La segona oportunitat

El discurs d'investidura de José Luis Rodríguez Zapatero ha estat molt aplaudit pels seus, mentre els del PP començàven tímidament a esbroncar-se des de les banquetes amb la primera admonició de José Bono com a president del Congrés. Potser riurem i tot amb alguna de les frases lapidàries de l'insigne pròcer.
Ningú en les valoracions ha dit que li ha agradat el discurs, excepte el seu propi partit, que ja és el que toca, però no hi ha hagut aquella vibració invisible que es va sentir en el primer discurs d'investidura que va pronunciar ZP ara fa quatre anys.
Ell s'ha fet gran com a president i ja no li cal ni tenir la presidència en primera volta; és més, quasi la prefereix en segona per fer-se valdre i dir que ell defensa el que va prometre en campanya.

Mirat des de la nostra òptica de catalans la sensació és que anem a perdre, perquè no he sentit per enlloc la frase de l'Espanya plural del primer mandat; encara que hagin sortit les balances fiscals i l'aigua, en respostes a les demandes dels nostres representants. Però vull anar més enllà en l'anàlisi.

El fons de la qüestió és que la situació econòmica és feble, molt feble, que la problemàtica del País Basc és molt complicada; i que la qualitat de les propostes que es fan les trobo mancades de visió de futur, de qualitat política.
És la mateixa sensació que varem comentar twittejant les dues nits dels debats electorals. Trobàvem a faltar el veritable intercanvi d'idees que s'està produint en les primàries nord-americanes. Així doncs em queda un regust agredolç desprès del debat d'avui.

Perquè l'altre tema és que si mirem la situació política que està vivint per exemple Itàlia, no podem estar més contents. Hi viatjo sovint, tinc molts amics, i la decadència que està patint em preocupa extraordinàriament, sobretot perquè és un país amb una cultura i una història incomparable que els hauria de permetre tirar endavant molt millor del que ho estan fent, especialment en polítiques socials, econòmiques i jurídiques. Així doncs, què passa? estem pitjor que alguns dels països de referència mundial i millor que alguns dels nostres veïns. Cal estar tranquils amb aquesta equidistància? No en tinc prou. Ens mereixem més, tots, i especialment els que paguem més i tirem del carro de la innovació, ni que sigui a batzegades.

Haurem d'estar amatents a la resolució dels nostres problemes diaris: aigua, carreteres, tren, però també als de mig termini, educació, economia, cultura.
Els ciutadans hem de tornar a prendre consciència del nostre paper d'avaluadors amb dret a rèplica que ens proporciona el vot, fer-ho de forma conscient i aplicar-ho en la pràctica diària, a veure si aconseguim un bri d'aquell somni que tenim...

Llibre: Voi non sapete d'Andrea Camilleri
Pel·lícula: Todos estamos invitados de Manuel Gutiérrez Aragón
Música: Imbranato de Tiziano Ferro