Cap d'any en negre

No semblava que pogués passar, però ha passat. ETA ha tornat a fer esclatar una bomba a Madrid, deixant la mort i el terror al darrera, com sempre.
La famosa T4 de l'aeroport de Barajas, disseny en color, s'ha tenyit de negre i les persones tornem a sentir una punxada de dolor al pit, de dessassosec i neguit que no recordàvem.
No és pas que no estiguem avessats, no és pas que a la resta del món no passin coses greus com l'ajusticiament de Sadam, no per dictador, mereixedor d'aquesta mort antiga a la forca.
Però sentir que el fum torna a planar sobre Madrid fa mal, ara que podia ser tot diferent.
Batasuna no acaba tampoc de deixar anar el vocabulari adeqüat, al PP tampoc, el Govern abocat a la renúncia... i tots els altres en el pesimisme de la impotència.
Negre és el cap d'any, que voldriem brillant per a un any nou...una música per apaivagar la tristor:

Hivern de Vivaldi

Bon Nadal

Si l'altra nit jo cavalcava al ras
Com qui no torna i se'n va i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona un tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se'n va i esquiva el mas.
De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l'escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l'escarràs.
Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
l'Hindú i l'Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l'estella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs.
De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I estrullo l'oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars.
En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d'ombres i de fruits mollars.

J.V. Foix

La Paloma

Sembla que l'Ajuntament de Barcelona està bevent el cava abans de Nadal, perquè pensar que La Paloma ha de tancar per fer massa soroll és no saber què significa La Paloma i com és d'important per a la vida social i cultural de la ciutat.

On ha anat a ballar el senyor Hereu, alcalde per designació reial? O potser és que ell no ha ballat mai i per això li fan nosa les sales de festes de tota la vida, les que tenen a les seves parets la història de Barcelona i de la seva gent, la història dels que han vingut de fora, dels artistes, dels famosos, dels intel·lectuals... Potser no la tenen a la llista de bens inventariables d'urgent conservació.

Ai làs! com que ja no està en Mascarell, fan i desfan la cultura a batzegades. Quin error, quin gran error! La Paloma no pot desaparèixer, perquè amb ella es fondria una part de la història sentimental i social de Barcelona i la seva gent. Algú els ha de dir que parin al Sr. Hereu i el seu equip, que a aquest pas convertirem Barcelona en un parc d'atraccions de fireta...

Tintin

Els apassionats del còmic tenim en Tintin a un dels nostres herois, i ara se li fa un homenatge a Hergè, l'autor, al Centre Pompidou de París.
És una cita obligada per a aquestes vacances de Nadal.
Hergè i Tintin han estat un referent per a qualsevol lector de fa 40 anys ençà, i és també un referent per als lectors que han de ser, els joves.
Tot i que a vegades el contingut de les històries pot ser políticament incorrecte per als nostres dies, penso que la validesa de l'obra és encara total.
Especialment interessant és el dibuix, la "línea clara" en la seva total expressió.
El viatge a la lluna amb en Tintin ens espera...

LLengua castellana

La llengua és un vehicle de comunicació i comprensió però nomès si volem entendre`s, és clar.

La disposició del Govern de Madrid d'obligar a fer tres hores lectives de llengua castellana a l'educació primària no ajuda precissament a entendre's. Qualsevol mestre sap que no per fer més hores s'apren més, de fet l'nforme Pisa demostra aquest fet quan li dona a Finlàndia la màxima puntuació en resultats del sistema educatiu mentre justament allà és dels llocs on menys hores de classe es fan, perquè es fan altres coses com fomentar la formació de qualitat del professorat, rendibilitzar els edificis i els recursos materials i desenvolupar innovació i estratègies per treballar amb els alumnes, perquè aquests no se sentin fora del món a dins de l'aula.

El Conseller Maragall ha dit que no caldrà modificar gaire el que el Departament d'Educació ja té previst a nivell de currículum, però caldrà veure si això serà així.

