Xocolata....

L'empresa Nestlé està fent una remodelació dels seus productes de xocolata i ha preparat un producte de la seva marca per excel·lència, Cailler, per renovar la seva oferta al mercat mundial. Ha començat per Suïssa que a la fí i a la cap és la seva seu central. Per fer-ho ha contractat una nova gerent i ha convocat un concurs de l'envoltori que renovarà totalment. Aquest ha estat fet per Jean Nouvel, afamat arquitecte que també ha realitzat la Torre Agbar de Barcelona.

Han tingut moltes queixes, dels compradors perquè s'encareix la mateixa xocolata que ja menjaven només que amb un envoltori diferent per molt modern que aquest sigui...dels mateixos gestors de l'empresa que no veuen que els guanys pugin, que era en l'origen, l'objectiu del canvi.

Per tot plegat han decidit que a més han d'oferir al comprador alguna cosa més que envoltori i han encarregat a Ferran Adrià, el cuiner més famòs i reconegut del món, la composició de noves formes de xocolata perquè els que la mengem, tinguem el plaer de la xocolata Cailler de sempre, afegint-hi l'explosió de sabors i propostes trencadores a les que Adrià ens té acostumats.

Qui es podrà resistir? ningú. Ningú dels que saben apreciar el que significat un tast de paradís a la boca, com a mínim del 80%....

Vacances?

Comencen les vacances per a tothom, el més d'agost és a la península, el mes de les vacances per excel·lència. I amb les vacances què comencen? doncs les vagues als transports i concretament a l'Aeroport de El Prat. És ja una tradició...ho sabem però no per això estem acostumats, no.

No sempre són els mateixos els que fan la vaga, poden ser:

- els pilots, aquells personatges que guanyen un pastón i que són intocables (no com els de Elliot Ness, que eren més cinematogràfics) que fan les vagues per les raons més irrisòries però que sempre es surten amb la seva.

- els auxilars de cabina (vulgo: assafates i/o assafatos :-) , que per no ser menys, com que guanyen menys fan vaga igual i no ens porten el meravellòs suc de taronja dels avions que no és de taronja sino que és de pomelo i té un gust fastigòs.

- el personal de terra, que et miren amb cara de pomes agres quan la maleta pesa més del compte i oh, ja no pots viatjar a no ser que la buidis o que paguis un altre pastón.

Aquesta vegada, molt ben secundats per Aena, empresa oligàrquica que controla tots els aeroports d'Espanya, a diferència de la resta del món on els monopolis en aquest sector ja fa temps que s'han acabat, els que s'han llençat a una vaga ferotge i il·legal són els del personal de terra d'Ibèria (com és que no m'estranya que sigui Ibèria). I ja ho tenim, milers de persones tirades literalment a l'aeroport de El Prat, aquell que encara s'està ampliant (quan fa que la T4 madrilenya funciona?...) aquell que encara està sota gestió del Govern central, aquell que no pot tenir vols transoceànics perquè no toca...però a veure com era allò del Nou Estatut?´competències plenes, pràcticament independents, bé doncs on era el Sr Nadal ahir? fent campanya?

Ja n'hi ha prou, les vacances no estan per agafar més estrés, estan per descansar i viatjar i gaudir i reprendre forces per a la dura feina de setembre i....tots plegats Govern central, Aena, treballadors diversos, Govern de la Generalitat...no hi són quan se'ls necessita...els ciutadans haurem de prendre mesures, sigui l'1 de novembre o abans...que estem amb un bocata de tonyina i una ampolla d'aigua des d'ahir a l'aeroport més bonic de la Mediterrània...

The Who

La banda de rock britànica The Who tornen a cantar i els tenim a Barcelona i Madrid aquests dies per recordar, aquests sí, que els vells rockers no moren, i si no mireu la fotografia de dalt, de fa uns dies on Pete Townshend y Roger Daltrey presentàven la gira mundial que tot just comencen.

