La llengua i Catalunya

La llengua és, altra vegada, bumerang polític de la pre-campanya.
A les estrambòtiques propostes de Ciutadans, s'han afegit els populars, sense enrojolar-se, amb allò tan vist del dret a rebre ensenyament en castellà a les escoles.
Només ens faltaven les escoles-pastera per acabar-ho d'adobar.
No és menor la discussió de la llengua en el context de Catalunya, nosaltres hem basat al llarg de la història la nostra defensa de la identitat fonamentalment en la llengua catalana com a signe de cultura i de progrés.
Els noucentistes varen fer construir les cases del quadrat d'or, les empreses tèxtils de Terrassa i el diccionari de Pompeu Fabra, tot plegat eren eines de defensa d'una nació sense estat que situava la seva identitat en l'empresa i la cultura.
I això ho tenen molt clar els qui volen guanyar les eleccions com sigui, i per això les barroeres declaracions o els videos a Youtube.
Peró hi ha encara un perill més gran per a la identitat catalana i la llengua, i és que tampoc nosaltres ens creguem que és una eina útil, que canviem de llengua com qui canvia de sabata, i que els nostres partits catalans la facin servir també de tapadora de les seves pròpies vergonyes, fent d'infants que es tiren a la cara la responsabilitat de no saber defensar el país com cal.
Crec que hi ha una responsabilitat compartida de tots plegats, especialment del sistema educatiu i de les famílies, en la creació de cultura catalana, de cultura!
No podem entrar en el joc de l'estira i arronsa dels partits espanyolistes perquè no ens en sortirem, és més important que no es facin les escoles-pastera i que les famílies, totes i cadascuna d'elles siguin conscients de la importància de saber llengües, i especialment al del país on viuen.
El model irlandès no és el nostre model, nosaltres, els catalans, hem sabut utilitzar la cultura per a alguna cosa més que per a cantar folklore; només així farem que els nouvinguts, vinguin d'on vinguin, sentin Catalunya com a seva, i que els aprofitats no ens neguin el pa i la sal; sinó, Catalunya no serà el país especial i envejat que sempre ha estat.

Llibre: Diccionari de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra
Pel·lícula: La vida secreta de las palabras d'Isabel Coixet
Música: Orinoco flow d'Enya

Catosfera, resum

Les primeres Jornades de la Catosfera s'han acabat.
Una gran sorpresa per moltes raons. Perquè han estat més interessants del que semblava, perquè hem obert expectatives i debats a dojo; perquè ens hem conegut en directe, després de molt de temps de saber-nos a la xarxa.
Felicitacions al Marc i a tot l'equip.

Per parts, el primer dia, atapeït. Intensa conferència inaugural; menys interessant del que semblava la taula de Partal i Varela, moderada pel Saül Gordillo. I molt passats en el temps perquè la taula d'educació, molt més interessant, moderada per Pitu Martínez, responsable de projectes TAC per l'educació del Departament d'Educació es va quedar amb poca gent per l'hora. S'haurà de revisar per a altres trobades el tempo i les temàtiques, per donar a tothom i a tots els temes l'oportunitat que es mereixen.

Segon dia, ple a vessar. De molt alta qualitat la taula de literatura, moderada per Toni Ibañez, idees i comentaris a nivell i esperem amb candeletes el llibre que editarà Cossetània.
Interesantíssima la taula d'emprenedors, especialment Didac Lee, per a prendre lliçons de savoir faire en tots els camps.
Decebedora la taula de polítics, només es va salvar Carles Puigdemont, a un gran nivell de coneixement i ética; i Raül Romeva; els altres, no. Absolutament impresentable la cobertura dels mitjans, en general no hi eren, i quan van arribar els polítics s'hi van abocar, per a alguns és clar. Lurdes Muñoz va sortir de la taula mentre els seus companys parlaven per a donar una entrevista a TV3, que en la notícia posterior no va dir res dels altres ponents (excepció de Joan Ridao) ni dels organitzadors..sense crosta?....
Èxit total del meu amic Eduard Díaz amb el taller de blogs, de mitja hora prevista a dues hores llargues...s'haurà de repetir.
La tarda va tenir una taula de periodisme digital i ciutadà molt interessant, moderada per Eduard Batlle, periodista d'El Punt, on es van assenyalar alguns dels punts de fricció entre el que significa fer un blog i opinar políticament i els diaris digitals, el periodisme oficial i el periodisme ciutadà. Opinions per a tots els gustos, especialment interessant Bottup, presentat per Pau Llop.

