4.18.2008

L'oracle de Delfos i Mafalda


El món educatiu està en efervescència, quasi com sempre, però ara més perquè hi ha en perspectiva la primera Llei Catalana d'Educació que, si tot va bé, s'aprovarà a finals de 2008.
He assistit a III Simposi de l'Educació a Catalunya, organitzat per la Fundació Bofill, on compto amb bons amics, al MACBA de Barcelona. Moltes cares conegudes en el públic i en els ponents, em detindré en alguns que m'han suggerit i recordat idees essencials.

Ferran Ferrer ha explicat l'estudi sobre l'Estat de l'Educació a Catalunya publicat fa uns mesos. Idees fonamentals: els resultats dels nostres alumnes són vergonyosos respecte al que correspondria a un país com Catalunya, amb el seu nivell de renda i de desenvolupament cultural i social. Raons, la manca d'inversió pública, els desequilibris en el propi sistema, la formació inicial i continuada, l'avaluació i el rendiment de comptes.
Francisco Longo, que ha parlat sobre el lideratge a l'educació. La necessitat de tenir equips i sobretot persones que liderin un projecte de centre perquè aquest fet assegura els resultats dels alumnes i la bona trajectòria dels centres.
Però el que m'ha agradat especialment, i com sempre, ha estat Francesc Pedró al qual conec de fa temps, i amb el que he col·laborat en recerca sobre TIC i Educació en un projecte europeu. El seu estudi sobre El professorat a Catalunya, fet per encàrrec de la Fundació Bofill posa de relleu les mancances d'un sistema que no considera els seus professionals com els protagonistes del fet educatiu juntament amb els alumnes. Ni les formes d'accés a la funció educativa, ni la preparació inicial i permanent dels professionals, ni l'estatus econòmic no són equilibrats. Sobta però que no hi hagi més estudis en matèria de dades professionals dels docents, i aquest és un fet remarcable, si, com molt bé sabem, l'educació és sempre notícia i motiu de parlament social. D'altra banda, el punt de vista economicista que el professor Pedró imprimeix a l'estudi, sempre troba reticències dels contraculturals professors; es renega massa fàcilment d'aquesta opció metodològica per a analitzar el rendiment professional quan tots sabem que la vessant econòmica i d'organització sistèmica està en el rerefons de totes les mancances de l'escola.
Idees clau: la manca de directors ben pagats i formats especialment és fonamental per a portar a terme un bon projecte educatiu de centre; la promoció laboral dels mestres i professors ha d'ésser continuada i assegurada per a fomentar el rendiment, educatiu, no només en sous sinó també en incentius investigadors, personals o de reconeixement social; l'accés al lloc de treball és obsolet, les oposicions i tota l'estructura funcionarial no es correspon a les necessitats del sistema en el segle XXI i l'autonomia de centres, com a eix vertebrador de la pròpia organització sistèmica és clau juntament amb el rendiment de comptes o avaluació externa.

Tot plegat, res que no sigui conegut, però refrescant respecte dels mites que corren, tan pels nivells de grans responsabilitats d'un sistema mastodòntic que adoleix de formes reals de transformació com per part dels professionals docents, reticents també a mesures que no perceben com a generadores de major possibilitat real de treballar en les condicions que esperen.


En Francesc Pedró que és un gran comunicador, va fer servir l'oracle de Delfos i Mafalda per conjurar les reticències que sabia que sortirien sobre el seu diagnòstic. L'oracle per a dir que sempre és molt difícil canviar un sistema, i que ni els mateixos deus saben si això serà possible, i la gran Mafalda, amb l'acudit que veieu damunt..De tota manera va tenir la pregunta crítica assegurada, mentre molts, tots, aplaudíem una visió acurada i moderna de com l'escola ha d'ésser autònoma, independent econòmicament, amb líders que agafin la corda i tirin del grup i incentius per a tots els professionals, això sí, amb torna, amb avaluació de tots, externa i independent. A veure si d'una vegada, ens fem tots grans.

Llibre: Mil cretins de Quim Monzó
Pel·lícula: Elegy d'Isabel Coixet
Música: Money de Pink Floyd


Etiquetes de comentaris: ,

7 Comments:

Blogger Vida quotidiana said...

Una cosa que em va agradar de l'estudi que va fer fou quan va tractar la desmotivació del professorat a partir del 10-15 anys d'exercici de la seva professió. El problema no és exclusiu dels professors, sinó de qualsevol treballador que porta massa anys fent el mateix.

El problema dels professors és que és una carrera molt hermètica sense possibilitats de moure's (llevat de l'obligada mobilitat geogràfica): hi entres als vint-i-pocs i hi surts quan et jubiles amb la mateixa categoria professional. No sé, potser caldria pensar alguna manera de fer la professió més permeable...

8:05 p. m.  
Blogger Trina Milan said...