No sembla pas tan lluny quan aquests nois cantàven les famoses 'My generation' o 'The kids are allright' i els hi feien ombra a les mítiques Beatles o als Rollings, aquella películ·la Quadrophenia va significar l'inici del moviment "mod" i practicament del "punk" com a models musicals d'expressió en els 60 i 70 del segle XX. Tot una declaració de principis estètica i trencadora que s'expandí pel món com la pólvora.

Han sofert al llarg de la seva història dalts i baixos, no sempre s'han mantigut a primera línia, a més la mort de John Entwistle i de Keith Moon, va deixar la formació en baixa forma,però els líders Daltrey i sobretot Townshend, han sabut retornar-la als seus orígens i diuen que porten els Who del segle XXI. No en va se'ls hi han afegit el fill de Ringo Starr, Zak Starkey; i el germà de Townshend, Simon. Tot una declaració de principis.

Per si voleu començar a xalar, aqui teniu un pessic:


Música My generation # The Who

Paul Auster

Paul Auster és un escriptor nordamericà que fa temps que exerceix d'escriptor i de cineasta. Fa uns dies li han concedit el premi Príncep d'Astúries de les Lletres en reconeixement a la seva obra.

Ell va començar amb la poesia, abans d'entrar directament a la narrativa i se li nota, escriu amb un punt de musicalitat i ritme que ens recorda que un poeta és alguna cosa més que un escriptor per la forma en com s'aproximen al llenguatge. Auster però no és d'aquells que escriuen poesia o prosa sense pensar, ell és un escriptor compromès que forma part del Pen Club nordamericà i que es preocupa per dir aquelles coses que no li semblen bé de la política del seu país, i que procura estar al cas de tots els esdeveniments que a la literatura i als literats els hi són properes.

En el cinema també ha fet algunes de les pel·lícules independents més interessants: Smoke, Blue in te face o Lulu on the brigde.

La seva darrera obra Brooklyn Follies li ha costat dos anys de treball, i significa la reivindicació d'una manera de viure feliç i relaxada, enfront a la situació que l'11-09-2001 va significar per a la ciutat de Nova York i els seus habitants. Prenent com a models els classics europeus de Cervantes a Kafka, Auster construeix una obra optimista i compromesa amb la vida de les persones amb la felicitat de la quotidianitat, que va quedar esquerdada aquell 11-09.

I aqui va un pessic de Brooklyn Follies, per si us ve de gust llegir-la sencera, us la recomano:

"...Evidentment en aquest punt la nena ja no troba a faltar la nina. Kafka li ha donat una altra cosa i, al cap d'aquelles tres setmanes, les cartes l'han curat de la tristesa. Ara té la història i, quan una persona té la sort de viure dins d'una història, de viure en un món imaginari, les penes d'aquest món desapareixen. Perquè mentre la història continuï, la realitat ja no existeix..."

Condolezza Rice

La secretària d'Estat dels EEUU, Condolezza Rice, ha visitat avui per sorpresa la ciutat de Beirut, immersa en una guerra insospitada i dolorosa, com totes les guerres, a més d'absurda i cruel.

La dona més poderosa del món, que pot trucar al president dels EEUU a qualsevol hora del dia o la nit, aboga per una solució del conflicte "que ha de basar-se en principis sòlids" perquè ella està "profundament preocupada per la situació del poble libanès"...

Mentre l'ambaixador israelià a Espanya critica durament la posició del govern espanyol perquè sembla que aquest fa declaracions més contundents de crítica als atacs dels israelians al Líban que als atacs de Hezbolà a Israel, tot per un mocador i una foto.

No anem bé.

Com pot ser que ningú es preocupi de què s'ha de fer amb la gent que fuig espaordida de casa seva? Com pot ser que ningú pensi que tot plegat és un desastre renovat?

La senyora Rice, com a bona nordamericana de color hauria de saber de què va això de la discriminació dels febles, del racisme i la xenofòbia, del patiment.

Ella que ha arribat a dalt de tot provinent d'Alabama, estat sureny on la posició d'una persona negra a principis dels anys 40 del segle XX no devia ser alegre precisament.