Si realment es vol saber llengües no es fa a cop de decret i menys parlant nomès de la llengua castellana, quina avaluació de les competències d'anglès ha fet la Ministra Cabrera per fer aquesta normativa? No sembla que sigui un decret pedagògic, és ben bé polític. Mentre l'AVE a Tarragona arriba perquè els de Madrid tinguin el mar més a prop. Aquests del Ministerio no se n'han adonat del fet, perquè justament el castellà estarà ben conservat amb la gent de la meseta a les platges de Tarragona.

Nosaltres

Quan Metges sense Fronteres va guanyar el premi Nobel de la Pau vaig sentir-me estranyament protagonista del premi perquè des del primer moment en que es van implantar a Catalunya vaig ser membre de la seva associació, per lluitar contra els mals endèmics de la gent.
Avui, quan he vist la portada de The Time m'ha passat alguna cosa similar. Han nomenat persona de l'any a tots aquells que naveguem per la xarxa, els internautes. Els que cerquem informació o que la pengem, que fem un blog o que comprem els bitllets del viatge a Venèzia per Internet.
És també el reconeixement a la nova era de la democràcia digital, el concepte més revolucionari que introdueix el world wide web, aquesta interacció de doble via que possibilita saber més i donar a conèixer, tenir a les mans informació i objectes de tot el món i per a tot el món.
Per una vegada els ciutadans hem guanyat la partida als polítics o als potentats. Felicitats a tots!

Eragon

S'ha estrenat la pel·lícula Eragon al cinema.

És una història apassionant de dracs i lluites pel poder, la llibertat i les persones, en el més pur estil Senyor dels Anells o Harry Potter.

Les productores hollywodianes ja saben fa temps que la literatura és la base de les seves històries i la trilogia d'Eragon de Christopher Paolini és inmillorable per a fer-ne pel·lícules.

Sigui perquè primer han llegit el llibre o sigui perquè el llegiran desprès, ja està bé que així sigui, que els joves i no tan joves gaudeixin d'històries d'aventures amb valors humans universals.

I a més l'espectacle àudiovisual és un valor afegit que no s'ha de perdre...gaudiu-ne d'Eragon.

Felipe superstar

La fotografia és il·lustrativa del que vull dir, un home jove aclamat per un munt de gent, és cantant? és artista? és futbolista? no, és un príncep, títol nobiliari reconegut per la legislació espanyola, que manté el significat dès d'èpoques medievals fins al segle XXI.

Si algú veient les imatges pensa que aquesta figura és caduca per al tipus de societat occidental en la que es produeix, no lliga amb el pensament dels milers de ciutadans que se'l miren embadalits. Les declaracions de determinats polítics o intel·lectuals poden anar en la direcció de rebutjar el que significa una figura com la d'un príncep, però què passa quan al carrer la gent la reconeix d'aquesta manera?

La gent necessita mites, referències, figures on mirar-se per pensar-se de forma diferent. La cultura occidental manté també en el segle XXI els mecanismes de poder embolcallats pel llaç de la brillantor i el bon viure. Ja s'ha casat amb una plebeia aquest príncep, ja semblen una família normal, però no ho són. Si volem viure del mite, aquí el tenim, no ens enganyem.

La pau trontolla?

De fa tres anys que la treva d'ETA ens té una mica més tranquils, i semblava que s'estaven posant les bases entre govern central i interlocutors bascos per començar un procés de pau a Euzkadi.

Tot i això alguns auguràven que no seria fàcil, està clar que no ho és.

Ni el PP li facilita la feina al govern amb declaracions contràries a qualsevol avenç en aquest procés, ni la pròpia ETA facilita res quan se sap que roba pistoles o genera novament accions de kale borroka als carrers del País Basc.

Veus diverses opinen per a tots els gustos, i algunes són realment ombrívoles com la de Txema Montero que augura l'acabament de la treva i el possible reinici d'atemptats sagnants.

Jo prefereixo quedar-me amb les declaracions de Jonan Fernández, antic dirigent d'Elkarri que pronosticava fa nomès uns dies que tot anava endavant, que aquest procés no te aturador i que s'està fent història. Aquest és el missatge que necessitem, tots.

