Barceló, el geni

Es fa difícil reconèixer un geni quan és contemporani nostre. Pensem en Picasso i el veiem genial, o en Shakespeare i també, però com es fa per adonar-nos de que tenim a davant dels nassos un artista que ultrapassa la norma per convertir-se en espectacular i innovador?

Nomès fixant-nos en com treballa, dedicant dies, nits, anys, a les obres, observant com observa, calibrant cada paraula del que diu perquè té contingut, i mirant el que fa, el que surt de les seves mans, pintures, ceràmiques, art en estat pur. Així és Miquel Barceló.

A la Capella del Santíssim de la Catedral de Mallorca ha deixat una obra magnífica i única que es convertirà en clàssica i fonamental, i ho ha fet davant nostre, en silenci.

Barceló, que es declara no creient, ha fet una obra per a una esglèsia catòlica, i això ja és una demostració d'humilitat i de genialitat. L'esperit hi és, que cadascú imagini quin nom li posa.

Vista a la vista

Microsoft posa a la venda demà la darrera actualització del seu soft, Vista, amb la qual pensen donar la darrera volta de clau a tots els pc del món.
No és gratuït el que poden fer, és potser la última vegada que tots estarem pendents d'una actualització de soft basic per a qualsevol ordinador, perquè sembla que tot apunta que les properes conversions i modificacions seran on-line i nomès haurem d'actualitzar millores del que ja existeix, com es fa ja ara amb el soft lliure.
Alguns inclús vaticinen que Microsoft s'està equivocant amb aquesta aposta global amb l'afany de guanyar tant que no s'assembla a res del que ja han guanyat, i això és moltíssim; però no podem obviar la inteligència i la capacitat dels Gates, que fins ara han triomfat sempre.
Els responsables diuen que Vista és molt millor que XP, que millora moltíssim el servei, que no tindrà problemes, però alguns especialistes no ho tenen tan clar...en to cas, demà està a la venda, i ja ens ho trobarem.

Llengües o desllengüats

El Govern de Zapatero, amb la ministra Cabrera, estàn fent una feina bruta que no ens esperàvem. La polèmica de les hores de llengua castellana al currículum dels estudiants de l'ensenyament obligatori és un error flagrant per part dels socialistes espanyols que no fa favor a ningú, i especialment als seus de Catalunya.
Però és que a més, ni tan sols estan acomplint cap deure de mirar pels estudiants, al contrari, la feina d'aprendre una llengua no es mesura en les hores que li dediquem sino en com l'aprenem, i això no és cap invent dels catalans, és una realitat mundial.
Que vulguin fer-se valdre els socialistes davant els peperos per fer oblidar els errors amb els bascos no vull pensar que sigui la raó, perquè seria massa mesquí. Nomès em sembla una bajanada que ni tan sols mirin al voltant per veure que hi ha altres temes a educació que sí valdria la pena que solucionessin, com el pressupost que hi dediquen, el més baix de la Unió Europea.
Tampoc Maragall sembla que vulgui esmenar la plana, i els comunicats pequen de sucre i mel. Que no sigui aquesta la primera esquerda en el tripartit que generi d'altres, perquè a Educació estem una miquetona farts de canviar de consellers i de no saber cap a on anem.

Nous llenguatges

La publicitat i els mitjans ens sorprenen a cada pas. S'està inventant un model diferent de comunicar-se i l'estem veient. Acciona i E-On, empreses del sector energètic, transmeten missatges amb la publicitat encartada als diaris espanyols, relacionades amb l'opa a Endesa per part d'E-On.
A Europa no estem acostumats a que les franquícies lluitin directament en el mercat publicitari, però a Amèrica és normal que Coca-Cola i Pepsi-Cola es facin de tot en anuncis i spots.
Creen el sentiment en la gent de que tot és més veritat, ara que el valor afegit del món publicitari i àudiovisual és insuflar veritat a tot allò que es diu i es fa, reality shows inclosos.
Al darrera però ja sabem que el que hi ha és una lluita ferotge pels diners i el control de les empreses, que és el que en realitat està passant amb Endesa, guanyadora de quantitats ingents de diners en aquesta aposta on tots hi juguen, publicitat inclosa.