O és que se li ha oblidat?

És que la posició del govern nordamericà li deu tant al lobby jueu que no es pot fer res?

O els negocis de papà Bush amb els àrabs rics no donen per fer res més?

Rice en català vol dir arròs....una bona paella és sucosa i agradable, entona; un bon arròs amb llet és un dolç final d'àpat...podria ser que la poderosa Condolezza Rice posés una mica de tendresa influida pel seu cognom i arribés a solucionar el problema?

No sé, no ho veig clar, sobretot perquè sembla que en aquest tema l'arròs se'ns ha passat a tots fa dies...

Maruja Torres

Ella es pensava, la darrera vegada que hi vaig parlar, que ja només tornaria a Beirut de vacances; de fet, quan va marxar fa unes setmanes, anava a això, a veure amics, a passejar per la vora del mar, a recòrrer les botigues i a beure café i licors amb Alcoverro i companyia...

Però vet aquí que, com qui no vol la cosa, els israelians, secundats per Hezbolà, comencen una nova guerra del no res, una nova massacre als carrers refets i ara tornats a desfer de la ciutat més bella del país dels cedres.

La comunitat internacional, astorada i negada per a l'acció, com sempre, fa esmorzars de G8 mentre parlen "d'aquesta merda" de Líban, o es passegen per Beirut, amb barret, Solana sempre ha estat elegant en el vestir, i continuen els atacs perquè ningú no fa o no sap que fer.

Però ella, la millor reportera, curtida en les guerres més sagnants, hi és allà per explicar-nos, quan ja no hi comptava, què és el que està passant de veritat a Beirut.

I ho fa a cop de fotografia, perquè ja no vol escriure en directe, parlant de les persones amb les que passa els dies: el seu xofer Nuri, un senyor gran amb un Mercedes atrotinat del 70, que la porta pels carrers que pot, o les noies de la botiga de roba interior que roman oberta esperant clientes que no vindran, o Ahmed , de la botiga de queviures, o els nens, que segons Maruja, xisclen en comptes de plorar perquè la seva por és tan immensa, que inclús la llet de les mares porta neguit quan la prenen els seus fills...No hi ha millor reportatge, millor informació que la que ens explica la vida dels que no importen, la que ens dóna a conèixer les persones amb noms i cognoms, i això Maruja ho fa magistralment.

Per això, i molt més, gràcies Maruja, et necessitàvem en el diari fent aquesta feina, informació de la bona, llàstima que haguem de plorar mentre la llegim, llàstima que no sigui possible riure molt i molt com la darrera vegada...

Mar Mar és una paraula que ens transporta. Som a l'estiu, quan el sol és més alt i més a prop; quan la sorra ens crida a estirar-nos en la seva càlida extensió. Les vacances ens demanen Mar en majúscules, aquell que ens envolta amb la freda aigua blava i verda, que ens dona peixos brillants, que ens balanceja suaument per refrescar-nos. Mar és també un concepte de vida, un estil de fer i de sentir, una forma de relacionar-se amb els altres. Quan estàs al mig de l'oceà, en un fràgil vaixell de vela, sents al immensitat de la seva potència, i la infinita petitesa de la nostra persona. Ets un altre, una altra. Al mig del mar tots som iguals, i la solidaritat compartida es fa necessària, obligatòria per a sobreviure, ho saben els mariners, els pescadors, els que naveguen a la cerca de la darrera frontera, la d'un mateix. Mar és també sinònim de platja, de paradís, aquell que somiem quan ens envolta el fred de l'hivern i la feina, el que ens permet veure més enllà de la nostra mirada, l'horitzó d'un altre món. I és aquest el que podriem perdre si la desproporcionada i gegantina petjada humana no s'atura...la Costa Brava, primer record d'estius lliures en la nit dels seixantes, llibertat guanyada a pols enmig de cales blaves i barquetes menudes; sentint música d'havaneres i olor de romaní. Aquest paradís, com molts d'altres, es a punt de desaparèixer per la desenfrenada passió especuladora. No hauriem de deixar que passi més del que ja ha passat...Tots en som responsables, primer els polítics per permetre'n l'abús, desprès nosaltres per entrar en el joc de la compra de cases, de la manca de netedat, de l'abús dels cotxes. Sempre ens quedaran els versos d'algun poeta per recordar-nos que la Mar és el nostre orígen, el nostre bresol biològic: " Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll: però jo he vist la pluja a barrals sobre els bots, i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa; sota els flandes i els melis, sota els cedres sagrats. Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit i la volta del cel era una foradada sense llums als vagons: i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop. Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll: però totes les mans de tots els trinxeraires com una farandola feien un jurament al redós del meu foc. I era com un miracle que estirava les mans que eren balbes. I en la boira es perdia el trepig. Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll. Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells - que són de tants colors com la mar sota el sol: que no li calen veles." Joan Salvat Papasseit

