Doors, forty years

The Doors, quaranta anys i milers d'emocions.
Van sortint, com bolets al bosc, cançons inèdites de la banda del Jim Morrison, que ens proposen tornar a sentir la provocació lisérgica dels seixantes, quan nosaltres encara quasi no hi erem, però dels que vivim, culturalment parlant, encara.
Nou recopilatori en DVD, amb novetats...Mentre, Light my fire torna a nosaltres....

Richard Rogers guanya el Prizker

L'arquitectura és una ciència que es viu intensament. Ordena l'espai on ens movem, on mengem i dormim, on estimem. Si a més, els arquitectes tenen qualitat, es converteixen en icones culturals perquè modifiquen i creen espai.
Aquest és el cas de Richard Rogers que ha guanyat el premi Prizker d'arquitectura.
Era dels darrers de la seva generació que quedava per obternir-lo, el tenien Renzo Piano o Norman Foster. Gent que van començar a canviar el concepte d'intervenció arquitectònica, proposant uns edificis tecnològicament innovadors i estèticament trencadors com el Centre Pompidou de París. Ells es consideraven hipies i contestataris, i volien fer veure a la gent que l'arquitectura era una veritable forma de modificar la societat, i ho van aconseguir.

Llibertat d'expressió

El Govern valencià format per membres del Partit Popular ha prohibit a TV3 emetre a territori de la Comunitat Valenciana, i tancarà les conexions tècniques perquè així sigui. Fa temps que als del PP no els agrada depèn quines coses que es diuen a TV3, pequè a Canal 9, és clar, ja ho controlen ells que no es diguin; i com que són els que manen, en el sentit més antic de la paraula, doncs ho fan, i no permeten que els valencians escullin quina tele veuen. Increïble.
Però no és més que un altre exemple del que el PP està fent arreu, i sinó vegeu el comunicat que varen fer sobre PRISA, fent boicot des d'un partit democràtic a una empresa de comunicació. Deplorable.
Si al segle XXI encara ens toca demanar llibertat d'expressió és que alguna cosa no estem fent bé. Potser en el seu moment, quant la transició ens va fer passar del costat fosc a la claror, alguna porta no la varem acabar d'obrir i ara tenim les conseqüències. La dreta espanyola haurà de ser alguna cosa més que el PP, que no és una dreta democràtica i solvent, és un grup de pressió amb cacics al més pur estil dictador.
Reivindiquem el dret a dir per poder ser, com cantava Lluís Llach dissabte...

Made in CataluNYa

A New York poesia catalana llegida per artistes americans en la setmana de la cultura catalana organitzada per l'Institut Ramon Llull, que anomenen Made in CataluNYa i la fan alhora que l'exposició al MOMA, Barcelona i la modernitat: De Gaudí a Dalí. Tot una immersió de la capital del món en la cultura del nostre país.
I per a mostra un botó: Lou Reed llegirà Jaime Gil de Biedma aquesta nit, amb aquest poema:

La nostalgia del sol en los terrados,
en el muro color paloma de cemento
—sin embargo tan vívido— y el frío
repentino que casi sobrecoge.

La dulzura, el calor de los labios a solas
en medio de la calle familiar
igual que un gran salón, donde acudieran
multitudes lejanas como seres queridos.

Y sobre todo el vértigo del tiempo,
el gran boquete abriéndose hacia dentro del alma
mientras arriba sobrenadan promesas
que desmayan, lo mismo que si espumas.

Es sin duda el momento de pensar
que el hecho de estar vivo exige algo,
acaso heroicidades —o basta, simplemente,
alguna humilde cosa común

cuya corteza de materia terrestre
tratar entre los dedos, con un poco de fe?
Palabras, por ejemplo.
Palabras de familia gastadas tibiamente.

Cimera de l'art total, Reed més Biedma , una nit a New York...

Poemes en el Dia Mundial de la Poesia

Dos poemes de Joan Brossa i una pd personal

per celebrar el Dia Mundial de la Poesia

Poema 1

És cert

que no tinc diners

i és patent que la major part de

monedes són de xocolata;

però si agafeu aquest full,

el doblegueu pel llarg

en dos rectangles,

després en quatre,

feu llavors un plec

oblic amb els quatre

papers i el separeu

en dos gruixos,

obtindreu

un ocell que mourà

les ales.

Poema 2

Entrada
A B C D E F G H I

J K L M N O P Q R

S T U V W X Y Z
Sortida.

