Hancock

Will Smith ha tornat a fer-ho. Ser el protagonista una peli, Hancock, ser el més divertit, posar-se el públic a la butxaca des del primer moment i fer-nos-ho passar genial durant tot el temps. Smith s'està convertint en l'actor de moda del cinema americà, és el més ben pagat en aquest moment, és l'Obama del cinema.
Analitzem-ho. La pel·lícula és una història d'anti-herois que és la forma que estan prenent les pelis de supermans i batmans darrerament, sembla que el proper Cavaller fosc va pel mateix camí. Per emergir del seu malson troba l'ajut inestimable d'un coach, el model de suport personal que està de moda i la inestimable col·laboració d'una Charlize Teron, més guapa que mai. Però a més, la peli és de Peter Berg, un director amb ofici i el guió té consistència. Una peli per a tots en época estival, quant una mica de marxa i una altra d'emoció són suficients per omplir una tarda d'agost.

PD.- La Mònica m'ha donat el premi a l'esforç personal...d'aquells premis que ens donem els penjats dels blogs de tant en tant, perquè sóm humans. Per això he fet el post del Hancock, en honor seu ( no li arribo a la sola de la sabata en cinema..). I per donar premis..doncs tots els del meu blogroll el tenen...ara no puc destriar que cau un sol de campionat i les neurones treballen més lentament de l'habitual...

Llibre: El conte de la criada de Margaret Atwood
Pel·licula: Hancock de Peter Berg
Trailer de Hancock:

Ich danke dem deutschen Volk

Obama ha triomfat a Berlin. El seu discurs davant la Columna de la victòria ha estat carregat de simbolisme, tot i no haver-lo pogut fer davant la Porta de Brandenburg. Ell ha fet reviure a tots els berlinesos el famòs discurs de Kennedy quan va dir: Jo sóc un berlinès, l'any 1963, perquè el significat dels dos events s'assembla : voluntat de pau, noves perspectives i regeneració política, llavors era la guerra freda i ara és la conseqüència de la invasió d'Iraq i la intervenció a Afganistan.
De fet Obama representa l'alenada d'aire fresc que basa la seva política en l'acord i la no intervenció militar. Es va declarar contrari a la guerra d'Iraq d'antuvi, i si acompleix el que proclama, podria significar una nova forma d'entendre la política de la màxima i per ara única potència política al món. El meu amic Ferran us farà un resum més acurat que jo perquè ho ha viscut en directe a Berlin.

La significació especial que té el fet de ser negre i tenir moltes possibilitats d'arribar a President d'EEUU ha fet que la gira que està fent es converteixi en una autèntica obamamania. S'ha de dir que a més ha sabut utilitzar el més innovadors sistemes de publicitat i comunicació amb els seus votants i elmón en general. Obama està a twitter,a facebook, a myspace o a youtube. De fet si mireu la seva pàgina, trobareu que és dels pocs polítics amb presència activa a tots els espais de comunicació a la xarxa i aquest és un actiu fonamental.
Serà aquest el nou president dels EEUU? Aconseguirà modificar la forma d'entendre les relacions internacionals, l'economia, la política amb majúscules? Ell diu que pot: Yes, we can.

Llibre: Lincoln de Gore Vidal
Pel·lícula: Thirteen days de Roger Donaldson
Música: Yes, we can de Barack Obama Friends

València connection

La publicació de les balances fiscals només ha fet que demostrar quanta raó tenim els catalans en la reclamació de la part alíquota que ens correspón de ple dret sobre els diners que recapta l'estat i que no retornen sencers a Catalunya.
En aquest frec a frec amb l'administració central hem trobat un al·liat sorprenent que fa honor al seu nom, és el govern de València que, en tantes altres ocasions no ha estat precisament al costat de les posicions catalanes.

En una trobada entre el Conseller Castells i el seu homòleg valencià s'ha arribat a un principi d'acord per anar junts en la demanda de renovació del repartiment dels diners. A més s'ha implicat a les Cambres de comerç i als empresaris, la qual cosa li dona més validesa a una estratègia que és més necessària cada dia que passa.

On era l'ànima del rei Jaume I fins ara? els entrebancs dels que som més que cosins ens han posat sempre les coses difícils a valencians i catalans, però seria un error no refer definitivament les relacions. El pool econòmic que significa unificar criteris territorials de tota la costa mediterrània és massa potent com per despreciar-lo per diferències històriques o partidistes. Ara o mai.