Miguel Poveda

Aquesta nit d'estiu a Mollet ha estat una altra nit de somni.

Miguel Poveda, cantaor, ha desgranat música i veu en un torrent de passió indescriptible.

Aquella que prové de la fusió del flamenc més pur, amb la poesia dels poetes catalans més trencadors.

Això és art amb majúscules, d'aquell que només podem gaudir en comptades ocasions.

Un noi de Badalona que gosa primer ficar ma en el tancat món del flamenc, cantant els pals més difícils, amb una veu atronadora però acompasada, sense perdre el món real de vista, alhora que recrea cançons de Quintero , León i Quiroga com "La bién pagá", al costat de les buleries més senceres, del martinete més auster.

Però sobretot, un noi que gosa l'absurditat més meravellosa, cantar les poesies més políticament incorrectes dels poetes catalans més perseguits, en un to de respecte autèntic, passant-los pel tamis del flamenc, de la seva veu desgarrada junt amb la guitarra, el xel·lo, el piano, i el bandoneón...

Què més podem demanar-li a aquest noi...només donar-li les gràcies per tota aquesta feina gegantina que és fer la fusió real de dues cultures que conviuen a Catalunya, que són Catalunya.

Per ser capaç de dir que Jaime Gil de Biedma és el més gran poeta català del segle passat...que la seva poesia preferida del disc Desglaç és de Maria Mercè Marçal, que Gabriel Ferrater el va fer decidir a fer aquesta adaptació amb un poema que diu: "quan els cucs em mengin assaborirant el teu gust en mi..." en fí, cantant un fandango que diu: "el puente de Triana està más bonito cuando cuelgan de él la bandera republicana..."

Tot això i més és capaç de dir i fer Miguel Poveda, una força de la naturalesa...sentiu-lo...

Música / A mos bescantadors # Miguel Poveda

Líban

Avui Israel ha tornat a bombardejar el país veí del Líban.

Les bombes dels avions israelians cauen a prop de l'aeroport, on fins fa dos dies, milers de turistes se les prometien feliços de passar unes vacances diferents a l'orient mitjà.

Els responsables polítics del país són incapaços de respondre i salvaguardar la seguretat dels ciutadans. Els responsables polítics de les grans potències: Europa, USA, G8...només tenens paraules per a condemnar però no fets que aturin la massacre.

Els país verd i suau dels cedres torna a estar sota el calvari de la guerra no buscada. Sota la invasió sense escrúpols d'aquells que, emparats en el patiment d'un holocaust salvatge, troben justificació a d'altres holocausts salvatges. No és de rebut aquesta situació.

Avui a la portada de El País hi ha una fotografia impactant que no m'atreveixo a reproduïr: un home sosté en les seves mans el cos inert d'una nena morta per l'atac israelià...és d'un horror insoportable! És la viva imatge de la desesperació i de la tristesa.

Deseperació en les cares dels homes que no són capaços de fer res per salvar els seus per salvar-se ells mateixos, i tristesa perquè a més, les dones, les nenes, són sempre les primeres a patir les conseqüències de la violència, sigui a països en pau i llavors en diem "violència de gènere" o sigui en països en guerra i ja no diem res, les violen i les maten, i punt. Tristesa!