Dones d'Àfrica

Dones africanes al Forum Social Mundial que ha començat a Kenya. Paral·lel al Forum econòmic de Davos, club selecte dels més rics, fa uns anys que es va començar a celebrar el Forum Social dedicat als més pobres. Enguany té lloc a Nairobi, i allà és especialment significatiu.

La pobresa i la marginació són cruentes i abusives a l'Àfrica i no hi ha forma de que es modifiqui la situació, almenys no ho sembla.

Però és especialment significativa la situació de la dona africana que, no nomès és pobre sinó que pateix la marginació social, econòmica i sexual amb pràctiques absolutament aberrants com l'ablació de clítoris o la infibulació. No és soportable per més temps aquesta situació, no és humà.

Per això qualsevol cosa que poguem fer per elles, totes les dones africanes i totes les que pateixen a tot el món, estem obligats a fer-la, ni que sigui parlar-ne i denunciar-ho a un ínfim bloc.

Penèlope, icona mediterrània a Hollywood

La primera actriu espanyola candidata als Òscars de Hollywood és Penèlope Cruz, dès d'avui per Volver de Pedro Almodóvar.
No és pas qualsevol cosa, és el més gran premi que en els nostres dies pot aconseguir una actriu per la seva feina. Ens agradi més o menys el barem pel qual s'anomenen les candidates, els agradi més o menys, els mèrits i les mil i una inversions de tot tipus que han de fer per arribar fins a aquesta fita.
La vàlua de les pel·lícules d' Almodòvar està demostrada sobradament, i l'aportació que ha fet a la cultura cinematogràfica contemporània, però Penèlope Cruz no ha estat valorada com a actriu de la mateixa manera. Se l'ha criticat molt per la seva tendència a utilitzar els "amants" famosos per a construir-se una carrera, Cruise, el més conegut. Tampoc han tingut el ressó esperat moltes de les pel·lícules que ha fet a Amèrica, no així les europees que li han valgut premis importants com el Donatello del cinema italià a millor actriu.
Però la candidatura a l'Òscar ha estat merescuda, la creació de maggiorata mediterrània que fa a Volver és magnífica; el paper a lo magnani el broda. Les escenes es suceeixen augmentant l'interès i ella sobresurt amb nota, demostrant que ja s'ha fet una dona dins del plató.
Una dona important en un món difícil, ella s'ho val.

Guàrdies civils de mani

La visió d'una mani de guàrdies civils és una imatge que frapa.

Alguns a aquest país estàvem acostumats a ser els de la mani i ells, els guàrdies civils, eren els que no ens deixàven fer-la, desprès ho han estat els mossos, però és el pèndul de la història el que modifica els uniformes de la poli, tot i que la seva feina sigui la mateixa.

Dit això, és encara més extraordinàri que de les persones que varen parlar al final de la mani, un fos el secretari general de Comissions Obreres, donant suport a les reivindicacions dels manifestants, tot un hite en la història d'Espanya, amb totes les paraules.

Les reivindicacions són fonamentalment, convertir-se en una força policial homologada amb la democràcia, on la norma militar no sigui el seu signe identitari i organitzatiu, on els sous siguin més dignes, i on el que ja fan amb els altres cossos de seguretat, sigui normalitzat i unificat.

Està bé que sigui una demanda del mateix grup de guàrdies civils perquè vol dir que sociològicament han deixat de ser persones que venen de les classe més baixes de la societat, sense perspectives i han canviat el perfil per ser persones que volen fer una feina sense connotacions extres al fet de fer de policia. Segurament el canvi sociològic no ès aliè a la visió que d'ells en tenim els ciutadans. Potser les novel·les del sargent Bevilacqua i la tinent Chamorro hi han tingut a veure, i sobretot que vivim en democràcia i els cossos militars no tenen raó de ser.

The day after tomorrow

La tempesta Kyrill ha causat 34 morts al nort d'Europa. Realment el canvi climàtic està generant efectes molt importants i cada vegada més imprevistos.
La pel·lícula The day after tomorrow de Roland Emerich planteja un segon període de glaciació a tot el nord del planeta, i són espectaculars les imatges de la gelada com cobreix Nova York a la pel·lícula (per què sempre és a amèrica que arriben els extraterrestres i on passen les coses..?) però no ens semblava que la cosa anès tan seriosament com el que estem veient cada dia: tormentes inclreïbles al Nord d'Europa i hiverns que semblen estiu al sud.