Llibre: Poemes d'Àusias March
Pel·lícula: Els Borgia d'Antonio Hernández
Música: Extraterrestres d'Antònia Font

Bruce Springteen a Barcelona

La nit del 19 de juliol al Camp Nou va ser apoteósica. Com sempre que The Boss torna. El seu crit " Barcelonaaa!" va començar a sonar a l'estadi abans d'encendre´s els llums de l'escenari. I ja no hi va haver aturador. El rock, la potència, l'escalfor de "l'amo" ens va abduïr i 70.000 persones vam ser seves.

Brollava la música de la seva guitarra, mentre l'E-Street Band el seguia amb adoració, la Patty s'acostava de tant en tant a fer-li petons enamorats i tots els de la pista udolaven de plaer i d'enveja. Ell s'acostava a la fila 0 i els deixava prendre-li la ma primer, desprès s'agenollava, i finalment es fonia amb el seu públic entregat, desapareixent sota les mans abraonades al seu cos.

Ningú és capaç de portar a l'extàsi a tanta gent, d'arreplegar passions com ell, i ell aprofita per cantar, per tocar la guitarra, per fer un sol d'harmònica i per enviar missatges al món com aquest (i en català): " ens han pres drets civils, ens han retallat llibertats, anem a la lluita!"... Qui en dona més? All ready!!

Sense metges i sense estudiants de medecina

Incongruència, es diu d'un fet que és contrari a la situació que el produeix...és a dir: com pot ser que faltin metges a Catalunya, que la nota de tall per accedir a la facultat de medecina sigui la més alta i quedin milers d'estudiants sense lloc per poder estudiar la carrera?
Que m'ho expliqui algú perquè no ho entenc.

Fa uns dies varem sentir la Consellera Geli dir que donarien per bones les titulacions estrangeres d'alguns països per poder donar entrada a metges formats fora de Catalunya, davant la manca de metges que surten de les nostres universitats; i jo pensava, doncs per al futur augmentaran les places a les facultats, doncs sí, però d'una manera tan minsa que no serveix per a cobrir la mancança total.

I ara què? a posar pedaços als nostres ambulatoris i als nostres hospitals? Ahir una amiga m'explicava que a l'ambulatori li havien recomanat "tortitas" per aplacar el seu mal...no és que jo pensi que les tortitas no són bones, més aviat és que penso que el trasvàs cultural no permet gaires alegries i que la formació per a treballar en els nostres hospitals ha de ser molt qualificada.
Si a depèn quin país no tenen un quiròfan últim model, no podràn formar metges que sapiguen fer-lo anar, mentre als nostres estudiants se'ls nega una plaça a la facultat. Què passa? penso que és mala gestió, que cal millorar l'ordenació de les titulacions universitàries i la relació amb el món laboral...estic segura que és això i que s'anirà per millorar-ho, perquè no serà que als metges que venen de fora no ha calgut pagar-los la formació i se'ls paga menys sou? no?

Llibre: El metge de Noah Gordon
Pel·lícula: Hancock de Peter Berg
Música: Long walk home de Bruce Springsteen

La balança que va ser plateret

I desprès de tant d'esperar, els números no quadren...no éren 16000 milions d'euros? doncs ara són 9000 a tot estirar. És que no comptem igual? o és que la matemàtica per no dir l'economia, és qüestió de vidres acolorits? Perquè ni tan sols els diaris es posen d'acord, mentre La Vanguardia diu que " el govern rebaixa els càlculs del govern català" El País titula "els partits s'enfronten pels resultats de les balances"
i aquí pau i desprès glòria.

Semblaria que no ha servit de res la publicació tan demanada d'uns dades que acostin la realitat de la utilització dels diners públics i la seva redistribució. Les formes en que uns i altres utilitzen la informació poden conduïr a confusió, i inclús a fer pensar a més d'un que estàvem millor sense saber res. Però això no és just, es miri per on es miri. La netedat en el sistema impositari és clau per a una pràctica democràtica sana i consolidada. Masses rèmores del passat arrosseguem com per despreciar ni que sigui una publicitació amb dades que no quadren.

Catalunya es mereix alguna cosa més que el despreci que a voltes ens retorna de les arques centrals, i això només s'aconseguirà treballant seriosament amb dades a la ma, generant costums democràtics que afavoreixin que ningú es cregui amb el dret de decidir per nosaltres el que ens toca i el que no. És decebedor el que hem sentit avui però és el començament, i és imparable, ara veurem si els nostres responsables polítics saben fer-ne l'ús adequat i no li donen la raó al diari que ha fet la lectura més opaca de la notícia, aquest tema a Catalunya no ha de ser una lluita de partits, ha de ser un objectiu comú.