PD personal.-

I a tú que em llegeixes, dia rera dia

i em mires en el mirall virtual,

un pessic de nostàlgia,

dels mots que encara no ens hem dit,

i un grapat de records de la vida

que hem viscut,

naveguen embolcallats

en paper de celofana brillant.

Isabel, la vida secreta del compromís

Isabel Coixet és una directora de cinema que em sorprèn a cada pel·lícula que fa, extranya i extravagant, la seva formació fonamental prové del món de la publicitat, on ha fet anuncis a tort i a dret, i on s'ha curtit per arribar a crear cinema del bo, al principi amb els seus diners i desprès ja produïda pels millors, de Hollywood a Almodòvar.
Precissament amb la productora El Deseo va fer la darrera de les seves obres: La vida secreta de las palabras. El film es desenvolupa a una plataforma petroliera on un accident deixa cec temporalment un dels enginyers, al qual una enigmàtica dona li guareix les ferides , mentre ella, silenciosa, s'obre a ell, i als espectadors en un drama de proporcions inhumanes que et deixa anonadada quan s'acaba la història.
La visió de Coixet, però no és pesimista, és engrescadora i fascinant, i posa el respecte a la persona i l'amor com a guaridors de les més terribles malalties, no ja les físiques, sinó, sobretot les espirituals. La vida secreta de les paraules és el camí de l'amor.
A Isabel li han donat el premi a la millor pel·lícula iberoamericana de 2006 aquesta nit passada a Mèxic. El premi per a tots nosaltres és veure i gaudir de les seves pel·lícules.

Almudena, de cor calent

Almudena Grandes ha publicat la seva nova novel·la, El corazón helado, a Tusquets, i, com sempre, ens sorprèn amb una història viscuda i ben escrita que fa pensar i que sobretot, fa sentir.
Les històries d'Almudena Grandes són retalls de vida explicats amb exquisidesa, que ambicionen posar de relleu el factor humà que determina l'evolució de la història.
La seva primera novel·la, Las edades de Lulú, significà un trencament de la literatura convencional que introduïa l'erotisme com a eix d'una història cruel, publicada quan a Espanya començava a obrir-se la cultura a d'altres formes, com començava a obrir-se la societat a una nova situació.
És per això que Almudena està sempre amb la seva obra, al costat del moment històric, no sé si calculadament o no, però l'encerta.
El corazón helado parla de la recuperació de la memòria històrica, dels fets oblidats de la guerra civil i de la dictadura que amaguen encara afilats ganivets en la ment de les persones. Cal llegir-la per saber on tenim tots la nostra pròpia memòria.

Maná al Madison Square Garden

Maná és un grup de música mexicà que està triomfant arreu, i és especialment significatiu que porti dues nits omplint el mític Madison Square Garden de Nova York, la capital del món.
Aquesta fita d'un grup que canta en espanyol i que manté una línia específica de cançó, afegint-hi el compromís étic, no és pas poca cosa. Nomès els Stones havien aconseguit omplir el Madison dues nits seguides, i ells són els amos.
Per fer boca, a dalt el vídeo de Vivir sin aire, una de les cançons del darrer compacte que han publicat, Amar es combatir, preciós títol.

Bollywood, la cultura emergent

Bollywood significa cinema fet a la India, i alguna cosa més.
La cultura hindi ha sabut utilitzar el mitjà cinematogràfic per a fer-se un lloc al món. L'Índia, país emergent, com la Xina o Corea, ens dona lliçons d'aquelles que han après molt bé dels occidentals, especialment dels americans.
La producció de software ja és un dels eixos de l'economia hindú, però els calia un mitjà per fer-se un nom en el complex estadi mundial de la globalització comunicacional i aquest ha estat Bollywood.
La producció de milers de pel·lícules a Mumbai, amb actors i actrius que són aclamats per millions de persones és la repetició d'un mite, el de Hollywood, que tan bons resultats ha donat.
Potser serà Bollywood la constatació de la decadència de l'imperi americà?
Gaudim de les danses i les històries bollywodienses, una altra frontera, l'asiàtica s'obre en aquest segle XXI.