L'avís dels especialistes ja fa dies que està fet, nogensmenys els acords de Kioto, que no acompleix ningú o els documentals d'ex-vicepresidents americans omplen els diaris de notícies. Mentre la lluita pels gasoductes o els pous de petroli evidencien que ningú en fa cas. Algú haurà de prendre decissions seriosament, ni que sigui perquè els nostres fills rebin un planeta del que no hagin de fugir.

Fago Peaks

L'assassinat de l'alcalde de Fago, un poblet minúscul del pirineo aragonès s'està convertint en una història de terror. L'alcalde mor per trets de postes, amb armes que són pròpies de caçadors. La policía està investigant i sembla que va ser objecte d'un parany a la carretera, de nit, quan tornava d'una reunió d'alcaldes de la comarca.
Per tant els assassins havien de ser diversos, tenir informació privilegiada i haver-ho preparat tot molt bé, la qual cosa porta cap a persones de l'entorn de l'acalde i del lloc.
Els periodistes que acampen a la petita plaça de Fago estan visualitzant que en aquell poble l'ambient està enrarit de fa temps. Els interesos polítics i econòmics estan al darrera de l'atac i la gent està amagada a les cases, com en les millors històries de David Linch.
Nomès manca una bona banda sonora i una fotografia en blaus perquè els sots ferèstecs amagats en la ignominia dels humans brollin en la més absoluta cruesa.

El fracàs

Senyor Zapatero, compartiré amb vostè el fracàs, aquesta és la frase fonamental de la intervenció de Josu Erkoreka, en el Ple del Congrès dels Diputats d'ahir sobre l'atemptat de la T4 i el trencament del procès de pau.

La sessió va ser com un partit de tennis, on el PP i el PSOE es llençàven boles liftades, passings shots i trencàven el servei del contrari sense pietat, i els que ho veiem ens fèiem creus de com pot ser que parlessin d'acabar amb assessinats o de generar dinàmiques de col·laboració i de diàleg si la mostra era aquesta. Tot plegat un mal exemple.

Els altres partits, espectadors desapassionats, intentàven fer d'àrbitres de cadira i fonamentar alguna raó positiva, alguna explicació a la manca de resposta als problemes reals que és el que volem tots els ciutadans, de tots els colors.

Per això, els que més protagonistes se senten, els del PNB, van fer una intervenció en to emocional, volent donar una visió positiva enmig de la pluja de pilotes.

El partit el van perdre tots. Set ball, match ball.

Bogart, el mentider captivador

"Si em necessites, xiula.." amb aquesta deixadesa impostada responia Bogart a Bacall, en la ficció de la pel·lícula que els va fer amants i matrimoni, "Tenir o no tenir".
Fa mig segle que Boggey ens va deixar però la seva icona és ben present entre els incondicionals del cinema, del de debò, del de sempre. Estic cinematogràfica aquests dies, deu ser que les notícies en general no em fan el pes, tot i que són pesants..

Deia que Humphrey Bogart fa temps que és mort, però nomès és una questió física, perquè els seus personatges estan amb nosaltres, constantment.
Ell va encarnar com ningú als durs i transgresors comisaris de les recordades El Falcó maltès i El somni etern, o els herois sense sortida com el seu personatge de La reina d'Àfrica.
Sempre al costat de belleses despampanants com la mateixa Bacall, la Bergman a Casablanca, o les dues Herpburn; dones a les quals amava i destrosava a parts iguals, amb una caiguda d'ulls melancòlica que va crear un dels personatges de casanova cinematogràfic més estimulants.
Frase de la pel·lícula Sabrina: París és pels amants, potser per això nomès em vaig quedar durant 35 minuts...Quin mentider més interessant!

Flags of our fathers

Eastwood, com a director, ens està donant pel·lícules de tanta qualitat que ja no recordem els spaguethi westerns del desert d'Almeria que li van servir per tenir diners i aprendre l'ofici.
Banderes dels nostres pares, la darrera estrenada d'ell, aconsegueix posar-nos la pell de gallina, i portar-nos a l'indignació més enèrgica davant la guerra com a fet absolutament inhumà.