Llibre: L'espoli fiscal. Una asfíxia premeditada de Ramon Tremosa i Jordi Pons
Pel·lícula: Funny games de Michael Haneke
Música: Lie to me de Tom Waits

Dones, qüotes i realitat

Com a dona nascuda un 8 de març no puc menys que ser de les anomenades feministes, d'aquelles que porten l'estendard del feminisme arreu, esgotador però cert. Hi ha dies que no s'acaba mai i que pesa molt.
Però la feina de reivindicar el paper de la dona en la societat, la nostra i totes, no s'ha acabat, i si no que li preguntin a les dones que situades en la més alta posició, encara han de suportar que un home se les escolti però ni tan sols les miri als ulls quan parla.

Tot plegat però no em fa combregar amb rodes de molí, i mai he estat ni estaré d'acord amb les qüotes femenines que pretenen encumbrar la dona per sobre de la vàlua personal i professional perquè aquests procediments només fan que denostar més, si fos possible, la nostra imatge. I per a botó un exemple, la nova ministra d'Igualtat del govern central, Bibiana Aido que dia si i dia també, fa declaracions a qual més absurda, des de la feminizació del llenguatge (allò de les "miembras"...) fins al paper del mocador en les dones magribines i la relació amb la vestimenta masculina...tot una declaració obtusa i poc encertada que només demostra que la ministra, molt preparada en antropologia cultural, no està, és inclús un ex-asessor del propi Zapatero qui deixa en evidència la qüestió.

La desvalorització del paper de la dona en la societat, tan en el món laboral com en el personal i familiar, és un fet: menys sou a igual feina, més dificultats per trobar feina a igual titulació, rols depenents davant els homes inclús en dones manifestament preparades, violència de gènere i.... podria continuar...
Tenir un govern paritari pot quedar bé a les pàgines del Vogue, però tenir-lo al preu de ministres com l'Aido, no ho hauriem de permetre ni les pròpies dones.

Llibre: La grieta de Doris Lessing
Pel·lícula: Solas de Benito Zambrano
Música: Summertime de Janis Joplin

Nadal guanyador a Wimbledon

En el més profund de l'hivern, finalment

vaig aprendre que dins meu es troba un invencible estiu

Albert Camus

L'Educació al Cercle del Coneixement

Ahir nit vaig tenir l'oportunitat de formar part d'una taula rodona sobre l'Educació a Catalunya organitzada pel Cercle del Coneixement que presidit per Enric Canela és un dels think thank més actius de Catalunya.
Els ponents de la taula, Joaquim Prats, president del Consell d'Avaluació de Catalunya; Xavier Melgarejo, director del col·legi Pare Claret de Barcelona; Maite Gorriz, directora de l'IES Priorat de Falset; Ferran Ferrer, autor de l'informe sobre "l'Estat de l'Educació a Catalunya 2006" per a la Fundació Bofill i jo mateixa; amb la cloenda a càrrec d'Ernest Maragall, conseller d'Educació.

Cadascú de nosaltres va fer una participació de 15 minuts sobre temes relacionats amb l'educació, des de la visió general del Sr. Prats, a l'específica dels dos directors de centre, les problemàtiques de l'escola concertada o l'educació secundària en general, fins a la visió general d'un sistema que hauria de perseguir, en paraules del Sr. Ferrer l'equitat i l'excel·lència en els seus resultats, o la meva participació que es va centrar en el paper de les TIC i la societat de la informació i el coneixement en el context del sistema educatiu.

Crec que no m'equivoco quan dic que tots varem constatar que el nostre és un sistema educatiu complex que ha arribat a la maduresa i que ha estat capaç d'oferir escolarització al 100% de la població; i que ara li manca arribar al nivell d'excel·lència i d'equitat que una societat avançada com la catalana necessita.
S'han de donar respostes a les empreses que necessiten persones formades en els nous jaciments econòmics; s'han de donar respostes a les noves formes de relació global, tant econòmica com socialment i per fer tot això s'ha de posar al centre educatiu i a l'alumne com a objectiu i protagonista del fet educatiu.