David,
tens tota la raó, de fet, en Francesc Pedró proposa una carrera professional incentivada, però no només amb diners sinó amb investigació, amb mobilitat dins el sistema, amb possibilitat d'anys sabàtics per a reciclar-se, amb formació continuada...tot plegat per poder fer que la il·lusió sigui una eina d'innovació...
salut

8:16 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Trini,
Excel·lent el resum! I molt útil. Demà el recomanaré a la penya de la feina... (Llenguatge no massa correcte per a un càrrec institucional, oi? Què hi farem!). Estic força d'acord amb les apreciacions, tot i que crec que t'hi falta el contrast amb la tarda, en què hi va haver un nivell diferent (ni millor ni pitjor, però més contestat). en qualsevol cas, gràcies per ser-hi, pel resum i per fer-lo arribar als amics.
I ara passo a comentar el que diu en David:
David: Sóc professor des de l'any 69 (bon any per començar!) i hi ha hagut èpoques en què m'he avorrit molt. Això em va passar cap al '85, en què vaig fer la meva primera "escapada" de l'aula per anar a treballar a l'administració. Però vaig tornar a fer classe al '90 i vivia tan apassionadament la feina que quan ho vaig haver de deixar al 95 (vaig posar diners a crear una empresa i em vaig veure arrossegat a codirigir-la), em va saber molt de greu! Des d'aleshores sé què s'ha de fer per apassionar-se per la feina docent. De manera que a l'any 2000, quan vaig deixar la moqueta i el despatx de director editorial i vaig anar a fer classes a uns barracons, no em vaig ni adonar, anímicament parlant del canvi: la passió va renéixer!
Ara fa 4 anys sóc un altre cop a l'administració fent de cap més o menys bé... La veritat és que també m'ho passo bé, però no m'importaria gens d'haver d'anar demà mateix a fer classe a 3r o a 4t d'ESO, que és als nivells on m'agrada treballar...
Quin és el secret de la passió d'ensenyar? Doncs molt senzill: la recerca acció; el fet de plantejar la feina com una investigació en què es pot establir una hipòtesi, verificar-la i comprovar si ha anat bé o no... I entrar en un procés continu de millora...
Ho deixem per a un altre comentari?
Em troabreu a: joan.badiap@gencat.cat o a: jbadiap@uoc.edu
Una abraçada.
Joan Badia

1:05 a. m.  
Blogger Trina Milan said...

Joan,
gràcies pel teu comentari; de fet que vingui d'un càrrec institucional de primer nivell com el teu, diu molt de tu i del nostre sistema, que a vegades ens entestem a fer pitjor del que realment és.
I totalment d'acord amb el que comentes; saps que alguna vegada t'he dit que l'antropologia m'ha servit i em serveix com a mètode científic per a treballar, per a viure; aquell distanciament que els antropòlegs necessitem per fer bé la feina d'analitzar els grups culturals, i això és una mica que el que tu proposes quan dius que ensenyar es basa en la recerca acció, en verificar hipòtesis. De fet Popper ja ho deia, i Levi Strauss i molts antropòlegs que m'han servit per entendre que la feina d'ensenyar, com tú molt bé dius, és innovadora per definició, és encuriosida, és la pregunta contínua que busca la resposta més adient, i aquesta curiositat i aquest neguit pel saber és el que un professional docent ha de tenir, sobretot per poder transmetre'l als seus alumnes; sense això, no podrem fer bé la nostra feina; tant a dins l'aula com a càrrecs institucionals, siguin el teu o siguin el meu, bastant més modest però per al qual es necessita el mateix.
T'agraeixo el comentari altra vegada i la teva disposició al debat, aquí al Platxèria hi som per això, com el seu nom indica...
Una abraçada
Trina Milan

6:12 p. m.  
Anonymous Anònim said...

Quan vaig llegir aquest escrit no vaig entendre el motiu per a aquet títol, ara després de saber que has estat de viatge a Grècia i de llegir els escrits crec entendre que la fascinació que produeix la cultura grega és la quel et va dur a plantejar-te aquet títol.

Crec que ja et vaig comentar que el món de l'educació m'atrau molt per motius personals, encara que al tractar-se de l'educació a Catalunya no he volgut opinar.

No obstant això els comentaris van esdevenir en una agra polèmica amb la de sempre i això em va dur a l'escrit sobre la Cartografia a Grècia, en la Grècia d'Aristóteles i és que d'altres coses igual no sápiga molt però de Cartografia, mapes, navegacions i filosofia estic bastant posat.

En quant a Grècia, casualment he estat un parell de vegades en el temple de l'Oracle de Delfos, he vist les majestuoses Cariátides i això em va dur, mentalment clar, a la Grècia antiga, aqueixa Grècia que alguns vam conèixer en la nostra època estudiantil i que més tard vam tenir la immensa sort de conèixer.

Però jo no he estat a Grècia com turista, ho vaig estar per motius laborals i això em va permetre eixir-me de les clàssiques rutes turístiques, encara que Delfos vixca del turisme.

Vaig estar en una menuda ciutat, un menut poble pesquer de nom Andíquira en el qual les seues gents sol parlaven en grec però amb els quals ens vam poder entendre malgrat que nosaltres, de grec, solament coneixíem algunes paraules dels nostres temps estudiantils. Després vaig estar en una ciutat un poc més gran i coneguda, de nom Itea i tot prop d'on es desenvolupa el famós viatge a Ítaca.

Gràcies pel teu comentari en el meu blog.

Una salutació.

Nota: Espere que aquell problema que et va impedir vindre A Besalú s'haja solucionat amb bé.

9:13 p. m.  
Blogger Trina Milan said...

Jonkepa,
és evident que les visites a altres països són més completes si es fan amb gent del país, i si hi vius o hi treballes encara més...es nota per les coneixences que demostres; a mi m'agrada fer-ho també, no sempre és possible.
De res pel comentari al teu blog, que és molt complet.
I gràcies per l'interès, sí es va solucionar, era un tema de salut dels meus fills, de poca importància però que ha de ser prioritari sempre. La propera espero poder anar, per conèixer-vos.
Salutacions cordials

9:48 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Sabia que era un problema amb un dels teus fills. M'alegra que no fóra res important.

Una salutació

9:00 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home