En un paisatge gris, fosc, el de l'illa d'Iwo Jima (que han gravat a Islàndia per aquest film) ens mostra amb tota cruesa la batalla sense fi de l'home davant la seva inhumanitat més onerosa, la mort i el fet de matar sense cap sentit, ni tan sols polític o econòmic, nomès perquè en realitat, quan el soldat està davant del soldat enemic, nomès pot que defensar-se, aquesta és la crua realitat de la guerra, qualsevol que sigui.

No hi ha herois a les guerres, es construeixen desprès a major glòria dels polítics i les seves necessitats mundanes, mentre la destrucció de l'ésser humà ens aclapara, i especialment en aquells que ja són de segona filera social com en el cas de l'indi americà, un dels personatges.
Eastwood s'ha atrevit a fer també la mateixa pel·lícula des de la visió japonesa, Cartes des d'Iwo Jima. Esperem veure-la per tancar el cercle, el de la conciència del no a la guerra més fort.

Gong Li i el despertar de Xina

Que la Xina desperta als ulls dels occidentals és la canço coneguda, però allà estan passant coses importants i significatives per al món en general.

Els diners que guanyen a Shangai o els turistes que veiem per Barcelona són novetats del gegant asiàtic que ha estat tancat a la coneixença occidental durant molt de temps.

Però, com ho viuen els mateixos xinesos aquest canvi sociològic, desprès del comunisme?

Per a mostra, la darrera pel·lícula de Zhang Yimou, el director que ens a sorprendre i ens va extasiar amb La Llanterna vermella o Sorgo Vermell. Ara ha estrenat, amb la seva actriu fetitxe, Gong Li, La maldició de la flor d'or, on parla de la gran cort xinesa de l'edat d'or dels emperadors del tron de jade, les princeses amb vestits extraordinàris i sobretot, i aquí està la novetat, amb escots espectaculars. Sembla que per a la tradicional societat xinesa el fet de que Gong Li estigui especialment bonica i suggerent, ha significat una sorpresa no gaire agradable.

Gaudirem de l'espectacle, tot i que hi hauria molt a dir, però no ens deixa de sorprendre que sempre sigui escandalosa l'exhibició del cos femení i no els guanys dineraris vergonyosos, en això els xinesos són iguals que la resta del món.

Energies, revolució o negoci

De costat, dues notícies sobre energies que semblen complementàries: El Tribunal Suprem espanyol aixeca les mesures cautelars sobre l'OPA a Endesa per part de Gas Natural (encara que nomès sigui perquè un magistrat s'ha jubilat i ha desempatat el 16 a 16 de vots que hi havia fins ara al Suprem) i l'altra notícia, Brusel·les proposa una revolució verda en el sector energètic impulsant mesures de xoc per aturar la despesa dels governs en energies fòssils.

Que els moviments entre empreses energètiques siguin el pa nostre de cada dia, amanit amb els interessos polítics del moment, ja ho conexiem. Gas Natural vetada per a comprar Endesa, mentre E-ON tenia tot a favor, ha generat en realitat que les accions d'Endesa pugin fins dalt de tot a la Borsa, encara que el seu ínclit president Pizarro (el nom li escau) blandeixi la Bíblia a cada pas.

Que Bielorrúsia i Rússia es venguin el dret de pas del gas per un plat ple d'euros, també ens sona, o que les trameses de petroli es dossifiquin en funció del día que tenen els manaires també.

Tot plegat perquè la Comissió Europea es deixi caure amb un manifest verd i ecologista, defensant el pas cap a les energies renovables i la previsió de perill d'estancament de l'economia si quatre interessats controlen gas i petroli.

Revolució verda i negoci aquest de les energies; quin conte ens conten?

Epur si muove?

La salvatjada de la T4 ens ha deixat corpresos i bocabadats, encara no ens ho creiem i per això alguns es resistien a declarar que el procés de pau s'havia estroncat de forma violentíssima a Barajas, on dues persones han mort i la destrossa és total.

Dit això, les declaracions dels representants polítics han estat les esperades: el Govern Zapatero ha parlat primer amb la boca petita i desprès totalment sobre l'aturada del procés de pau; l'oposició del PP, en la seva línia, diu que no saben quina és la política del Govern i estan a l'espera de la convocatòria d'eleccions per treure'n profit vergonyòs de l'aturada; els altres partits, donent suport a ZP i condemnen sense paliatius l'atemptat, deplorant la situació...