Darrer dia, taula de blogs de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, dels homes del temps a Polònia, passant per tot un espectacle el Ganxito, és clar que aquests són blogs comercials i fets per empreses, no és el mateix.
Finalment, els mitjans i els blocs, amb exemples de com la ràdio o la televisió s'estan adonant del fenomen blog i l'incorporen als seus programes, com RAC1 i el seu espai Bloggies d' El Món a RAC 1, conduït per Mar Poyatos.

Resumint, gran nivell dels ponents, demostració de força de la catosfera, dels blogs en català que com algú ha dit, són una potència a Catalunya perquè som una nació sense estat i tots els instruments ens serveixen per fer-nos veure en el món.
Clara majoria homes en el món blogger. Necessitat de fer rendibles el temps i els interessos per a molts, en línia amb el que significa la importància de la xarxa en la nova societat del segle XXI, potencialitats que encara estan per descobrir com la creació de nous models de relació entre persones, les xarxes personals...
I sobretot, el fet demostrat de que darrera qualsevol mitjà, instrument, eina; des de l'impremta fins al blog, les persones es cerquen entre elles, s'interessen per qui hi ha al darrera de l'escrit o de la foto; miren de fer-se veure i intenten interaccionar...la més vella i bella història dels humans al món.

Música: You've got a friend de James Taylor

Catosfera I

Han començat les Jornades de la Catosfera a Granollers.
Èxit de públic total. Una sala plena i una altra quasi plena també.
Els perfils dels assistents: homes, entre vint i tants i quaranta tants anys. Minoria de dones. Bona organització, apretat programa i manca de temps en la darrera taula, la d'educació, a la qual s'ha quedat un terç dels assistents que hi eren a la conferència inicial i a la taula de Codi ètic blocaire.

Bona conferència inaugural, César Calderón ha estat contundent, provocador i ha fet saltar la banca en més d'una ocasió.
Taula de codi ètic blocaire, m'ha sorprès agradablement en Juan Varela, ha dit algunes coses que m'han fet pensar: com es controla l'aparició de dades a Google de forma diferent a Europa que a EEUU; com es dirigeixen opinions a la xarxa, inclús a nivell d'intervencions blocaires i redirigint comments quan cal, partits polítics inclosos.
Com cal pensar en el fet de que el bloc no és un diari digital sinó la digitalització de la persona que el fa, sense més. El plantejament que cal fer-se de la respnsabilitat dels mitjans tradicionals i l'augment de blocs justament per la fallida dels mitjans.
Vicent Partal ha abundat en el mateix, han coincidit tots dos en que no cal un codi ètic blocaire obligatori però sí una mínima norma de "comportament" digital per assegurar la qualitat del que trobem a la xarxa.
Partal ha subratllat el fet de la responsabilitat del periodista i el mitjà convencional davant del ciutadà, front al paper del bloc que no representa només que a la persona que el fa, reclamant però que aquesta persona, si és coherent, ha de dir qui és, d'on ve i a on vol anar, per administrar la credibilitat dels que el llegeixen.

I per acabar, la taula d'educació, molt ben travada i molt qualificada. Llàstima que hagi estat al final del programa del dia i que molts hagin marxat. Així demostren que quan al principi alguns s'han omplert la boca d'activisme polític i de veritat front els diaris digitals i les empreses de comunicació, en realitat estaven defensant una postura individual i endogàmica, perquè si ningú té interès per l'educació, demà ningú farà cap guerra ni serà conscient de res, o potser era això el que alguns tenien al cap quan defensaven a capa i espasa el paper dels blocs. En tot cas, brillant la taula d'educació i amb expectatives que anaven més enllà del que alguns havien esmentat en les intervencions prèvies.

Demà més, segur que molt interessant...perquè mentre, tothom estava connectat al mòbil, al portàtil, fent twitter i entrades als blocs...fent 2.0 en directe...