Un home de veritat

Des de la laïcitat més militant, avui no puc estar-me de fer suport a un catòlic practicant que em mereix tots els respectes: Jon Sobrino, que ha estat sancionat per la Congregació per a la doctrina de la fe (el famòs Sant Ofici, la Inquisició medieval) per la qual cosa no se li permetrà donar classes a centres catòlics ni publicar obra escrita, sota l'auspici de l'Esglèsia Catòlica.
Sobrino, jesuïta i teòleg, és professor de la Universitat Centroamericana d'El Salvador i un dels pares de l'anomenada Teologia de l'Alliberament, emanada de l'aggiornamento que propicià el Concili Vaticà II dels anys 60 del segle passat.
La Teologia de l'Alliberament va nèixer junt als moviments polítics que es donaren a Amèrica Llatina per la defensa dels valors cristians lligats a la lluita pels drets dels desafavorits, la població indígena, els camperols sense terra, el proletariat. Destacats personatges d'aquest moviment, junt amb Sobrino, són Leonardo Boff i Pere Casaldàliga, casualment també apercebuts i sancionats per la mateixa raó, la de que en els seus escrits la figura de Jesús es defineix primer com a home abans que com a déu, metàfora tramposa perquè en el rerefons està la ideologia política d'un aparell com el de l'Esglèsia Catòlica que es decanta clarament pel conservadurisme més clàssic, quan no el fonamentalisme que demostren mitjans com la COPE espanyola, front als plantejaments més d'esquerres i progressistes que persones com Sobrino o Casaldàliga proposen davant de les situacions de pobresa i esclavatge que viuen cada dia a Amèrica Llatina i que pel seu compromís personal es veuen en la obligació de denunciar i intentar pal·liar.
Jo no sé de teologia, no sé si el personatge de Jesús era diví, ni tan sols sé què significa el concepte de divinitat en el nostre món actual, però sí que sé que estic molt més d'acord amb el que demostren dia a dia Sobrino o Casaldàliga amb la seva forma de viure i entendre la vida, des del seu compromís que m'enlluerna com a model de relació humana i de facilitador de vida. Els seguiré llegint, com sempre.

Hat trick de Messi

La història del derby Barça-Madrid es resumeix en el hat trick de Messi.
Al Madrid el va fer bo un Barça més aviat desangelat que no va posar en perill als blancs tan com semblaria per la situació que tenen tots dos equips en aquests moments. I això és preocupant.
El Barça ha de fer alguna cosa perquè la Champions ja és història, i li queden la Lliga i la Copa del Rei per continuar sent el millor equip.
Tots els contractes multimillionaris amb totes les empreses més punteres del món (què hi feia el president del BBVA obrint el partit?...) no poden amagar que el que realment no està fent l'equip de Rikjaard és jugar bé.
Més Messi! era el crit d'en Puyal ahir a la nit...més Messi i més equip.

8 de març

Dona, mujer, emakume, women, donna, femme, Женщины,נשים,妇女,Vrouwen,
Dona que dona vida,
emocionada emoció contínua,
inteligència i enginy,
supervivència,
resistència i fortalesa,
feblesa i temor.
Amor i desig,
gaudi suprem,
sentir sensació
expressió oberta.
LLuna i estrelles en una nit on pot sortir el sol...

Benítez contra Rijkaard

El duel que aquesta nit es dirimeix a Anfield és alguna cosa més que un partit de futbol, és la forma d'entendre l'esport de dos entrenadors i dos equips que són protagonistes arreu del món.
El Liverpool és un dels clàssics anglesos, bressol del futbol i practicant, amb el seu entrenador espanyol, del classicisme massegador i tècnic típic dels britànics, que tans bons resultats els hi va donar en el partit d'anada al Camp Nou, on guanyaren 1-2, encara que Benítez vagi dient que han oblidat aquest partit i van a guanyar i no a mantenir-se.
El Barça, com el Guadiana, apareix i desapareix en funció de vés a saber quins estats emocionals tenen els seus artistes punters, practica el futbol més vistòs i interessant d'Europa en aquests moments però no poden deixar de mirar enrera perquè els resultats no els acompanyen.
Rijkaard ja ha entès que a les rodes de premsa també es juga el partit i ha parlat més del que és habitual en ell, responent a Benítez que no són favorits i que la pressió la tenen els anglesos. Benítez, per la seva banda, com si amb ell no anès la cosa, encara el partit amb fredor sobrada i confiant en el dotzé jugador que és el públic d'Anfield.
Nosaltres, tots els que estimem el Barça i el futbol de veritat, els mirarem embadalits.