Les preguntes dels assistents varem ser en la seva major part, sobre el tema del repte tecnològic i de la societat de la informació. La necessitat de que la tecnologia sigui la de més alta qualitat per als nostres alumnes no ha de centrar l'objecte d'estudi en l'eina sinó que ha de fer que el professorat modifiqui procediments i que els continguts i les capacitats siguin les protagonistes.
Un perfil del professorat més adaptat a les noves situacions que promogui l'educació cooperativa, l'interacció i el treball en xarxa; un continguts que responguin a la societat global i tecnificada que es modifica dia a dia i una real capacitat dels centres i el seu entorn per a prendre decisions sobre la feina educativa, sobre el fet d'educar, estan en la base del que es va debatre ahir a l'Hotel Alimara

I una consideració final, el Conseller ens va explicar quin havia estat el seu dia: matí reunit amb el president Montilla per definir la posició estratègica del Govern respecte la llei d'Educació, en la qual el president té posada tota la confiança i per a la qual s'haurà d'aconseguir una llei d'acompanyament econòmic que està relacionada directament amb el nou finançament de l'Estatut de Catalunya. La tarda la va passar reunit durant tres hores amb representants de CiU per mirar de consensuar amb el primer partit de l'oposició la llei d'Educació de Catalunya.
Tot plegat ens va voler transmetre que la llei és una oportunitat per a: "governar l'educació i no només gestionar-la.." marcant diferències amb governs i administracions anteriors.
Necessitem l'acord de tota la societat catalana, l'educació és la base de qualsevol societat i per això és la responsabilitat de tots.

Llibre: Summerhill d'A.S.Neill
Pel·lícula: El club dels poetes morts de Peter Weir
Música: Another brick in the wall de Pink Floyd

Assemblees i democràcia

La democràcia, ara per ara és el menys dolent dels sistemes polítics que coneixem. Neixia a Grècia, a partir de l'assemblea o "ekklesia" dels ciutadans lliures que amb el seu vot directe decidien el destí del grup. És la primera pràctica política que trenca amb els reialmes i els imperis, proposant una nova forma d'entendre la convivència.
A partir d'aquesta primera proposta grega, les societats modifiquen i evolucionen el concepte democràcia. El despotisme il·lustrat esdevé una pràctica democràtica, conservant el toc del qui més en sap per asegurar que les decissions siguin les correctes.
La democràcia censitària és un altre capítol en aquest camí cap a la democràcia actual, on el qui podia pagar-se el dret a vot, ho feia, i així el límit era els diners i no només el cognom, tot i que venia a ser el mateix.

Tocqueville va ser dels primers filòsofs que va parlar de democràcia en sentit modern, situant el terme liberalisme en la balança de les decisions: Si els ciutadans, al fer-se iguals, resten ignorants i burds, resultaria difícil preveure fins a quin excès d'estupidesa podria conduir-los el seu egoïsme, i no seria fàcil anticipar en quines vergonyants misèries es sudmergirien ells mateixos per por a sacrificar quelcom del seu benestar a la prosperitat dels seus conciutadans.

Tot plegat em porta cap al concepte actual de democràcia i a la seva pràctica a casa nostra. Crec que 40 anys de dictadura ens pesen. No tenim la pràctica compartida històrica que ens permetria tenir un sistema de partits rodats, amb un funcionament intern que també s'acostès a la democràcia real. Estem contemplant com alguns s'atribueixen la puresa democràtica perquè 2000 dels seus voten en un cap de setmana el que el partit ha de fer, quan en realitat estan votant qui governarà i realment decidirà per a tots els ciutadans, inclosos aquells que no en són de militants del partit. Amb assemblea o sense, penso que cap partit dels actuals està en condicions d'assegurar un traspàs democràtic del que vota la gent a la gestió pública. Manquen llistes obertes, manquen veritables primàries dins dels partits, manca una llei de finançament dels partits, manca una normativa de democràcia directa per als càrrecs més propers com els municipals...per tot plegat, que uns siguin assemblearis o que altres decideixin qui serà el candidat en un sopar congresual encara no és el que jo espero de la democràcia per al meu país, i més quan els sistemes de comunicació permetrien generar dinàmiques procedimentals fàcils i netes...és el repte per a la nostra jove democràcia.

PD1-Tenia pendent fer aquest post, a partir d'un altre de l'Eduard Díaz, que va començar el tema al seu bloc EDP
Continuarà...
PD2- Sembla que m'han llegit...El País, avui

Llibre: Democracy in America d'Alexis de Tocqueville
Pel·lícula: All the president's men d'Alan J. Pakula
Música: Imagine de John Lennon versionat per Neil Young