La vella Itàlia

Estem davant l'enèsima crisi política a la vella i estimada Itàlia.
És la meva segona terra, la conec, i la gaudeixo sovint. Darrerament però estic detectant una certa deixadesa en els carrers i places, en els edificis i els serveis.
La gent però segueix essent elegant i sofisticada, perquè això és natural en ells.
I es queixen de que els seus governants no estan a l'alçada del país amb més cultura i història per metre quadrat del món.
Vaig ser-hi al desembre i hi torno en quinze dies, i espero veure com soluciona il professore Prodi el darrer atzucac dels seus companys d'entesa en el govern.

Les raons que em donen els meus amics italians són moltes per a aquesta davallada política que els arrossega: manca d'interès dels ciutadans, màfia incrustada en els més íntims estrats de l'administració i les empreses, degradació del concepte de fer política amb figures com Berlusconi o la neta de Mussolini, per no parlar de la Lega del Nord. Tot plegat un marasme d'inoperància i assalt a l'estat per part d'un sector que s'embutxaca els diners i que no respecta ni les més mínimes normes democràtiques; suportat tot plegat pels poders fàctics, especialment l'Església Catòlica que és encara un poder dins el poder, sense la qual no es pot fer res.

Els cal, segons ells mateixos, una regeneració profunda del sistema polític, i de l'econòmic; tot i mantenir-se en nivells acceptables de rendiments nacionals, estan perdent pistonada econòmica i els vells amos com Agnelli, no hi són per donar-hi un cop de ma. Està doncs en mans dels propis ciutadans prendre consciència de la necessitat de canvi, i trobar un líder que l'abanderi.
Jo no desespero, sé que ho faran, sempre han estat els pioners culturals del nostre vell món. En el nou món del segle XXI també ho faran, només els cal recordar la seva història per a fer-se amb la creativitat que els acompanya i tornar a lluir.

Llibre: La Lluna de paper d'Andrea Camilleri
Pel·lícula: La dolce vita de Federico Fellini
Música: I cuore é uno zingaro de Nada Trio

Viggoooo! Javierrrr!

Les nominacions als Òscar de Hollywood ja s'han fet públiques i en tenim un munt per celebrar. Començant per Viggo Mortensen al seu paper a Promeses de l'est; veritable film noir posat al dia, on la força de Cronenberg s'al·lia amb el personatge de Viggo per deixar-nos estabornits de cinema.
Continuant per Julie Christie per Away from her on treballa amb Sarah Polley com a directora aquesta vegada. Elles es van conèixer a la peli d'Isabel Coixet, La vida secreta de les paraules i ara han quallat una opera prima de la Polley que li ha de valer a Julie Christie l'Òscar.
I la guinda del pastís de nominats la posa Javier Bardem, nominat com a millor actor secundari per No country for old man dels germans Coen, uns altres merescuts nominats com a millors directors.
Els Òscars són alguna cosa més que un premi, el cinema és alguna cosa més que el seté art....cinèfils del món, enguany els amos de Hollywood s'han portat, i les nominacions tenen un regust suau a cinema del bo, a personatges que trepassen les pantalles; a veure si rematen bé la feina el proper 24 de febrer....Sort!

Escoles-pastera, a casa nostra no!

Fa un mes que vaig fer un post sobre Eduació i diversitat cultural , que s'ha posat d'actualitat aquesta setmana, desgraciadament.
El conseller d'Educació vol estendre la nefasta experiència quer l'Ajuntament de Vic proposava de fer escoles-pastera per a agrupar els nens immigrants i preparar-los per anar a les escoles ordinàries.
No vull repetir-me, ja vaig dir el que em semblava en l'altre post.
Només afegeixo que el món universitari d'arreu s'està mobilitzant contra aquesta mesura que és contraindicada absolutament des del punt de vista pedagògic, i per suposat des de l'antropologia i la sociologia. La carta que figura a continuació està passant per arreu, feu-ne l'ús que cregueu convenient:

Barcelona, 18 de gener de 2007

Honorable Senyor Ernest Maragall i Mira

Conseller d’Educació

Generalitat de Catalunya

Les persones investigadores sobre immigració i educació a Catalunya estem totalment en contra de l’atenció a l’alumnat nouvingut en centres separats, ni que sigui temporalment, i tenim la responsabilitat científica de recordar que els coneixements disponibles en l’actualitat sobre aquest tema indiquen intervencions en sentit contrari.

Breument, aquestes són les nostres raons:

1. La mesura és tècnicament errònia: les llengües s’aprenen en un
context natural de parla i entre iguals.
El mateix succeeix amb altres aspectes de l’aprenentatge d’un altre
país, com ara noves pautes i codis de relació a l’entorn escolar i social. 