I Batasuna? doncs es deixa caure alguns dies desprès demanant a ETA explícitament que torni a la treva, que no continui generant violència, que s'ha de continuar el procés de pau començat i que sent moltíssim la mort de les dues persones a Barajas....Epur, si muove?

L'Esglèsia Catòlica i la responsabilitat històrica

Sembla que porto uns dies de fixació religiosa, reis mags i arquebisbes, però no me'n puc estar de comentar la dimissió de Stanislaw Wielgus, recentment nomenat arquebisbe de Varsòvia. Ho ha fet perquè s'ha sabut que durant l'etapa comunista de Polònia, va col·laborar amb la policía política perseguint aquells que no combregàven (i mai millor dit) amb les idees del moment.

A Polònia, l'Esglèsia Catòlica va tenir un paper destacat en la caiguda del règim comunista. De fet l'anterior Papa, Joan Pau II, va ser estendart d'aquesta lluita contra el comunisme, però no sempre i no tothom ha fet el mateix paper.
De fet, l'aparell catòlic ha donat mostres de passar per alt determinats comportaments no precissament étics entre els seus ministres i sacerdots, sense dir ni mitja, com en el cas d'Espanya i la dictadura de Franco; ans al contrari, la col·laboració amb l'aparell va ser absoluta i demostrada, però aquí no dimiteix ningú, clar que si ex-ministres de la dictadura ara són senadors de la democràcia, que hem de dir dels cures.
Aplaudiments per a la dimissió de l'arquebisbe polac, ni que sigui un que rendeixi comptes amb la història.

Arriben els Reis Mags

Estem a l'inici de l'any i com sempre han d'arribar els Reis Mags. És la nostra tradició i cal conservar-la, deixant les tradicions anglosaxones imposades a un costat i retrobant el pesigolleix que significa la nit del dia 5 al 6 de gener, quan per art de màgia reial, arriben a les cases regals i més regals en una orgia d'intercanvi d'amor i felicitat molt recomanable.

La tradició és antiga i prové de les mateixes festes paganes que es celebràven per aquestes dates, fomentant l'intercanvi entre grups i la celebració de coexistir. El cristianisme, sempre a l'aguait, la va fer seva, i aquí els tenim.
Per una vegada, siguem conseqüents i pensem que ens cal algun regal per a aquells que tenim al costat, però sobretot, ens cal la màgia de creure en quelcom que no s'explica, la necessitat de tenir molt aprop als qui t'estimes i regala'ls-hi amor i somriures, aquesta és la màgia de veritat.

Second Life

Second Life és un món virtual de 3-D completament construït i mantingut pels seus residents. Dès que es va obrir el públic al 2003, ha crescut explosivament i avui es habitat per un total de 2,299,949 de persones de tot el món. A partir del moment en que entres en el Món de Second Life, pots descobrir un continent digital nou, grups de gent en comunitats que fan activitats, empreses que tenen la seva seu virtual allà o cantants com la Suzanne Vega que ha fet el primer concert en virtual a Second Life.

Quin és el secret de l'éxit d'aquesta plataforma? que els que creen mons nous o seus d'empresa o continents virtuals, són els amos del lloc i el poden mofidicar o canviar, sense que ningú els digui res. A més genera un intercanvi de persones i de diners considerable.
És una de les propostes més innovadores en el web 2.0 Estarem a l'aguait.

Cien años de soledad

Aquest any 2007 es celebra el quaranta aniversari de la publicació de Cien años de soledad de l'escriptor colombià Gabriel García Márquez, a més dels vint-i-cinc anys del seu premi Nobel.
Serà un any de celebració d'aquesta obra literària imprescindible i màgica. Cal rellegir-la, cal llegir-la perquè conté experiència personal, valors humans, història en majúscules tot plegat escrit amb perfecció, de forma senzilla i brillant alhora. Parla de famílies, de relacions personals, de guerres i conflictes, de canvis històrics...pura actualitat.

Un tast, el començament absolutament encoratjador:

"Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de 20 casas de barro y cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos. El mundo era tan reciente, que muchas cosas carecían de nombre, y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo."