8.24.2007

Guernika i Madrid, imponents

És quan viatges que et distancies de la rutina i prens distància envers el teu entorn. Tenir l'oportunitat és obrir finestres tancades durant molt temps i gaudir d'un nou entorn, ja que la predisposició també és important si vols endur-te el millor del que visites. I és per això que viatjar a Madrid, comprovar el seu desenvolupament, demostra que Catalunya no pot quedar-se en el conformisme de què tots els nostres mals passen per la capital... perquè la capital avança i de quina manera.

Ser a Madrid i gaudir del
Guernika és un dels moments que cal capturar per captar allò del que cal saber valorar. Poc Woody Allen fa pocs dies a Barcelona, ara l'obra sublim de Picasso a Madrid, és un d'aquells records que et colpeixen i saps que t'acompanyaran per molt temps perquè és el poder de la cultura que trapassa la ments dels humans.

Llibre:
El quinto en discordia de Robertson Davies
Pel·lícula:
American Gangster de Ridley Scott
Música: Careless Love de Madeleine Peyroux


Etiquetes de comentaris:

8.18.2007

Nus davant el no res

Les fotografies d'Spencer Tunick sempre són frapants. Persones nues en els llocs més inversemblants. Greenpeace l'hi ha proposat fer-ne una a la glacera suïssa d'Alestsch per recordar al món el problema de l'escalfament del planeta.
La imatge de les persones, nues a sobre el gel i sota el sol, em fa pensar en la precarietat dels cossos, de les persones, davant de les incerteses; el terratrèmol a Perú, o l'huracà Dean que s'apropa a Jamaica, ens condemnen a entendre's amb la natura.
Però, i l'acció humana? La voracitat economicista ha fet que milers de persones es vegin en la impossibilitat de pagar les hipoteques a EEUU. Els espabilats que varen crear uns fons d'inversió sobre aquestes hipoteques deixen de cobrar i és ara que els Bancs nacionals s'afanyen a deixar anar quantitats ingents de diners a les Borses perquè els que han de guanyar, guanyin. Les hipoteques, per tant, les pagarem dues vegades aquells que les paguem; una, en el rebut de cada mes i l'altra, en els impostos que van a l'estat; total perquè cobrin els inversors en borsa; mentre els que no paguen les hipoteques perdran les seves cases.
No sé si en Marx, en Karl, tindria res a dir d'aquest huracà capitalista devastador amb la mateixa humanitat; pecatto que fa trenta anys ens va deixar l'altre Marx, en Groutxo, que va saber ironitzar amb la irracionalitat sense fer-nos perdre el somriure.

Llibre: La ciudad y los perros de Mario Vargas Llosa
Pel·lícula: El ultimátum de Bourne de Paul Greengrass
Música: No woman no cry de Bob Marley

Etiquetes de comentaris: ,

8.16.2007

Una nit amb Woody Allen

Ahir a la nit a l'Hotel Casa Fuster uns quants varem tenir el privilegi de sentir Woody Allen en directe, tocar el seu clarinet, acompanyat de dos amics al banjo i el piano.
L'encant del lloc, un edifici modernista convertit en un luxós hotel de 5 estrelles, ens apropava al mite que va arribar en silenci, sense avisar, mentre els qui hi érem no ens sabiem avenir de que realment era ell.
Música de jazz en el més pur estil New Orleans, entre amics que improvisaven les peces, i ens feien sentir que hi participàvem de la festa particular que ells tres celebraven. Una copa de champàn Moet&Chandon i unes delícies salades i dolces per acabar-ho d'acompanyar amb els nostres aplaudiments acompasats.
Woody Allen, seriòs però murri, ens esguardava de fit a fit, mentre tocava.
A fora, els sorolls de la Vil·la de Gràcia en festes. Una nit que no podrem oblidar.

Música: Woody Allen i els seus amics a Hotel Casa Fuster el 15/08/07

Etiquetes de comentaris: ,

8.13.2007

El mur de Berlin i les estrelles


Fa 46 anys que va ser construit el mur de Berlin. Només hores per a un mur que va costar anys de tirar a terra. La vergonya de la separació de persones, de famílies, per l'absurd de raons polítiques que no eren més que por als altres, es va fer un lloc en la història. El cost en vides humanes i en patiments, no és menor, però sembla que no ha servit de gaire perquè a Xipre, a Méxic o a Palestina tenen nous murs del segle XXI.
Aquesta capacitat de la política de generar problemes a la gent sense responsables és universal i atemporal. La història hauria de ser exemple d'allò que s'ha demostrat inútil i especialment doloròs.
Que el mur de Berlín ara sigui un destí turístic només ens demostra la seva feblesa real, era imatge només, com molt bé plasma la campanya de Vuitton amb Gorbatxov com a protagonista, davant del mur que ell va ajudar a tirar a terra.
En la nit de les Perseides de fa 46 anys el mur de Berlin es va alçar amb l'objectiu de ser la paret contra l'enemic, però segur que els mateixos que el fèien sabien que la llibertat, com les estrelles, no té aturador.