-La mesura ens sembla contradictòria amb la política del Departament que s’ha dut en els darrers anys, si pensem que el full de ruta és el Pla LICS i que aquest ha aportat una línia de treball que va pel bon camí, tot i les millores tècniques i de recursos que cal anar aplicant

-Si els centres tenen matrícula viva, aquesta és la realitat i el què han de fer no és fer veure que la realitat és una altra: es comença segregant uns mesos i s’acaba fent escoles segregades, el què han de fer és un disseny d'acollida obert durant l’any, i el Departament pot comptar, com sempre, amb tot el nostre assessorament per donar-los suport

 -Es perd la oportunitat d’aprofitar els nous reptes que planteja la nova
diversitat per tal d’actualitzar i millorar l’atencióeducativa a tot l’alumnat
i portar les escoles al segle XXI, sobre els eixos de la diversitat i de la igualtat

2. La mesura és socialment imprudent, ignora l’impacte d’aquestes
estratègies per les relacions interculturals: sis’apliqués, representaria
una lamentable legitimació de jerarquies culturals i ètnico-racials a escala local
 i nacional que són les que propicien posicions extremistes a nivell polític.

3. Finalment, i també per les raons exposades, la mesura és moralment
inacceptable, ja que es condiciona el dret al’escolarització des de pràctiques segregadores,
unes pràctiques que aprofundeixen els processos segregadors que
ja afecten a les famílies immigrades per motius jurídics, laborals i socials.

Li demanem que, com a màxima autoritat en l’àmbit de l'Educació a Catalunya, reconsideri seriosament anul·lar les disposicions que hagi pres per tirar endavant aquesta mesura d’atenció separada i que es reprengui el camí endegat per polítiques mes inclusives, que permetin treballar en consonància amb la innovació educativa que requereix l’escola democràtica, la nostra societat i la nostra generació més jove.

Vegi tot seguit la llista de suport a aquest escrit.

Persones i grups de Catalunya que donem suport a aquest escrit:

Silvia Carrasco (UAB), responsable de la Xarxa de Recerca Etnogràfica sobre Migracions, Minories, Infància i Educació (ARAFI 2007)

Jordi Garreta (UdL), responsable de la Xarxa de Recerca sobre Immigració i Educació (ARAFI 2007)

Jordi Pàmies (UAB)

Cris Molins (UAB)

Marta Bertran (UAB)

Ignasi Vila (UdG)

Carles Serra (UdG)

Xavier Besalú (UdG)

Josep Miquel Palaudàries (UdG)

Antoni Tort (UVic)

Núria Simó (UVic)

Jaume Carbonell (UVic)

Trini Milan (UOC)

(Afegiu el vostre nom i, si s’escau, el lloc on treballeu (recerca, docència, etc) o bé el lloc on viviu, si signeu a títol personal)

Eleccions 08 - III : Les llistes

Paradoxalment sembla que la dita "qui no plora no mama" no li ha servit de res al Sr Gallardón, alcalde terminal de Madrid, per aconseguir anar a les llistes del PP a les Corts. La seva demanda clara de ser al costat de Mariano Rajoy per ser recanvi a la presidència del Govern si l'altre s'estavella, ha topat amb la Dama de ferro Esperanza Aguirre (que com el seu nom indica, és la còlera de Dios personificada...). No és casual la negativa a Gallardon, es percep una jugada mestra per encaminar Espe al govern i Ana Botella a l'alcaldia de Madrid, qui millor?... La ma de Jose Maria Aznar està clarament al darrera de totes les jugades peperes d'aquesta setmana, Pizarro inclòs. No serà que Jose Mari troba a faltar el cuquet del poder real i retornarà?...

De fet, la confecció de les llistes a les eleccions espanyols, i catalanes també, peca de certa deficiència inicial. Els candidats no han de demostrar res davant la ciutadania, només ha d'estar ben situats dins de l'estructura del partit, i ser amics de l'amo per obtenir un bon lloc que asseguri la cadira al congrés o al senat, de manera que una vegada tenen això, no cal pensar en tenir currículum, formació, capacitació per al càrrec i tot allò que demostra la validesa d'un bon responsable polític.
Per posar un exemple, Barack Obama ha tingut una carrera brillant a la Universitat i ha demostrat vàlua sobrada en gestió i responsabilitats diverses, per anar finalment casa per casa als caucus per obtenir la nominació.

A casa nostra la partitocràcia ens impossibilita aquest sa joc democràtic nord-americà i assistim a les cruentes lluites entre amos i serfs com la que han protagonitzat Gallaradon, Rajoy i Aguirre. El problema és que serà difícil canviar una norma que només poden tocar aquells a qui beneficia, o potser no?

Llibre: L'amant de Bolzano de Sandor Marai
Pel·lícula: Into the wild de Sean Penn
Música: No one d'Alicia Keys

Eleccions 08 - II : Economia

S'estava especulant aquests dies amb el fet de que el PP estava basant el començament de la seva campanya electoral en el tema de l'economia, i per contra no disposaven del cap de cartell que seria el vicepresident primer d'un possible govern popular; però ja el tenim, Manuel Pizarro és, dés d'ahir, la carta amagada de Rajoy per empènyer el PP cap a la victòria.
Serà una duríssima batalla la que es donarà perquè justament la política econòmica del PSOE no ha divergit gens de la del PP en els successius governs; a Solbes el va succeir Rato i a aquest, altra volta Solbes, sense solució de continuïtat, per tant quines són les esmenes que Pizarro pot fer ara?
Si observem el seu currículum, només podem pensar en que portarà la liberalització econòmica fins a les darreres conseqüències.
Pizarro és íntim de José Maria Aznar i seguidor dels economistes americans que han apostat per les subprimes i la reducció de la despesa social a EEUU, els quals es poden convertir en el coixí on recolzi el cap el nou programa popular.
D'altra banda, dés de l'òptica catalana, el paper que Pizarro, com a president d'ENDESA, va fer en la compareixença al Parlament català de l'estiu pel problema de l'apagada a Barcelona, no va ser precissament afalagador per Catalunya.

Solbes, la ma de ferro de la despesa, atent als diversos xecs-premi que el PSOE està repartint, sense deixar anar el control dels tributs excepte el País Basc, és clar; (veurem com acaba el tema de l'Agència Catalana de Tributs); no ha estat capaç de donar un tomb a la inversió en investigació i innovació per deixar de ser un país depenent de l'exterior en matèria de creixement el qual ha basat quasi exclusivament en el totxo.
Tot plegat, entre el llop amb pell de be que és Solbes i l'arribada del tauró Pizarro (el cognom li escau) que portarà aquesta política econòmica fins a les darreres conseqüències, la veritat no puc acabar de veure en qui dels dos haig de dipositar el vot...s'admeten propostes...

Llibre: Farsa de Màrius Serra
Pel·lícula: Life Aquatic de Wes Anderson
Música: Let's stick together de Brian Ferry

Eleccions 08 - I : Educació

Com que tots plegats ja estem en pre-campanya electoral, a partir d'avui aniré fent una sèrie de posts sobre la campanya de les generals del 9-M. La consciència de ser partícep del joc de la democràcia s'ha de demostrar posant en qüestió el que diuen els líders. No podem deixar-los sols i després anar a reclamar.

Estaríem d'acord en que l'educació i la sanitat serien les que necessiten de més inversió pública justament perquè són intrínsecament serveis públics.
De fet, si parlem d'educació, els successius informes PISA han demostrat que els països que tenen èxit en les seves polítiques educatives, tenen uns professionals molt ben pagats i ben considerats a nivell universitari, amb notes de tall altíssimes per a la carrera. Res a veure amb el que passa a casa nostra, on darrerament s'està fent entrar al sistema educatiu a qualsevol amb un títol i que estigui disposat a passar 5 hores a dins una classe.

En canvi, el que estic sentint als candidats sobre l'educació és que el consideren un tema clau i per passar acte seguit a tirar-se els trastos pel cap, tirant de veta dels temes més absurds com el que va fer l'ex-president Aznar a Barcelona fa uns dies, cridant el fantasma de l'ensenyament del castellà a Catalunya, mentre els altres partits es dediquen a contestar aquesta bajanada, oblidant el més important: dir-nos com s'ho faran per solucionar el greu problema educatiu.

Per a un plantejament seriós sobre educació cal que ens contestin sobre:
- la modificació real de les carreres universitàries que porten a l'educació (seguin l'aplicació Bolonya)
- l'augment significatiu dels sous dels professionals
- l'adequació real dels currículums a les necessitats dels alumnes

Si tot plegat s'omplen la boca de xecs per al totxo com la panacea de la joventut, no han pensat que prèviament aquests joves han de tenir la formació adequada per a ser algú a la vida? o és que en realitat tornem a subvencionar el totxo que els ha salvat l'economia fins ara? ai que no saben ni de quin coneixement parlem!

Llibre: The responsibility of intellectuals de Noam Chomsky
Pel·lícula: Away from her de Sarah Polley
Música: J'ai deux amours de Madeleine Peyroux

Barcelona, objecte de desig

A Barcelona se l'anomena la gran encisadora perquè deixa embadalits a tots els que hi passen.
Sembla que els nostres responsables polítics han fet una crua interpretació d'aquest encís i estan fent un gra massa.
El cul·lebrot de les infraestructures, amb que ens estan omplint els dies no deixa de sorprendre'ns. A les escandaloses aturades del servei de Rodalies, o la gestió de l'aeroport del Prat, s'afegeix l'AVE de mai arribar, i concretament en aquest moment, el túnel per on ha de passar per sota Barcelona, en la seva connexió cap a França.

En la decisió de fer passar l'AVE per sota el centre de Barcelona, el PSC està molt sol, i la resta de partits inclosos els de l'oposició miren a un altre costat, oblidant les seves pròpies promeses; és més, semblava que inclús el PSOE el deixava de banda (en el sopar de l'aniversari del Rei, el president Montilla i el president Rodríguez Zapatero se les van tenir sobre el tema), per això el germà del Conseller Nadal, casualment director d'El Periódico, fa dimecres una portada i un editorial que enrojolen Magdalena Àlvarez; tot plegat fa que ni tan sols en l'esperada comissió Govern espanyol-Generalitat sobre Rodalies de dijous no s'arribi a cap acord i les espases en alt...arribats a divendres el Consell de Ministres ens sorprèn acordant concedir l'adjudicació del túnel la setmana vinent, ràpid com el raig.

On és que es decideixen qüestions tan importants per als ciutadans i per a una ciutat com Barcelona? com poden tenir tanta poca alçada moral i professional uns polítics que s'omplen la boca d'amor per Catalunya? com pot ser que tots plegats, sense deixar ni un, posin per davant els seus interessos electorals i subscriguin pactes pre i post votacions, que anul·len lleis i decissions tècniques?
Barcelona es mereix alguna cosa més que ser la penyora d'unes eleccions, actuarem en conseqüència?

Llibre: La gran novel·la sobre Barcelona de Sergi Pàmies
Pel·lícula: En construcción de José Luis Guerín
Música: Automatic imperfection de Marlango

L'església d'uns quants

La presència de la religió en el context de la societat esmena moltes de les premises d'organització estructural. Les grans religions han estat sempre elements clau en el desenvolupament estructural de les societats, però no sempre han estat a l'alçada de les circumstàncies socials i històriques.
De fet moltes de les grans guerres mundials es deuen a la intervenció de l'estructura eclesiàstica, siguin la cristiana o la musulmana, per posar dos exemples. I en aquesta tessitura és que el món globalitzat de la nostra societat actual obté dels grups religiosos actuacions que es contradiuen amb el que l'organització de l'estat promou.
És el cas de l'Esglèsia Catòlica a Espanya que històricament s'ha posicionat en el bàndol més reaccionari de l'espectre polític, fent costat als grans reis absoluts en un primer moment, o arribant a la creació de la Inquisició fins al suport que la dictadura franquista i tot el seu aparell va tenir per part de l'Església en l'Espanya del segle XX.
Les restes d'aquesta història són les manifestacions de l'aparell catòlic més alt, arquebisbes i bisbes, proclamant la fi de la democràcia o de la institució familiar si continua l'esquerra en el govern i les lleis com la de l'avortament o la del matrimoni gai. És el cinisme i la mentida portats a l'extrem de la utilització política.

No és ètic , ni tan sols cristià, que alguns s'arroguin el dret a decidir per tots, que no reconeguin la competència d'un govern democràticament elegit, ni les lleis aprovades en seu parlamentària per la majoria dels representants del poble.
Que aquesta utilització, junt amb la manca de respecte de la seva emissora de ràdio COPE, no siguin penalitzades pel propi Vaticà diu molt poc de la capacitat de l'estructura catòlica per a ser conseqüents amb els seus propis postulats.
La decisió d'uns pocs no pot ser mai llei per a la majoria, i aquesta Església catòlica que no ha sabut ni permetre un partit amb veritables tendències democratacristianes a Espanya, com a la resta d'Europa, haurà de fer-s'ho mirar.

Llibre: La Biblia d'autors diversos
Pel·lícula: No country for old men dels Germans Cohen
Música: Suite nº 1 Allemande de Bach en versió de Rostropovich

L'economia que ens refreda

Ara que ens havíem acostumat a ser propietaris, a pagar una hipoteca dura però sostenible perquè els interessos eren baixos, comencen a avisar-nos de que això de les hipoteques a aquests percentatges no s'aguanta per enlloc perquè tenim la bombolla immobiliària que desequilibra la borsa i darrera d'ella, tos plegats.
Era massa bonic per ser veritat.
L'euro i tot el que ha comportat, ens ha fet més rics però alhora més depenents. L'estalvi de les famílies ha baixat significativament en els darrers anys mentre el consum a crèdit ha pujat d'allò més. Viure ara per deure demà.
El director general de La Caixa, Joan Maria de Nin, s'ha deixat caure fent unes declaracions que volen justificar l'injustificable. Les hipoteques pugen i els percentatges de diners a disposició són molt menors, cuirassant les condicions que posen als seus clients per no trobar-se amb impagats, segons ells, com a EEUU i les seves hipoteques-escombraria.

Mentre les previsions dels governs espanyol i català, van a la baixa, pel creixement i el pib, el cru es posa pels núvols, a 100 dòlars el barril de brent, i els cereals, que són controlats per intermediaris, són emmagatzemats i deixats anar al mercat per treure'n el major profit. Tot molt legal però no gaire net.

Deixar la riquesa en mans del mercat exclusivament està demostrat que no acaba de funcionar, com no ha funcionat mai en la història l'intervencionisme estatal al cent per cent. Per tant, no caldria fer una revisió de les polítiques dels bancs nacionals?
No caldria revisar les estratègies del Banc Mundial? No voldria pensar que l'intervencionisme només serveix per a cobrir les bombolles de les grans empreses, mentre els ciutadans hipotecats i endeutats, veuen com se'ls gelen les esperances amb aquest refredament de l'economia que ens arriba.

Llibre:Emprendiendo hacia el 2010 de Pedro Nueno
Pel·lícula: El destino de Nunik dels Germans Taviani
Musica: Azurro d'Adriano Celentano

2008, any d'eleccions

Fa uns dies, apostava per Obama en un post sobre democràcia; encara no es coneixien els resultats d'Iowa, que han estat aclaparadorament del seu costat, i han deixat Clinton en una tercera posició decebedora. Deia que em seduïa més el discurs d'Obama que el de Clinton, tot i reconèixer el valor de veure una dona arribar a la presidència del país més important del món. El missatge de canvi que propugna Obama és renovador i presenta davant l'electorat una imatge de netedat, allunyat dels escarafalls de la White House que arrossega Clinton, des del mandat del seu marit. Penso que Obama té totes les de guanyar i si les coses no canvien gaire, serà el proper president dels EUA, si es que no l'assassinen abans, com diu Castells en un article publicat a La Vanguardia.

No és tant clar en canvi, el resultat per a Espanya i les eleccions del 9-M. Els rèdits que pot aportar Zapatero no són clars, tot i ser el que governa en aquest moment i el paper de Rajoy és dur perquè si no guanya aquestes, ja se'n pot acomiadar.
Les enquestes donen un empat tècnic i les posicions de sortida són molt igualades perquè tots dos grans partits es disputen pràcticament el mateix sector sociològic, el centre i hauran de fer un dur esprint per a ser els guanyadors.