I ràbia, hem de fer alguna cosa...hem d'obligar els nostres polítics a actuar, hem de fer el que poguem per nosaltres mateixos...jo escric això i ho poso a la xarxa...que fas tú?...

Baryshnikov

La dansa és un art eloqüent. Veiem com es mouen els danceurs en una sort de joc escènic que ens fa pensar. I de tots ells, Baryshnikov és, en aquest moment, el més important solista i creador mundial.

Diumenge passat vaig tenir la sort d'assistir a l'espectacle Hell's kitchen dance, que la seva companyia BAC (Baryshnikov Arts Center) va oferir en el marc del Festival Grec 06 al Mercat de les Flors de Barcelona. Tot un plaer.

Tres composicions formaven l'espectacle, tres formes de fer que el públic, nombròs, s'enfonsès en el més elegant i sentit art del cos humà en moviment.

Sembla senzill tal i com ho fa en Baryshnikov, sembla que vola sobre les taules de l'escenari. Es mou i s'agita, rient-se d'ell mateix, ballant davant d'una pantalla enorme que reflexa pel·lícules de la seva joventut, on se'l veu exultant i pletòric, donar voltes i voltes sobre sí mateix, desafiant la llei de la gravetat, de l'equilibri. Llavors, el Baryshnikov real passeja lentament per davant, posant-se una ma a l'esquena i fent veure que és un vell acabat; quan de sobte, es mou, s'agita i eleva la seva acompanyant ballarina en un arpegi dels braços, portan-la fins l'extasi, amb aquella força que només un home pot tenir. Insuperable!

La música de Satie, conmovedora, acompanya els dansants, i llavors és quan la dansa es fa neta. Una emoció recorre les esquenes, i les mans es fan fum de tant d'aplaudir.

Nit d'estiu al Mercat, nit de dansa, emoció, sentits, Baryshnikov i perfum de gesamí ...

Manuale d'amore

Giovanni Veronesi està rodant a Barcelona la segona part de las seva pel·lícula Manuale d'Amore, que va tenir tant d'éxit, en la primera versió.

Aquella la formaven diverses històries, enllaçades per actors i parlava de l'amor, en diverses situacions. Aquesta segona part té la mateixa estructura i dos dels quatre capítols, es roden a Barcelona.

Preguntat per la raó per la qual està rodant aquí, Veronesi explica que només a la nostra ciutat és que pot fer aquesta feina en aquest moment, perquè Barcelona ara és la ciutat més lliure d'Europa. I no és per menys, els temes que desenvolupa en aquesta entrega són: eros, el matrimoni gay, la inseminació artificial i l'amor extrem.

Les localitzacions a la ciutat són l'Hospital de Sant Pau, la Barceloneta, la plaça Sant Jaume o el Parc Güell, però sobretot li interessa aquesta vida barcelonina que es perceb només que passeges per les Rambles, o travesses el pas de peatons del Passeig de Gràcia davant de la Casa Batlló.

Calen manuals d'amor com el que planteja Veronesi, cal reformular la relació entre els humans, perquè com diuen els nous filòsofs, la única veritat inapelable és l'amor, en totes les seves facetes: aquell que sents per la teva mare, pel teu fill, per la teva amiga més intima, pel teu company de feina, per la veïna que està tan a prop, per aquella persona insustituïble...

I ens calen manuals de llibertat que ens ajudin a exercir les relacions humanes, els amors, en tota la seva esplendor.

Veronesi parla de que al seu país, Itàlia, no es possible en aquests moments casar-se si ets gay o fer una selecció de cel·lules per inseminar perquè, segons ell, el poder de l'esglèsia catòlica i de determinats polítics encara és molt gran allà...

Aquests dies està de visita a València el Papa Benedicte XVI, potser podriem fer que se li encomani una mica de l'alegria i la llibertat de la que sembla que gaudim a la península ibèrica.

