Somriures i llàgrimes

Amb la cara paguen. Un bon analista de fesomies ens diria que: Bono està que es surt amb la canxa electoral que li ha proporcionat Rodríguez Zapatero, en canvi Artur Mas amb un somriure forçat, se li veu el llautó de l'obligació; el que de veritat fa la cara que li surt de l'ànima és Josep Maldonado, diputat al Congrés per CiU, que en segon terme, presència l'encaixada.
Perquè tot plegat sentir dir a Bono que les "nacions" són un invent, és com voler fer-nos combregar amb rodes de molí. ¿Algú recorda aquella bandera espanyola de la plaça de Colon de Madrid que és el signe d'identitat més gran que s'ha vist mai d'una nació? Au va!

En Mas ha tingut la santa paciència de veure com el panzer socialista li retreia tots els mals; així doncs, aquesta serà la resposta del govern de l'estat a la situació actual de Catalunya? És ben bé que en aquest cas en Mas ha tocat la fibra sensible quan ha dit: "Espanya no té la maduresa democràtica que hauria de tenir i és un país amb baixa intensitat democràtica i baixa qualitat perquè utilitza Catalunya per a vendettas polítiques entre els uns i els altres."
Castells o Ridao s'han apuntat a les crítiques a Bono, que s'està fent un lloc en el paradís dels titulars.

La sensació és que fer política és cada vegada més comptabilitzar els audímetres de l'audiència a la tv o el nombre de baixades de Youtube. És la política líquida d'existir en el mitjà, com profetitzà Warhol i el seu minut de glòria.
Molt em temo però que el rendiment per als ciutadans sigui cada vegada més líquid també, diria que, recordant la química, quasi gasós.

Llibre: Sobre la televisió de Pierre Bourdieu
Pel·lícula: Lions for lambs de Robert Redford
Música: A walk on the wild side de Lou Reed