Futbol i ética, antònims?

El fútbol s'ha convertit en alguna cosa més que un esport, de fet és una activitat central de la nostra societat que ocupa el lloc que tenia la religió o el teatre en temps antics.

És un espectacle esportiu amb rendiments econòmics enormes que es troba en el centre de totes les accions importants de l'esdevenir diari de la gent, tan en la vida dels afeccionats ( aquest darrer pont les previsibles cues del dimarts no es van produir perquè jugava el Barça i tothom estava veient el partit) com pels moviments de diners (les requalificacions de terrenys de camps esportius i els beneficis substancials dels directius i els clubs, més o menys transparents)

Per tot plegat no podia faltar ja una denúncia de les característiques de la que ha fet Le Monde sobre dopatge de jugadors dels més importants clubs espanyols de futbol, Barça, Madrid, Sevilla i d'altres. No sabem si un diari tan important ha desvetllat la crua realitat o si s'ha llençat a la piscina per vendre més diaris, però que és factible, segurament que sí; que sigui totalment veritat no ho sabem. És normal que els responsables surtin ràpidament a desmentir el fet, com Rijkaard. Està molt mal vist i és il·legal que els esportistes es dopin.

Caldrà una revisió a fons i una resolució policial i dels tribunals perquè són masses les il·lusions de la gent, dels nens, de tothom, per deixar que un fet així es pudreixi en el no res. Netedat i claredat en l'affaire que s'ho cobren a preu d'or això de ser dels "grans"...

Semínoles a la reconquesta

La tribu dels Semínoles d'USA acaba de comprar la cadena de restaurants Hard Rock.
Aquesta compra és significativa per dues raons, perquè és una cadena de restaurants en el més pur estil americà; música rock, menjar fast food i decoració cow boy... i, perquè la compra una tribu amerindia, constituida en empresa.
La novetat fonamental és que aquells que varen ser conquerits per la cultura i les formes de vida europea més fonamentalistes, els indis d'Amèrica, són els que, utilitzant les eines del capitalisme clàssic, tornen a fer-se valdre en la comunitat americana actual i en el món en general.

Els indis americans ja fa temps que saben que el joc i els casinos són eines d'utilització fàcil per a fer-se un lloc en la societat capitalista americana, però aquest salt qualitatiu dona força a la seva aposta de vida. Perquè ells no han deixat de ser com volen ser, un grup de persones que s'organitzen com els seus avantpassats, mitjantçant un grup de savis ancians de la tribu, i redistribuint els beneficis entre tots els membres, sense exclusió.

Noves eines per a velles cultures ens estan donant un exemple d'identitat i pertenença. Alguns encara es pregunten qui són aquests semínoles, que no responen a la figura de l'indi de les pel·lícules, segurament perquè aquells eren de mentida i aquests són de veritat.

José Couso, crim de guerra

La guerra d'Irak està fent estralls en aquell país, en la zona d'orient mitjà i a tot aquell que s'acosta, però el cas de José Couso, mort per un tret a l'Hotel Palestina de Bagdad des d'un tanc americà al principi d'aquesta guerra, és flagrant.

Els periodístes ja saben que la seva feina és perillosa, que matar el missatger és el més vell sistema de tots aquells que volen amagar alguna cosa, que estar present en llocs on es diluciden contenciosos i voler explicar-ho sempre comporta risc.
El que ja no és de rebut és que una potència mundial com USA, que es vanagloria de ser la defensora de les llibertats arreu, no vulgui saber res de responsabilitats en aquest cas de crim de guerra demostrat amb imatges, fets i declaracions de testimonis. I menys, que la pròpia justícia espanyola li negui a la família del periodista mort el dret a tenir un judici i una sentència justa.

Ara el Tribunal Suprem ha obligat a l'Audiència Nacional a reobrir el cas de José Couso perquè diu que la Justícia espanyola és competent per jutjar casos suceïts fora de l'àmbit territorial espanyol si són en persones amb nacionalitat espanyola.
Veritat absoluta que cal repetir i reivindicar, per a protecció dels ciutadans i les seves famílies.

