4.08.2008

La segona oportunitat

El discurs d'investidura de José Luis Rodríguez Zapatero ha estat molt aplaudit pels seus, mentre els del PP començàven tímidament a esbroncar-se des de les banquetes amb la primera admonició de José Bono com a president del Congrés. Potser riurem i tot amb alguna de les frases lapidàries de l'insigne pròcer.
Ningú en les valoracions ha dit que li ha agradat el discurs, excepte el seu propi partit, que ja és el que toca, però no hi ha hagut aquella vibració invisible que es va sentir en el primer discurs d'investidura que va pronunciar ZP ara fa quatre anys.
Ell s'ha fet gran com a president i ja no li cal ni tenir la presidència en primera volta; és més, quasi la prefereix en segona per fer-se valdre i dir que ell defensa el que va prometre en campanya.

Mirat des de la nostra òptica de catalans la sensació és que anem a perdre, perquè no he sentit per enlloc la frase de l'Espanya plural del primer mandat; encara que hagin sortit les balances fiscals i l'aigua, en respostes a les demandes dels nostres representants. Però vull anar més enllà en l'anàlisi.

El fons de la qüestió és que la situació econòmica és feble, molt feble, que la problemàtica del País Basc és molt complicada; i que la qualitat de les propostes que es fan les trobo mancades de visió de futur, de qualitat política.
És la mateixa sensació que varem comentar twittejant les dues nits dels debats electorals. Trobàvem a faltar el veritable intercanvi d'idees que s'està produint en les primàries nord-americanes. Així doncs em queda un regust agredolç desprès del debat d'avui.

Perquè l'altre tema és que si mirem la situació política que està vivint per exemple Itàlia, no podem estar més contents. Hi viatjo sovint, tinc molts amics, i la decadència que està patint em preocupa extraordinàriament, sobretot perquè és un país amb una cultura i una història incomparable que els hauria de permetre tirar endavant molt millor del que ho estan fent, especialment en polítiques socials, econòmiques i jurídiques. Així doncs, què passa? estem pitjor que alguns dels països de referència mundial i millor que alguns dels nostres veïns. Cal estar tranquils amb aquesta equidistància? No en tinc prou. Ens mereixem més, tots, i especialment els que paguem més i tirem del carro de la innovació, ni que sigui a batzegades.

Haurem d'estar amatents a la resolució dels nostres problemes diaris: aigua, carreteres, tren, però també als de mig termini, educació, economia, cultura.
Els ciutadans hem de tornar a prendre consciència del nostre paper d'avaluadors amb dret a rèplica que ens proporciona el vot, fer-ho de forma conscient i aplicar-ho en la pràctica diària, a veure si aconseguim un bri d'aquell somni que tenim...

Llibre: Voi non sapete d'Andrea Camilleri
Pel·lícula: Todos estamos invitados de Manuel Gutiérrez Aragón
Música: Imbranato de Tiziano Ferro

Etiquetes de comentaris: , ,

9 Comments:

Blogger losimo said...

Cert és lo que dius, com demostren els fets.

Però crec que per molta consiència que tinguem per a canviar alguna cosa, poca força tenim per a fer res. I no és perquè els nostres vots no valguin res si no perquè qui escullim, després fa lo que vol, o millor dit, lo que li pagen.
Un exemple clar el podem tenir amb un tema, calentet, calentet, com és el de l'aigua.

En Baltasar, no crec que tingui de recordar lo partit al qual pertany, i per cert, no he votat. Per què? Estar clar, clares incompatibilitats amb el que prometen i el que realment s'ha de fer... Ejem! Tornem al tema que és fa tard i demà pot ser plourà.

Doncs, per molt ecologista que jo sigui, i voti a Iniciativa verds, ell creu que un transvasament és la solució, peti qui peti, a l'estil Arias Canyete.

Per a ell en comptes d'un paseo militar, pot ser serà: un paseo a l'estil "verano azul": Tots amb la bici i vinga!: la lara lalara la la la lara la la la... ;U)

I tot això, per a dir-te que el bri d'aquell somni l'aconseguirem amb els nostres esforços, independentment de qui mani. Cert és que ho podem tenir més fàcil segons qui governi. Però avui per avui, les coses, si no te les treballes difícilment és realitzen.

Una altra cosa, és el suport que pots trobar de companys, amics, familiars o coneguts.
Un suport real que et fan anar a dormir amb un somriure a la cara i aixecar-te, al matí, estúpidament feliç amb tantes ganes de fer de tot com de no fotre res.

Per cert: Conèixes algun polític,
d'altes esferes, que sigui "bona persona"??

11:55 p. m.  
Blogger Trina Milan said...

Albert,

d'acord amb tot el que dius..és més crec que sense les xarxes socials de relació, els que estan al costat, no seriem ni capaços de fer la mínima crítica, ni de tenir la mínima reacció...de persones bones n'hi ha, el problema és que es veuen ofegades per la massa de no reciclats que s'amunteguen als passadissos del Parlament o del Congrés, però no vull ser pessimista, com tu molt bé dius, alguns tenim el somni...som-hi doncs..una abraçada

12:03 a. m.  
Blogger losimo said...

No reciclats?!?! Doncs reciclem-los, que coll.. ejem! Collins (com lo diccionari! hehehe) reciclem-los...

Ancara mos tocarà montar un partit. Mira, perquè m'agafes amb son, perquè si fa falta el fem, eh!? Poca broma.
De tenis o futbol, però el fem!! Que collins!

PD: Si vols un altre esport, domés cal que ho diguis, tampoc no vull imposar-ne cap.

12:53 a. m.  
Blogger miq said...

L'única sortida possible del model autonòmic actual, esgotat, i que asfixia Catalunya, culturalment i econòmica, és la independència, la sobirania o com en volgueu dir. La constitució de dos (o tres) nous estats a la península: Catalunya, un d'ells. L'antiga Espanya, s'ha mostrat incapaç al llarg dels segles d'entendre's a si mateixa com a diversa. Per evitar la uniformització, l'assimilació cultural i la dependència econòmica a què ens arrossega l'actual model, l'hem de canviar mitjançant (1) l'assumpció del sobiranisme per part del catalanisme polític i (2) la consulta popular de què volem ser.

Salut des de l'exili.

4:23 a. m.  
Blogger Maurici said...

Vaig poder escoltar poca cosa del debat,l'inici entre Zapatero i Rajoy aquell dient les excel·lències de la passada legislatura i la que ens vindrà i l'altre tot el contrari, res de nou, on si vaig intuir que tenen bon rotllo és per ajuntar esforços de cara a la unitat d'Espanya i treura força a les minories, vénen dies fotuts.

7:43 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Vaig escoltar el troç en que parlaven els partits catalans y el Zp. La veritat molta palla y poca realitat. A nivell empresarial de multinacional la cosa esta molt, pero molt malament, cada setmana estan nominan a gent. Pero el Zp diu que catalunya som el numero 1 en biotecnología.
El que si que serem de aquí un any mes o menys la numero 1 amb aturats que sels hi acaba l’atur.
De feina en tenim, pero desde finals de any estan baixan els sous espectacularment.

Creec que els hi es igual entrar en crisis profunda, ells segiran cobran cada any mes. Pot-ser haurien de fer politaca de proximitat real. i no de tele.

Politics legals? Jo creec que no hi ha cap, si estan ofegats, coy que respirin que ja cobren prou.

11:19 a. m.  
Blogger Trina Milan said...

Losimo,
hi ha massa interessos en les dependències personals i professionals com per canviar de cop..serà una feina lenta però hi hem d'estar al cas...
salut

Miq,
estic bastant d'acord amb tu, de fet la independència econòmica és el que fa possible que les persones siguin lliures, i les dones això ho sabem més que ningú; per tant, passant la metàfora a Catalunya, la gestió dels propis recursos és la clau, veurem si ens sortim...
salut

Saltenc,
igualment et dic, ho tenim pelet magre però haurem de ser una mica "noucentistes"...no creus?
salut

Pepitu,
i a més, legals, no significa només acomplir la norma, sinó ser coherents amb el que significa fer un servei públic, que a vegades sembla que estan per sobre del be i del mal...no tots és clar, però alguns sí...
salut

12:15 p. m.  
Blogger Ferran Porta said...

El post em sembla molt bò, hi estic ben d'acord.

Sobre la independència, em costa d'entendre que no tingui més suport. Que no volen ser independents, els joves, quan es fan grans? Que no volen prendre les seves pròpies decisions, ser ells mateixos? Els pobles són sumes d'individus, així que no hi vaig diferència...

Salut.

12:49 p. m.  
Blogger Trina Milan said...

Ferran,
doncs alguns hi veuen molta diferència...per això fan servir els tancs o les bales...per cert, comsona això d'¡una ministra catalana a defensa?....
salut

6:01 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home