Algunes diferències entre els EEUU i Espanya:
- Els caucus, procediments d'elecció dels candidats nord-americans que són tant importants com la pròpia elecció a la presidència, mentre aquí s'ho maneguen als restaurants de torn.
- La claredat en la recaptació de diners que els candidats utilitzen per a la campanya, que fa que siguin els think thank els que generin opinió i no el pagador de torn, com ho seria aquí qualsevol empresari que deixa anar els diners sense control.
- El paper dels mitjans de comunicació, molt més obert allà que aquí. Hi ha un feina pendent de renovació dels mitjans a casa nostra que cal fer, no és suficient amb la rentada de cara que es va fer fa pocs mesos, cal que es repensi el paper dels mitjans en el context general com a generadors d'opinió.
I sobretot, els nord-americans tenen una visió eclèctica de la política que facilita la comprensió del missatge; no en va són al país més mediatitzat on Hollywood té un paper clau en la identificació dels votants. En canvi, aquí el posicionament de la industria cultural, especialment cinema o televisió, no és capaç de generar trets identitaris; és més, deixant de banda la qualitat més que dubtosa de molts programes i pel·lícules, el que hi ha és una lluita a mort per l'espai àudiovisual que no reverteix en la millora del producte.
Les espases estan en alt i la carrera només ha fet que començar.

Llibre: La batalla de Walter Stamm de Melcior Comes
Pel·lícula: This is England de Shane Meadows
Música: Patience de Take That

Reis Mags aquesta nit

Per si no ho sabíeu avui arriben els Reis Mags d'Orient. No sembla un gran lloc on trobar joguines l'Orient en aquest moment, però com que ells són mags, segur que les han trobat. És més, trobaran allò que quasi mai troben els mortals, felicitat a dojo, i tal i com està l'ambient, no és qüestió de despreciar-ho.
Aquesta lluita aferrissada per comprar, per tenir-ho tot, per ser el primer en jugar al Ratchet i Clank per a Play 3 o per portar un abric Dolce&Gabanna o els insoportables ninots de Tous, no és nova, però s'està aguditzant per moments. La bogeria de la compra compulsiva és la reina de les festes.
Ahir era a la Plaça Catalunya de Barcelona i no es podia ni caminar, entre els guiris que fotografiaven fins i tot les botes dels policies i els embogits catalanets a la caça de la darrera versió del Pokemon Perla per a DS, no es podia donar un pas.
Per això calia mirar al cel, i intentar trobar l'estel reial entre tant de rebombori, i sí, allà hi era, com podeu comprovar a la foto..només que calia esguardar molt bé perquè les potentíssimes llums de El Corte Inglés no deixaven passar la seva màgica llum, pero hi era..fixeu-vos bé que el trobareu...Que els Reis us siguin profitosos!

Llibre: El mago de las estrellas de Ben Okri
Pel·lícula: Interview de Steve Buscemi
Música: It's oh so quiet de Bjork

Democràcies de mentida?

Les notícies internacionals només ens mostren fracàs darrera fracàs de les democràcies del Tercer món (no m'agrada l'eufemisme països en vies de desenvolupament) : Kenya amb les eleccions més violentes que es recorden; candidats com Zuma, del principal partit sudafricà, que està acusat de corrupció i es presenta a les eleccions; assassinat d'un diputat i atemptat a Sri Lanka o els continuats atemptats a Iraq o la vida insofrible a Palestina.
Per acabar-ho d'adobar a Pakistan tindran un equip d'Scotland Yard per a investigar el magnicidi de Benazir Buttho, perquè sembla que allà no se'n surten.
Haurien d'aturar-se a pensar en com s'han fet les descolonitzacions a Àsia i a Àfrica, on es van crear països del no res com Pakistan, i on les metròpoli encara compten amb una influència tan gran que no es poden generar sistemes de desenvolupament propis perquè el control econòmic encara és exterior lligat a oligarquies internes que se n'aprofiten. Allò que no es permès a la City londinenca, és perfectament factible a la capital de Kenya o a Islamabad.
Llavors, de què estem parlant? de terroristes que assassinen aquells que proposen democràcia com Benazir Buttho? o de grups de pressió que no estan disposats a creuar la línia de la democràcia perquè perdrien el poder i els guanys?
Realment els grans líders occidentals tenen cap interès en generar democràcies reals al Tercer món?
Senzillament crec que no; que, ans al contrari, només generen cortines de fum com la desgraciada tornada de Benazir Buttho a Pakistan, per a fer veure que ells, els incombustibles líders mundials, estan per la democràcia.
Una mentida més en aquest món líquid que s'alimenta de sang i petroli.

Llibre: La carretera de Cormac McCarthy
Pel·lícula: Die Stille vor Bach de Pere Portabella
Música: Polly come home de Robert Plant i Alison Kraus