Llibre: Asesinato en el corazón de Jerusalén de Batya Gur
Pel·lícula: B
abel d'Alejandro González Iñárruti
Música: The Wall a Berlin de Pink Floyd

Foto: Reuters

Etiquetes de comentaris: ,

8.08.2007

Jocs Olímpics a Beijing


D'aquí a un any, el 8/8/08, s'inauguraran els Jocs Olímpics a Beijing, la capital de Xina. La nova frontera econòmica es presentarà al món en tota la seva esplendor. S'estan construint xarxes de metro, de tren, s'estan fent gratacels i nous barris, s'està volent demostrar que la potència econòmica del tercer mileni està ja a punt per desbancar els vells imperis occidentals.
Però el negatiu d'aquesta foto són els retrets a la situació social i política, a un règim que es diu comunista i que utilitza les eines del capital per fer-se gran, controlant la població amb ma de ferro. Amnistia Internacional ha publicat un informe demolidor sobre periodistes empressonats i detencions indiscriminades.
En qualsevol cas tampoc les velles democràcies occidentals estan lliures de pecat, Guantánamo n'és un exemple.
El repte xinès de les olímpiades és el de fer un spot publicitari gegantí sobre el seu país i l'exitosa situació econòmica i social; que de fet és el que totes les ciutats organitzadores han perseguit i per la qual cosa tothom es torna boig per organitzar uns jocs que ja no són només el que Pierre de Coubertin va imaginar, sinó més aviat el que Samaranch va acabar de definir.
El cabdell dels Jocs de Beijing ha estat molt ben recreat en l'estadi de Herzog i De Meuron
però nomès amb grans arquitectes i imatge no es ven res, caldrà alguna demostració de solidesa en els canvis socials que la gent reclama per arrodonir l'spot.

Llibre:El port de les aromes de John Lanchester
Pel·lícula: El último emperador de Bernardo Bertolucci
Música: Nine million bicyles de Katie Melua

8.06.2007

Puras, el pur

En aquest racó de món on mai dimiteix ningú, avui s'ha produit el miracle, Fernando Puras, cap dels socialistes navarresos i portanveu al Parlament navarrés ha dimitit de tots els seus càrrecs perquè no està d'acord amb la imposició del PSOE de deixar que governi UPN, marca blanca del PP a Navarra, en comptes del tripartit progressista format per PSN, NaBai i IU (UPN més CDN = 143.532 vots (48% dels sufragis). PSN, NBai i IU = 155.062 vots (52% dels sufragis).
Està clar que aquí s'hi jugaven molt els grans partits estatals com per deixar-ho tot en mans dels delegats de la marca, però sabent que ja s'havia donat el cas dels tripartits a Catalunya, Balears o Galícia, per què no el de Navarra? Perquè el PP aprofitaria per desgastar el PSOE amb una campanya de descrèdit sobre la seva entrega als independentistes? Perquè Zapatero es vol concentrar en l'eficiència allà on treu més vots com Catalunya i no en un lloc com Navarra on el seu jaciment no li és mprescindible?
Els càlculs són a vegades massa freds; i no sempre, en política dos i dos són quatre, és més, mai són quatre. Ja veurem si aquesta jugada que es presenta com una estratègia de veritable democràcia per part dels grans diaris, i dels grans partits, no es girarà en contra del responsable últim que és el PSOE. Les seves bases a Navarra no entenen res i la resta de gent que els voten i no són de Navarra, tampoc. La democràcia és també respectar els propis a dins mateix del partit. La puresa de veritat és aquella que es porta a terme essent honest i coherent en tot moment, però també semblar-ho, com en el gest d'avui del Sr. Puras.