No serà fàcil, potser començarem per oferir-li un deliciòs gelat de mandarina, els valencians en saben un munt de gelats, i de conviure...som-hi!

Azzurri contra Bleues

Com serà de blava la final del Campionat Mundial de fútbol a Berlín !

L'esquadra azzurra d'Itàlia front l'equip bleue de França, dues formes d'entendre el futbol, i dos seleccions que no eren entre les favorites per ser a la final.

França no semblava aquella campiona de fa anys, amb problemes amb el propi entrenador Domenech (fill de catalans exil·liats) i amb un Zidane que no estava en el seu millor moment, murri al començament, extasiat ahir a la nit quan marcava el gol de la victòria.

Itàlia, pitjor no podia estar, amb la meitat dels seus equips punters a punt de baixar a segona per decisió dels jutges que investiguen la trama de dopatge i de compra de partits.

Però aquí estan i hi són per dret, han guanyat els seus partits.

Hi ha una pel·lícula que es titul·la El cel sobre Berlin de Win Wenders que explica la història de dos àngels que ajuden la gent al Berlin de postguerra. Però són infeliços perquè no tenen l'experiència de la humanitat. L'emoció purament espiritual no és suficient, veuen que les persones, tot i amb les tristeses i debilitats inherents a la condició humana, són capaçes de sentir amb majúscules, és llavors quan pensen que voldrien deixar la seva inmortalitat i convertir-se en humans per sentir allò que els està vetat com a àngels.

A Berlin, diumenge, el cel serà blau i la terra també, les emocions més humanes seran compartides, i un equip, un dels dos, dels de la vella Europa, aixecarà la copa de campions mundials. Futbol és passió, és la lluita dels moderns gladiadors, cerquen els àngels emocions humanes, cerquem els humans emocions, ni que siguin de futbol...

Asterix demodèe

Divendres passat es va estrenar la darrera pel·lícula, adaptació d'un dels còmics dels genials personatges d'Asterix i Obelix, creació de Goscinny i Uderzo.

Sempre és un plaer retrobar els irreductibles gals en una de les seves divertidíssimes aventures. Els llibres d'Asterix són un clàssic del còmic que no només llegeixen nens i joves, els adults també en som fans declarats, per les seves encertades situacions històriques i per les acerades crítiques a determinats estereotips, que els seus autors han sabut aplicar a situacions actuals.

Inoblidables són les històries d'Asterix i Cleopatra, o Asterix a la Bretanya (recordeu?: Please, un te amb un núvol de llet...).

Però aquesta darrera vegada no han encertat l'adaptació cinematogràfica, a part de la poca qualitat dels dibuixos passats a la gran pantalla, el contingut i el missatge no han estat posats al dia. I veureu, això és fonamental per assegurar que el que es diu als nostres infants i joves és correcte.

Perquè, d'adaptacions s'hi poden fer, a la pel·lícula surt un colom que es diu SMS i pica instantàniament els missatges a l'escorça d'un arbre. En canvi, el paper de la dona segueix sent un model caduc i obsolet. La noia que li fa la rèplica al protagonista és una joveneta filla del cap viking que s'embarca d'amagat al vaixell del seu pare per fer el mateix que fan els homes, fins aquí correcte perquè sembla que trenca models de gènere, però és que desprès quan la volen casar amb un noi que no és el que a ella li agrada, la resposta del pare i, encara més greu, de la mare, és: deixa que et rapti i t'aconsegueixi violentament, el teu pare ho va fer amb mi i vaig plorar molt però ara me l'estimo.

Com pot ser que es fomenti un model masclista, violent i assatjador de dones en una pel·lícula per a nens i adolescents, vaja, a cap pel·lícula?

És de vergonya, caldria que el CAC, el Departament de Cultura i tots els ens amb capacitat sancionadora, prenguessin cartes en l'assumpte.

No és la tradició dels Asterix tenir continguts d'aquest estil, i no començarem ara a perdre el gust per la bona cultura.

Un te amb un núvol de correcció ética?....