Edificis poc recomanables

Aquest edifici espectacular de Miralles i Tagliabue és la seu de l'empresa Gas Natural a Barcelona. Ocupa els mateixos terrenys que l'empresa ocupà a principis de segle per abastir Barcelona a partir dels vaixells que arribàven pel mar amb les matèries primeres.
El concepte d'edifici trencador amb parets de vidre i estructures que imiten un eixidor de líquid fa mirar els passejants i és l'orgull dels caps de l'empresa.
Però ai làs!, els seus treballadors i sobretot, les seves treballadores, no estan tenint la mateixa experiència. Sembla ser que a dintre no hi ha prou humitat en l'ambient i per l'electricitat estàtica de les conexions elèctriques i electròniques que hi són pertot i especialment a sota les taules estan generant malalties que tenen a veure amb la pérdua de massa muscular i teixit adipòs. Els experts diuen que no són malalties importants, alguns han fet broma dient que a alguns ja els anava bé perdre una mica del que els hi sobra, i l'arquitecta Tagliabue ha dit que és problema de Gas Natural i com fa servir l'edifici.
El disseny i els conceptes arquitectònics han d'ésser acollidors i habitables, per molt bonics que siguin, sino acompleixen aquests objectius, no serveixen. Els arquitectes i els empresaris haurien de pensar-hi.

Puigcercòs colonitzat

Aquest segon tripartit que es diu Entesa sembla una bassa d'oli, al contrari que el que va ser el primer, una muntanya russa sense paraxocs. Però les trompetes de l'apocalipsi poden sonar en qualsevol moment.
Ja hem tingut alguna sotragada com allò de que en Saura es declari quasi bé antisistema per proximitat marital, o quan es deixà caure amb el tema de la legalització de la marihuana, encara que no va aixecar el polsim que podrien tenir les darreres declaracions d'en Joan Puigcercòs, el qui va tornar a posar les banderes a toc de timbal montillià sense presa però sense pausa.
El tema de les infrastructures li ha fet dir avui que Catalunya és una colònia d'Espanya i que així no aconseguirem ni aeroport ni trens ni res. Ja sabem que les ha dit en una calçotada, lloc de disbauxa per definició, i a més amb els seus, però hauria d'anar amb compte, perquè demanar el traspàs de les Rodalies de Renfe és un pou que sense diners per gestionar-lo, es pot convertir en un bassal.
Com a Conseller, en Puigcercòs sap que el que interessa són els diners i desprès ja els gestionarem com ens sembli, aquesta és la veritable independència, la resta són cants de sirenes colonitzades.

Saturn i els cossos celestes

La nau Cassini que va sortir de Cap Canaveral fa dos anys ens està trametent imatges desconegudes i impactants dels cossos celestes del sistema solar.
Les darreres que s'han rebut són de Saturn, el planeta dels anells, vist dès d'angles que no s'havien conegut abans perquè era impossible veure'ls amb els telescopis de laTerra.
Sempre ens sorprenen i ens admiren la bellesa i la majestuosistat de la natura, quant més el d'aquells elements essencials que conformen l'espai exterior, la gran fita pendent dels humans.
Caldrà que anem pensant però, com ho fem això de la descoberta i colonització dels cossos celestes perquè ja hem vist que a la Terra no ho hem fet precissament bé.
Travessar les Portes de Tanhausser és perillòs però bellíssim...

Rubalcaba, el corredor de fons

Per fer política s'ha de tenir molta capacitat de determinació, de no dubtar en prendre decissions, tenir el sentit de l'oportunitat històrica i institucional, tot això per fer política de la bona.

Tot i que no és que Rubalcaba, ministre de l'interior espanyol, hagi fet sempre bona feina política en la seva llarga trajectòria, recordo quan era ministre d'educació i no va ser capaç de posar el pressupost adeqüat a la revolucionària reforma educativa, se li ha de reconèixer aquesta capacitat de mantenir-se en la primera línia política, i de ser el que dona la cara quan cal.

I avui l'ha donat, ha decidit atenuar la pena al pres d'ETA, De Juana Chaos, i enviar-lo, com la judicatura li indicava, a un hospital del País Basc i desprès a casa seva perquè acabi d'acomplir la pena de 17 mesos que li resta per insults a l'estat i a les persones.

I la frase que ha dit Rubalcaba en la seva comparecència davant periodistes és la clau: Nosaltres, els que no combreguem amb el terrorisme, sabem ser humanitaris, perquè realment creiem en la vida, no com ells, els que assessinen, aquí rau la diferència.

Exactament, aquesta és la diferència entre violents i no violents, i també entre els que fan polìtica de la bona, i els que nomès intenten aconseguir el poder com sigui. Llarga vida als polítics que prenen decissions d'aquest estil. Rubalcaba podrà equivocar-se, podrem no estar d'acord amb ell, però avui ha donat una lliçó de coherència, i ja feia falta.