Llibre: Democracy in America d'Alexis de Tocqueville
Pel·lícula: Amarcord de Federico Fellini
Música:
Who will save you soul de Jewel

8.05.2007

Política de gel

La situació dels serveis públics de transports i d'energia a Catalunya és ja de tal gravetat que no hi ha paraules per explicar-la i haurem de recórrer a la vella filosofia grega i llatina per trobar-hi una explicació.
La gestió de la res publica, com deien els nostres avantpassats, consisteix en fer que tots tinguin el que necessiten, utilitzant les eines polítiques que ens donem, i és de vital importància per a la bona marxa d'un país, d'una comunitat, d'un poble, per petit que sigui, perquè la vida de les persones en depèn.
Les raons del desastre s'han de trobar en la incapacitat dels polítics i dels responsables tècnics per a entomar amb rigor la seva feina.
Està clar que les prioritats de la política en aquest moment no són les de la ciutadania, no coincideixen. Manquen figures amb carisme i capacitat de gestió que sàpiguen separar el que és important del que és accessori perquè sinó el joc democràtic no serveix. Demostrat està amb les dades de participació de les darreres convocatòries electorals. Però és més, determinades decissions dels partits en el poder, o declaracions dels líders davant els problemes, ens fan notar que parlen idiomes diferents al de la gent del carrer. Les hipèrboles estan en la boca de tots, no nomès dels incapaços declarats, de tots.
Per això nomès ens queda tornar a prendre les nostres pròpies decissions i ser conscients de que els canvis a la història els han fet les persones normals i corrents, decidint que ja n'hi havia prou. No existeixen herois, existeixen ciutadans que s'afarten de ser els que paguen per tot sense res a canvi.
Alguns exemples són les indústries recuperades a Argentina pels treballadors desprès del robatori d'estat del corralito; les dones de negre de Bòsnia que s'imposaren en la debacle de la guerra sense fi dels Balcans; la feina callada de persones com Mohamed Yunus amb els microcrèdits..Si ells han pogut, nosaltres, ciutadans de la vella Europa, instal·lats en l'opulenta Catalunya, hauriem de saber posar ordre en el nostre petit país i no deixar-ho en mans d'ineptes, encara que sigui estiu.

Llibre: Development as freedom d'Amartya Sen
Pel·lícula: Tots els homes del president d'Alan J. Pakula
Música: No bravery de James Blunt


8.03.2007

Dos pájaros de un tiro

Dos ocellots cantaires varen fer niu ahir nit a Sant Feliu de Guíxols.
En una nit d'estiu, milers de persones ens apostarem al descampat de Vilartagues per sentir les cançons d'aquests trobadors retornats dels estralls del temps amb força i raó. Les cançons eren altra volta les mateixes, a prop del mediterrani, sentirem princeses i penélopes, que ens resonaran 500 nits a les orelles.
Alguna cadira hagués anat bé, algun entrepà que no fos de plàstic, tot plegat per l'entregat públic que oblidà de seguida les incomoditats terrenals per entregar-se al regal de la música i les lletres, viscudes i recordades d'aquests dos ocells de la nit.

Música: Mediterraneo de Joan Manuel Serrat

Princesa de Joaquin Sabina


8.01.2007

Cloïsses

Els que hem seguit el ministre Clos de fa temps perquè som veïns, sabem que el seu fort no són les declaracions oficials, els de Polònia també ho saben. Per això, el que havia de dir en seu parlamentària sobre l'apagada de Barcelona era d'esperar que seria nefast, com així ha estat. Negar que la xarxa elèctrica de Barcelona és prehistòrica és negar l'evidència, és anar contra el que els seus estan dient i fins i tot, deixar clavats els subordinats com l'Ignasi Nieto, Director General d'Energia, que estava a quadres sentint el seu cap dir barbaritats.
Però no és ell sol el que es cobreix de glòria, potser és el més evident, però no l'únic. La manca de resposta de les companyies elèctriques Fecsa-Endesa i Red Elèctrica Española, la no assumpció de responsabilitats per part de cap polític del Govern català, de l'Ajuntament de Barcelona, del Gobierno de España; nomès fa que fer palesa la denigrant classe de la classe política que ens governa.
L'article d'avui de Jordi Pujol a La Vanguardia titulada Judici sever
, ens retorna a la sensació de que ens estan cantant la canya, i els estan cantant la canya a tots plegats. Pujol demana responsabilitats a tothom, especialment als que neguen el pa i la sal a Catalunya, deixant clar que a Catalunya també en som responsables.
La nostra cultura judeo-cristiana ens aboca a situacions com aquestes, davant una situació de caos, uns fugen d'estudi i d'altres agafen el fuet per posar ordre. Com és que no em mereixen confiança cap dels les dues postures?
Aquesta vegada, de la nostra cultura prefereixo unes bones cloïsses al vapor, regades amb llimona que són suficients per fer sentir a la boca el gust de la mar mediterrània, tot esperant Clos i els seus acudits ara que no fan Polònia.

Llibre: Rayuela de Júlio Cortázar
Pel·lícula: Blow up de Michelangelo Antonioni
Música: Most likely you go your way (And I'll go mine)de Bob Dylan