per en Joan Ferran o les esquitxades d'alguns diaris de posicions cristianes front el tema de l'avortament, només fan que donar-nos pistes de que la relació entre els mitjans i el poder s'està posant difícil...
Per a quan un Watergate a casa nostra?

Llibre: Economia liberal per a no economistes i no liberals de Xavier Sala i Martin
Pel·lícula: Tots els homes del president d'Alan J. Pakula
Música: Harmonique de Winton Marsalis

No es poden fer miracles aquí o l'Efecte Plataforma

L'expressió que dona títol a l'obra de Nathan Coley's és el resum del ressò mediàtic de la mani de dissabte. O com diríem aquí: on no n'hi ha, no raja.
Que les declaracions de la senyora vicepresidenta De la Vega siguin: ja estem fent el que cal, no entenem tanta protesta; o l'insultant editorial d'El País de dilluns titulat Trampa y bochorno; només indiquen que tots els que varem estar a la mani tenim més raó que un sant.
Que la COPE sigui bel·ligerant amb les posicions catalanes no és res d'estrany, però que inclús el diari dels esquerrans espanyols, aquell que s'ha vanagloriat de ser el defensor de la democràcia i les llibertats tan difícils d'aconseguir, ara critiqui una manifestació i els que hi participarem, no té nom. I per acabar-ho d'adobar, l'ínclit Bono insulta al President Maragall dient que torna a la política perquè ell ja no està.
No podem fer miracles amb aquest personal.

La posició del PSC és cada vegada més difícil en aquest context. Molts dels socialistes que dissabte volien participar, varen haver de callar i estar-se a casa (o anar al cinema...) mentre el president Montilla intentava dilluns, dés de Tolosa, posar-se a redós amb una retòrica congelant de l'efecte plataforma.
Caldrà alguna cosa més que bones paraules per remuntar i la gran ajuda del PP, inestimable sempre, per assegurar les eleccions de març, que el graner de vots socialistes de Catalunya comença a estar ple d'esvorancs.

LLibre: Com si entres en una pàtria de Joan Maragall
Pel·lícula: Dejà vu - Curtmetratge
Música: Stand inside your love de The Smashing Pumpkins

I ara, a treballar...

Va ser una gran manifestació, mal que li pesi a alguns i malgrat que els diaris hagin tingut, desgraciadament, un altre titular per posar a dalt de tot.
Les sensacions dels que hi érem van ser bones, molt bones. La gent anava a totes, demanàvem el que considerem que és nostre, res més. Tenim la raó de la nostra part encara que ens haguem d'empassar comentaris de l'estil: "va ser una reunió de jovenets independentistes" o "no s'hauria d'haver fet perquè ja s'està invertint tot el que es pot"..Fal·làcies manipulades de la veritat que es va viure a Barcelona aquella nit.

Ara toca treballar per rendibilitzar l'esforç de tanta gent. La voluntat de milers de catalans que surten al carrer, sense posar cap partit per davant, és mostra de maduresa política. Anem molt mancats de política de la bona, de participació, com per no aprofitar els rendiments de la mani de dissabte. Perquè si els que han de fer les polítiques adients no prenent consciencia de la crida feta, no ens sortirem.
La Plataforma pel dret a decidir està donant resultats, cal que es converteixin en fets. I si els partits tradicionals no poden o no saben fer-ho, aquesta i altres plataformes esdevindran eines actives de la política. No ens podem permetre deixar passar el moment. La democràcia real es fa en el dia a dia; la política és l'eina, els partits s'han de posar a to i donar respostes, sinó els ciutadans tornarem a prendre decisions.

Llibre: Fa mil anys que sóc aquí de Mariolina Venezia
Pel·lícula: Elizabeth. The golde age de Sehkar Kapur
Música: Devil may care de Diana Krall

La Mani de l'1 de desembre a Barcelona