La Makabra, l'ONU i els Mossos d'Esquadra

Sembla el nom d'una pel·lícula el títol d'aquest post, però és que segurament se'n podria fer una.
La història dels okupes de La Makabra és llarga, i està relacionada amb el moviment de reivindicació de la vivenda a Barcelona (per cert, avui la ministra Trujillo ha anul·lat sine die la cimera de ministres de la vivenda que s'havia de celebrar a Barcelona, per què serà?).
Van ser desallotjats i ara estàn a Can Ricart, llegendari espai de reivindicació social a Barcelona. Però que tenim de nou?: Un Conseller d'Interior, Joan Saura, d'ICV, que no està per posar mossos a donar canya...un jutge de cap de setmana que dona la raó als okupes...un relator de l'ONU, Miloon Khotari, que es posa de part dels okupes i fa un informe sobre la situació inapceptable de la vivenda a Barcelona...un alcalde, Jordi Hereu, que diu que no es pot mantenir aquesta situació perquè va contra els drets del propietari, i el propietari de Can Ricart veu que haurà de negociar...

Tot plegat és alguna cosa més que una història d'okupes teatreros...és que la gran societat del benestar de la Barcelona de disseny, i els seus polítics i sistemes d'organizació social estàn en quarentena quan la gent s'hi posa, i la gent necessita un lloc on viure...les necessitats bàsiques fan moure el món...continuarà...

Blogger

La possibilitat de fer un diari o blog és nova a Internet, és emocionant i engrescadora.
Tots els blogers que som a la xarxa li devem, en part, a Evan Williams, que un dia es va decidir amb un amic seu a fer realitat un espai per escriure el que els vingués de gust, sense més.
A partir d'aquesta idea s'ha desfermat la febre de la blogosfera arreu, de la qual hem de dir que la catalana és una de les més actives, som el quart espai amb més blogs del rànking de llengües mundial.

La llibertat que comporta poder escriure, de forma gratuïta, el que vols sense condicions ni traves, proporciona la possibilitat de fer i desfer, de desenvolupar la comunicació i la interacció entre persones de tot el món, de tenir informacions reals trameses en funció del que les persones estan veient, del que estan sentint. Exemples han estat els blogs que ens han informat sobre l'huracà Katrina a New Orleans o els de la guerra de Líban, el darrer estiu.

La innovació a vegades surt de les idees més senzilles, de que dos amics vulgun fer alguna cosa diferent, junts, a despit de tots, la creació i l'emoció generen cultura, coses valuoses, resultats dignes i per sempre.

Bauhaus

Bauhaus és sinònim de disseny, arquitectura i innovació, éssent un moviment cultural de principis del segle XX. Va nèixer a Alemanya, de la ma de Walter Gropius arquitecte que pretenia generar canvis socials amb l'estètica i la tècnica, revolucionant el món de l'arquitectura per lligar-lo a la seva funció social.

Vàren venir desprès noms igualment famosos com Paul Klee o Wasili Kandinski que han estat referents trencadors en el desenvolupament cultural del segle XX, tan per les noves formes de fer com pel que això ha representat en el context social.

La Bauhaus va ser un esclat de modernitat sobrevingut en una Alemanya on s'estava coent el nazisme. De fet, la Bauhaus va tenir una curta durada perquè el nacionalsocialisme la va tancar com a escola d'art i cultura. Mies Van der Rohe va ser el seu últim director l'any 1933.

Encara avui les corrents arquitectòniques i artístiques en general com el minimalisme beuen de les propostes de la Bauhaus. La famosa frase "menys és més", treballar amb acer, vidre i elements industrials, comportava una forma de pensar l'arquitectura de caràcter universal i senzill, que ajuda a pensar en la democratització de la qualitat de la vivenda i dels materials, donant importància al fet de la utilitat lligat a l'estètica més propera.

80 anys desprès, Dessau, la ciutat on començà tot, reinnaugura l'edifici emblemàtic de la Bauhaus. Celebrem que l'Alemanya moderna i contemporània honori la seva història.